Millor samarretes netes que corbates brutes

9:21

Fins i tot, millor samarretes brutes per fora (però netes per dintre) que corbates netes per fora,ben planxades, impecables, però que amaguen una realitat molt, molt bruta... Com cada divendres, l'article a ElMón/MónTerrassa... (Llegir l'article)

No, Artur, no siguis fort

6:17
Política ficció a l'article d'aquesta setmana a ElMón.cat... No calia fer-se l'haraquiri. Ni oferir el cap en safata de plata. Si volia realment avançar cap a un nou país i passar a la història, Artur Mas podia haver dit ahir alguna cosa com això... Hauria estat el primer polític en fer-ho. (Llegir l'article)

El bé i el mal es poden aprendre

10:41

La bondat no només existeix, sinó que es pot aprendre i entrenar... Una lluminosa entrevista a “La Contra” (La Vanguardia) a Richard Davidson, un “boig” que va deixar Harvard per anar-se’n a la India a investigar sobre la bondat i el cervell... I el mal... També existeix. I també es pot aprendre i entrenar. Un exemple? El cas del pare acomiadat per demanar uns dies de festa... per donar un tros de fetge a la seva filla! De moment, podem protestar a través de Change.org. I si arribem a saber el nom de l’empresa, confiem que li podrem donar una lliçó. No venjança ni només càstig, merescudíssim, sinó una veritable lliçó...

Llogar-li un pis a Franco o a Boyer?

9:22

Què val ara mateix un lloguer mitjà, d’un pis normalet, a Terrassa? Posem que entre 500 i 700 euros, tot i que fàcilment s’enfilen cap als 800-900. Les estadístiques diuen coses més amables, ho sé, però la realitat va per aquí. A Barcelona, els pisos normalets se situen amb una normalitat esfereïdora cap als 1.000 o 1.500 euros. Són xifres que estan lluny del que poden pagar moltes persones i famílies. A més, molt sovint, amb condicions duríssimes, amb una gran incertesa. El lloguer, en aquest país, és la llei de la selva... (Llegir l'article a ElMón/MónTerrassa)

Déu ens guardi Rajoy molts anys

20:43

22 de març de 2017. Primer article a ElMón.cat. Tan difícil i tan fàcil, aparentment, alhora. Tots els camins, fins i tot els més llargs i difícils, comencen amb un primer pas. Doncs bé, aquest és el primer pas d'un nou camí... Comencem donant les gràcies, igual com vam acabar l'anterior...

És un desig estrany, ho sé. Potser un punt viciós, pecaminós. Ja posarem la missa a la tele, si cal. Em costa admetre-ho… Però sí, que ens duri molt la dreta al govern de Madrid. Qui va donar llum verda per fer dels Mossos una policia de veritat? Aznar, a canvi dels cromos de Pujol. Aznar, el mateix que es va carregar la mili. I que podia dir que parlava català a la intimitat, sense que la santa inquisició de la premsa espanyola l’apedregués… (Llegir l'article)

L'opressió de les musulmanes i la mida del mocador

8:30
Una pregunta recorre Europa des del 2003, de sentència en sentència, de polèmica en polèmica: s’han de permetre o prohibir els burques i els nicabs? I els diferents models de mocadors hijab? A la feina? Al carrer? Sempre? Mai? I què en fem dels burquinis? La pregunta queda sempre atrapada entre el bonisme enganxós d’allò “políticament correcte” i els perills evidents de relliscar cap a l’islamofòbia... (Llegir l'article)







Aquí acaba el “Bloc de notes”: punt i seguit i gràcies...

6:02
Hi havia una vegada un noi de setze anys que escrivia poemes i somiava amb ser periodista. Un dia, un senyor amb corbata el va rebre al seu despatx, a la redacció d’un diari, i després d’una llarga conversa li va preguntar què volia fer. El noi li va dir que volia escriure cròniques de guerres, viatges, crisis mundials… I aquell senyor, sense immutar-se, li va oferir d’escriure algun article al diari local, mentrestant no tinguessin una secció d’internacional… Era Julián Sanz, l’editor, a qui sempre li agrairà tantes coses, igual que als mestres, amics i companys que va anar trobant en aquesta casa que -a èpoques més i d’altres menys- ha sentit sempre com a seva. Gent com Vicenç Villatoro, com el grandíssim i discretíssim periodista que és Josep Maria Riera, com Miquel Peralta, Salvador Cot, Enric Hernández, l’inoblidable i gran fotògraf Mundet, el brutal fotoperiodista que era i és Cristóbal Castro, Pasqual Llongueras, Manel Sarrau, el senyor Badia, la Núria Hernández la Marta Bofarull, l’imperturbable i excel·lent Albert Gabàs el Blas, el Pepe, el Paco, la gent entranyable de la rotativa, Vicenç Batalla, Xavier Marcet, Lluís Boix, Lluís Gascón, els ciclistes de la penya ElDiari, en Manel Abad o la senyora de la neteja, la senyora Maria, una de les moltes i meravelloses “senyores Maries” que m’he trobat al llarg de la vida (Juanita, Margarita…), sense oblidar alguns mites com Andreu Claret, com l’aire fresc (tan oblidat) que va representar “Al Vent”, i molts altres.

Com tampoc no oblida els lectors i lectores que l’han acompanyat en el camí: el senyor Marcel·lí, senyor Torres del carrer Col·legi, Marina Fahmüller, gent que em van posar a caldo o que m’animaven a seguir, el Manel dels iaioflautes, Albert Guitart Graells... i molta altra gent meravellosa com la Isi Mena, la Sílvia Piñol, la Maria José, la Teresa, la Montse Rodríguez, el Pepe del Brasília, el Víctor del quiosc de la carretera de Matadepera i tants altres -especialment els retrobats i trobats al facebook i twitter- que no puc esmentar perquè no acabaria.

Gent que tenia moltes lliçons per donar a algú que, com aquell noi, tenia moltes ganes d’aprendre.

Això passava a la primavera del 1978, és a dir, gairebé a la prehistòria, fa quasi quaranta anys.

Per aquell temps, el noi havia fet una entrevista a un poeta que, com ell, s’havia instal·lat a Terrassa feia uns anys, un tal Agustí Bartra... Una senzilla entrevista per a una revista que havia fundat amb uns amics (entre ells l’enyorat Àxel Oliveres) a Can Colapi (o “La Pia”, com diu la Júlia). Una revista que es deia “L’Escarni” i que, ves per on, li va obrir la porta de la casa d’Anna Murià i Agustí Bartra, al carrer Avinyó. A ell, que volia ser poeta i només tenia setze anys.

Aquesta història al final ha acabat molt millor del que pensava, quan el noi ja havia arribat als cinquanta-cinc i havia desesperat moltes vegades de complir el seu somni…

La novel·la «La llegenda d’Ègara», que la seva mare Neus Miret ja no va poder llegir, va sacsejar-lo per dintre. Com deia la poeta Safo de Lesbos: com el vent que a les muntanyes sacseja els roures… I en aquest vent hi havia, i hi ha encara, la mà, la veu i la força de l’Olga.

Aquell noi va perdre’s, va perdre moltes coses i moltes persones, va arruinar-se dues vegades, va tenir feines boníssimes i feines de merda, va tenir “jefes” extraordinaris, d’altres normalets, uns altres de més aviat idiotes i creguts i uns quants personatges malvats i verinosos… Va fer feines que només servien per menjar i també treballs genials, que tenien ànima, que eren reptes monumentals en els quals va compensar antics fracassos i errors… Mentrestant, un dia assolellat i cruel de maig del 2005 va travessar per unes hores a l’altra banda de l’Hades, però va tornar, i gràcies als amics, a Montsegur i a la clausura del monestir de Poblet va retrobar el pols de la vida.

Fins que un dia d'estiu del 2016 -mentre preparava un nou viatge a Grècia, el sisè o setè- va buscar els versos que l’havien acompanyat tants anys i l’ombra d’aquell poeta que havia estat el seu mestre. D'això en va sortir el llibre “Elegia d'Atenes”.

A la tardor, va guanyar un premi de poesia que portava el nom del mestre i va saber que era temps de buscar nous horitzons, de sortir a mar obert i deixar enrere, una vegada més, algunes coses que estimava. Com aquesta columna d’opinió, que el feia sentir viu i lliure, que compartia amb tanta gent en paper, al blog, a les xarxes...

I així és com s’acaba això i com continuarà a partir d’ara, amb nous llibres, amb més articles, amb nous amics, sense deixar els vells, no oblidant mai que només la veritat ens farà lliures…

He intentat estar a l’alçada, lluitar pel que jo creia, dir les coses pel seu nom, no rendir-me, no acollonir-me, no ser mai partidista, no vendre’m… I sobretot no trair aquell noi de setze anys que volia ser escriptor i periodista.

La història continuarà demà mateix, divendres, a les pàgines del diari digital ElMón.cat. Primer a l’edició de Terrassa, de la mà de Joan Manel Oller, Lluïsa Tarrida, Zaida Torregrosa... I el proper dimecres, a l’edició Catalunya, de la mà de Salvador Cot, de Nerea Rodríguez i de tot el seu equip, que està aixecant un projecte periodístic amb molt futur, per a un país nou que encara no sabem com serà, però que volem i necessitem que sigui nou.

Igual que els llibres continuaran de la mà de nous amics, companys de l’ànima de les boiroses i lluminoses terres de Lleida, com en Xavier Macià o l’Àngels Marzo, com la gent de Pagès Editors, com totes i tots els que, quan ha arribat el moment, han estès la mà i m’han tibat cap a la vida, cap als somnis. Gent a la qual mai no donaré prou les gràcies.

Aquest és, doncs, el darrer article del «Bloc de notes» al Diari de Terrassa, un camí que avui es tanca amb un punt i seguit. Gràcies, de tot cor.




Nota: Els propers dies també hi haurà novetats i canvis en aquest blog, on trobareu els articles que vagi publicant a “ElMón” i algunes reflexions i experiments… Si voleu, us espero per aquí, ja ho sabeu...

El rei insípid, inodor i invisible dels 1000 dies

8:33

La consigna és discreció. Que no es noti massa que a Espanya hi ha un rei. Perfil baix, que no estan els temps per a gaires bromes. De manera que els primers mil dies del rei Felipe VI (amb “e”, sí) no han estat gairebé ni esmentats ni celebrats, llevat d’alguns mitjans monàrquics, que fan sempre salivera davant de qualsevol oportunitat de posar-se als peus (a l’estil catifa) dels monarques. 

Com deia un d’aquests mitjants aficionats al piloteig: “mil días en el Trono de una de las monarquías más antiguas del mundo”. Els ha faltat arrodonir la frase amb “en la nación más antigua del mundo” i ja hauria estat rodó del tot. 

Tanmateix, la pregunta que qualsevol republicà o monàrquic s’hauria de fer és més aviat incòmoda: ah, però de veritat tenim rei? Acompanyada d’una derivada: i què fa, exactament? La resposta ja ha estat dictada als mitjans del règim: el monarca es dedica a consolidar la “normalitat institucional” i a preparar sis viatges internacionals, sis, ostres, tu, quina feinada, una vegada ha tancat (ben gloriosament, tot s’ha de dir) el petit problema de la germana i el cunyat i ha aconseguit que molta gent se n’hagi oblidat de les aventures (econòmiques, no de faldilles) del pare. Èxit rotund, inqüestionable. Ens ho hem empassat tot, senceret, i sense protestar massa. Som uns súbdits fantàstics, l’enveja de qualsevol monarquia. 

Però com que no és prudent abusar, ens han receptat una temporada més de rei invisible, inodor, insípid i inaudible. Discreció i més discreció, acompanyada de tant en tant d’algunes fotos guais, entranyables, enrotllades, que ajuden a calmar els fogots del republicanisme. Mentrestant, ens fan saber que, tot sigui per la pàtria, el monarca està disposat a contribuir a la recuperació econòmica i a afrontar el desafiament català. No ens diuen com, però ja ho sabem: amb discreció. És la millor manera de dissimular la gran veritat: que tot és façana simbòlica, buida, i que no serveix per a res de res. Però és tan guapo i ben plantat, i a sobre fa tan poca nosa...

Scotland is different

7:02
Sembla que la gran notícia d’ahir va ser la condemna a Mas. Dos anys. O com diuen alguns mitjans madrilenys, “només” dos anys d’inhabilitació. Òbviament, esperaven una cosa més excitant: una bona temporada a galeres, o a pic i pedra en alguna remota pedrera, per no parlar de mètodes més expeditius i exemplars…

Però aquesta no va ser la gran notícia del dilluns. No. Venia d’Escòcia, que forma part d’un regne on les coses van d’una altra manera, tot i que no és cap paradís. Just mentre aquí castiguen Mas (moderadament, és cert, amb la dosi justa de mala llet), allà comencen a parlar de fer un segon referèndum perquè podria ser que preferissin ser europeus abans que britànics…

El contrast és espectacular, com ja ho va ser en aquelles èpiques, líriques i simbòliques jornades de la “consulta participativa” del 9N. I clar, quin remei, els que ens acusem d’haver votat aquell dia no tenim altra opció que fer costat a Mas, encara que només sigui en part i amb infinites reserves.

Em costa, sí, però també m’indigna veure’l condemnat per això i no per altres coses molt més greus. Li reconec valor (interessat) en jugarse-la pel 9N, igual que li retrec poc valor davant dels jutges. Mas ha estat un president de la Generalitat nefast, amb un balanç penós, posem que al nivell de Montilla i a anys llum de Pujol o Maragall, per defectes que tinguessin els dos. Tanmateix, per una vegada va fer el que havia de fer, posar les urnes de joguina, que no va ser poc. Era un desafiament pacífic però seriós, i ara arriba la factura.


Quin favor (fa lleig de dir-ho, però hi ha moltíssima gent que ho pensa i calla) li han fet al seu partit, que almenys podrà intentar l’operació fugida del pujolisme i el masisme, després de l’autocombustió del duranlleidisme. I quina empenteta, també, al sobiranisme i l’indepentisme. A canvi, què hi farem, és just fer el que no pensava que faria mai: estar en això al costat de Mas (en això i només en això i amb totes les cautel·les) i tenir cada dia una mica més d’enveja dels escocesos i dels britànics. No són angelets, no, però estan a anys llum de Rajoy, del susanisme i del madrilenyocentrisme. I fan política, cosa que aquí és alta traició i acaba als tribunals perquè ja no pot acabar d’una altra manera...

El problema són els partits politics

7:42

A veure si, aprofitant que és cap de setmana, posem una mica d’ordre en tot aquest tsunami de la corrupció. Intentem separar el gra de la palla? Vinga, va… Comencem per recordar aquell vell porverbi xinès, mil vegades repetit. Quan el savi assenyala la lluna, el tonto es fixa en el dit. 

Aclarim-nos, per si encara no ho havíem agafat: aquí som nosaltres, tots (menys «ells») els que fem el paper del tonto. Portem setmanes, mesos, anys, atrapats en un femer de proporcions bíbliques, judicis, declaracions... La història es va dibuixant amb una claredat brutal: el robatori ha estat sistemàtic, executat amb una normalitat esfereïdora.

Es diu corrupció, tècnicament, però no és res més que una immensa bassa de merda en la qual ha naufragat la democràcia espanyola. I la catalana, per suposat.

Va començar a finals dels setanta, amb les comissions borbonejades sobre els barrils de petroli, va continuar amb el felipisme, va multiplicar-se amb l’aznarisme i el pujolisme i l’aguirrisme i el borbonisme i altres verins per l’estil, va arribar al paroxisme amb la bombolla financera i immobiliària i ara està a punt, a punt, de rematar la feina i acabar d’arruïnar aquest i aquell país. 

Fixem-nos, doncs, en la lluna i no en el dit. No calen més lleis anticorrupció, ni fiscals, ni jutges, ni policies, ni punyetes. Això no serveix de res i els grans "capos" ho saben perfectament. La corrupció mutarà, es refinarà, la gent se l'empassarà... i tot seguirà igual.

Cal, senzillament, controlar de forma radical els partits polítics. Tots. Absolutament tots. Cal obligar-los a la transparència, que va de la mà de la democràcia interna, oh, sí, aquest invent tan diabòlic… Cal penalitzar-los i il·legalitzar-los temporalment si cauen en la corrupció sistemàtica. Cal agafar els corruptors i castigar-los, cosa que curiosament no passa mai. Cal protegir els mitjans de comunicació dignes, els penedits, els delators, els que despullen les misèries. Com fer això? Aquest és el problema: si esperem que ho facin els partits...

El mal, el corc d’aquest sistema està en els partits i en les seves fundacions i altres instruments discrets, en les campanyes electorals, en els aparells enquistats i en les immenses facilitats que hi ha perquè jugar brut surti de franc. 

Això és la lluna i no el dit: els partits i els corruptors. Per aquí raja la nafra purul·lenta de la democràcia a Espanya i a Catalunya. Si no ho aturem a temps, la necrosi serà definitiva i no la resoldrem ni independitzant-nos del veí del costat. 

És la política el que cal canviar, perquè sigui política i no aquesta cosa tòxica que jo diria que està a punt, a punt, de robar-nos el present i el futur.

A Islàndia el 8 de març és una altra cosa

6:05


Islàndia, sí. Un país independent i sobirà amb no molts més habitants que Terrassa, perdut al nord de l'Atlàntic. Un país que ha trobat sortides a la crisi molt diferents a les espanyoles i catalanes, perquè té una democràcia forjada amb materials molt més honestos. Les han passat de tots colors però els va molt millor que aquí, on en teoria som infinitament més rics i tenim moltíssimes més oportunitats… Alguna cosa deu fallar aquí, no? 

No cal que ens fixem en com han encarat els islandesos la cobdícia i la cara dura dels seus banquers i polítics. Ni tampoc en la seva reforma constitucional, molt innovadora, post-crisi, però que va acabar naufragant. Cap país no és perfecte, no hi ha paradisos… 

Però com que per alguna raó, qui sap si associada als volcans, són de caràcter més aviat fort, tot i les formes suaus i cíviques, aquest darrer 8 de març ens hansorprès amb una llei al·lucinant, tota una novetat mundial. 

Els islandesos (i hauríem d'escriure “i les islandeses”, però així ens perdem per aquestes terres més càlides) exigiran a les empreses -per llei- que paguin igual els homes i les dones, sense més excuses ni preses de pèl. “Equal pay, equal value”. 

I no només pretenen eliminar l'any 2022 les diferències laborals entre sexes, sinó també qualsevol altra: religió, procedència, orientació sexual, raça… 

Fa uns mesos, milers de dones islandeses van plegar de la feina a les 14:38 exactament, perquè a partir d'aquella hora tenien claríssim que estaven treballant de franc… Un gest impactant, que ara té el seu reflex en la futura llei. I un missatge claríssim: menys xerrameca i menys marejar la perdiu, que les coses, si es vol, es poden fer. 

Clar, en un país que ni tan sols sap aturar la corrupció sistèmica o acceptar un referèndum a Catalunya, això és somiar truites. Són el mateix: coses que van de qualitat democràtica, però de veritat de la bona. I així, l'any 2022 ens preguntarem, meravellats, per què a Islàndia, tan petitona, els van tan bé les coses, com a alguns altres països excepcionalment intel·ligents. 

La resposta ens l'han donat aquest març del 2017 i en moltíssimes altres ocasions. Però és que aquí ens costa moltíssim fins i tot copiar… No per honestos, no… I així anem, suspenent una i altra vegada.

Corrupció pels segles dels segles?

5:48
Millet, Montull i Aguirre. Un còctel potent. En un mateix dia (el 8 de març, el de la dona, que bàsicament serveix per constatar que en realitat no avancem gens ni mica) es fa evident que això de la corrupció està enquistat i no té remei. Cops al pit, els que vulguem. Mentides i hipocresies, a cabassos. Però al capdavall, res. 

La normalitat de les grans elits político-econòmiques, a escala nacional i estatal, és la corrupció. Normalitat vol dir exactament això: normalitat. El judici de l’època Millet i les hipòcrites i farisaïques reaccions dels que van parar la mà són d’antologia: ho sabien ells i ho sabia tothom, però a veure qui aturava tot allò. Qui? Al final, algunes persones modestes, honestes i valentes (i desenganyades) que van posar en marxa la maquinària de la justícia. Mereixen un monument, però acostumen a tenir no un homenatge, sinó un càstig. L’exregidora de Torredembarra, per posar un exemple. O Ana Garrido, la denunciant de la Gürtel.

El sistema tritura aquests herois i premia la barra de persones com Aguirre (per no insistir més en les glorioses reaccions al cas Millet), que no té manies a dir que no li constava cap mena de corrupció i que ella estava molt enfeinada fent hospitals. 

Ens escandalitzem, sí, però tot queda aquí, en una foguerada repetida i repetida fins que ens cansem, que és el que passarà. Com a Itàlia: hi ha un dia que veus normals les coses més anormals. T’hi acostumes. Formen part del paisatge, del karma dels països, i vas fent. 

Espanya i Catalunya necessiten una catarsi de veritat, però el més probable és que no la tinguin mai. Estem condemnats a repetir el judici del cas Millet, Pujol, Gürtel, Púnica i els que faci falta pels segles dels segles. En realitat no hi ha cap mena de voluntat de resoldre res, només de fer-ho veure i passar pàgina. A sobre, a la majoria dels ciutadans ja els està bé: la veritat és que ho accepten, encara que remuguen una mica. La solució Rajoy (que és, amb altres paraules, la mateixa de Puigdemont i de tants altres, de la major part de partits) és que cal mirar al futur i no al passat. I apa, tots contents, mirant cap al futur.

El futur està net perquè encara no han tingut temps d’embrutar-lo. Però tot arribarà

Els veritables enemics de la llibertat d'expressió

8:16
Ha de ser un acudit. No pot ser veritat, però sí, és així: ara resulta que Podemos es dedica a amenaçar i perseguir periodistes. Ui, ui, tu, mira quina por… Que resulta que els rojos/violetes són uns temibles enemics de la llibertat d’expressió i hi ha una desena de periodistes madrilenys que viuen atemorits sota les seves terribles amenaces. I clar, l’associació APM els ha emparat i ha muntat el sidral corresponent, que casualment ha estat amplificat pels grans mitjans de l’Ibex35 com una de les pitjors amenaces a la llibertat d’expressió al nostre (o seu) país.

Un acudit? No. Pura intoxicació, pura maldat. No dubto pas que a Podemos hi hagi imbècils ni aprenents de dictadors que es dediquin a aquestes coses: l’esquerra sempre ha tingut personatges aixi. Però, la veritat, qui fa por és qui et pot fotre al carrer o pot insinuar discretament a la teva empresa que ho faci, qui et pot tancar totes les portes, qui pot agafar el Codi Penal i perseguir-te per una gracieta o un comentari fora de to, qui pot condemnar-te al no-res, qui ha destruït la credibilitat de gran part de la premsa, qui domina els mitjans públics i decideix alegrement sobre els bons i els dolents, qui supervisa els tertulians habituals i els premia o castiga en funció de la seva docilitat…

I aquests perillosos enemics del periodisme són els de Podemos? Em costa una mica de creure, la veritat, i més quan veig la coincidència de determinats mitjans a l’hora de denunciar amb solemnitat aquestes terribles intimidacions. I encara costa més de creure quan resulta que els que ara denuncien amb tanta agressivitat no han dit ni una sola paraula, ni una, davant de totes les agressions a la llibertat d’expressió que es cometen en aquest país.

Saben perfectament que la qualitat democràtica és proporcional a la qualitat dels mitjans, però no és això el que els interessa. L’objectiu és dominar, intoxicar i idiotitzar la ciutadania d’aquest país, i fer-ho impunement, a través de la poderosa maquinària de la premsa, la ràdio, la televisió… I sí, segurament a Podemos hi ha una bona colla de talibans. Però abans de preocupar-nos per ells, que també mereixen que els parin els peus, potser que ens fixem en els que realment estan destruint el país des dels mitjans, al servei d’interessos molt més temibles, molt més poderosos i infinitament més eficaços. Això, justament això, és una de les claus de la deconstrucció de la transició i del retrocés històric, ja inevitable, de la democràcia espanyola.

A Milletlàndia (i Pujolàndia, Felipelàndia, Aznarlàndia...) tothom deia que sí

19:43
Vuit anys després, vuit, Milletlàndia va a judici i ens promet estones molt divertides, si és que el fàstic i el vòmit poden ser divertits. El femer del cas Palau és simètric al del cas Pujol i formen part del mateix final d'època, de la decadència del règim de la transició. Encara no tenim substitut, però allò està més mort que viu.

De moment, el que tenim són judicis i catarsis, que cal separar de les clavegueres de l'anomenada “Operació Catalunya”. No aniran malament, perquè sobre fonaments corcats i podrits no es pot construir res.

La frase de Millet resumeix de què anava la cosa: “Quan jo deia que volia fer tal o qual cosa, tothom em deia que sí”. Tothom els deia que sí. A Aznar, a Pujol i família, a Millet… El “sí” es donava per descomptat: ens crèiem una democràcia sana però ens van muntar, en gran part per culpa del passotisme dels ciutadans, un sistema feudal camuflat sota formes democràtiques.

Així, en un país on només es podia acotar el cap i dir que sí, el pujolisme va acabar formant part de l'aznarisme, una de les coses més tòxiques (no oblidem tampoc el felipisme dels darrers anys, ni el borbonisme) que han destrossat la democràcia espanyola. Això és, en el fons, el que ara va a judici amb el cas Palau, a més de moltes altres relacions estranyes que ves a saber si aclarirem abans del proper mil·leni.

Són Espanya des de Catalunya. Són una Catalunya perfectament acomodada a l'estil del palco del Bernabéu, al repartiment de zones d'influència, a l'intercanvi pornogràfic de favors, a les comissions i les donacions.

Però no són tota Catalunya, com tot el femer de la democràcia espanyola no és tota Espanya, ni molt menys.

Milletlàndia i Pujolàndia (i Aznarlàndia i Felipelàndia i altres...) no van aconseguir devorar el país ni tampoc no ho faran ara, per molt que es vulgui barrejar tot. Són el passat, encara no tancat, però el passat. Un passat espanyolíssim que, passi el que passi, aquesta vegada no hauríem de permetre que es repeteixi… Hi ha una oportunitat. Segurament una i només una.

Aquesta vegada, per dir que no, clar.

L’astúcia i la pressa: directes cap a una patacada històrica (i cap al segon procés)

6:48
Tenen més pressa que astúcia i la cosa acabarà pel pedregar en pocs mesos. Han camuflat partides al pressupost, algunes perquè les trobin fàcilment i serveixin d'esquer, d'altres segur que estan hàbilment dissimulades. Han topat amb el Consell de Garanties, però res, ni cas, endavant peti qui peti. En paral·lel, s'estan inventant fórmules per agafar el TC i el govern espanyol amb els pixats al ventre, amb una mena de “tràmit express” al Parlament que se salta totes les normes, però ja és igual, fa baixada i accelerem, accelerem… 
Potser sí que tenen alguna altra astúcia amagada, amb tot aquest embolic per fer coses legals però sota lleis que no són legals a Espanya però sí a una hipotètica Catalunya desconnectada… En fi, un embolic que no pot acabar bé. 
En qualsevol cas, el bloc JxSí+CUP ja ha triat, mentre el vell món del pujolisme i l’arturisme s'enfonsa en una trista i tòxica bassa de fems. És evident que després de la neteja i la catarsi, això del catalanisme s'haurà de recomposar en el context d'un mapa polític que ja no tornarà a ser igual. 
No volen aturar-se, posar el rellotge a zero i repensar el camí. Prefereixen topar frontalment amb Madrid i que tota la culpa sigui seva. 
És una manera hàbil, però nefasta i covarda, de trobar una sortida. Seria més noble i infinitament més intel·ligent reconèixer que no hi ha prou majoria democràtica per a la independència i que calen alguns anys (pocs, molts o mai, ves a saber) per assolir-la, acceptant també que cal fer un replantejament molt a fons del catalanisme perquè traspassi les muralles de molts sectors de la societat catalana. 
No estan disposats a reconèixer això, pensant que seria una derrota, quan és just a l'inrevés: una decisió valenta i honesta, creïble, sempre obre camins i trenca barreres. 
En qualsevol, el final ja està escrit: la culpa serà de Madrid, que ara no es pot permetre afluixar, i si cola, cola, que s'ho cregui qui vulgui. 
En realitat, la política catalana ja sap que anem cap a un segon procés, probablement amb nous lideratges, i que caldrà replantejar-se moltes, moltes coses… A més d'aprendre a fons totes les lliçons que han quedat pel camí i que continuaran allà, esperant, perquè són pantalles no passades i que no admeten dreceres...

L'autobús de l'odi ha de circular

7:11
Batejar-lo així, “l’autobús de l’odi”, ha estat una bona idea. És el bus que recorda que els nens tenen penis, les nenes tenen vulva i que és pecat i abominació (això no ho diuen, però s’entén perfectament) que un home vulgui ser dona o a l’inrevés o qualsevol de les diferents opcions que hi ha per definir lliurement la identitat sexual de cadascú. Un bus ultracatòlic (“Hazte oír”), amb ganes de provocar i d’indignar tots els moviments “trans” del país.

A molts indrets, lògicament, s’ha aixecat una bona polseguera, a l’espera de què passa amb la decisió del jutge que ha ordenat immobilitzar-lo. És un autobús ranci, carregat d’odi, sí, i d’estupidesa, també.

Un autobús inquisitorial, sens dubte: si poguessin, enviarien a la foguera tots els LGTBQI i molta, moltíssima altra gent que abominem de l’abominable moral que volen imposar-nos. Però encara que sé que també em cremarien a mi, penso que no és bona idea prohibir que l’autobús circuli.

Els que ens queixem d’un país on un tuit, una cançó, un acudit o una pintada ofensius (terme que cadascú entén com vol) et poden portar als jutjats i a la presó, no podem estar d’acord en què s’hagi de prohibir aquest autobús, per repugnant que sigui el seu missatge.

La llibertat d’expressió és i ha de ser per a tothom: la batalla de la llibertat sexual no es guanya prohibint sinó combatent des de la llibertat i amb fermesa els prejudicis, les discriminacions, les fòbies... L’autobús ha de circular, s’han de poder cantar cançons contra el rei o el papa de Roma, s’han de poder fer acudits de mal gust sobre Carrero Blanco... I s’ha de deixar el Codi Penal al lloc que li toca i frenar la tendència obsessiva a portar-ho tot als jutjats.

Per suposat, també s’ha de plantar cara i protestar contra l’autobús de l’odi, a més de recordar que són els mateixos que, si estigués a la seva mà, posarien Franco al santoral. Sense oblidar que per iniciativa de l’ex ministre Fernández Díaz, des del 2013 “Hazte oír” està considerada de “utilidad pública” i les donacions que s’hi fan desgraven fins al 75%... Això tan vergonyós, que els permet disposar de 2,7 milions anuals, és el que caldria canviar, per exemple.

No cal escoltar les barbaritats insultants d'aquests que es volen fer “oír”. Però sí deixar que les diguin, mentre no depassin certs límits, que per força han de ser molt generosos, per fàstic que ens causin. L’únic que no podem fer és el mateix que voldrien fer ells: prohibir.

Benvinguts a la postEuropa (tant que ens en fotíem de Trump)

8:53

En el fons, això d’Europa ens la porta fluixa, siguem sincers. A una majoria de ciutadans, als poders financers, a la política que no ha sabut estar a l’alçada dels ideals europeus, a la burocràcia que tot ho fossilitza… Diem una cosa, disfrutem dels avantatges de ser europeus, però en realitat passem força… 

Més morta que viva, Europa aguanta lànguidament, s’aprima, s’asseca, tendeix a ser una closca buida. 

I, clar, nosaltres que tant ens en fotíem de Trump, i ara resulta que hem de veure el president de la Comissió Europea, el trampós i deslleial Juncker, jugant a la ruleta russa i proposant retornar a la realitat: Europa ha de ser, com a molt, un mercat. De capitals, per suposat, i de persones, també, però poca cosa més. 

Aquesta és la seva provocadora solucio després del Brexit, després dels “homes de negre”, després de la submissió als mercats financers i als paradisos fiscals. Total, Europa ja és el que volien: un mercat que ha començat a destruir sistemàticament allò que coneixíem com a Estat del Benestar, un miratge del qual hem de donar les gràcies a l’existència de la URSS i a la mala consciència de la II guerra mundial. 

Ell diu que no li acaba d’agradar això de devaluar Europa, com si no fos un dels que l’ha devaluat: tenen la cara més dura que la façana del BCE. Sembla ser que s’han adonat que el projecte europeu està en perill. Quina visió, eh? I clar, s’ha de fer alguna cosa. Per dissimular, aposten per “federalitzar”, cosa que mai no se sap que és. 

Però en el fons ja saben que han guanyat: s’han carregat Europa. Només faltava l’empenteta del Brexit i de Trump, molt exagerades. Ja s’ho van carregar amb la crisi, amb el demencial experiment de càstig a Grècia, amb els refugiats… 

I ja tenim l’Europa que volien: reduïda a una moneda i algunes, cada vegada menys, facilitats per travessar fronteres. Benvinguts, doncs, a la postEuropa. 

Després de la postveritat, la postcrisi i la postestafa, l’únic que ens queda és aparcar el somni. Total, en el fons ja ho sabíem i ens era igual. Temps tindrem per enyorar aquella idea d’Europa que ens han robat i que miserablement ens hem deixat prendre…

La tomba del 3% i la mutació del catalanisme

7:28
Sí, a Madrid hi ha gent molt dolenta, decidida a enfonsar com sigui qualsevol aspiració catalana a ser alguna cosa més que una mena de Franja de Ponent: un espai residual, amb una mica de folclore lingüístic i para de comptar. Sí, a Madrid l'àngel de la guarda Marcelo ha fet de les seves, acompanyat dels efectes diabòlics del “florero” de la Camarga, dels conspiradors “saragossans”, de les “alícies” al país de les meravelles, les ex novietes emprenyades i tot el que es vulgui…

Però, com deia Maragall (i ni els seus no van voler escoltar), vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3 per cent.

Un problema que començava a un palau, el de la Música, continuava a un altre palau, el de la Pujolaritat, i estenia les seves xarxes arreu de Catalunya i part de l'estranger, sense massa manies: des d'Andorra fins a l'aznarisme i el felipisme, o el juancarlisme. El truc era un pacte entre elits (si et portes bé et deixarem fer) a més d'una “patente de corso”, que els monarques atorgaven generosament als corsaris a canvi d'alguns petits favors.

Maragallades? No, no anava tan desencaminat…

Aquests dies, amb el judici del cas Palau (el de la Música, però també l'altre), es veu clarament que no tot el mal està a Madrid: aquí també teníem una monarquia corrupta que aspirava a perpetuar-se al tron i que va deixar un hereu temporal, provisional, mentre preparava el terreny per consolidar la dinastia pel bé de la pàtria.

Aquí està el nus que bloqueja el futur del catalanisme (paraula que s'ha perdut pel camí aquests darrers anys), un nus que caldrà deslligar abans de “passar pantalla”. Això és el que s'havien volgut estalviar tots els que jugaven al joc del tres per cent i van abraçar l'independentisme com a única esperança de sobreviure al naufragi.

Aquesta és la clau de la fugida cap endavant d'Artur Mas, que es va creure que era Moisès, quan en realitat era només el masover, el que guardava la finca fins que fos el moment de l'autèntic hereu.

Llàstima per aquest president digne que és en Puigdemont, però el que necessita el catalanisme, abans de continuar, és fer neteja: judicial i simbòlica. Després de la catarsi del tres per cent, que no és culpa de cap malvada bruixa madrilenya, vindrà una mutació imprescindible. I ja veurem. Però ara per ara aquesta herència (la famosa “deixa” de Pujol) és una llosa.

Per cert, com ja imaginava Tarradellas, que el 1985 -i abans- tenia claríssim qui era realment el personatge...
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes