La poeta Dolors
Miquel va llegir el seu poema “Mare nostra” en un acte al Saló
de Cent de Barcelona, més despentinat, més fresc i menys encarcarat
gràcies al “toc Colau”, que té coses bones i d'altres mésdubtoses… És un poema que, sobre l'estructura del “Pare nostre”,
clama des de la terra a una deessa tan imaginària com tots els déus
mascles. Un poema que diu paraules “lletges” i coses “lletges”:
cony, epidural, vagina, fills de puta, avortar, guerra, úter...Un
poema que canta el cos de la dona, la carn, la llibertat, la vida…
Un poema que, per simplificar grollerament i entendre'ns, podríem
qualificar com a feminista i provocatiu.
I ho va aconseguir:
un dels “Fernández Díaz” va abandonar l'acte indignat, ofès i
dient que no hi ha dallonses de fer el mateix amb l'Alcorà. Gran
argument, sí. Poc després, una associació catòlica integrista va
portar el poema als tribunals. I ara, l'Audiència de Barcelona ha absolt el poema i la poeta.
Els jutges, en
aquest país judicialitzat, han hagut de fer de crítics literaris i
recordar als integristes que, tot i les “lleis morrió”, hi ha
una cosa que es diu llibertat d'expressió, que empara les sàtires i
les crítiques. I si a algú li cou, que s'aguanti. Una sentència
insòlita en un país de zelosos guardians de les lleis i franquistes
disfressats, on t'engarjolen per un tuit ofensiu o per una obra de
titelles.
Aquesta vegada no
haurem de portar tabac a la presó a la poeta Dolors Miquel, lloat
sigui el “zel” on resideix la Mare Nostra...
I tampoc no la
cremaran a la foguera ni la deixaran en mans de la Santa (santa!)
Inquisició, que és el que voldrien tots aquells que l'acusaven de
delictes medievals com blasfèmia.
Petita victòria,
doncs, per a la poesia i la llibertat, en aquest temps cada vegada
menys lliure, amb lleis cada vegada més sagrades i fossilitzades,
amb creixents tics autoritaris, amb una gran incapacitat
-generalitzada- per encaixar la crítica i la discrepància… Per
una vegada una sentència aporta aire fresc, tot i que el poema i la
poeta no es mereixien acabar a un tribunal…
Però sí, en una
cosa tenen raó els nostres talibans: també fan falta poemes
satírics a partir de l'Alcorà, de Putin, del masclisme que el
“bonisme” permet que arreli a la nostra societat, de les bíblies
del capitalisme depredador… Ja ho deia Celaya, la poesia és una
arma carregada de futur…
