La tomba del 3% i la mutació del catalanisme

Sí, a Madrid hi ha gent molt dolenta, decidida a enfonsar com sigui qualsevol aspiració catalana a ser alguna cosa més que una mena de Franja de Ponent: un espai residual, amb una mica de folclore lingüístic i para de comptar. Sí, a Madrid l'àngel de la guarda Marcelo ha fet de les seves, acompanyat dels efectes diabòlics del “florero” de la Camarga, dels conspiradors “saragossans”, de les “alícies” al país de les meravelles, les ex novietes emprenyades i tot el que es vulgui…

Però, com deia Maragall (i ni els seus no van voler escoltar), vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3 per cent.

Un problema que començava a un palau, el de la Música, continuava a un altre palau, el de la Pujolaritat, i estenia les seves xarxes arreu de Catalunya i part de l'estranger, sense massa manies: des d'Andorra fins a l'aznarisme i el felipisme, o el juancarlisme. El truc era un pacte entre elits (si et portes bé et deixarem fer) a més d'una “patente de corso”, que els monarques atorgaven generosament als corsaris a canvi d'alguns petits favors.

Maragallades? No, no anava tan desencaminat…

Aquests dies, amb el judici del cas Palau (el de la Música, però també l'altre), es veu clarament que no tot el mal està a Madrid: aquí també teníem una monarquia corrupta que aspirava a perpetuar-se al tron i que va deixar un hereu temporal, provisional, mentre preparava el terreny per consolidar la dinastia pel bé de la pàtria.

Aquí està el nus que bloqueja el futur del catalanisme (paraula que s'ha perdut pel camí aquests darrers anys), un nus que caldrà deslligar abans de “passar pantalla”. Això és el que s'havien volgut estalviar tots els que jugaven al joc del tres per cent i van abraçar l'independentisme com a única esperança de sobreviure al naufragi.

Aquesta és la clau de la fugida cap endavant d'Artur Mas, que es va creure que era Moisès, quan en realitat era només el masover, el que guardava la finca fins que fos el moment de l'autèntic hereu.

Llàstima per aquest president digne que és en Puigdemont, però el que necessita el catalanisme, abans de continuar, és fer neteja: judicial i simbòlica. Després de la catarsi del tres per cent, que no és culpa de cap malvada bruixa madrilenya, vindrà una mutació imprescindible. I ja veurem. Però ara per ara aquesta herència (la famosa “deixa” de Pujol) és una llosa.

Per cert, com ja imaginava Tarradellas, que el 1985 -i abans- tenia claríssim qui era realment el personatge...

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes