Fins i tot, millor samarretes brutes per fora (però netes per dintre) que corbates netes per fora,ben planxades, impecables, però que amaguen una realitat molt, molt bruta... Com cada divendres, l'article a ElMón/MónTerrassa... (Llegir l'article)
Home Archives for de març 2017
Millor samarretes netes que corbates brutes
Fins i tot, millor samarretes brutes per fora (però netes per dintre) que corbates netes per fora,ben planxades, impecables, però que amaguen una realitat molt, molt bruta... Com cada divendres, l'article a ElMón/MónTerrassa... (Llegir l'article)
No, Artur, no siguis fort
Política ficció a l'article d'aquesta setmana a ElMón.cat... No calia fer-se l'haraquiri. Ni oferir el cap en safata de plata. Si volia realment avançar cap a un nou país i passar a la història, Artur Mas podia haver dit ahir alguna cosa com això... Hauria estat el primer polític en fer-ho. (Llegir l'article)
El bé i el mal es poden aprendre
10:41
•
La bondat no només existeix, sinó que es pot aprendre i
entrenar... Una lluminosa entrevista a “La Contra” (La Vanguardia) a Richard
Davidson, un “boig” que va deixar Harvard per anar-se’n a la India a
investigar sobre la bondat i el cervell... I el mal... També existeix. I també es pot aprendre i entrenar.
Un exemple? El cas del pare acomiadat per demanar uns dies de festa... per
donar un tros de fetge a la seva filla! De moment, podem protestar a través de Change.org. I si arribem a saber el nom de l’empresa, confiem que li podrem
donar una lliçó. No venjança ni només càstig, merescudíssim, sinó una veritable lliçó...
Llogar-li un pis a Franco o a Boyer?
Què val ara mateix
un lloguer mitjà, d’un pis normalet, a Terrassa? Posem que entre
500 i 700 euros, tot i que fàcilment s’enfilen cap als 800-900.
Les estadístiques diuen coses més amables, ho sé, però la
realitat va per aquí. A Barcelona, els pisos normalets se situen amb
una normalitat esfereïdora cap als 1.000 o 1.500 euros. Són xifres
que estan lluny del que poden pagar moltes persones i famílies. A
més, molt sovint, amb condicions duríssimes, amb una gran
incertesa. El lloguer, en aquest país, és la llei de la selva... (Llegir l'article a ElMón/MónTerrassa)
Déu ens guardi Rajoy molts anys
22 de març de 2017. Primer article a ElMón.cat. Tan difícil i tan fàcil, aparentment, alhora. Tots els camins, fins i tot els més llargs i difícils, comencen amb un primer pas. Doncs bé, aquest és el primer pas d'un nou camí... Comencem donant les gràcies, igual com vam acabar l'anterior...
És un desig estrany, ho sé. Potser un punt viciós, pecaminós. Ja posarem la missa a la tele, si cal. Em costa admetre-ho… Però sí, que ens duri molt la dreta al govern de Madrid. Qui va donar llum verda per fer dels Mossos una policia de veritat? Aznar, a canvi dels cromos de Pujol. Aznar, el mateix que es va carregar la mili. I que podia dir que parlava català a la intimitat, sense que la santa inquisició de la premsa espanyola l’apedregués… (Llegir l'article)
L'opressió de les musulmanes i la mida del mocador
Una pregunta recorre
Europa des del 2003, de sentència en sentència, de polèmica en
polèmica: s’han de permetre o prohibir els burques i els nicabs? I
els diferents models de mocadors hijab? A la feina? Al carrer?
Sempre? Mai? I què en fem dels burquinis? La pregunta queda sempre
atrapada entre el bonisme enganxós d’allò “políticament
correcte” i els perills evidents de relliscar cap a
l’islamofòbia... (Llegir l'article)
Aquí acaba el “Bloc de notes”: punt i seguit i gràcies...
6:02
•
Hi havia una vegada
un noi de setze anys que escrivia poemes i somiava amb ser
periodista. Un dia, un senyor amb corbata el va rebre al seu despatx,
a la redacció d’un diari, i després d’una llarga conversa li va
preguntar què volia fer. El noi li va dir que volia escriure
cròniques de guerres, viatges, crisis mundials… I aquell senyor,
sense immutar-se, li va oferir d’escriure algun article al diari
local, mentrestant no tinguessin una secció d’internacional… Era
Julián Sanz, l’editor, a qui sempre li agrairà tantes coses,
igual que als mestres, amics i companys que va anar trobant en
aquesta casa que -a èpoques més i d’altres menys- ha sentit
sempre com a seva. Gent com Vicenç Villatoro, com el grandíssim i
discretíssim periodista que és Josep Maria Riera, com Miquel
Peralta, Salvador Cot, Enric Hernández, l’inoblidable i gran
fotògraf Mundet, el brutal fotoperiodista que era i és Cristóbal
Castro, Pasqual Llongueras, Manel Sarrau, el senyor Badia, la Núria
Hernández la Marta Bofarull, l’imperturbable i excel·lent Albert
Gabàs el Blas, el Pepe, el Paco, la gent entranyable de la rotativa,
Vicenç Batalla, Xavier Marcet, Lluís Boix, Lluís Gascón, els
ciclistes de la penya ElDiari, en Manel Abad o la senyora de la
neteja, la senyora Maria, una de les moltes i meravelloses “senyores
Maries” que m’he trobat al llarg de la vida (Juanita,
Margarita…), sense oblidar alguns mites com Andreu Claret, com
l’aire fresc (tan oblidat) que va representar “Al Vent”, i
molts altres.
Com tampoc no oblida
els lectors i lectores que l’han acompanyat en el camí: el senyor
Marcel·lí, senyor Torres del carrer Col·legi,
Marina Fahmüller, gent que em van posar a caldo o que m’animaven a
seguir, el Manel dels iaioflautes, Albert Guitart Graells... i molta
altra gent meravellosa com la Isi Mena, la Sílvia Piñol, la Maria
José, la Teresa, la Montse Rodríguez, el Pepe del Brasília, el
Víctor del quiosc de la carretera de Matadepera i tants altres
-especialment els retrobats i trobats al facebook i twitter- que no
puc esmentar perquè no acabaria.
Gent que tenia
moltes lliçons per donar a algú que, com aquell noi, tenia moltes
ganes d’aprendre.
Això passava a la
primavera del 1978, és a dir, gairebé a la prehistòria, fa quasi
quaranta anys.
Per aquell temps, el
noi havia fet una entrevista a un poeta que, com ell, s’havia
instal·lat a Terrassa feia uns anys, un tal Agustí Bartra... Una
senzilla entrevista per a una revista que havia fundat amb uns amics
(entre ells l’enyorat Àxel Oliveres) a Can Colapi (o “La Pia”,
com diu la Júlia). Una revista que es deia “L’Escarni” i que,
ves per on, li va obrir la porta de la casa d’Anna Murià i Agustí
Bartra, al carrer Avinyó. A ell, que volia ser poeta i només tenia
setze anys.
Aquesta història al
final ha acabat molt millor del que pensava, quan el noi ja havia
arribat als cinquanta-cinc i havia desesperat moltes vegades de
complir el seu somni…
La novel·la «La llegenda d’Ègara», que la seva mare Neus Miret ja no va poder
llegir, va sacsejar-lo per dintre. Com deia la poeta Safo de Lesbos:
com el vent que a les muntanyes sacseja els roures… I en aquest
vent hi havia, i hi ha encara, la mà, la veu i la força de l’Olga.
Aquell noi va
perdre’s, va perdre moltes coses i moltes persones, va arruinar-se
dues vegades, va tenir feines boníssimes i feines de merda, va tenir
“jefes” extraordinaris, d’altres normalets, uns altres de més
aviat idiotes i creguts i uns quants personatges malvats i verinosos…
Va fer feines que només servien per menjar i també treballs
genials, que tenien ànima, que eren reptes monumentals en els quals
va compensar antics fracassos i errors… Mentrestant, un dia
assolellat i cruel de maig del 2005 va travessar per unes hores a
l’altra banda de l’Hades, però va tornar, i gràcies als amics,
a Montsegur i a la clausura del monestir de Poblet va retrobar el
pols de la vida.
Fins que un dia
d'estiu del 2016 -mentre preparava un nou viatge a Grècia, el sisè o setè- va buscar els versos que l’havien acompanyat tants anys i l’ombra d’aquell poeta que havia estat el seu mestre. D'això
en va sortir el llibre “Elegia d'Atenes”.
A la tardor, va
guanyar un premi de poesia que portava el nom del mestre i va saber
que era temps de buscar nous horitzons, de sortir a mar obert i
deixar enrere, una vegada més, algunes coses que estimava. Com
aquesta columna d’opinió, que el feia sentir viu i lliure, que
compartia amb tanta gent en paper, al blog, a les xarxes...
I així és com
s’acaba això i com continuarà a partir d’ara, amb nous llibres,
amb més articles, amb nous amics, sense deixar els vells, no
oblidant mai que només la veritat ens farà lliures…
He intentat estar a
l’alçada, lluitar pel que jo creia, dir les coses pel seu nom, no
rendir-me, no acollonir-me, no ser mai partidista, no vendre’m… I
sobretot no trair aquell noi de setze anys que volia ser escriptor i
periodista.
La història
continuarà demà mateix, divendres, a les pàgines del diari digital
ElMón.cat. Primer a l’edició de Terrassa, de la mà de Joan Manel
Oller, Lluïsa Tarrida, Zaida Torregrosa... I el proper dimecres, a
l’edició Catalunya, de la mà de Salvador Cot, de Nerea Rodríguez
i de tot el seu equip, que està aixecant un projecte periodístic
amb molt futur, per a un país nou que encara no sabem com serà,
però que volem i necessitem que sigui nou.
Igual que els
llibres continuaran de la mà de nous amics, companys de l’ànima
de les boiroses i lluminoses terres de Lleida, com en Xavier Macià o
l’Àngels Marzo, com la gent de Pagès Editors, com totes i tots
els que, quan ha arribat el moment, han estès la mà i m’han tibat
cap a la vida, cap als somnis. Gent a la qual mai no donaré prou les
gràcies.
Aquest és, doncs,
el darrer article del «Bloc de notes» al Diari de Terrassa, un camí
que avui es tanca amb un punt i seguit. Gràcies, de tot cor.
Nota: Els propers
dies també hi haurà novetats i canvis en aquest blog, on trobareu
els articles que vagi publicant a “ElMón” i algunes reflexions i
experiments… Si voleu, us espero per aquí, ja ho sabeu...
El rei insípid, inodor i invisible dels 1000 dies
La consigna és
discreció. Que no es noti massa que a Espanya hi ha un rei. Perfil
baix, que no estan els temps per a gaires bromes. De manera que els
primers mil dies del rei Felipe VI (amb “e”, sí) no han estat
gairebé ni esmentats ni celebrats, llevat d’alguns mitjans
monàrquics, que fan sempre salivera davant de qualsevol oportunitat
de posar-se als peus (a l’estil catifa) dels monarques.
Com deia un
d’aquests mitjants aficionats al piloteig: “mil días en el Trono
de una de las monarquías más antiguas del mundo”. Els ha faltat
arrodonir la frase amb “en la nación más antigua del mundo” i
ja hauria estat rodó del tot.
Tanmateix, la pregunta que qualsevol
republicà o monàrquic s’hauria de fer és més aviat incòmoda:
ah, però de veritat tenim rei? Acompanyada d’una derivada: i què
fa, exactament? La resposta ja ha estat dictada als mitjans del
règim: el monarca es dedica a consolidar la “normalitat
institucional” i a preparar sis viatges internacionals, sis,
ostres, tu, quina feinada, una vegada ha tancat (ben gloriosament,
tot s’ha de dir) el petit problema de la germana i el cunyat i ha
aconseguit que molta gent se n’hagi oblidat de les aventures
(econòmiques, no de faldilles) del pare. Èxit rotund,
inqüestionable. Ens ho hem empassat tot, senceret, i sense protestar
massa. Som uns súbdits fantàstics, l’enveja de qualsevol
monarquia.
Però com que no és prudent abusar, ens han receptat una
temporada més de rei invisible, inodor, insípid i inaudible.
Discreció i més discreció, acompanyada de tant en tant d’algunes
fotos guais, entranyables, enrotllades, que ajuden a calmar els
fogots del republicanisme. Mentrestant, ens fan saber que, tot sigui
per la pàtria, el monarca està disposat a contribuir a la
recuperació econòmica i a afrontar el desafiament català. No ens
diuen com, però ja ho sabem: amb discreció. És la millor manera de
dissimular la gran veritat: que tot és façana simbòlica, buida, i
que no serveix per a res de res. Però és tan guapo i ben plantat, i
a sobre fa tan poca nosa...
Scotland is different
Sembla
que la gran notícia d’ahir va ser la condemna a Mas. Dos anys. O
com diuen alguns mitjans madrilenys, “només” dos anys
d’inhabilitació. Òbviament, esperaven una cosa més excitant: una
bona temporada a galeres, o a pic i pedra en alguna remota pedrera,
per no parlar de mètodes més expeditius i exemplars…
Però
aquesta no va ser la gran notícia del dilluns. No. Venia d’Escòcia,
que forma part d’un regne on les coses van d’una altra manera,
tot i que no és cap paradís. Just mentre aquí castiguen Mas
(moderadament, és cert, amb la dosi justa de mala llet), allà
comencen a parlar de fer un segon referèndum perquè podria ser que
preferissin ser europeus abans que britànics…
El
contrast és espectacular, com ja ho va ser en aquelles èpiques,
líriques i simbòliques jornades de la “consulta participativa”
del 9N. I clar, quin remei, els que ens acusem d’haver votat aquell
dia no tenim altra opció que fer costat a Mas, encara que només
sigui en part i amb infinites reserves.
Em
costa, sí, però també m’indigna veure’l condemnat per això i
no per altres coses molt més greus. Li reconec valor (interessat) en
jugarse-la pel 9N, igual que li retrec poc valor davant dels jutges.
Mas ha estat un president de la Generalitat nefast, amb un balanç
penós, posem que al nivell de Montilla i a anys llum de Pujol o
Maragall, per defectes que tinguessin els dos. Tanmateix, per una
vegada va fer el que havia de fer, posar les urnes de joguina, que no
va ser poc. Era un desafiament pacífic però seriós, i ara arriba
la factura.
Quin
favor (fa lleig de dir-ho, però hi ha moltíssima gent que ho pensa
i calla) li han fet al seu partit, que almenys podrà intentar
l’operació fugida del pujolisme i el masisme, després de
l’autocombustió del duranlleidisme. I quina empenteta, també, al
sobiranisme i l’indepentisme. A canvi, què hi farem, és just fer
el que no pensava que faria mai: estar en això al costat de Mas (en
això i només en això i amb totes les cautel·les) i tenir cada dia
una mica més d’enveja dels escocesos i dels britànics. No són
angelets, no, però estan a anys llum de Rajoy, del susanisme i del
madrilenyocentrisme. I fan política, cosa que aquí és alta traició
i acaba als tribunals perquè ja no pot acabar d’una altra
manera...
El problema són els partits politics
A veure si,
aprofitant que és cap de setmana, posem una mica d’ordre en tot
aquest tsunami de la corrupció. Intentem separar el gra de la palla?
Vinga, va… Comencem per recordar aquell vell porverbi xinès, mil
vegades repetit. Quan el savi assenyala la lluna, el tonto es fixa en
el dit.
Aclarim-nos, per si encara no ho havíem agafat: aquí som
nosaltres, tots (menys «ells») els que fem el paper del tonto.
Portem setmanes, mesos, anys, atrapats en un femer de proporcions
bíbliques, judicis, declaracions... La història es va dibuixant amb una claredat brutal: el robatori ha estat sistemàtic, executat amb una normalitat esfereïdora.
Es diu corrupció, tècnicament, però no és res més
que una immensa bassa de merda en la qual ha naufragat la democràcia
espanyola. I la catalana, per suposat.
Va començar a finals dels setanta, amb les comissions
borbonejades sobre els barrils de petroli, va continuar amb el
felipisme, va multiplicar-se amb l’aznarisme i el pujolisme i
l’aguirrisme i el borbonisme i altres verins per l’estil, va
arribar al paroxisme amb la bombolla financera i immobiliària i ara
està a punt, a punt, de rematar la feina i acabar d’arruïnar
aquest i aquell país.
Fixem-nos, doncs, en la lluna i no en el dit.
No calen més lleis anticorrupció, ni fiscals, ni jutges, ni
policies, ni punyetes. Això no serveix de res i els grans "capos" ho saben perfectament. La corrupció mutarà, es refinarà, la gent se l'empassarà... i tot seguirà igual.
Cal, senzillament, controlar de forma radical
els partits polítics. Tots. Absolutament tots. Cal obligar-los a la
transparència, que va de la mà de la democràcia interna, oh, sí,
aquest invent tan diabòlic… Cal penalitzar-los i il·legalitzar-los
temporalment si cauen en la corrupció sistemàtica. Cal agafar els
corruptors i castigar-los, cosa que curiosament no passa mai. Cal
protegir els mitjans de comunicació dignes, els penedits, els
delators, els que despullen les misèries. Com fer això? Aquest és el problema: si esperem que ho facin els partits...
El mal, el corc d’aquest
sistema està en els partits i en les seves fundacions i altres
instruments discrets, en les campanyes electorals, en els aparells
enquistats i en les immenses facilitats que hi ha perquè jugar brut
surti de franc.
Això és la lluna i no el dit: els partits i els
corruptors. Per aquí raja la nafra purul·lenta de la democràcia a
Espanya i a Catalunya. Si no ho aturem a temps, la necrosi serà
definitiva i no la resoldrem ni independitzant-nos del veí del
costat.
És la política el que cal canviar, perquè sigui política
i no aquesta cosa tòxica que jo diria que està a punt, a punt, de
robar-nos el present i el futur.
A Islàndia el 8 de març és una altra cosa
Islàndia, sí. Un
país independent i sobirà amb no molts més habitants que Terrassa,
perdut al nord de l'Atlàntic. Un país que ha trobat sortides a la
crisi molt diferents a les espanyoles i catalanes, perquè té una
democràcia forjada amb materials molt més honestos. Les han passat
de tots colors però els va molt millor que aquí, on en teoria som
infinitament més rics i tenim moltíssimes més oportunitats…
Alguna cosa deu fallar aquí, no?
No cal que ens fixem en com han
encarat els islandesos la cobdícia i la cara dura dels seus banquers
i polítics. Ni tampoc en la seva reforma constitucional, molt
innovadora, post-crisi, però que va acabar naufragant. Cap país no
és perfecte, no hi ha paradisos…
Però com que per alguna raó,
qui sap si associada als volcans, són de caràcter més aviat fort,
tot i les formes suaus i cíviques, aquest darrer 8 de març ens hansorprès amb una llei al·lucinant, tota una novetat mundial.
Els
islandesos (i hauríem d'escriure “i les islandeses”, però així
ens perdem per aquestes terres més càlides) exigiran a les empreses
-per llei- que paguin igual els homes i les dones, sense més excuses
ni preses de pèl. “Equal pay, equal value”.
I no només pretenen
eliminar l'any 2022 les diferències laborals entre sexes, sinó
també qualsevol altra: religió, procedència, orientació sexual,
raça…
Fa uns mesos, milers de dones islandeses van plegar de la
feina a les 14:38 exactament, perquè a partir d'aquella hora tenien
claríssim que estaven treballant de franc… Un gest impactant, que
ara té el seu reflex en la futura llei. I un missatge claríssim:
menys xerrameca i menys marejar la perdiu, que les coses, si es vol,
es poden fer.
Clar, en un país que ni tan sols sap aturar la
corrupció sistèmica o acceptar un referèndum a Catalunya, això és
somiar truites. Són el mateix: coses que van de qualitat democràtica, però
de veritat de la bona. I així, l'any 2022 ens preguntarem,
meravellats, per què a Islàndia, tan petitona, els van tan bé les
coses, com a alguns altres països excepcionalment intel·ligents.
La
resposta ens l'han donat aquest març del 2017 i en moltíssimes
altres ocasions. Però és que aquí ens costa moltíssim fins i tot
copiar… No per honestos, no… I així anem, suspenent una i altra
vegada.
Corrupció pels segles dels segles?
Millet, Montull i
Aguirre. Un còctel potent. En un mateix dia (el 8 de març, el de la
dona, que bàsicament serveix per constatar que en realitat no
avancem gens ni mica) es fa evident que això de la corrupció està
enquistat i no té remei. Cops al pit, els que vulguem. Mentides i
hipocresies, a cabassos. Però al capdavall, res.
La normalitat de
les grans elits político-econòmiques, a escala nacional i estatal,
és la corrupció. Normalitat vol dir exactament això: normalitat.
El judici de l’època Millet i les hipòcrites i farisaïques
reaccions dels que van parar la mà són d’antologia: ho sabien
ells i ho sabia tothom, però a veure qui aturava tot allò. Qui? Al
final, algunes persones modestes, honestes i valentes (i
desenganyades) que van posar en marxa la maquinària de la justícia.
Mereixen un monument, però acostumen a tenir no un homenatge, sinó
un càstig. L’exregidora de Torredembarra, per posar un exemple. O Ana Garrido, la denunciant de la Gürtel.
El
sistema tritura aquests herois i premia la barra de persones com Aguirre (per no insistir més
en les glorioses reaccions al cas Millet), que no té manies a dir
que no li constava cap mena de corrupció i que ella estava molt
enfeinada fent hospitals.
Ens escandalitzem, sí, però tot queda
aquí, en una foguerada repetida i repetida fins que ens cansem, que
és el que passarà. Com a Itàlia: hi ha un dia que veus normals les
coses més anormals. T’hi acostumes. Formen part del paisatge, del
karma dels països, i vas fent.
Espanya i Catalunya necessiten una
catarsi de veritat, però el més probable és que no la tinguin mai.
Estem condemnats a repetir el judici del cas Millet, Pujol, Gürtel,
Púnica i els que faci falta pels segles dels segles. En realitat no
hi ha cap mena de voluntat de resoldre res, només de fer-ho veure i
passar pàgina. A sobre, a la majoria dels ciutadans ja els està bé:
la veritat és que ho accepten, encara que remuguen una mica. La
solució Rajoy (que és, amb altres paraules, la mateixa de
Puigdemont i de tants altres, de la major part de partits) és que
cal mirar al futur i no al passat. I apa, tots contents, mirant cap al futur.
El futur
està net perquè encara no han tingut temps d’embrutar-lo. Però tot
arribarà
Els veritables enemics de la llibertat d'expressió
Ha de ser un acudit.
No pot ser veritat, però sí, és així: ara resulta que Podemos es
dedica a amenaçar i perseguir periodistes. Ui, ui, tu, mira quina
por… Que resulta que els rojos/violetes són uns temibles enemics
de la llibertat d’expressió i hi ha una desena de periodistes
madrilenys que viuen atemorits sota les seves terribles amenaces. I
clar, l’associació APM els ha emparat i ha muntat el sidral
corresponent, que casualment ha estat amplificat pels grans mitjans
de l’Ibex35 com una de les pitjors amenaces a la llibertat
d’expressió al nostre (o seu) país.
Un acudit? No. Pura
intoxicació, pura maldat. No dubto pas que a Podemos hi hagi
imbècils ni aprenents de dictadors que es dediquin a aquestes coses:
l’esquerra sempre ha tingut personatges aixi. Però, la veritat,
qui fa por és qui et pot fotre al carrer o pot insinuar discretament
a la teva empresa que ho faci, qui et pot tancar totes les portes,
qui pot agafar el Codi Penal i perseguir-te per una gracieta o un
comentari fora de to, qui pot condemnar-te al no-res, qui ha destruït
la credibilitat de gran part de la premsa, qui domina els mitjans
públics i decideix alegrement sobre els bons i els dolents, qui
supervisa els tertulians habituals i els premia o castiga en funció
de la seva docilitat…
I aquests perillosos
enemics del periodisme són els de Podemos? Em costa una mica de
creure, la veritat, i més quan veig la coincidència de determinats
mitjans a l’hora de denunciar amb solemnitat aquestes terribles
intimidacions. I encara costa més de creure quan resulta que els que
ara denuncien amb tanta agressivitat no han dit ni una sola paraula,
ni una, davant de totes les agressions a la llibertat d’expressió
que es cometen en aquest país.
Saben perfectament
que la qualitat democràtica és proporcional a la qualitat dels
mitjans, però no és això el que els interessa. L’objectiu és
dominar, intoxicar i idiotitzar la ciutadania d’aquest país, i
fer-ho impunement, a través de la poderosa maquinària de la premsa,
la ràdio, la televisió… I sí, segurament a Podemos hi ha una
bona colla de talibans. Però abans de preocupar-nos per ells, que
també mereixen que els parin els peus, potser que ens fixem en els
que realment estan destruint el país des dels mitjans, al servei
d’interessos molt més temibles, molt més poderosos i infinitament
més eficaços. Això, justament això, és una de les claus de la
deconstrucció de la transició i del retrocés històric, ja
inevitable, de la democràcia espanyola.
A Milletlàndia (i Pujolàndia, Felipelàndia, Aznarlàndia...) tothom deia que sí
Vuit anys després,
vuit, Milletlàndia va a judici i ens promet estones molt divertides,
si és que el fàstic i el vòmit poden ser divertits. El femer del
cas Palau és simètric al del cas Pujol i formen part del mateix
final d'època, de la decadència del règim de la transició. Encara
no tenim substitut, però allò està més mort que viu.
De moment, el que
tenim són judicis i catarsis, que cal separar de les clavegueres de
l'anomenada “Operació Catalunya”. No aniran malament, perquè
sobre fonaments corcats i podrits no es pot construir res.
La frase de Millet
resumeix de què anava la cosa: “Quan jo deia que volia fer tal o
qual cosa, tothom em deia que sí”. Tothom els deia que sí. A
Aznar, a Pujol i família, a Millet… El “sí” es donava per
descomptat: ens crèiem una democràcia sana però ens van muntar, en
gran part per culpa del passotisme dels ciutadans, un sistema feudal
camuflat sota formes democràtiques.
Així, en un país
on només es podia acotar el cap i dir que sí, el pujolisme va
acabar formant part de l'aznarisme, una de les coses més tòxiques
(no oblidem tampoc el felipisme dels darrers anys, ni el borbonisme)
que han destrossat la democràcia espanyola. Això és, en el fons,
el que ara va a judici amb el cas Palau, a més de moltes altres
relacions estranyes que ves a saber si aclarirem abans del proper
mil·leni.
Són Espanya des de
Catalunya. Són una Catalunya perfectament acomodada a l'estil del
palco del Bernabéu, al repartiment de zones d'influència, a
l'intercanvi pornogràfic de favors, a les comissions i les
donacions.
Però no són tota
Catalunya, com tot el femer de la democràcia espanyola no és tota
Espanya, ni molt menys.
Milletlàndia i
Pujolàndia (i Aznarlàndia i Felipelàndia i altres...) no van aconseguir devorar el país ni tampoc no ho faran
ara, per molt que es vulgui barrejar tot. Són el passat, encara no
tancat, però el passat. Un passat espanyolíssim que, passi el que
passi, aquesta vegada no hauríem de permetre que es repeteixi… Hi
ha una oportunitat. Segurament una i només una.
Aquesta vegada, per dir que no, clar.
Aquesta vegada, per dir que no, clar.
L’astúcia i la pressa: directes cap a una patacada històrica (i cap al segon procés)
Tenen més pressa que astúcia i la cosa acabarà pel pedregar en pocs mesos. Han camuflat partides al pressupost, algunes perquè les trobin fàcilment i serveixin d'esquer, d'altres segur que estan hàbilment dissimulades. Han topat amb el Consell de Garanties, però res, ni cas, endavant peti qui peti. En paral·lel, s'estan inventant fórmules per agafar el TC i el govern espanyol amb els pixats al ventre, amb una mena de “tràmit express” al Parlament que se salta totes les normes, però ja és igual, fa baixada i accelerem, accelerem…
Potser sí que tenen alguna altra astúcia amagada, amb tot aquest embolic per fer coses legals però sota lleis que no són legals a Espanya però sí a una hipotètica Catalunya desconnectada… En fi, un embolic que no pot acabar bé.
En qualsevol cas, el bloc JxSí+CUP ja ha triat, mentre el vell món del pujolisme i l’arturisme s'enfonsa en una trista i tòxica bassa de fems. És evident que després de la neteja i la catarsi, això del catalanisme s'haurà de recomposar en el context d'un mapa polític que ja no tornarà a ser igual.
No volen aturar-se, posar el rellotge a zero i repensar el camí. Prefereixen topar frontalment amb Madrid i que tota la culpa sigui seva.
És una manera hàbil, però nefasta i covarda, de trobar una sortida. Seria més noble i infinitament més intel·ligent reconèixer que no hi ha prou majoria democràtica per a la independència i que calen alguns anys (pocs, molts o mai, ves a saber) per assolir-la, acceptant també que cal fer un replantejament molt a fons del catalanisme perquè traspassi les muralles de molts sectors de la societat catalana.
No estan disposats a reconèixer això, pensant que seria una derrota, quan és just a l'inrevés: una decisió valenta i honesta, creïble, sempre obre camins i trenca barreres.
En qualsevol, el final ja està escrit: la culpa serà de Madrid, que ara no es pot permetre afluixar, i si cola, cola, que s'ho cregui qui vulgui.
En realitat, la política catalana ja sap que anem cap a un segon procés, probablement amb nous lideratges, i que caldrà replantejar-se moltes, moltes coses… A més d'aprendre a fons totes les lliçons que han quedat pel camí i que continuaran allà, esperant, perquè són pantalles no passades i que no admeten dreceres...
L'autobús de l'odi ha de circular
Batejar-lo així,
“l’autobús de l’odi”, ha estat una bona idea. És el bus que
recorda que els nens tenen penis, les nenes tenen vulva i que és
pecat i abominació (això no ho diuen, però s’entén
perfectament) que un home vulgui ser dona o a l’inrevés o
qualsevol de les diferents opcions que hi ha per definir lliurement
la identitat sexual de cadascú. Un bus ultracatòlic (“Hazte
oír”), amb ganes de provocar i d’indignar tots els moviments
“trans” del país.
A molts indrets,
lògicament, s’ha aixecat una bona polseguera, a l’espera de què
passa amb la decisió del jutge que ha ordenat immobilitzar-lo. És
un autobús ranci, carregat d’odi, sí, i d’estupidesa, també.
Un autobús
inquisitorial, sens dubte: si poguessin, enviarien a la foguera tots
els LGTBQI i molta, moltíssima altra gent que abominem de
l’abominable moral que volen imposar-nos. Però encara que sé que
també em cremarien a mi, penso que no és bona idea prohibir que
l’autobús circuli.
Els que ens queixem
d’un país on un tuit, una cançó, un acudit o una pintada
ofensius (terme que cadascú entén com vol) et poden portar als
jutjats i a la presó, no podem estar d’acord en què s’hagi de
prohibir aquest autobús, per repugnant que sigui el seu missatge.
La llibertat
d’expressió és i ha de ser per a tothom: la batalla de la
llibertat sexual no es guanya prohibint sinó combatent des de la
llibertat i amb fermesa els prejudicis, les discriminacions, les
fòbies... L’autobús ha de circular, s’han de poder cantar
cançons contra el rei o el papa de Roma, s’han de poder fer
acudits de mal gust sobre Carrero Blanco... I s’ha de deixar el
Codi Penal al lloc que li toca i frenar la tendència obsessiva a
portar-ho tot als jutjats.
Per suposat, també
s’ha de plantar cara i protestar contra l’autobús de l’odi, a
més de recordar que són els mateixos que, si estigués a la seva
mà, posarien Franco al santoral. Sense oblidar que per iniciativa de
l’ex ministre Fernández Díaz, des del 2013 “Hazte oír” està
considerada de “utilidad pública” i les donacions que s’hi fan
desgraven fins al 75%... Això tan vergonyós, que els permet
disposar de 2,7 milions anuals, és el que caldria canviar, per
exemple.
No cal escoltar les
barbaritats insultants d'aquests que es volen fer “oír”. Però
sí deixar que les diguin, mentre no depassin certs límits, que per
força han de ser molt generosos, per fàstic que ens causin. L’únic
que no podem fer és el mateix que voldrien fer ells: prohibir.
Benvinguts a la postEuropa (tant que ens en fotíem de Trump)
8:53
•
En el fons, això d’Europa ens la porta fluixa, siguem sincers. A una majoria de ciutadans, als poders financers, a la política que no ha sabut estar a l’alçada dels ideals europeus, a la burocràcia que tot ho fossilitza… Diem una cosa, disfrutem dels avantatges de ser europeus, però en realitat passem força…
Més morta que viva, Europa aguanta lànguidament, s’aprima, s’asseca, tendeix a ser una closca buida.
I, clar, nosaltres que tant ens en fotíem de Trump, i ara resulta que hem de veure el president de la Comissió Europea, el trampós i deslleial Juncker, jugant a la ruleta russa i proposant retornar a la realitat: Europa ha de ser, com a molt, un mercat. De capitals, per suposat, i de persones, també, però poca cosa més.
Aquesta és la seva provocadora solucio després del Brexit, després dels “homes de negre”, després de la submissió als mercats financers i als paradisos fiscals. Total, Europa ja és el que volien: un mercat que ha començat a destruir sistemàticament allò que coneixíem com a Estat del Benestar, un miratge del qual hem de donar les gràcies a l’existència de la URSS i a la mala consciència de la II guerra mundial.
Ell diu que no li acaba d’agradar això de devaluar Europa, com si no fos un dels que l’ha devaluat: tenen la cara més dura que la façana del BCE. Sembla ser que s’han adonat que el projecte europeu està en perill. Quina visió, eh? I clar, s’ha de fer alguna cosa. Per dissimular, aposten per “federalitzar”, cosa que mai no se sap que és.
Però en el fons ja saben que han guanyat: s’han carregat Europa. Només faltava l’empenteta del Brexit i de Trump, molt exagerades. Ja s’ho van carregar amb la crisi, amb el demencial experiment de càstig a Grècia, amb els refugiats…
I ja tenim l’Europa que volien: reduïda a una moneda i algunes, cada vegada menys, facilitats per travessar fronteres. Benvinguts, doncs, a la postEuropa.
Després de la postveritat, la postcrisi i la postestafa, l’únic que ens queda és aparcar el somni. Total, en el fons ja ho sabíem i ens era igual. Temps tindrem per enyorar aquella idea d’Europa que ens han robat i que miserablement ens hem deixat prendre…
La tomba del 3% i la mutació del catalanisme
Sí, a Madrid hi ha
gent molt dolenta, decidida a enfonsar com sigui qualsevol aspiració
catalana a ser alguna cosa més que una mena de Franja de Ponent: un
espai residual, amb una mica de folclore lingüístic i para de
comptar. Sí, a Madrid l'àngel de la guarda Marcelo ha fet de les
seves, acompanyat dels efectes diabòlics del “florero” de la
Camarga, dels conspiradors “saragossans”, de les “alícies”
al país de les meravelles, les ex novietes emprenyades i tot el que
es vulgui…
Però, com deia
Maragall (i ni els seus no van voler escoltar), vostès tenen un
problema i aquest problema es diu 3 per cent.
Un problema que
començava a un palau, el de la Música, continuava a un altre palau,
el de la Pujolaritat, i estenia les seves xarxes arreu de Catalunya i
part de l'estranger, sense massa manies: des d'Andorra fins a
l'aznarisme i el felipisme, o el juancarlisme. El truc era un pacte
entre elits (si et portes bé et deixarem fer) a més d'una “patente
de corso”, que els monarques atorgaven generosament als corsaris a
canvi d'alguns petits favors.
Maragallades? No,
no anava tan desencaminat…
Aquests dies, amb el
judici del cas Palau (el de la Música, però també l'altre), es veu
clarament que no tot el mal està a Madrid: aquí també teníem una
monarquia corrupta que aspirava a perpetuar-se al tron i que va
deixar un hereu temporal, provisional, mentre preparava el terreny
per consolidar la dinastia pel bé de la pàtria.
Aquí està el nus
que bloqueja el futur del catalanisme (paraula que s'ha perdut pel
camí aquests darrers anys), un nus que caldrà deslligar abans de
“passar pantalla”. Això és el que s'havien volgut estalviar
tots els que jugaven al joc del tres per cent i van abraçar
l'independentisme com a única esperança de sobreviure al naufragi.
Aquesta és la clau
de la fugida cap endavant d'Artur Mas, que es va creure que era
Moisès, quan en realitat era només el masover, el que guardava la
finca fins que fos el moment de l'autèntic hereu.
Llàstima per aquest
president digne que és en Puigdemont, però el que necessita el
catalanisme, abans de continuar, és fer neteja: judicial i
simbòlica. Després de la catarsi del tres per cent, que no és
culpa de cap malvada bruixa madrilenya, vindrà una mutació
imprescindible. I ja veurem. Però ara per ara aquesta herència (la
famosa “deixa” de Pujol) és una llosa.
Per cert, com ja
imaginava Tarradellas, que el 1985 -i abans- tenia claríssim qui era realment el
personatge...
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)