Havia estat tantes
coses que al final tot es va anar resumint de la forma més simple
possible. Era el Jaume. Ni el “senyor Canyameres· (que també,
perquè era un senyor dels de veritat), ni l'assessor, ni el polític,
ni el mecenes i protector d'artistes, ni el bibliòfil, ni
l'apassionat de la història i la guerra civil, ni el marit de la
Teresa i pare dels seus fills, ni l'amic, conegut i saludat de la
Terrassa de la de tota la vida…
Dir “el Jaume”
volia dir Bartra, Murià, Miralda, Bartolí, les escultures urbanes,
la seva excepcional biblioteca, l'Àmfora, els secrets de les
empreses i els empresaris, el catalanisme, el despatx, les misses i
els mossèns, la seva secretària Teresa, les misèries de la
política, l'entusiasme i valentia (i punyeteria) que va esmerçar
com a regidor en temps difícils i apassionants…
Aquestes són
algunes de les pinzellades que el definien. I n'hi havia moltes més, polièdriques, sempre
intenses, mentre ell anava esdevenint el Jaume, senzillament. Assolia
la seva pròpia essència, cap a l'interior de la seva ànima i
envers els altres. Això és el màxim a què pot aspirar una persona
en el seu temps: que el seu nom sigui estimat i respectat, que
signifiqui bondat, generositat, empenta…
Amb ell no s'ha complert allò de “no hi ha res com morir-te perquè parlin bé de tu”, tot i que també va topar amb la deslleialtat, el desagraïment, la maldat i la insídia… I qui no? En qualsevol cas, va saber enfrontar-s'hi elegantment, amb algun que altre cop de porta, amb memòria però sense rancúnia.
Amb ell no s'ha complert allò de “no hi ha res com morir-te perquè parlin bé de tu”, tot i que també va topar amb la deslleialtat, el desagraïment, la maldat i la insídia… I qui no? En qualsevol cas, va saber enfrontar-s'hi elegantment, amb algun que altre cop de porta, amb memòria però sense rancúnia.
I així se n'ha
anat, discretament, sense més medalles que les justes, però deixant
enrere un llegat extraordinari de ciutadania, de patriotisme autèntic
i de fe invencible en la cultura.
Gràcies als havans,
al bon whisky i jo diria que també a la bondat del cor, va arribar
força bé a una edat més que respectable. La seva va ser una vida plena,
en la que va tenir moltes cares sense deixar mai de ser ell. Pel camí, va anar forjant una saviesa senzilla i lluminosa, que regalava als altres en forma de consells visionaris, riallers, provocadors… Tot això, relligat
sempre per les amistats i complicitats que construïa per allà on
passava.
Ens va deixar una lliçó de fons, aparentment en to menor, amb aquells ulls de murri, com qui no vol la cosa: davant de qualsevol crisi o drama, “tot això són quatre gotes”. Sempre sabent que a un raconet de l'armari del despatx hi havia amagada una ampolla de whisky i uns vasets, per celebrar sempre, sempre, els bons moments. Aquesta era l'altra cara de la lliçó. Com un haikú, com el seu somriure de buda il·luminat… Una lliçó en la que he pensat molt, cada vegada que queien aquelles “quatre gotes”, cada vegada que el recordava dient-me “Mentre treballes, no fas ni feina ni diners. Has d'escriure, has de fer el teu propi camí”…
Ens va deixar una lliçó de fons, aparentment en to menor, amb aquells ulls de murri, com qui no vol la cosa: davant de qualsevol crisi o drama, “tot això són quatre gotes”. Sempre sabent que a un raconet de l'armari del despatx hi havia amagada una ampolla de whisky i uns vasets, per celebrar sempre, sempre, els bons moments. Aquesta era l'altra cara de la lliçó. Com un haikú, com el seu somriure de buda il·luminat… Una lliçó en la que he pensat molt, cada vegada que queien aquelles “quatre gotes”, cada vegada que el recordava dient-me “Mentre treballes, no fas ni feina ni diners. Has d'escriure, has de fer el teu propi camí”…
Gràcies i bon
viatge, Jaume.
