Quan acabin els judicis... seguirem casats però dormirem en llits separats

7:30
No amb tots, que això és impossible, sinó amb “aquests judicis” que substitueixen la guerra i la política. Abans calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys (sempre hi ha algun imbècil que ho recorda), ara hem millorat molt: hem entrat en la fase del dret i la justícia, formes suaus de guerra, moderadament destructives, per tramposes que puguin ser.

És un progrés, això és innegable: són garrotades, però més civilitzades. Un dia, d'aquí a pocs mesos o dos o tres anys (depèn de massa coses, no hi ha cap bola màgica per saber-ho) s'acabarà el recorregut dels fiscals, les lleis, els jutges i les inhabilitacions, que són un tipus de míssil d'un poder brutal...

Però, deixant de banda aquest detall no gens menor, les lleis no són tan eficaces ni radicals com la guerra i tard o d'hora s'ha d'arribar a alguna mena d'acord. Quin pot ser aquest acord? Alguna cosa per l'estil de: seguirem casats de cara a la galeria però dormirem en llits separats i pagarem les factures des de comptes separats. Pel que ha estat la història d'Espanya, és una solució refinadíssima. Més o menys com Euskadi, que va per lliure, intel·ligentment, però no toca massa el potet ni qüestiona obertament certes formes. La qüestió acabarà essent salvar la cara.

Madrid (que no és Espanya ni és tota la gent que viu a Madrid) ha perdut Catalunya. Claríssimament. Ho saben però no estan disposats a passar a la història com uns gallines ni com aquells que van perdre (o es van deixar amputar, expressió que els horroritza) un tros de la sagrada unitat de la pàtria

Faran allò de les baralles de pati de col·legi: et deixo fer tal o qual cosa, però no perquè ho vulguis tu, sinó perquè ho vull jo, o et foto dos mastegots més... L'honor mal entès, ja se sap: primer demostrem qui mana aquí, després ja veurem com trobem una sortida… Cal aprendre de Rajoy: qui aguanta, guanya. Potser no gloriosament, però al capdavall és així com es guanyen les guerres. Després sempre hi ha temps per escriure o encarregar poemes èpics i llegendes...

¿Por qué los países (como España) fracasan?

18:31
Lunes… Un día para comenzar y para recomenzar… En el “re-comenzar” está la clave de todos los “re” de la vida, que implican caer y levantarse, caer y levantarse, hasta que un día decides no caerte más… Cada lunes, intentaré (o reintentaré) plantear algunos temas para enfocar la semana… Empecemos por la pregunta: ¿por qué algunos países fracasan?

Incluso Suecia podría ser como lo que imaginamos que es Suecia...

Un país algo mejor de lo que pensamos (y peor de lo que quisiéramos)

Why nations fail?

¿Cuándo se jodió España? (además de los tiempos del ocaso de González y el orgasmo de Aznar)

¿Por qué Europa está fracasando?

¿Está Catalunya en la vía del éxito o del fracaso?

Ens resignarem, covardament, a les regles i trampes del joc?

9:21
En cada època, als ciutadans se'ns planteja un repte: acceptem o no les regles del joc? La resposta no és ni fàcil ni gratis: tot té un preu a pagar. Però es pot respondre sí o no, i actuar en conseqüència…

És diumenge, cap de setmana: bona excusa per a una mica de cinema. Avui, amb el director francès Costa-Gavras. Tres pel·lícules de tres èpoques diferents que plantegen la mateixa qüestió de fons: estem disposats a passar pel tub?


El Capital (2012)





Missing/Desaparegut (1981)




Z (1969)


Valtonyc: 3 anys de presó per un rap

6:53
Valtonyc és un jove raper mallorquí que escriu cançons amb lletres una mica bèsties i passades de voltes, sí, però amb molt (i necessari) esperit crític, alternatiu i altament provocador. Doncs bé. Acaba de convertir-se en una nova víctima del “sistema morrió” que persegueix excessos de llibertat d’expressió en tuits, poemes, pintades, manifestacions, espectacles de titelles i el que més convingui.

A Valtonyc li acaben de caure dos anys de presó per enaltiment del terrorisme, un any per injúries a la monarquia i sis mesos de propina per amenaces. Amb una multa de tres mil euros, per rematar la feina. Temes com “Círculo” o "El rap de la Tuerka" són la clau de la duríssima condemna que li ha caigut al damunt. 

La seva reacció, a més de demanar solidaritat, es resumeix en una frase lapidària, a pocs dies de l’espectacular traca final del judici Borbón-Urdangarín: “Ho arribo a saber i em carrego algú. M’hauria sortit més barat”. Una mica bèstia, en la seva línia, però raó no li falta. Encara que els de la revista ElJueves hagin tornat a fer portades salvatges (la primera, amb Urdangarín i la infanta en un “vis a vis”, i la segona, molt més afinada, amb un jutge), en aquest país hi ha coses intocables. Cada vegada més. I quan es posa en marxa la trituradora judicial, els objectius sempre són els mateixos: els desafectes, els revolucionaris, els subversius i altres “vagos y maleantes”. 

No està de més recordar, per exemple, que l’exportaveu del govern d’Aznar va dir allò de “lo que le falta a Mas es un fusilamiento” i no va passar res de res. Quan les bestieses són en la direcció correcta, no passa mai res. Però ai de tu si et passes de la ratlla en un espectacle de titelles, una cançó o un tuit i demanes l’okupació del palau de Marivent: estàs a un pas del terrorisme, la injúria i la presó. Aquí, bromes, les justes. Això sí, vivim al paradís de la llibertat, de l'Estat de Dret i de ls prosperitat econòmica, com és evident.

Corrupció? Una anècdota menor...

8:58
Millor definició no existeix. Què és la corrupció per al “big boss” d'un partit que ha pagat la seva seu central en negre i acumula un rècord planetari de casos de corrupció? Res, una anècdota. Paraula de Rajoy. Doncs bé, en els darrers dies hem tingut una sobredosi d'anècdotes que, òbviament, confirmen el que diu: són anecdòtiques, coses sense importància que la gent ja oblidarà i acceptarà com a normals… Sí? 

Ahir, la condemna a Rato i Blesa, que tenen feina per a estona als tribunals. Després, el pacte del bipartit per endarrerir fins a passat l'estiu la investigació parlamentària del major robatori de bancs de la història i del rescat més trampós i pornogràfic. Anecdòtic, clar. Fa dos dies, el cas de l'exministre Soria, que demandava el digital eldiario.es per dir que havia dormit a un hotel de luxe sense pagar. Ostres, tu, doncs resulta que era veritat. Anecdòtic, clar, per això no passa res: visca la normalitat. 

I ja per rematar la setmana, el gran tema: el fiscal de Múrcia, el que li buscava les pessigolles al president murcià, del PP, ha estat cessat. Anecdòtic, sens dubte. Li han fet la punyeta tant com han pogut, hi ha hagut robatoris de documents en poder d'altres fiscals… però, clar, sóm anècdotes. 

Com diu Rajoy, ara el que cal és perseverar en la lluita contra la corrupció. I han trobat una excel·lent manera de perseverar: carregar-se, subtilment o brutalment, tothom qui es dedica a mirar sota les catifes i treure cosetes lletges. Fiscals submisos, justícia controlada i brigada de policia política: aquesta és la recepta.

Si perseveren amb tanta perserverància en aquesta barroera tècnica, que el país s'empassa com si res, en quatre dies tot serà una anècdota. Aquí no haurà passat res, la corrupció no haurà existit, el rescat bancari haurà estat un exemple d'impecable gestió i el país continuarà anant la mar de bé i essent un exemple per a la resta de la humanitat. Tot quedarà reduït a anècdotes a peu de pàgina i podran seguir salvant la pàtria heroicament, al mateix temps que li buiden les butxaques...

L’agenda secreta del Carles i el Mariano

7:04
Algú es creu (a més de fer-ho veure) que es pot fer política (o qualsevol altra cosa) explicant tot el que fas, fent pública la teva agenda i ensenyant els calçotets per dintre i per fora?

La trobada secreta entre el Carles i el Mariano (disfressats de persones, som si no tinguéssin càrrecs públics) és una magnífica notícia. Clar, s’han hagut de passar un mes i mig dient mentides ben grosses, despistant, dissimulant... I què? No volíem diàleg? Doncs el diàleg, en política i a la vida, es fa així. Sense pressió, sense numerets, sense fotògrafs.

Això no vol dir fer política d’amagatotis, sinó una cosa tan senzilla com aquesta: cada cosa té el seu temps, parlar discretament, barallar-se en públic, explicar els teus plans, amagar-los... Confesso que no entenc de què es queixen alguns, tot i que és evident que els adversaris alguna cosa han de dir, més que res per sortir als mitjans encara que sigui dient rucades. Què volien, que anunciessin la trobada i la publiquessin a les seves agendes públiques?

Amb això de la transparència hi ha molta hipocresia i molta tonteria.

Tots fem o pensem coses que de moment és preferible no explicar, justament perquè així és més probable que surtin bé. Hi ha coses que està bé que de moment no se sàpiguen, clar que sí. I és un comportament perfectament democràtic i honest. Si el Carles i el Mariano s’haguessin trobat amb dos-cents periodistes esperant-los a la porta, més la pressió dels “hooligans” de l’un i de l’altre, adéu diàleg: hauria tocat una bona dosi de show mediàtic.

L’un i l’altre van fer el més intel·ligent que podien fer, i ojalà hi tornin, encara que no arribin a acords. Això, per una vegada, és bona política, discreta, eficaç.


Cal parlar, parlar i parlar. Amb tranquil·litat, si pot ser. I si estem en desacord, que hi estarem, doncs a votar, que és com ha d’acabar tota aquesta història tard o d’hora. Votant.

Aguantar és guanyar

7:03
Dos blocs il·lusos, fantasiosos. No són els únics, però sí els que fan més soroll. El que domina la política i l'escenografia espanyola vol Mas, Puigdemont i els conserges de Palau a la presó. Somien que poden -expressió dura, molt espanyola- trencar la columna vertebral de l'independentisme. Ho acaben tot a garrotades, reals o judicials, i després ja tenen pensada alguna propineta, algun caramelet per endolcir el mal tràngol d'abaixar-se els pantalons.

Els que dominen la política i l'escenografia catalana, somiatruites també però menys sobrats, tot i algun “tic” més aviat passat de voltes, creuen que poden posar de genolls l'Estat espanyol, que no sé qui ens finançarà no sé què, que tenim amics i aliats a tot arreu i que el món celebrarà la independència de Catalunya amb una gran festa de somriures.

Ni els uns ni els altres no guanyaran. O no ara. Primer, això sí, cal escenificar (és la tercera vegada que esmento l'escenografia) un xoc dramàtic. A veure qui aguanta, qui els té més grossos i durs. Quina manera de fer política tan pobra, barroera i plana. Però no té remei: ara toca això, mentre escenifiquen diàlegs de fireta per entretenir-nos. Uns amb la seva astúcia i els altres amb el Codi Penal.

Primer han de xocar, ho necessiten, els ho demana el cos i els seus respectius guions. Encara que els tremolin les cames. Després, ja veurem. Depèn de qui guanyi el relat. I tot indica, ara per ara, que la maquinària de l'Estat guanyarà la primera trompada. Però això només funcionarà fins que aquí ens acostumem a les trompades, que és el que passa a les guerres d'alta o baixa intensitat, virtuals o a garrotades. Una vegada t'acostumes al que abans era impensable, la vida passa a una altra dimensió. Això val per a les dues parts, sí. Però això serà més llarg del que ens pensem i s'acabarà a la manera espanyola: aguantar és guanyar.


Només estem en allò que els clàssics anomenaven “prolegòmens”. Això d'Espanya s'ha acabat. Però falta una cosa fonamental, el desllorigador: amb què substituïm el que s'ha acabat? Aquesta resposta estarà pendent encara força temps...

Mare nostra que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony

6:13
La poeta Dolors Miquel va llegir el seu poema “Mare nostra” en un acte al Saló de Cent de Barcelona, més despentinat, més fresc i menys encarcarat gràcies al “toc Colau”, que té coses bones i d'altres mésdubtoses… És un poema que, sobre l'estructura del “Pare nostre”, clama des de la terra a una deessa tan imaginària com tots els déus mascles. Un poema que diu paraules “lletges” i coses “lletges”: cony, epidural, vagina, fills de puta, avortar, guerra, úter...Un poema que canta el cos de la dona, la carn, la llibertat, la vida… Un poema que, per simplificar grollerament i entendre'ns, podríem qualificar com a feminista i provocatiu.

I ho va aconseguir: un dels “Fernández Díaz” va abandonar l'acte indignat, ofès i dient que no hi ha dallonses de fer el mateix amb l'Alcorà. Gran argument, sí. Poc després, una associació catòlica integrista va portar el poema als tribunals. I ara, l'Audiència de Barcelona ha absolt el poema i la poeta.

Els jutges, en aquest país judicialitzat, han hagut de fer de crítics literaris i recordar als integristes que, tot i les “lleis morrió”, hi ha una cosa que es diu llibertat d'expressió, que empara les sàtires i les crítiques. I si a algú li cou, que s'aguanti. Una sentència insòlita en un país de zelosos guardians de les lleis i franquistes disfressats, on t'engarjolen per un tuit ofensiu o per una obra de titelles.

Aquesta vegada no haurem de portar tabac a la presó a la poeta Dolors Miquel, lloat sigui el “zel” on resideix la Mare Nostra...

I tampoc no la cremaran a la foguera ni la deixaran en mans de la Santa (santa!) Inquisició, que és el que voldrien tots aquells que l'acusaven de delictes medievals com blasfèmia.

Petita victòria, doncs, per a la poesia i la llibertat, en aquest temps cada vegada menys lliure, amb lleis cada vegada més sagrades i fossilitzades, amb creixents tics autoritaris, amb una gran incapacitat -generalitzada- per encaixar la crítica i la discrepància… Per una vegada una sentència aporta aire fresc, tot i que el poema i la poeta no es mereixien acabar a un tribunal…

Però sí, en una cosa tenen raó els nostres talibans: també fan falta poemes satírics a partir de l'Alcorà, de Putin, del masclisme que el “bonisme” permet que arreli a la nostra societat, de les bíblies del capitalisme depredador… Ja ho deia Celaya, la poesia és una arma carregada de futur…  

El documental sobre el rei (emèrit) que TVE amaga

7:44
Eren altres temps i hi havia barra lliure...
Una mica de cine per al cap de setmana: el documental sobre Juan Carlos I que TVE amaga. És un documental amable, educat, coproduït per la mateixa TVE i la televisió pública francesa. Censura? Noooo... Simplement, no han acabat de trobar el moment per emetre'l...

I després, el documental "El crepuscle d'un rei", també francès, de Canal+, molt més dur... i molt més recomanable.

Francesos els dos, quina curiosa coincidència... A Espanya, tot i els escàndols, el tabú encara continua vigent. No esperem gaires documentals sobre el rei (emèrit i no constitucional) ni sobre el seu gris hereu. El rei és sagrat: si es trenca la corona, es trenca el sistema sencer.



“Cas Borbón-PP”: un rei intocable, inviolable i irresponsable... en un país amb 17.621 aforats

9:02
Aquella portada d'El Jueves...
Ara el que toca és païr la sentència del cas Borbón-Urdangarín-PP. Semblarà dura o tova, segons com es miri. Els experts diran una cosa, els no experts en pensaran una altra, hi haurà qui posarà l'accent en el paper protector de l'Estat sobre la infanta, o sobre l'imprescindible sacrifici d'Urdangarín, senzillament perquè algú havia de pagar els plats trencats… És molt opinable, tot plegat.

Però també és cert que s'ha de reconèixer que no és gens habitual veure segons quines figures del gran poder assegudes davant d'un tribunal de justícia. No ens fem massa il·lusions, perquè en aquest país (cada vegada més “aquell”...) la llei seguirà una per als de dalt i una altra per als de baix, però tampoc no menystinguem totalment els judicis que anem veient: tenen un cert valor exemplar.

No és allò de “qui la fa, la paga”, ni molt menys: això és el que ens voldran fer creure, perquè no han deixat de pensar que som tontos. Però tanmateix, és un cert progrés, diria que a pesar dels poders que controlen la maquinària de l'Estat i el món financer.

Això no ens hauria de fer perdre de vista, tampoc, que a la Constitució hi ha un retoc interessant que està pendent i del qual gairebé no se'n parla. Ja que no ens deixaran mai decidir directament sobre la monarquia, almenys posem-la a dintre de la llei i no a fora… No ens diuen que és tan important la llei? Doncs vinga, som-hi...

La Constitució blinda absolutament la figura del rei, la converteix en inviolable, irresponsable, intocable. Dit d'una altra manera: pot fer el que li surti dels borbons, perquè la llei situa el rei per damunt de la llei i al marge de tot control. Als bons i ingenus temps de la primera transició ens van colar com la cosa més normal del món un “escut legal” pensat a la mida de Juan Carlos I, el rei emèrit. Figura que, per cert, està absolutament fora de la Constitució i també ens volen fer creure que és la cosa més normal i legal del món.

Aquí està la clau de tots els misteris dels barrils de petroli (Roberto Centeno), del famós compte “Soleado”, de les cantants, coristes i corinnes, dels prínceps i “amigotes” de l'Aràbia Saudita…

Tots aquests esforçats reformistes de la Constitució ja tenen feina, si volen perfeccionar la democràcia: posar el rei dintre de la llei, obligar a la corona a no continuar essent la institució més obstinadament masclista d'Espanya… I de passada, ja que ens hi posem, eliminar un “escut legal” similar al de la monarquia: el demencial sistema espanyol d'aforaments per a càrrecs públics, absolutament desmesurat i mal utilitzat de forma descarada i obscena.

No ho veurem, per suposat, però no està de més dir-ho, a veure quina excusa s'inventen per dir-nos que ara no toca. Tot i que ja sabem perfectament que, si ha de ser per ells, no tocarà mai.

Vinga, fem-los cas: pensem més en Espanya

7:00
Parlem i pensem molt sobre Catalunya, sobre les lleis que impedeixen preguntar per la independència o demanar l'hora als vianants, sobre les astúcies per burlar l'Estat, sobre les “Operacions Clavegueres” o els corredors mediterranis… No és en absolut una pèrdua de temps, d'acord, però ha provocat que la política i el govern catalans s'hagin oblidat de què tenen un dia a dia per gestionar: el país va a base de pilot automàtic...

Però, ja posats, i si perdem una mica més de temps i pensem una mica en Espanya? Això ens diuen que fem, no? Doncs vinga, fem-ho.

Quin és el projecte d'Espanya per a Catalunya i per a Espanya?

Au, ràpid, en tres segons i en una o dues frases… O en un parell de minuts…

Quin és? Costa de dir, oi?

No, no és que costi, és que és impossible, perquè no existeix. El que hi ha es basa en allò de “más de lo mismo”. Anar tirant. Guau, que estimulant, eh?

Als anys vuitantes i norantes, sí hi havia projecte: modernitat i benestar. I abans també: sortir d'una punyetera vegada del franquisme, deixar de ser África i reinsertar-nos a Europa. I ara? Res. El buit més absolut, a dreta i esquerra, a la vella i a la suposadament nova política. Anar posant pedaços i anar fent, aquesta és la idea, mentre el país entra en decadència, que és al que tendeix des de fa segles.

Fer un país amb projecte, amb una idea d'ell mateix, és extraordinàriament difícil, perquè un país és moltíssimes coses, i contradictòries, a la vegada. Però de tant en tant hi ha qui ho aconsegueix. No és el cas de Catalunya en aquests moments, siguem honestos: la independència no és un projecte de futur, però és molt més que el no-res, sens dubte.

Per tant, tornem-hi, això d'Espanya cap a on va? Aquest meravellós futur comú que ens hauria de seduir i excitar, quin és?

Quatre tòpics barats, gastats, tronats? Aquesta és la idea?


Sort de l'immens conformisme en què ha estat educada la població espanyola i de l'anestèsia que ens injecten continuament, perquè si no aquí estaria tothom fent les maletes o la revolució…  

El gol clamorós del CETA i del capitalisme depredador

6:35
CETA? No, no és un futbolista. És una “cosa” que la casta de la Unió Europea i els grans poders econòmics que dominen Canadà, emparentats estretament amb els EUA, s'han inventat per fomentar allò que anomenen “lliure comerç”. Un eufemisme tan bonic, tant… Però, clar, el nom no sempre fa la cosa…

El CETA és com un aperitiu, una drecera, del TTIP. Més sigles, ho sento: el tractat comercial secret entre la UE i els EUA que es carregarà definitivament el que queda de l'Europa del benestar i crea les condicions perquè les grans corporacions puguin fer a Europa el que els surti dels powerpoints. La idea de fons és americanitzar Europa i liberalitzar dràsticament, per allò de la competivivitat, i treure obstacles: lleis, drets, benestar social, treball estable… Coses que fan tanta, tanta nosa...

I com és que el Parlament Europeu ha aprovat aquesta meravella? Amb el suport de tota la dreta, dels diputats europeus del tripartit espanyol (PP, PSOE i Ciudadanos), dels socialistes alemanys… però amb el vot en contra dels socialistes de França, Bèlgica, Gran Bretanya i Àustria. I també en contra han votat els lepenistes francesos, no precisament per conviccions progressistes.

Pel que fa als catalans, han votat a favor PdeCAT, PSC, PPC i Ciudadanos. En contra, només ERC i ICV. De manera que tothom ha quedat ben retratat, alguns amb l'esperança que els d'aquí no ens assabentem massa del que passa a Brussel·les...

Les bondats del lliure comerç són tantes, tantes, però tantes, que donaria per escriure milers de pàgines. Això sí, no en podríem dedicar ni una de sola, ni una sola línia, als avantatges per als treballadors, als beneficis socials que reporta, a la millora de la justícia, del benestar… Res, ni una sola línia.

Rotllo “patatero”, tot el que vulguin, per intentar entabanar-nos i justificar una nova traició a la idea i al model d'Europa, una nova rendició vergonyant als interessos i exigències del capitalisme depredador internacional.

Ens han colat un gol i a sobre no els ho agraïm ni els aplaudim amb entusiasme. Segur que els diputats favorables al CETA no ho entenen, justament ells, que tant s'esforcen per estar al servei dels europeus...


Però és a l'inrevés. La majoria del Parlament Europeu ha obert una nova porta al virus que està devorant Europa i el món, s'ha sotmès als que realment manen a Europa, als interessos i egoïsmes que protegeix Merkel... Vinga, ànim, ja els falta poc per carregar-se Europa del tot...  

Tots al jutjat: la descomposició de la política espanyola

6:12
Aquest país (o “aquell”, segons com es miri) s'ha convertit en una mena de malson judicial. Tot acaba d'una o altra manera als jutjats, en el que és un indici de descomposició política molt rellevant. Simplement significa el que significa: el sistema polític espanyol fa aigües per tot arreu. Repassem? Algunes notícies d'ahir…

1) L'entrada del Bigotes, Correa i Crespo a la presó, per la Gürtel que Rajoy, Aguirre i companyia -grans lluitadors contra la corrupció- mai no es van ni imaginar.

2) Per compensar, el Tribunal Constitucional continua essent previsible i fiable: suspèn el “full de ruta” i denuncia Carme Forcadell a la fiscalia.

3) La fiscal en cap de Barcelona portarà a la fiscalia, és a dir, a ella mateixa, els insults d'un idiota a la sortida del judici del 9N.

4) L'Audiència Nacional porta el Banc d'Espanya de l'època Zapatero als jutjats per l'afer Bankia, a l'espera, se suposa, de portar-hi el de l'època Rajoy, que també s'ha cobert de glòria i ha posat el seu granet de sorra per arruinar el país.

5) Un jutjat d'Almeria estudia si hi ha alguna responsabilitat penal en l'operació “echemos a Pedro Sánchez y montemos una gestora”.

6) Endesa i Gas Natural es consideren discriminades i perjudicades, pobrissones, i porten l'ajuntament de Barcelona als tribunals perquè les obliga, oh, quina crueltat, a acceptar les mesures contra la pobresa energètica.

7) Mentrestant, la famosa “Operación Cataluña” entra en fase prejudicial, i si no, al temps, amb les revelacions periodístiques sobre els seus primers promotors (i espera't): Sánchez-Camacho i el cap de gabinet de Rajoy.

La llista, a la que hauríem d'afegir els clàssics (Pujol, Bárcenas, Borbón, Millet...) és infinita, infinita.

El país sencer està en un embús a les comissaries, a les fiscalies, als jutjats, a les presons, a la justícia europea…

Tot va a parar a la justícia, en un embolic formidable en el qual el primer que es perd pel camí és, justament, la justícia. No sé, diguin-me exagerat, però jo diria que tenim un problema. Això és un curtcircuit amb totes de la llei, o més aviat sense la llei, tan sagrada en aquest país. És tot un sistema el que va petant, dia a dia. La crònica política ha esdevingut crònica judicial. Era d'esperar en un país en el qual fa temps que la política ha deixat de funcionar i “l'imperi de la llei” o “l'equilibri de poders” són un conte per a ingenus.

Catalunya no té Estat, ni propi ni espanyol

6:08
"Playa de España", de Jorge Arranz
Molta gesticulació, molts fiscals i jutges, molt jugar amb l'article 155 de la Constitució i molt treure pit, però al capdavall, res. L'Estat d'Espanya fa temps que ha dimitit de ser l'Estat de Catalunya i actua com un "DesEstat", en deconstrucció.

L'enèssima protesta pel fantasiós “corredor mediterrani”, feta ahir a Tarragona, és una prova més de l'evidència: Catalunya no té Estat, ni propi ni espanyol ni res.

Té una gent de dretes (i altres que es diuen d'esquerres) que mana des de Madrid pensant-se que ells són Espanya, això sí, i que l'Estat és seu. Però fa temps que han decidit ser una cosa que podríem definir com “DesEstat”, que ha dimitit de les seves responsabilitats i que passa olímpicament de Catalunya.

Sí, posen pasta per salvar la Generalitat de la fallida, però més que res perquè la fallida de la Generalitat (ja ho van insinuar els corsaris financers de Moody's) seria la fallida d'Espanya. Sí, tenen un gran interès a controlar la recaptació d'impostos, per suposat, però ja no pensant en Catalunya, sinó en totes les altres coses que han de pagar a altres indrets que els interessen molt més. La darrera irresponsabilitat d'aquest Estat tan frívol i tan xul·lo és pagar amb fons del corredor mediterrani unes infraestructures ferroviàries a Madrid. Amb dos dallonses, tu, sense manies: Madrid és claríssimament mediterrània. Si goses discutir-ho, t'envien a la fiscalia.

És una de tantes proves de què en la seva ment, potser fins i tot sense reconèixer-ho, estan desconectant: el seu Mediterrani és a València (tot i que ara els valencians s'han escapat una mica del seu control), el seu corredor mediterrani passa per l'Aragó, els seus trens i les seves carreteres estan a Madrid, la seva llengua és la seva i només la seva… Catalunya només existeix com a forúncul emprenyador, com a desafiament a l'autoritat, a la idea absoluta i indiscutible d'una Espanya monolítica.

Enviaran els policies, espies i jutges que calgui, per suposat. En això no estalviaran ni un euro. Però no faran res més, res. Per això ja podem protestar pels trens, les carreteres, els aeroports, els ports, els hospitals i el que vulguem… No ens faran ni cas. Catalunya no els interessa estratègicament. Perquè ja pensen que un dia poden perdre-la, si no és que sospiten que ja l'han perdut. Perquè ja han dimitit, ja són un “DesEstat” que lentament es resigna a ser un “ExEstat”..  

Perejil: The Movie

10:46
Avuì, aprofitant que el PP està de congrés i que Podemos i el PSOE continuent fent mèrits per garantir-li a Rajoy una estada a la Moncloa pels segles dels segles, és un bon dia per anar al cinema. És cap de setmana, ja se sap… 

Així doncs, per als amants del cinema patriòtic, aquí va una superproducció bèl·lica marroquina-andalusa del 2016, rodada amb subvenció del "susanisme" (Canal Sur), quan ja estava pensant a salvar la pàtria. “La isla” és un cant als valors de l’Espanya eterna que acabo de descobrir, com qui diu, però la recomano amb entusiasme.

Per cert, el 2002 Rajoy ja era allà, a la Moncloa...



Té Hitler, com Franco, un mausoleu als afores de Berlin?

8:51
De visita al Valle de los Caídos
Mentre la maquinària judicial li fa, amb molt de gust, la feina bruta a Rajoy i la casta nacionalista madrilenya. Mentre els de Podemos es disparen tots els trets al peu que poden. Mentre la Gürtel apareix, una vegada més, com el millor retrat, cru i brut, de la política espanyola. Mentre fem veure que ens creiem que Interior desmunta la seva “brigada político-social”... Mentre hem d’aguantar les lloances a la gran qualitat i excel·lent salut de la democràcia en aquest país…

Mentre passen totes aquestes coses, el general continua allà, a la seva faraònica tomba de la vall de Cuelgamuros, a prop de l’Escorial, acompanyat d’uns trenta mil “caídos”. Construïda per esclaus i víctimes de guerra, la piràmide de Franco és un escarni immens i una vergonya que en tants anys de democràcia sublim no hi ha hagut manera d’afrontar decentment. Una vergonya com seria un mausoleu de Hitler als afores de Berlin, per exemple. Una vergonya tan gran com les de les fosses comunes i vorals de les carreteres de mitja Espanya, plenes encara de cadàvers tractats miserablement. O com la incapacitat crònica d’acabar d’una punyetera vegada amb el franquisme i fer-ho des de la veritat, des de tota la veritat.

Democràcia de qualitat, sana, vigorosa? Segur?

Han passat governs i governs, de dretes, menys de dretes, d’esquerres i menys d’esquerres, i ell continua allà. De les dretes ens ho podíem esperar, però tanta covardia de les esquerres... Aquests dies, alguns espavilats de la casta que s'ha quedat amb el PSOE, a la recerca desesperada de titulars se n’han recordat: ostres, tu, fem alguna cosa que faci soroll mediàtic, demanem que retirin la tomba de Franco del Valle de los Caídos. Total, ja sabem que no es farà... Igual que sabien que ERC ja demanava el mateix fa uns mesos. I tanta altra gent abans… Quina poca vergonya. Perquè el cert és que, amb aquestes esquerres perdudes i dividides, trigarem molt, moltíssim, a veure el trasllat de Franco i l’alliberació dels republicans condemnats a acompanyar-lo per tota l’eternitat.

I mentre això no passi, l’ombra de Franco i del franquisme seguirà enverinant aquesta Espanya (cada dia més “aquella”), endormiscada, indiferent, tan cridanera com submissa. Un país que es va enfonsant sense adonar-se que a sota dels seus peus hi ha encara una immensa bassa de pus. El franquisme i el post-franquisme de perfil baix, un virus que la transició portava a dintre i que ha anat reproduint-se.


Aquesta ombra que, encara ara, explica tantes coses.

Ostres, no t'ho creuràs, però hi havia un usb al calaix

6:18
Si no fos perquè en tot aquest merder ens hi estem jugant (i perdent) el nostre futur, seria d'allò més divertit. Cada dia surt una història més bona que el dia anterior. Les clavegueres anaven plenes i sembla que van rebentant, una rere l'altra… Però, per suposat, tenim una democràcia d'altíssima qualitat i d'una salut de ferro, això és cada dia més evident.

Un dia et surt la història de Bárbara Rey, que n'hi ha per sucar-hi pa i per preguntar, humilment, faltaria més, a quina partida dels pressupostos es va carregar aquesta importantíssima operació per protegir la seguretat de l'Estat, amb majúscules i corona… Un altre dia surten les memòries d'un policia jubilat, un altre servidor de l'Estat amb majúscules, que comença a escampar de tot i en totes les direccions… Entremig, unes quantes històries menors, no sé, com la del patriota Bono justificant la seva dimissió per patriotisme i oblidant, no sé, posem que els papers que hi havia en un armari del ministeri… Armari. Sí. He dit armari? Doncs sembla ser que el mobiliari de l'Estat és un pou de sorpreses. La darrera és efervescent com una bona copa de cava, inspiradora, lleugera, casual…

Ostres, tu, estàvem fent neteja i resulta que hem trobat un usb al fons del calaix. La senyora de la neteja? No, la policia, ves a saber si guiada per l'àngel Marcelo, l'àngel de la guarda que neteja la consciència d'alguns ministres i fins i tot els busca aparcament. Ara va i surt un usb que ningú no recordava, mira tu que és casualitat. I té a veure amb el cas Pujol, no t'ho creuràs. Vas tu a la policia amb una història com aquesta i primer es fan un tip de riure i a continuació passes la nit als calabossos. Però clar, si és la policia la que perd casualment un usb, el qual apareix casualment al bell mig del sidral del judici del 9N i de les explosives declaracions de l'entranyable jubilat que era el número dos de la policia…

Doncs, res, ens ho creiem, com hem de dubtar de la policia? Que sí, que ja se sap, que els usb es perden als llocs més insospitats i apareixen el dia que menys t'ho esperes. Això sí, el van portar directe al jutge, perquè sa senyoria dictamini el que cregui oportú amb la llei a la mà. La llei, ja se sap... Aquí la llei és sagrada. No fos que algú pugui pensar malament… Boníssim, de veritat.  

El marianisme ja parla anglès: yes boss, ok sir

7:00
Segurament, amb les classes particulars que va rebent, Rajoy ja és capaç de construir frases complexes en anglès. Com aquesta: “Yes boss”. Acompanyada d'uns quants “ok”, per suposat, que sempre donen color a una conversa entre un “boss” i un subordinat.

La xerradeta telefònica entre els dos grans líders occidentals havia de durar vint minuts. Al final en va durar quinze. Segurament, no tenien gaire cosa a dir, l'un, ni a escoltar, l'altre.

Podem imaginar que si Trump passa del president mexicà i engega a fer punyetes el primer ministre australià, el president del govern espanyol els devia tenir per corbata. La decisió era òbvia: perfil pla, política exterior “model catifa”. Per tant, la trucada amb Rajoy, anunciada com un esdeveniment d'importància planetària, va ser en to amable i submís. Com correspòn al primer contacte entre habitants de galàxies molt, molt diferents i llunyanes.

És el que toca quan un govern tan gelós de la sobirania com el de Rajoy li diu a l'autèntic “boss” que si busca un representant per a afers europeus, latinoamericans, del Magreb i d'Orient Mitjà, allà està ell, disposat a donar-ho tot…

Més brillant, com a estratègia internacional, impossible. És un viu reflex de la talla política de l'actual govern espanyol: sense fer el milhomes com Aznar al ranxo de Bush, es posa humilment a disposició de l'imperi per fer de portaveu, portaplatets i “mamporrero” allà on més convingui per als interessos nordamericans o “trumpistes”, que no són ben bé el mateix.

En quinze minuts, a la seva peculiar manera, Rajoy va dissenyar tota una política exterior creient-se “el espabilao de Europa” i actuant com un autèntic ignorant. Això sí que és un home d'Estat!
Però no content amb aquesta gesta històrica, encara va tenir el valor de pronosticar l'enfortiment de la Unió Europea malgrat el Brexit, miracle força improbable a aquestes alçades…

A Trump, justament a ell, que està jugant fort (i més que ho farà) per carregar-se tot el que queda del que Europa representava. Va Rajoy, creient-se un gran estadista, i li diu a un enemic estratègic d'Europa quatre tòpics de segona que no es creu ni ell, que no té una idea ni d'Europa ni d'Espanya.
“Amic Donald, tu digues en què et podem ser útils, i ens hi posem… I si vols un exemple d'eficàcia i estatura política, fixa't en com collem els malvats independentistes catalans… En quatre dies es rendeixen. De manera que ja saps, Espanya està al teu costat pa lo que usté mande. Que tremolin els islamistes radicals, els immigrans il·legals, els refugiats i tots els que no vulguin fer les coses com Déu mana, com les fan els espanyols i els nordamericans normals...”

Vist des d'aquí no fa cap mena de gràcia.

Però a la Casa Blanca encara deuen riure ara.   

No ho va fer ningú i les urnes gairebé es van posar soles

7:04
Certament, cal un valor molt especial, quasi suïcida, per anar al jutjat i dir que sí, que vam decidir tirar endavant, que vam entendre perfectament que ens ho prohibien una mica però no massa i que, sap què, senyor jutge?, que ens la vam jugar i que cadascú faci el que hagi de fer i ja ens trobarem al final.

Que sí, que vam pactar algunes cosetes discretament amb el govern de Madrid, però els uns i els altres ens les vam passar per allà on tots sabem.

Que sí, que sabíem perfectament que estàvem traspassant una línia vermella.

Que sí, que estàvem disposats a pagar el preu que fos necessari i que, tot i que vam dissimular el que es va poder i com es va poder, la veritat és que assumim el que vam fer, que ho tornaríem a fer i que ho explicarem al món sencer i a veure qui riu l'últim.

Aquesta hauria estat la postura èpica i política, en el més alt sentit. Un punt suïcida, sí. Amb dos pebrots, per groller que soni.

S'entén que ningú no vulgui fer realment de màrtir ni de Ghandi. Ni tan sols de Macià del segle XXI i ja no diguem de Companys: a molts els sedueix l'etiqueta de l'heroi sense pagar-ne el preu. Heroicitats, en aquests temps, poques. Lírica i màrqueting, a dojo. Però èpica, el que se'n diu èpica… Doncs molt justeta, la veritat. Dit sigui amb respecte envers els tres acusats gràcies als quals (entre moltíssima altra gent) el 9N vam poder votar

I aquí és on falla el relat del 9N i de tot el que ha passat després. Primer, per la manca de realisme i valentia a l'hora de reconèixer que cal encara molt camí fins assolir una rotunda majoria independentista, si és que s'hi arriba algun dia. Segon, perquè si plantes cara, plantes cara i aguantes, per dur que sigui. Potser al final guanyaràs, o no, qui sap: aquest és el dilema. Però moralment, guanyes sempre. I tercer, per menystenir, en el fons, la gran majoria que compartim rotundament que sí que volem votar (el que cadascú vulgui, òbviament) i que deixin de prendre'ns el pèl d'una punyetera vegada.

Són tres esquerdes notables, que afecten a la credibilitat i a la viabilitat del relat en el seu conjunt. Les astúcies són vàlides, clar que sí, i intel·ligents, però ara tocava una altra cosa, molt més poderosa. Les argúcies jurídiques, totalment legítimes, comprensibles, potser molt hàbils, no expressen fortalesa ni convicció absolutes.

Al contrari: deixen entreveure que, en el rerefons, les coses no són ben bé com ens expliquen… Hi ha un altre relat, el joc tàctic de sempre, a curt, el que sovint fa relliscar la política catalana, que va per una altra banda… i que envia confusos missatges a la casta que des de Madrid es creu que això ho podrà acabar a base de garrotades, de por i de mitja pastanaga al final de tot.

El PTOEL ens diu: aneu-vos acostumant a que les elèctriques us robin

6:43
Ens mereixem un govern que no ens prengui a tots per idiotes i ens mereixem també que els que el voten, a ells i als seus aliats més o menys vergonyants, tinguin un mínim de seny i de decència. Sé que és fort dir això, sembla que no respecti la suprema voluntat popular… Doncs no, no la respecto sempre, tot i que sí accepto que la majoria és la majoria i que no hi ha res a fer. I no, no em refereixo al patètic paper d'un govern, el de Madrid, que es pensa que fer política és portar els adversaris a judici mentre ells s'escapen sempre de la justícia, que per això la controlen, faltaria més.

Parlo d'una altra cosa, tan brutal com la formidable estafa que les elèctriques estan cometent amb la complicitat del govern espanyol, de la gran coalició popular-socialista del PTOEL (Partit Transversal de l'Oligopoli Elèctric) i el silenci submís de la majoria de la societat.

Una mostra? El ministre Nadal, anunciant la gran solució: ens haurem d'acostumar a tarifes elèctriques altes i a grans altibaixos. Coses del mercat, ja se sap… Diu això, es queda tan tranquil i el país encara més. Mentrestant, ens expliquen quatre truquets inútils per estalviar electricitat, cosa pràcticament impossible a no ser que anem per casa amb espelmes i que posem una rentadora cada tres setmanes.

Fins i tot un personatge tan neocon i proTrump com l'inefable Roberto Centeno descriu tot això com el que és: un robatori.

Confesso que no entenc la passivitat, la resignació, de milions de ciutadans. Ni amb l'electricitat ni amb l'aigua ni amb el gas ni la benzina ni els peatges ni els bancs… Com tampoc no entenc gens ni mica la conformitat general amb la corrupció (que no indigna tant com sembla), amb l'atur, la precarietat, la pobresa… O també amb el segrest d'Espanya i de qualsevol possibilitat de fer un país obert, flexible, plural, intel·ligent, autènticament competitiu, just…

El PTOEL està a tot arreu i a una majoria d'espanyols ja els està bé que ens robin, ells inclosos. Ens estem acostumant a tot. A Catalunya també, perquè la independència per ella sola, per virtuts que pugui tenir, no impedirà que caiguem en mans de la casta de sempre: en comptes de creure en la màgia, hauríem de fer més política. I això vol dir desmuntar el PTOEL i la seva filial catalana, entre moltes altres coses.


Els anys de crisi dura, sumats als de falsa prosperitat, han narcotitzat aquest país. Si un ministre pot sortir a dir una barbaritat com aquesta, “aneu-vos acostumant”, i ens l'empassem, és que ens mereixem mil ministres com ell… El PTOEL ens ha pres la mida i sap que estaríem disposats fins i tot a pagar l'electricitat més cara.  

I dilluns, el canvi de rasant

7:12
La setmana es presenta agitada, remoguda, incerta. Aquest dilluns, 6 de febrer, anem cap al canvi de rasant. De fet, ja s'ha produït, però encara cal escenificar-lo. El torpede policial contra Mas ha assolit els objectius previstos, amb una gran precisió. Les coses no són tan senzilles com el relat d'un president màrtir per posar les urnes o com el relat d'uns pobres demòcrates perseguits per un Estat quasi-totalitari. És això, sí, pero també és més complex que això i no es pot oblidar alegrement que per part de Mas i gran part dels seus hi ha pel mig un evident intent d'abraçar-se a l'estelada i de fugir cap endavant, cap a on sigui, per fugir de les ombres de les clavegueres autonòmiques i de l'enfonsament dramàtic -amb un toc de profunda repugnància, sense cap mena de grandesa- del pujolisme i el seu sistema clientel·lar.

Tanmateix, és un error polític immens i una barbaritat portar Mas, Ortega i Rigau davant la justícia.

El govern Rajoy ha mogut fitxa, evidentment. En saben més de fer aquestes coses que de fer política, de destruir més que de construir. Però en saben. L'amenaça de precintar escoles i la de collar funcionaris és intel·ligent i no té res a veure amb enviar els tancs. Però arribarà un dia, no molt llunyà, que no n'hi haurà prou amb idees creatives per aturar aquesta meitat de Catalunya que va derivant cap a la insumissió. Fins a on pensen que poden arribar?

Lluny, molt lluny: faran el que calgui, perquè saben que s'estan jugant el poder i el respecte de l'Estat. Però no han entès ni entendran que ells solets estan destruint-los.

I així acaba l'operació diàleg, fantasiosa, hipòcrita, concebuda per guanyar temps i imatge de flexibilitat. Una enganyifa com una casa. Al final, tot acaba portant a una solució molt espanyola: fins que peti tot i a veure qui aguanta més.

El procés i l'immobilisme de l'Estat acabaran en un gran sidral, a garrotades. Virtuals fins a cert punt, però garrotades. Cada vegada més dures.

Tothom disposat a trencar els ous que faci falta per fer ves a saber quines truites, però amb poques ganes de cuinar res. Primer això va de trencar els ous i després ja es veurà.

De manera que el canvi de rasant està servit i ens porta directament cap a la dimensió desconeguda en la que és força possible que ningú no hi guanyi res. Però així es fan les coses en aquest país, portant-les al límit. Sembla estratègia, però no és res més que bestiesa. Perquè la veritat és que ningú no en té ni idea de com serà el dia després de la tempesta.

Fan veure que sí, que saben el que fan, però ni cas…

Mentrestant, una gran part de Catalunya se n'ha anat per sempre.

El femer autonòmic no és culpa de "Madrit"

6:54
Sí, sens dubte, a Madrid hi ha gent amb molta mala llet i moltes ganes de dinamitar tot això que no és un “procés” sinó una mena de mutació regida per l'atzar i la improvisació. Sí, hi ha mans negres, clar que sí. Sí, l'Estat té unes clavegueres immenses, plenes de perillosos rèptils que s'alimenten de detritus i residus tòxics de tota mena. Sí, tenen una estratègia, i menys enfotre-se'n i més respectar-la, perquè és poderosa. Sí, utilitzen la guàrdia civil, la justícia, la fiscalia i el que calgui, i utilitzaran tots els recursos, tots, per impedir que puguem votar en un referèndum homologable quina mena de futur volem.

Però tenim un problema. Un problema molt “nostre”, que no és culpa del malvat “madrilenyocentrisme”. El del 3% clàssic i segurament molts altres “trespercents” o “noséquantspercents” que han embrutat el país i que ara són un llast formidable.

Una llàstima, sí, però la política catalana té exactament els mateixos vicis que l'espanyola, perquè és de matriu espanyola. Per a segons quines coses, som espanyolíssims. Què hi farem.

Podem deixar de ser espanyolíssims? Sens dubte. Però això demana una voluntat de ferro i acceptar que surti a la llum pública un autèntic femer autonòmic, una còpia a escala del femer estatal. I per tant, deixar un reguitzell interminable de víctimes, començant pels Pujols, i fer una destrossa formidable.

Clar que no anem enlloc arrossegant els pitjors vicis que han anat corcant la democràcia espanyola i catalana, les dues. Però també està clar que el paradís no existeix i que les ànsies excessives de puresa acaben portant a construir fogueres on es crema de tot, sense manies.

Tanmateix, o ens desenganxem del passat o no anirem enlloc, cosa cada dia més probable.

L'espectacle d'haver d'aguantar que els que s'han embrutat amb la Gürtel i tots els femers corruptes imaginables es dediquin a acusar als del 3% és infumable.

Aguantar lliçons d'ètica de segons quins individus i indivídues, enfangats fins a les celles, no té sentit.

No hi ha país nou que aguanti arrossegar tantes tones de residus radioactius.

Igual que un vuitanta per cent estem a favor de decidir a les urnes, una majoria similar estaria a favor de fer neteja… i, almenys, d'independitzar-nos d'aquest immens abocador. I després veiem quina idea de nou país comparteix una gran majoria, idea de la qual se'n parla molt poc, per cert.

L'aire fresc de Benoît Hamon

7:00
Perillosos esquerranosos. Sospitosos habituals. Heterodoxes, inconformistes i rarets… Sí, però, fan més olor de futur que de passat. És el cas de Jeremy Corbyn, a Gran Bretanya, o de Bernie Sanders, als USA. Polítics d'esquerres, més o menys amb l'etiqueta de socialistes, que no es resignen al desballestament definitiu de la socialdemocràcia en mans de “coses” com el “susanisme” o el “felipisme” o de personatges que no han estat res més que enterradors: Hollande o Manuel Valls. O de polítics grisos com l'alemany Schultz, que aspira com a molt a una cadira al proper govern de Frau Merkel i a fer "grans coalicions" fins al final dels temps o fins que Alemanya acabi d'arruïnar Europa sencera.

Una d'aquestes promeses és Benoît Hamon, el bretó que ha guanyat les primàries socialistes a França enmig d'una gran indiferència: es veu a venir una patacada històrica, guanyada a pols. Tanmateix, aquest francès fa olor de nou, tot i que de nou no en té res i d'antisistema encara menys.

Aquí, si miréssim més cap a França i Europa que cap a Madrid, Bilbao o Sevilla, en podríem prendre nota. Però això de mirar cap a París ja no es porta, què hi farem, més aviat estem obsessionats en mirar-nos el melic i donar voltes a la roda, com els hàmsters...

Hamon té molts números per estavellar-se a les eleccions, però almenys està buscant el futur. Fins i tot ha tingut la gosadia de parlar de somnis i de dir que no té certeses absolutes, sinó només intuicions, propostes… 

Ha estat la sorpresa de la temporada. Aire fresc, mentre esperem l'arribada o no de l'onada de Marine Le Pen. Hamon ha captat per on van les coses: la lluita contra la precarietat dels joves i l'empobriment generalitzat, la necessitat de repensar el treball, de replantejar la política, de girar a l'esquerra sense sectarismes, de plantar cara a l'absoluta i indiscutible victòria neoliberal… I d'obrir-se a la diversitat de l'esquerra, cosa que l'esquerra no aprèn mai i així va.

Aquest “hamonisme” segurament no guanyarà eleccions però igual, qui sap, guanyarà una mica de futur. Caldrà seguir-lo… Mentrestant, a Catalunya i Espanya, les esquerres, llevat de quatre excepcions, continuen amb el seu "dia de la marmota"...

Donald Trump serà un gran polític (a pesar seu)

6:28
No tot el que fa Trump és una barbaritat. Prometia emocions fortes i està donant als americans i al món exactament el que va prometre. És un tio amb dos dallonses, cregut i sobrat, forrat de pasta, amb idees molt simples i un gust hortera… però, deixant de banda momentàniament el seu programa polític, ens equivocaríem molt si no valoréssim la seva gran virtut: està fent el que va dir que faria, està complint amb la gent que el va votar. Des d'Europa tendim a veure'ls com una colla d'idiotes que no saben el que els convé, a oblidar que va guanyar les eleccions i a dir rucades com la de Manuela Carmena, que el compara alegrement amb Hitler i es queda tan tranquil·la.

Aquesta perspectiva sectària, simplona i comodona impedeix veure altres coses.

De moment, amb més gesticulació que contingut real, en pocs dies Trump ha aconseguit escandalitzar i espantar, no gaire cosa més. Però no perd ni un minut: cada dia fabrica uns quants titulars del seu programa polític, com una màquina. Necessita encara una mica de temps per posar en marxa la seva agenda. I ho farà, mentre el seu país i el món estan en estat de “shock”.

Sí, sí, estem tots (bé, tots no, oi?) molt esverats amb les animalades que ens promet el president Trump. Que si és malvat, que si és impresentable, que si racista… i totes aquestes coses, d'acord. Però ell va a la seva i el soroll no l'espanta. Té idees pròpies, poques, però pròpies. I aprofitarà a fons els primers mesos, abans que no hi hagi reaccions organitzades que es plantegin seriosament parar-li els peus.

I on està la “no-barbaritat” en tot això? Molt simple i complex alhora: Trump ens està redescobrint la política. Es poden fer coses. Es poden canviar coses. El que cal és valor, tot i que en el seu cas es tracta més de temeritat. Però sap perfectament quin poder té un president que ha guanyat unes eleccions encara que no sigui per golejada, encara que el sistema tingui contrapesos i li puguin posar moltes traves.

Com funciona la cosa? El primer truc és no treure el peu de l'accelerador. El segon és no tenir res a perdre. El tercer, crear-te una imatge de líder poderós.

Així és com es posen en marxa les revolucions, les bones i les dolentes, i el mandat de Trump té tot l'aspecte d'una revolució d'aquelles que canvien el món, no forçosament per millorar-lo.

Sap on va. No té de tonto ni un pèl del seu pentinat estrambòtic.

Té idees, té una agenda política, té valor i està disposat a passar a la història per la porta gran, peti qui peti. Això no el fa invencible, però sí temible.

Mentrestant, les esquerres de mig món el posen de tots colors, l'insulten, anuncien l'apocal·lipsi i… no fan res, com de costum, perquè fa dècades que no saben on van: per acomodació, per resignació, per excessos ideològics…

Amb Trump pot passar el mateix que amb la revolució neoliberal: ha guanyat claríssimament la partida, a base d'idees clares, empenta i una bona dosi de joc brut.

Trump, vist des d'aquest punt de vista, pot acabar essent una benedicció: el seu mandat estarà ple de lliçons per a les esquerres, a condició de voler-les aprendre, cosa que està per veure. És més fàcil insultar-lo i protestar que treure conclusions intel·ligents.

Si ell pot, Obama també podia, per suposat, però va preferir passar vuit anys tocant la lira a dalt dels núvols.

Trump no és tan “cool” però va per feina. És un tauró perillosíssim, sí, entre altres raons perquè no està gens clar que s'acabi estimbant.

En qualsevol cas, qui vulgui canviar el món ja té un mestre, per nefast que sigui. Deixant de banda les formes, el fons i el circ, Trump és política en estat pur. I ens està oferint una gran lliçó, per a qui vulgui veure-la.

Menystenir-lo, com a Reagan, serà un gran error.



 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes