El club dels pirates i tramposos

8:03
Són incansables i es creuen invencibles. Ens han venut tantes “motos” i amb tant èxit, que per què no hauria de ser possible repetir la jugada… Ens han destrossat el món del treball i el dels impostos, han rescatat immobiliàries i bancs, han fotut al carrer desenes de milers de famílies, han tallat la llum o el que sigui sense miraments, han rescatat autopistes… I no ha passat res. Senzillament, ho hem digerit després d'emprenyar-nos una mica. Són raríssimes, a Catalunya i Espanya, les iniciatives polítiques o privades que planten cara a aquest desastre… alguns ajuntaments, algunes associacions, alguns partits polítics... i para de comptar.

De manera que creuen que ara també ens podran estafar una vegada més amb les clàusules sòl. No tenen la més mínima intenció de complir la sentència europea. Buscaran totes les trampetes i tripijocs possibles per enredar, per ajornar la devolució dels diners, per marejar-nos a tots fins que ens resignem.

De moment, el govern ja té un pla per facilitar les coses a la banca, donant per descomptat que en el futur els retornarà l'immens favor. Les devolucions es faran de la manera més suau possible, a diferència dels desnonaments, que es fan de la forma més bèstia i indecent possible, amb la cobertura de lleis abusives i injustes. Ara estan “pastelejant” les solucions. I això també inclou les devolucions de les entitats financeres desaparegudes, que acabarà pagant l'Estat, en el que no serà res més que un nou rescat bancari amb diners públics. Milers i milers de milions d'euros que van a parar a la banca, als grans interessos corporatius, que després es compensen amb pujades d'impostos massives i retallades, que en els temps que vivim seran més dissimulades però no afluixaran. Aquest era i és el pla, i l'executen al peu de la lletra.

L'any 2016 s'acomiada amb una nova jugada, que no té res de magistral, que empobreix el país, dilapida diners públics a cabassos i consolida la indecència com a llei fonamental del sistema jurídic espanyol. I nosaltres mentrestant brindant amb cava i comptant els grans de raïm i dient-nos que l'any 2017 serà millor… I sí que ho serà, sí, però per a ells, que saben que ens deixarem atracar una vegada més i les que faci falta…

Pre-xoc

18:16
Igual que ens han inventat la “post-veritat” potser hauríem d’anar pensant a inventar alguna paraula com “pre-xoc” per condensar el moment que estem vivint quan el 2016 ja s’acaba. L’escena del regidor cupaire Joan Coma portat a declarar a Madrid, al tribunal simbòlicament successor del TOP de Franco, marca un abans i un després. Entrem en una nova fase. Després de les amenaces verbals, de la cantinella plana i agressiva sobre la llei, ens acostem al que sempre hi ha al darrere de la llei: una força, física si cal, que obliga a passar pel tub o a assumir les conseqüències. La desobediència surt cara, però també surt car, en una democràcia, començar a detenir polítics.

Acabem de fer un salt qualitatiu, sobre les espatlles d’un modest regidor de Vic: les amenaces són serioses, aquest és el missatge. Després de la llei venen els policies, les furgones, els calabossos, els càstigs exemplars i, ja a la vora de la darrera frontera, les presons.

Així funciona: la sedició no és cap broma, res a veure amb somriures i manifestacions.

Porta tot plegat a algun lloc? No. Només a accelerar el xoc dels trens, a dividir la gent entre el blanc o el negre. I a degradar el país. Però a Madrid hi ha massa gent convençuda de què pot guanyar la partida si apuja l’aposta, si arriba fins al final i destrossa l’adversari. La primera vegada, és probable que funcioni. Però a la llarga no servirà de res. La trituradora legal i judicial només condueix a un xoc més endavant, un dia no molt llunyà, quan el recurs a la por ja no sigui eficaç. De moment hem vist un tràiler de la pel·lícula que ens espera. Però cap dels que han escrit el guió no s’imagina que el final serà molt diferent al que els agradaria: les bones històries solen tenir girs imprevistos. I aquesta el tindrà, si no el 2017, sí uns quants anys després.

Vella, vellíssima política

14:09
Podemos era, no és i qui sap si tornarà a ser un interessant format polític, una ventada d'aire fresc en un país que està atrapat en un curtcircuit polític. Aquí la força se'ns escapa per la boca. Primer, aguantem amb una paciència i resignació infinites. Després, ens indignem, tot i la por que s'ha estès per tota la societat. I al final, tornem al cercle viciós de la resignació, la indiferència i el que se salvi qui pugui i com pugui, cadascú a la seva.

Semblava que Podemos trencaria això, que donaria sortida política a la indignació, a tota la gent miserablement maltractada aquests anys i que renovaria l'esquerra en general i la socialdemocràcia en particular, que ha perdut el nord i la batalla contra el pensament únic neoliberal que té segrestada la política. Hi havia i hi ha espai per a una socialdemocràcia més exigent, més coherent, i per a corrents més radicals com el que representa Podemos: són o haurien de ser dues cares d'una mateixa ànima. Doncs no. Ja no serà així durant una bona temporada.

Podemos ha caigut de peus a la galleda de la vella, vellíssima política. Juràssica, com la de tota la vida. L'espectacle que estan donant (animat des dels mitjans de comunicació adictes al borbonisme constitucional, a la gran coalició i sotmesos a la banca) és d'una misèria política que impressiona. En poques setmanes han perdut el nord i han decebut moltes persones que potser no els votaven ni tampoc els votarien en el futur, però que reconeixien que feia i fa falta una bona sotraguejada. El problema de la nova política és que és això, política, i la política és fronterera amb la grandesa i amb la misèria. No és gens fàcil trobar el to de la nova política, canviar-la, ser eficaç i al mateix temps trencar els vells esquemes jeràrquics de la partitocràcia, els hiperlideratges… No n'hi ha prou amb eslògans, ni amb la tele. I potser tampoc no podia ser cosa de quatre dies, de passar de zero a cent en dos segons. Cal cuina, paciència, temps. A tota l'esquerra. Sense oblidar que si les coses continuen igual, a tot l'espectre de les esquerres, seguirem tenint els governs que ens mereixem i seguiran castigant-nos durant anys i panys. Ara per ara, això és el més probable.

Pessebres de luxe

6:37
Tal dia com avui, cap al tard, fa una mica més de dos mil anys, se suposa que una parella a punt de tenir un fill estava buscant desesperadament un allotjament. Josep i Maria, en el molt improbable cas que hagin existit, en un encara més improbable 24-D de l'any zero, no haurien pogut llogar-se ni un miserable pessebre si fos amb els preus i lleis de lloguer que tenim al nostre país. Barcelona, per exemple, experimenta aquesta situació amb més duresa que ciutats com Terrassa, i tot indica que comença a expulsar persones i famílies.

Els lloguers de pisos estan pels núvols, per moltes causes: operacions especulatives de grans i petits propietaris i inversors de pisos, l'efecte “Airbnb”… I les inexistents limitacions legals als preus abusius. No estaria malament, gens malament, que en aquest país es comenci a pensar seriosament en posar topalls als preus de venda o lloguer de les propietats immobiliàries. Sí, seria un atemptat als sagrats principis de l'economia de mercat i la lliure competència, una catàstrofe per a tots els que viuen d'una o altra manera del totxo: els propietaris de locals comercials que apugen i apugen les tarifes, la banca, les immobiliàries, els notaris, Hisenda, els inversors que esperen treure guanys infinits i exponencials dels seus pisos…

Tenim el país sencer orientat al totxo, que és una cosa més aviat improductiva i que paralitza la resta de l'economia, a més de generar bombolles i injustícies socials a dojo. Ja va essent hora d'acabar amb els pessebres de lloguer a preu de luxe, amb això que ara s'anomena “gentrificació” i que no és res més que l'expulsió de ciutadans i famílies pobres d'un barri o d'una ciutat, amb els abusos dels grans negocis immobiliaris que arruïnen el comerç, que fan baixar els salaris, que són una llosa pesadíssima per a moltes empreses, que consumeixen inversions i crèdits exageradament, uns diners que es podrien invertir en sectors capaços de crear més riquesa, més futur i més feina… S

í, ja sé que això és una heretgia, un horror ideològic, un intervencionisme públic intolerable… El que es vulgui. Però si no deixem de ser un país “totxoadicte”, en tots els sentits, no ens en sortirem i al final no ens quedarà, metafòricament parlant, ni un miserable pessebre on aixoplugar-nos. Ja és hora de demanar als reis o al tió la intervenció pública, sensata i valenta, del sector immobiliari per salvar els interessos del país i de la gent.

Diputats retratats

6:47
Aquesta és una petita notícia nadalenca que diu molt. Resulta que al Congrés dels Diputats tenen la tradició de fer un recapte d'aliments amb motiu de les festes. Aquest any l'han fet igualment, precisament un dia que coincidia amb dos còctels festius i amb el plenari del Congrés. Per tant, hi havia una gentada, que no podia no haver-se assabentat de la convocatòria solidària: per mail, amb cartells als lavabos, a tot arreu… Però la cosa ha sortit fatal i s'ha recaptat un 25% menys que l'any passat. Només dos grups parlamentaris, Ciudadanos i Podemos, han fet una aportació generosa. La resta ha estat a càrrec dels treballadors i de pocs, molt poquets diputats i diputades.

Preguntat per la premsa (es veu que els menys generosos, tradicionalment, són polítics i periodistes), un dels organitzadors ha deixat anar la frase: “Els treballadors que menys tenen són sempre els que més coses porten”. I aquí acaba la història d'una base extraterrestre situada en ple centre de Madrid: el seu regne no és d'aquest món.

Els mascles i femelles alfa de la política espanyola s'han cobert de glòria i han demostrat la seva escassa intel·ligència política i emocional, la seva profunda desconnexió de la realitat.

Només pendents del seu propi melic, o com a molt del melic de l'escó del costat, no han tingut ni tan sols la mínima punyeteria que se'ls suposa: haurien de recaptar cada any una muntanya d'aliments i donar exemple de solidaritat. Encara que fos un “teatrillo”, un “paripé”. És igual: les persones que en teoria ens representen a tots i a totes no poden permetre's un ridícul com aquest, que els deixa absolutament en evidència, per si en teníem cap dubte. Viuen a un altre planeta i ni tan sols saben fer un gest que podria haver estat interessat, però intel·ligent: ser més solidaris que ningú, que la moltíssima gent modesta que sí aporta aliments i és generosa i de bon cor.

Aquesta no és, possiblement, una gran història, i tampoc no ha sortit a gaires mitjans: jo l'he tret del diariopuntoes, i para de comptar. Ells i elles segueixen amb les seves coses, la mar d'entretinguts salvant la pàtria des de la seva llunyana galàxia. Però acaben de quedar ben retratats.

Una lliçó de decència de 7.000 milions

6:59
Aquesta podria ser la xifra: més de set mil milions d'euros és el que costarà a la banca del nostre país retornar els diners per les abusives “clàusules sòl” a les hipoteques. Des del primer dia, no des del maig del 2013, com va dictaminar el Tribunal Suprem, sempre més sensible als grans interessos corporatius que a la justícia per als ciutadans “normals”.

I a qui hem d'agrair aquesta reparació de la indefensió de milions de persones? A la justícia europea, ni més ni menys, que una i altra vegada castiga la justícia i les lleis espanyoles en matèria d'hipoteques i habitatge. Aquí no en fan ni cas, però ja tenen una nova lliçó de decència, valorada en uns set mil milions.

Els partits polítics espanyols (i catalans), en la seva immensa majoria, han passat sempre olímpicament del tema: no mossegaràs la mà de qui et dóna crèdits i te'ls pot perdonar.

Però resulta que la justícia europea no està al servei de la “casta nostra”, un conglomerat d'interessos econòmics, polítics i de classe que sempre, sempre, pretén escanyar els seus súbdits/esclaus, amb les lleis a la mà, per suposat. Això passa amb les elèctriques, amb el gas, amb l'aigua, amb l'escàndol Volkswagen/dieselgate, amb les lleis d'habitatge, amb els desnonaments, amb la defensa dels clients de la banca, amb els que paguen els seus impostos religiosament, amb les autopistes radials, amb les preferents, amb les pensions i amb qui faci falta.

A Espanya, i a Catalunya, el ciutadà està literalment en pilotes davant dels grans poders. La llei està al servei dels grans poders, tot i que ens diuen una altra cosa, i saben que menteixen.

La sentència del tribunal europeu d'Estrasburg és un clam de dignitat i de decència que els costarà molt, molt, escoltar i acatar. Veurem quant triguen a complir la sentència, què s'inventen per guanyar temps: la llei, a Espanya, és una cosa més relativa i menys seriosa del que sembla. La conxorxa del govern (de qualsevol govern passat, present o possible en el futur) amb els grans poders no es desfarà per una sentència. Temps al temps, que aquí la creativitat i la innovació per a segons quines coses són infinites. Com la cara dura.

París, Niça, Berlín i després...

7:01
Després serà en algun altre lloc d'Europa, dels Estats Units, del modèlic (i desconegut) Canadà… O qualsevol punt d'Occident, un Occident cultural, que encara lidera el món, però que ja no és el que era i que ja no sap on va. És obvi, per a qui vulgui dir les coses pel seu nom, que estem en guerra amb l'islamisme radical. Si no n'hi ha prou amb les bombes, amb les matances i les amenaces…

No serà políticament correcte dir-ho, però les coses, a vegades, tenen pocs matisos. Això és una forma de guerra, agradi o no reconèixer-ho. I si fa mandra lluitar a les guerres, què hi farem: no patim, te les acaben portant a casa un dia o un altre. Ah, que no és progressista dir això? Crec que sí, però és igual, perquè, insisteixo, et porten la guerra a domicili i així se solucionen tots els dubtes. La solució és Trump, Le Pen i totes les velles animalades en les que ja hem caigut unes quantes vegades? Ni de conya. Però, més enllà de què no ens escaparem de respondre amb guerra a la guerra, perquè no té remei, com en el fons ja sabem, la sortida està en els valors i en la fermesa per defensar-los.

Qui es pensi que a base de respostes tèbies, covardes i ensucrades a l'islamisme radical se'n sortirà, va llest. Qui es pensi que això és una guerra de religions, s'equivoca. És una oportunitat de progrés, ni més, ni menys. Si som igualitaris, feministes, laics, tolerants, respectuosos, siguem-ho amb totes les conseqüències. I exigim, raonablement, amb una mica de paciència i temps, però no de fluixera de cames, que ho siguin els que volen viure aquí. Acceptem que toca plantar cara, perquè toca, ens agradi més o menys, però aprofitem per fer passos endavant: igualtat, llibertat, fraternitat, justícia, il·lustració. Educadament i amb fermesa. Siguem dignes del que hem estat i del que representem, de la part millor del que hem estat: no fem d'Europa un país atrinxerat, però tampoc indiferent, poruc, endormiscat.

Hi ha una magnífica oportunitat de recuperar l'ànima d'Europa, just quan l'assetgen, la menystenen, l'agredeixen. No contra ningú, no en nom de cap déu, sinó en nom només del progrés humà. Però si no sabem ser europeus, i pagar-ne el preu, no ens queixem després dels populismes tronats que ens enverinen el poc que queda de la nostra ànima.

La marea de les pensions

7:32
Sembla que importi molt a molta gent, però en realitat el desgavell de les pensions no treu el son, seriosament, a gairebé ningú. Excepcions, les que es vulguin, però són excepcions, com les dels membres de la Marea Pensionista, que avui acaben els seus tres dies de protestes i reivindicacions. “Iaioflautes”, per entendre’ns, que lluiten per una causa justa enmig d’una indiferència incomprensible. I no serà perquè no hi hagi informacions alarmants cada dos per tres, especialment quan el govern agafa diners de la guardiola i ens apropa cap al col·lapse del sistema amb entusiasme. Tranquils, que tot està controlat, que sabem el que fem...

 Diuen sempre el mateix, però al final els desastres bíblics es reparteixen democràticament i de forma inversament, perversament proporcional: paga més qui menys té.

És obvi que ja els va bé que el sistema de pensions faci fallida: hi ha grans interessos esperant un fabulós negoci de pensions privades, que tampoc no resolen res. Per tenir una pensió digna a base d’estalvi privat, es calcula que cal disposar de dos a tres-cents mil euros... Aquest és l’horitzó cap al qual avancem, arrossegant un sistema injust, que s’ha aguantat per fer més digerible la crisi i no inquietar els votants més vells dels principals partits, a canvi de castigar els joves. I saben que, llevat d’uns quants lluitadors, la gent parla molt però acaba no fent res i esperant que les coses se solucionin soles: el país funciona així i per això ens colaran tot el que vulguin fins que no canviem.

Sort en tenim de tots els “flautes”, joves o menys joves, que almenys intenten despertar les consciències i que no es resignen a continuar perdent. Potser no guanyaran, però sense ells encara hi perdríem més.

Màrtirs? No, gràcies: necessitem polítics de talla XXXXL

19:42
Era i és el preu, agradi o no. Si desafies l'Estat, t'envien la policia, els fiscals i els jutges, amb tot el seu arsenal de lleis i càstigs graduals o brutals. Per tant, d'entrada, em trec el barret davant de Carme Forcadell, perquè cal tenir valor per jugar-se-la. No tothom n'és capaç: de parlar, sí, tothom, però de fer les coses… El mateix dic pel que fa a Artur Mas o als cupaires, distàncies ideològiques, astúcies i maniobres al marge. No siguem ingenus, però tampoc miserables: tenen valor i coherència i es mereixen un gran respecte.

Per què? Això ja depèn d'on vulgui arribar cadascú. Els que, de moment, ens quedem a l'estació Referèndum i ja veurem si arribem o no a l'estació Independència, hem d'aplaudir que se la juguin per desbloquejar la política espanyola i per forçar una negociació seriosa. Res d'eufemismes com “diàleg”, diem les coses pel seu nom: negociació i debat i després votació. En referèndum, per suposat, i seriosament, sense trampes ni castells de focs. De manera que respecte, moltíssim. I agraïment també, perquè necessitem sortir democràticament d'aquest fangar, pel bé de Catalunya i d'Espanya. Però fins aquí.

Si es tracta d'arribar al martirologi, que no deixa de ser una forma de propaganda, no. Necessitem política i no èpica, líders i no màrtirs. Sobretot líders, amb visió, amb pols, amb idees i capacitat d'empatia i intel·ligència emocional i política. Poca broma, una carta als Reis… Però això és el que cal. La “judicialització de la política” és un bon marc mental, però amaga una falsedat i una veritat. La segona: és una forma de guerra sense tancs, no ens enganyem. La primera: algú s'espera que un govern no intenti utilitzar les lleis, per injustes que siguin? Òbviament, a base de jutjats no anirem enlloc i només ho emmerdarem tot més. És evident que a base d'empurar-se gent no es fa política, només es creen nous problemes.

Els amos dels fiscals i jutges haurien de saber-ho, si volen. I si no, que prenguin nota: els màrtirs sempre són el pròleg del pas endavant definitiu. Si això busquen, ho tindran, i no trigarà massa. Però tots plegats hi perdrem bous i esquelles.

La llum i tots els negocis foscos

14:29
Vint-i-dos milions d’euros. Per aquí estaria la xifra que hauria d’aportar l’Estat per crear un fons d’emergència que evités els talls d’electricitat a famílies arruïnades i empobrides. “Vulnerables”, en diuen, tècnicament. A aquesta quantitat caldria sumar els milions d’euros que ajuntaments i comunitats dediquen, d’una o altra manera, a cobrir despeses d’electricitat a través dels fons socials. I uns cent vuitanta milions del “bonus social” ara vigent i força criticat.

Fem una mica de demagògia, vinga: comparat amb el rescat de les radials de Madrid, els rescats bancaris del Frob, els embolics immobiliaris de la Sareb o el Castor de Florentino, és una misèria. Amb totes les lletres: una xifra ridícula que permetria acabar amb un drama vergonyós.

Es posaran algun dia d’acord al Congrés per afrontar seriosament la pobresa energètica, els desnonaments, els abusos hipotecaris? Qui sap. Massa pressa no tenen, no. Per una cosa o l’altra, passen els anys, es posen alguns pedaços simbòlics i mai no es dóna resposta digna a una indignitat injustificable.

Que hi poden haver abusos? Sens dubte. Que es poden prevenir, controlar i fins i tot castigar? També. Però agafem aquestes xifres i posem-les al costat d’unes altres. Per exemple, del fet que el rebut elèctric ha pujat pràcticament el doble en pocs anys, que és exactament el doble que a la resta de la Unió Europea. Per exemple, els vint milions diaris de beneficis nets que tenen les elèctriques, que vindrien a ser més de cinquanta mil milions des del primer any oficial de la crisi, el 2008. Per a elles no hi ha hagut crisi, al contrari: una època daurada. Durant la qual han tallat l’electricitat a uns set o vuit milions d’habitatges, una dada que amaguen perquè és d’una obscenitat gegantina.

I amb tot aquest negoci, i els negocis paral·lels que s’alimenten, no hi ha manera de trobar una solució digna, justa, sensata i barata a la pobresa energètica? Doncs, no. En aquest país, no. Ni l’habitatge, ni la llum, ni els bancs, ni..., ni..., ni...

Ni fulls de ruta ni punyetes

7:06
La gran notícia hauria estat que el TC donés la benedicció constitucional al pla per fer un referèndum “sí o sí”, tot i que encara no saben com. De manera que no entenc de què s’estranyen alguns. Simplement, ha passat el que estava escrit que passaria: els magistrats que s’encarreguen de vetllar i interpretar el cadàver de la Constitució del 78 han estat coherents amb la missió que els seus amos “constitucionalistes” els van encomanar. I per tant, han dit el que havien de dir: que ni pensar-hi, òbviament. Que es treguin del cap fulls de ruta, referèndums, mandangues i altres punyetes, i si continuen amb el seu desafiament, que es preparin per saber què és la carn picada...

El TC té una gran virtut: és previsible, ja sabem de què van, a qui es deuen i què faran. Problema? Que per aquestes terres catalanes, no tan sedicioses com sembla, els promotors tampoc no saben quina mena de referèndum volen i poden fer. Per poc que patinin, els sortirà un altre 9-N. Aquell va estar bé com a crit d’atenció, sens dubte, però repetir-lo no servirà de res. Cal fer política, estratègia i aquestes coses. Cal paciència, és a dir, no posar dates que ja se sap que són somiar truites. Cal parlar. Cal pressionar, cal fer soroll, cal argumentar... Etcètera. Totes aquestes coses, per l’ordre que es vulgui, amb poc partidisme i tacticisme, i durant molt de temps.

O es declara la independència un dia de bon matí i ja veurem per on surt el sol (d’entrada, la meitat dels catalans desobeiran aquesta independència) o es pacta un referèndum amb totes les de la llei, per difícil que sigui convèncer l’espanyolisme raonable, que també existeix. No hi ha més. I el TC ho recorda clarament: el full de ruta no és res més que una fugida cap endavant, ia sobre hi ha gent que ho sap perfectament i juga a altres coses... La política catalana és així, tan italiana i tan espanyola alhora...

Cremar la foto del rei Felip

6:49
Cremar una foto del rei no és un acte revolucionari. Provocador, sí. Agressiu, també. Revolucionari, no, a aquestes alçades del segle XXI, no. Cremar una foto genera automàticament una bona foto o un bon video, una imatge d'impacte que corre per tot arreu. Fa que es posin en marxa les alarmes del sistema: els delegats del govern, els fiscals, els jutges, la policia… Fer-ho al parlament català té un “plus”, evidentment. I al balcó de la Generalitat ja seria definitiu.

Tanmateix, el gest revolucionari diria que és un altre, el que realment qüestiona el sistema i evidencia que la “constitució” (en minúscules, perquè és el text i el respecte al que significa el text, que no són el mateix) cada dia existeix una mica menys. No anar al jutge quan et criden. Aquest és el gest provocatiu: passar del sistema.

Un gest, el dels cupaires, simètric als que sí van al jutge, però a embolicar la troca: els Pujols, els de la Gürtel, els dels EREs, tota aquesta immensa multitud d'acusats i advocats que sí, van al jutjat, però més aviat a passar-se la llei per on tots sabem.

Són gestos diferents? No tant. Uns i altres han decidit que viuen en un altre món. Uns tenen el sistema al seu favor (ple d'argúcies per escapar del pes de la llei, per fer totes les trampes del món) i altres tenen els policies que els van a buscar als autobusos. Així és com funciona. Però tan antisistema són els uns com els altres. Més enllà de les simpaties personals (tinc claríssimes les meves, tot i no anar en el mateix vaixell), els dos extrems són evidències de la decadència del sistema en el qual es basa tot. Diguem-ne “el del 78”, si volem. Però està més mort que viu.

Als tribunals es fa cada dia més evident: ens hem convertit en un país de jutjats i fiscals, de lleis dures i tramposos protegits, mala cosa… El de menys acabarà essent cremar la foto del rei Felip VI o tenir-lo cap per avall a la comuna al costat del seu avantpassat Felip V. Més que res, perquè aquest rei i el que representa ja és una ficció. Fins i tot ell ho sap, tot i que dissimula prou bé.

Autopistes privades al quadrat

7:59
Qui tingui dos o tres mil milions d'euros per posar a la fresca una temporada, el millor que pot fer és invertir-los en una autopista. Això, per començar. I per continuar, t'has de buscar un “soci tonto”, que inverteixi també diners, directament o indirecta, que et deixi cobrar als usuaris, que de tant en tant et renovi la concessió, que s'inventi “peatges a l'ombra” o animalades com el “finançament a l'alemanya”. I sobretot, que si un dia et van les coses malament, és a dir, que no en treus els beneficis esperats, tot i que tampoc no hi has perdut ni cinc, a sobre et rescati.

Quin millor soci per a això que l'Estat o la Generalitat? Cap. No hi ha socis millors. Fan autopistes públiques amb diners aparentment privats, que resulta que en realitat són públics, però diferits. Per suposat, diferits de tal manera que costen el doble o el triple, però això no importa, la gent no sap fer números i tot cola que dóna gust veure-ho. I si al final et rescaten l'autopista, o et paguen indemnitzacions a sobre, a l'estil Florentino, el negoci ja és senzillament galàctic.

Ho acabem de veure: nou autopistes madrilenyes rescatades de pet, cosa que ja sabíem fa anys, però que ens han anat venut lentament, com si no tingués cap altre remei. I al final, ha passat el que havia de passar: les rescaten amb diners públics, ens enganyen dient-nos que encara faran negoci, com amb els pisos de la Sareb o els rescats del Frob, i d'aquí a tres o quatre anys ja haurem perdut el fil i ja no sabrem ni el que paguem.

De manera que tenim autopistes públiques al quadrat, o a l'enèssima potència: les paguem en part d'entrada, després les paguem amb peatges, al final hi afegim impostos camuflats “a l'ombra” i un bon dia les acabem rescatant o pagant indemnitzacions. I l'endemà, quan ja s'hagin pagat tots els deutes i totes les trampes, les tornarem a privatitzar perquè algú ens explicarà que és més eficient o qualsevol altra bajanada per l'estil. I, sens dubte, per als accionistes i propietaris del negoci, s'ha de reconèixer que el sistema és absolutament eficient, eficaça, rendible, resilient i meravellós. Economia de mercat, en diuen, i no se'ls escapa el riure, no...

Primera dama, de què?

9:41
Una de les millors maneres de fer la pilota a un home poderós és ensabonar la seva dona… Això val per als reis, per als multimilionaris, per als nobles, per als polítics que temporalment ocupen un càrrec. Val per als homes, clar, i no a l'inrevés: els marits de les presidentes o de les reines o de les alcaldesses importen molt poc. Són homes en una posició inferior, de manera que no importen. El que ens interessa és sobretot “la senyora de”, la que dorm amb el rei o amb el jefe o el president. La mare dels seus fils. La dona que es fica al llit amb ell, la que té les claus de la seva casa i possiblement del seu cor. Aquestes dones, sempre en una categoria social inferior a la dels marits, aporten color i humanitat al personatge. Pura decoració, vaja.

Això és el que han fet a TV3 amb la dona de Puigdemont: justament el que TVE no ha pogut fer amb la dona de Rajoy, no per falta de ganes dels pilotes. Ens han servit un programa televisiu indigne de la periodista Marcela Topor, que no necessita per a res ser la dona de Puigdemont, més enllà dels seus afectes o la seva voluntat, que només són cosa seva.

Tanmateix, al marge del patètic numeret televisiu, estaria bé fer-nos la pregunta. Tenim primera dama? Existeixen les "primeres dames"? No. Igual que tampoc no existeix cap “primer senyor”. Ni tan sols la reina no és res, més enllà de l'esposa (temporal, a vegades) del rei. I pel que fa al marit de la reina o la presidenta, exactament el mateix: són el que vulguin a l'àmbit privat, però no pinten res a l'àmbit pùblic.

Però ens continuen intoxicant amb el masclisme infecte de les “primeres dames”, dels vestidets, de les coses de casa, de les recepcions oficials, de la suposada intimitat dels grans homes. Masclisme en estat pur, sota formes aparentement amables, que en realitat són totalment verinoses. Més enllà de la tafaneria inevitable, no ens hauria d'interessar amb qui dorm, menja o passa la tarda amb Puigdemont. Caiem unai altra vegada en el mateix parany de sempre: masclisme pur per a les dones i massatge indecent i igualment masclista per als homes, per als grans mascles alfa. Prou ja de “primeres dames” (o senyors) i centrem-nos més en les “primeres persones”, sense tantes tonteries que no aporten res i no fan més que, en el fons, insultar la dignitat de les dones.

La carpeta catalana

8:47
Ara els ha agafat per dir-ne així. La carpeta catalana. Sona bé i és neutre, molt burocràtic: suggereix només que a dins hi ha alguns papers que cal llegir, sense presses, i potser, qui sap, fer veure que es fa alguna cosa. En podrien dir “el problema català” o fins i tot alguna expressió més viva i colorista: esquerda, problema, gra al cul, crisi… Però no, prefereixen veure-ho com una qüestió d'ordre menor, com si no fos una emergència que qüestiona seriosament l'arquitectura política d'Espanya i del sud d'Europa.

Aquesta és la “tècnica Soraya”, més refinada que la de Rajoy abans de convertir-se en un apòstol del diàleg i el bon rotllo. No condueix enlloc, per suposat, només a perdre el temps, marejar la perdiu i embolicar la troca. Al final, el més probable és que no en surti res, però estan convençuts que així aniran desinflamant el gra al cul: el temps ho cura tot, i aquests catalans esverats ja s'aniran calmant, a base de garrotades, amenaces i una mica de massatge. D'aquí les visites de la vicepresidenta, el nou clima de diàleg i amabilitat, la xerrameca de sempre… I d'aquí també l'alleujament que senten molts polítics catalans, que en el fons tampoc no estaven disposats a saltar pel precipici. A veure si ara arriba de Madrid una oferta mínimament acceptable i presentable…

Tanmateix, a la pràctica, mitja Catalunya passa olímpicament de la Constitució i d'Espanya. I a l'altra mitja hi ha una part important que tard o d'hora acabarà passant i mirant cap a un altre horitzó.

Amb carpeta o sense, el passat ja és passat i no tornarà: justament això és el que voldrien els centralistes que s'anomenen “unionistes” però que en realitat són els que millor desuneixen, els que millor bloquegen solucions creatives i dignes i els que tenen pànic a fer cap mena de canvi seriós. La carpeta mira cap al passat, mentre que la història mira sempre cap al futur i a sobre és imprevisible. Per això li donaran voltes i voltes als papers de la carpeta, seguirà passant el temps, i l'esquerda anirà fent-se gran i definitiva. La carpeta demana visió històrica, lideratge del de veritat, gosadia, prudència de la bona i no de la covarda… i res d'això no veurem en els propers mesos o anys, ni aquí, ni allà. De manera que, per continuar amb la terminologia burocràtica, la carpeta serà cada vegada més gruixuda i farà més mandra obrir-la. I un dia, la història girarà…

Galàctics extraterrestres

7:30
L'altre dia, camí de Lleida, escoltava a la ràdio una gran tertúlia, a “can Basté”, sobre els embolics fiscals dels futbolistes. Fins i tot en Xavi, des de Qatar, hi va intervenir per explicar com funciona la cosa, justament ell, que pel que sembla és dels pocs que ho fa impecablement. Bé, ell i un altre, un futbolista noruec, si no m'equivoco: el seu pare i representant, quan li van explicar tot el catàleg de trampes més o menys legals per no pagar impostos, els va dir als del Real Madrid que ni parlar-ne, que al seu país es feien les coses d'una altra manera…

Una bona lliçó, però en llenguatge extraterrestre. El futbol és un altre planeta.

El forat fiscal de Cristiano Ronaldo és impressionant, el de Messi no era tampoc cap broma i n'hi ha a grapats: els galàctics no són d'aquest món. I a sobre, els aficionats (que a més són contribuents i ciutadans) en el fons tampoc no s'escandalitzen massa: estan disposats a perdonar-ho tot als seus ídols. Un exemple, la patètica campanya “Tots som Messi” que va organitzar el Barça, com si l'estigués perseguint la Santa Inquisició i no Hisenda…

Serà interessant veure com acaba tot plegat i com mou els seus fils l'inefable Florentino, personatge clau de la casta madrilenya que ho domina tot. De moment ho porten amb més discreció i més discrecionalitat que en el cas de Messi, i no m'estranyaria gens que acabessin trobant solucions refinades, delicades, sensibles, que es puguin vendre a la ciutadania però que no causin massa trencadissa… A veure com acaba i com ens argumenten aquell vell tòpic, “Hisenda som tots”, que no se'l creu ja ningú a aquestes alçades.

És obvi que si ets futbolista no val per a tu, com no val per a les grans fortunes, per a les grans empreses, per als “estalviadors” que tenen la pasta a algun paradís fiscal… Amb l'excusa de ser un país “business friendly” i de no espantar el capital, que ja se sap que els diners són molt porucs, en realitat el que fan és estafar legalment a la immensa majoria de la ciutadania, que paga molt més en impostos que els que més tenen i que a sobre té la cara dura de voler un estat del benestar que, diuen, i menteixen, no ens podem pagar…

Era de tots, però ara ves a saber...

7:26
El dia 7 és l'endemà del 6. I ahir corríem per les botigues i els carrers sota les llums del Nadal, fèiem turisme, gastàvem, disfrutàvem del macropont, treballàvem.. El mateix que farem demà, passant de puríssimes i constitucions. Però aquest dimarts posaves la ràdio, encenies la tele, tafanejaves als diaris, i et trobaves amb el discurs sobat de la Constitució de sempre, així, amb majúscules i un fort aroma de naftalina. És el que ens deien, el que ens repetíem nosaltres, el que volíem creure. La Constitució és de tots. Ens ho crèiem? Més aviat sí.

Però ahir, orfes de Constitució, la vida real anava per un altre carril: no conec ningú que celebri el dia del cadàver polític, d'una cosa que ha perdut el seu significat, morta i embalsamada pels tanatopràctics que mantenen sota mínims les constants vitals del règim, endollat a una màquina de respiració artificial. I mentre “allà” feien la vetlla del cadàver i nosaltres passàvem de l'insuportable “periodisme de declaracions” que disfressa la buidor de la política, ens adonàvem de què en realitat no cal tocar ni una coma de la Constitució. Ja ens l'han canviat, sense que ens n'adonéssim gaire.

No està escrita ni la votarem mai, però funciona a ple rendiment i contribueix a mantenir la població infantil·litzada, anestesiada i drogada a base de patriotisme barat, com aquells vins dolents que fan cremor d'estómac… Tot va bé i un dia anirà millor. Per què canviar el que ja funciona?, diu la veueta. No feu cas dels que veuen la mitja (mitja?) ampolla buida. Apa, aneu de compres i a escampar la boira, que el país (aquell i aquest) està en les millors mans possibles…

I així passava el dimarts i passarà el dimecres i les properes setmanes. Una bona dosi d'anestèsia nadalenca i anem fent, anem passant i els anem deixant fer, anem deixant que ho canviin tot sense tocar una coma. I algun dia ens despertarem en un país que ja serà tot un altre.

Mil euros: l'enèssima presa de pèl

8:40
Això de tenir un govern extractiu (que extrau de la gent normal i és delicadíssim amb els super-rics, amb el suport dels principals partits de l'oposició), té la seva gràcia. Resulta que Brusel·les els diu que han de fer retallades, però ja no estan en condicions d'aguantar la pressió política i social que això comportaria. De manera que han de ser creatius… I clar, què millor que collar els de sempre? No és creatiu, però funciona.

D'aquí la brillant idea de limitar a mil euros els pagaments en efectiu.

Ens ho venen com un èxit més d'una hipotètica, falsa, hipòcrita, lluita contra el frau fiscal. Què s'han cregut les perruqueres, els mecànics, els lampistes i els ciutadans en general? Que es pot anar per la vida amb dos mil euros en bitllets de curs legal? Ni de conya. Ara caldrà fer-ho per transferència, a més d'apujar els impostos sobre el tabac, l'alcohol o els condons. I sobre la prostitució no gosen, no fos cas que el cel els castigui, perquè si no…

Quanta pasta busquen? Uns deu mil milions. Quanta podríem treure de perseguir allò que anomenen, finament, “el·lusió fiscal”? El doble, com a mínim. Però, ai, trepitjaríem tants ulls de poll… Millor perseguir el petit frau, millor “matxacar” els ciutadans normals, els fumadors, els que posen benzina, els que encenen bombetes, els que beuen una cervesa o una copa de vi… Incrementen exponencialment la pressió fiscal a la gent normal, accepten una apujada simbòlica del salari mínim i continuen perdonant la vida als autèntics defraudadors. Així funcionen les coses, i tenen prou majoria com per imposar-les.

Fins que ens arruïnin a tots, el millor és preservar els interessos dels que realment paguen quatre cèntims d'impostos i encara es queixen, o dels que rescatem amb càrrec als pressupostos. Per això, la broma pesada dels mil euros en efectiu. I tantes altres bromes pesades, que no són més que versions de la mateixa presa de pèl. I encara hi ha qui es posa la medalla del salari mínim… Quan la veritat és que no ens prenen més el pèl perquè no volen, perquè no s'acaben de creure que sigui tan fàcil...

Pirateria legal: el preu de la llum

12:13
Es pot fer una estafa gegant amb permís del govern i de la gran majoria de la classe política? Sí, es pot. I perfectament legal. És el que ens fan amb la benzina, per exemple, des de fa segles, i no passa res: puja perquè puja, com si fos un fenòmen extraterrestre i incomprensible, i no baixa perquè no baixa. Per la mateixa raó: es tracta de fenòmens inexplicables racionalment, que només podem entendre si partim de la conxorxa entre poders polítics i poders econòmics en contra dels clients i dels ciutadans. 

Però l'electricitat supera amb nota l'estafa de la benzina. Gràcies, fonamentalment, a al complicitat del poder polític, que no és només el govern espanyol i català. El rebut mitjà al mes de novembre ha pujat un 2,3%. És la setena pujada mensual consecutiva, justificada en unes vagues explicacions sobre els mercats elèctrics: també ens podien explicar una història de pirates i serviria igual, perquè aquests mercats senzillament no existeixen, són una ficció. De manera que aquest any ja anem cap a un increment del 20%, ni més ni menys, de la factura. I ens ho venen, hàbilment, dient que hi ha una certa rebaixa sobre l'any passat… Doncs res, agafem un rebut de fa deu anys, un de fa cinc, un de fa dos i comparem-los. 

Han apujat l'electricitat tot el que han volgut amb la complicitat dels governs i de gran part de les oposicions, hem de suposar que a l'espera de favors, portes giratòries i altres meravelles. Paguem molt més del doble que abans, sense cap mena de justificació objectiva: ni guerres, ni sequeres, ni tempestes solars. Res. Pura especulació, pura avarícia i pura pirateria amb permís de la política, enmig d'una gran indiferència generalitzada. 

Guanyen milers de milions més que abans, tallen l'electricitat a qui els surt dels nassos, es passen les lleis per on tots sabem i encara ens donen consells per estalviar energia i ser més sostenibles. Tenen la cara més dura que un comptador intel·ligent i que el BOE, el DOGC i els partits que els protegeixen i els donen carta blanca per robar a tort i a dret. I no passa res. La Gürtel, els EREs andalusos o els Pujols, al costat d'això, són una broma. I no passa res. Però tampoc no ens equivoquem: la culpa, en el fons, és nostra, dels ciutadans. Per permetre dòcilment, estúpidament, que no passi res.

La partida

13:46
Sí, està allà, amagada en algun raconet del usb dels pressupostos, però ben visible. L'han assenyalat clarament: ep, fixeu-vos, hi ha aquí sis milionets d'euros camufladets per fer un referèndum, però sigueu discrets, no ho digueu a Madrid, que ens porten als tribunals. Sembla contradictori, oi? Amagues la partida però la subratlles amb retolador fluorescent… Curiós i significatiu.

És una partida dels pressupostos de la Generalitat per al 2017, dissimulada com una reserva per a processos participatius, inclosa en el paquet de “fons no departamentals”, que sona a cosa avorrida, però com totes les coses avorrides resulta que té una sorpreseta amagada… Una mica infantil, tot plegat. 

En això ha acabat la famosa astúcia? Sí, no té més recorregut, perquè l'astúcia es practica calladament i no s'anuncia als quatre vents. Ho sap tothom, i no ho sabia “l'astut”? Sí, clar, però el joc era un altre, la fugida cap endavant i campi qui pugui. Ara el retolador fluorescent indica el camí als vigilants de l'Estat: aquesta és la partida que ens haurieu d'il·legalitzar, i així si no es pot fer el referèndum serà culpa vostra… 

Quin descans, al final, si no hi ha manera de fer el referèndum i ningú no s'ha d'abaixar els pantalons i rectificar. 

Per altra banda, calia la partida? Jo diria que no. Si vols fer un referèndum i saltar-te a la torera totes les lleis, segur que vindrà de la llei de pressupostos? Ja posats no ve d'un pam ni de sis milions. El menor dels delictes serà fer un traspàs de diners d'una partida a una altra. De manera que el joc no va d'això. 

Mentre es va fent evident que no veurem el referèndum ni en somnis, alguna sortida s'ha de trobar. Com la partida subratllada en groc fluorescent: faci'ns el favor d'anul·lar-la, sisplau… I després ja veuran què ens expliquen. 

Perquè en tota aquesta efervescència del procés, que moltíssima gent ha acollit de bona fe, hi ha una gran dosi de presa de pèl, d'oportunisme i de frivolitat. Per tant, a veure si a Madrid afluixen una mica i ens obren una porteta, a més de declarar il·legal la partida. Serà un gran favor, perquè cada dia més, per a certa gent, es tracta sobretot de com salvar la cara...

Burques a l'holandesa

10:33
No és el major dels nostres problemes, sens dubte. Ni el menor. Però algun dia caldrà afrontar amb mesura i amb un cert rigor igualitari la qüestió dels burques. A Holanda ho acaben de fer, i potser ho podríem situar en el context de l'onada populista i xenòfoba europea: a escoles, hospitals i transports públics, el burca estarà prohibit i s'imposaran multes. A qui? A les dones, se suposa, per variar. Les esclaves que porten aquesta indumentària ofensiva i humiliant, encara hauran de pagar uns quatre-cents euros. Una gran mesura igualitària, sens dubte. Com faran a França si guanya Fillon: perseguir l'animalada dels burkinis, i si pot ser castigant doblement les dones, millor, clar que sí… 

Tanmateix, entre la prohibició i la indiferència que permet que continuï aquesta ofensa a la dignitat humana, bé deu haver-hi algun marge de maniobra, dic jo, especialment per a les persones i els partits progressistes... Si els extremistes segresten la lluita contra la infàmia del burca, estem llestos. 

Aquesta hauria de ser una de les banderes de l'esquerra europea, que en teoria s'hauria d'indignar davant de cada burca i que no ho fa per no buscar-se més maldecaps dels estrictament necessaris. 

El burca, i tot el que representa, ens ha d'ofendre no des de l'integrisme occidentalista, blanc o cristià, sinó des de la lluita per la igualtat, que forma part de l'ADN del millor ideal europeu. 

Però anem fent com si res, permetent que els talibans occidentals es facin seva aquesta lluita, quan en el fons el seu objectiu final no és en absolut la igualtat entre sexes ni cap altra forma d'igualtat. Anem fent veure que no veiem les burques (poques, cert), ni tot el masclisme brutal que simbolitzen. 

Seguim així, sí, que no passa res i la qüestió ja s'anirà solucionant per ella mateixa, o en tot cas ja ens hi acostumarem, com si fos una cosa anecdòtica. Anem renunciant alegrement a l'ànima d'Europa, als vells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat… i ja ens ho trobarem. Però no patim, aleshores sempre podrem indignar-nos i dir que la xenofòbia, el populisme i el neoliberalisme són els culpables. Sens dubte. Serà molt tranquil·litzador. I així les esquerres continuaran sense entendre res del que està passant i renunciant a canviar-ho.

Sempre ens quedarà Portugal

9:31
(29.11.2016) A Espanya hi ha govern de la dreta per a posem que... quatre o vuit anys, com a mínim. O per a més, qui sap. O per a tota l'eternitat. 

A França, la dreta és a punt de conquerir el poder, en gran part gràcies als abundosos mèrits del tàndem Hollande-Valls i de la febrada del lepenisme. 

A Alemanya, Merkel diu que vol repetir, i té tots els números per aconseguir-ho. 

A Itàlia, a l’espera de l’imprevisible referèndum de diumenge, tampoc no s’espera cap govern mínimament progressista. 

Ens queden Grècia i Portugal. La primera, amb en Tsipras de genolls, després de tantes falses lliçons de radicalisme i dignitat, no és una referència per a res. 

Però Portugal... És una altra cosa. 

Allà van saber fer el que a Espanya va ser impossible per l’egoïsme, la supèrbia, la fossilització i la formidable buidor ideològica de les esquerres, les velles i les noves. Un pacte a la portuguesa, una “geringonça”, que en diuen allà. Però que funciona. Ha donat uns resultats més que raonables per als ciutadans i per a la castigada economia portuguesa. El país no s’ha enfonsat, compleix més o menys els seus compromisos i objectius de dèficit, fa poc soroll, i a sobre està frenant l’austericidi. I, per si faltava alguna cosa, els talibans tramposos de Brusel·les i Berlin tenen pocs arguments per criticar el que estan fent, perquè se'n van sortint. 

I nosaltres amb Rajoy. Quina enveja. 

Clar, a la resta de la península Portugal no ens importa gens ni mica, perquè anem de sobrats i preferim entretenir-nos amb el dictador Fidel Castro i altres nostàlgies suposadament esquerranoses.

Mentrestant, les esquerres portugueses van fent coses, a la seva, demostrant que hi ha altres polítiques possibles i que no són cap hecatombe que ens porti a la fi del món. Han revertit moltes polítiques neoliberals i han demostrat que les coses es poden fer d’una altra manera, amb un govern seriós en minoria. Ja porten un any, sense radicalismes, amb molt pragmatisme i amb resultats. 

I aquí? Aquí el soroll continua, l’esquerra vagareja perduda per les galàxies i Rajoy governa amb força comoditat i continua aplicant el full de ruta de l’austericidi. 

Anys perduts, els passats i els propers, que ja no es podrà dir que són culpa de Rajoy, sinó de tots els que el van posar, per activa o passiva, mentre s'entretenien amb les seves cosetes i les seves misèries. I així ens va.

Víctimes: 1 de cada 3 dones

9:59
(25.11.2016) La dada és brutal. Una de cada tres dones europees ha patit en la seva vida alguna forma de violència masclista: agressions físiques o sexuals. Aquesta és la dimensió del drama, davant del qual encara gran part de la nostra societat es queda absolutament indiferent. I encara es poden afegir algunes dades més, igualment esfereïdores. Una de cada vint dones ha estat violada o agredida sexualment. Una de cada tres ha patit maltractaments psicològics per part de la seva parella. Una de cada dues ha patit assetjament sexual. I es considera que només una o dues de cada deu presenten denúncia: si ho féssin totes, bloquejarien la policia i la justícia. Aquesta és la crua realitat. 

I encara podríem afegir unes quantes xifres més bèsties, més escandaloses, al voltant d’aquesta vergonya: les ablacions i altres mutilacions, les nenes casades per força, la prostitució (que, no ens enganyem, quasi mai no és lliure) i tantes altres formes d’explotació de les dones... 

Tot plegat és d’una brutalitat extraordinària i té un poder indiscutible: revela quin és l’autèntic lloc de la dona a la nostra societat i al món. 

I encara té un altre poder, més esgarrifós: el de descobrir com veuen realment les dones una gran majoria d’homes i el d’entendre en quina barbaritat s’ha convertit la masculinitat al llarg de la història. 

Amb un Dia Internacional com el d’avui no resoldrem res, tot i que ajuda almenys a posar la tragèdia davant dels ulls de qui la vulgui veure. D’aquí en surten canvis, solucions, revolucions? Ho dubto força, aquest no és el camí, perquè s’acaba perdent en la retòrica. Com amb tantes campanyes de sensibilització i actes simbòlics. Cert, almenys es va trencant algun trosset de la crosta de por, silenci, indiferència i dolor que amaga l’autèntic rostre de la nostra societat. Un rostre dur i agressiu, d’injustícia i abús, un rostre inhumà, que és el dia a dia de moltíssimes dones, d’una gran majoria de dones, amb totes les excepcions que vulguem. 

Però a base de dies internacionals i concentracions reivindicatives no anirem enlloc i l'any que ve podrem dir el mateix que aquest.

...lo que se da, no se quita...

6:47
(24.11.2016) A ella li va tocar donar la cara, pagar (una mica) les barrabassades pròpies i les dels altres i quedar com un drap brut. Tanmateix, sabia que tenia una certa cobertura si aguantava el xàfec (això de ser senadora tampoc no està malament) i que més endavant podria possiblement aspirar a una certa rehabilitació i a una mica d’afecte dels seus. 

Així funciona: si aguantes i calles, no et deixarem en pilotes i un dia tindràs la teva recompensa. És un comportament típicament mafiós, que trobem en molts àmbits de la vida: pura descripció de la part més bruta i tòxica del sistema que barreja poder, diners, política, imatge i mentides i cara dura a dojo. Rita Barberà personificava tot això. 

I ho saben fins i tot els que ara la volen convertir en víctima injusta d’una persecució sàdica per coses insignificants: Santa Rita dels mil euros de res o de les bosses de mà de luxe... Ara tot són lamentacions i intents demencials de buscar culpables. Quina barra que arriben a tenir. Que ràpid han trobat l’argument que creuen que pot protegir-los: una mort oportuna pot servir per a moltes coses. 

És pornogràfic actuar així, sí, però en aquest país ja queda poques coses que ens puguin sorprendre...

Com també és pornogràfic i estúpid negar-li un minut de silenci, un gest de respecte i humanitat, que no és incompatible amb denunciar el que ella feia i representava: aquesta és la ràbia que portarà Iglesias a la perdició tard o d’hora. 

Però ja tenim una màrtir, al costat dels Bárcenas, dels Pujols, els que s’aniran menjant els EREs andalusos, les Esperanzas i tota la interminable galeria de figures il·lustres que ens han demostrat fins a on pot caure baix la política gràcies a una immensa majoria de ciutadans cridaners però dòcils, espantats i indiferents. 

Si ells ho fan -i ho feia amb gran naturalitat la "millor alcaldessa d'Espanya" i part de la galàxia- és perquè nosaltres els i ens ho deixem fer, no ho oblidem.

Canvi de rasant

10:04
(23.11.2016) A veure qui és el valent o la valenta que gosa dir-ho: no hi haurà referèndum ni, encara molt menys, independència. Les aigües han arribat fins aquí, fins a un canvi de rasant que s'està començant a dibuixar en la política catalana i espanyola. Hi ha encara molt de camí per recórrer, han de passar encara moltes coses, però ningú no es podrà quedar fixe, palplantat, exactament allà on és ara. Ni els que només saben recórrer a la llei i els jutjats, ni els que pensen que es pot proclamar la independència d'un país sense trencar alguns plats, en sentit literal i figurat, ni els que ignoren que més de la meitat dels catalans no acabem d'estar convençuts amb això de la independència, per molt que ens emprenyin i ens ofenguin molts dels greuges que hem hagut d'aguantar. 

Alguna cosa es mou en el rerefons, discretament, suaument, amb totes les cautel·les del món. Ningú no vol enganxar-se els dits ni moure peça abans d'hora. S'aniran dissenyant escenaris per rebaixar la tensió política i l'escenografia inflada dels darrers anys, es buscaran fórmules impossibles perquè ningú no hagi d'admetre que es baixa els pantalons i apareixeran alguns esbossos d'acords, de canvis… 

No esperem res de l'altre món, sinó pur pragmatisme i ganes de passar una pàgina que tothom sap que està acabada. Les relacions de Catalunya amb Espanya no tornaran a ser les que eren, sens dubte. S'ha esquerdat una cosa molt profunda i encara ho veurem més clar en els propers anys, amb noves generacions cada vegada més desconectades. Espanya no es regenerarà en absolut però sí que donarà una mà de pintura a la façana, sense canvis significatius i amb més resignació que altra cosa. I aquí haurem de seguir pensant en un “nou país” però de veritat i sumant-hi més gent, trencant també els vells motllos, reinventant la catalanitat i somiant poques truites. 

Per aquí poden anar els trets, ara per ara, a no ser que en algun dels revolts del camí, abans de culminar el canvi de rasant, algú perdi el control i passem directes a la pàgina en blanc que hi ha al final del guió...

El gol d'Adolfo i el Borbó

7:42
Ens van colar un gol com una casa. S’acaba de saber un dels petits o grans secrets de la transició: que l’any 1977 Adolfo Suárez va descartar fer unreferèndum sobre la monarquia perquè tenia claríssim que el perdria. Una confessió “off the record”, que va quedar gravada per casualitat, ho confirma amb la pròpia veu del personatge. Van haver de buscar altres fórmules creatives per esquivar un referèndum i colar a la societat espanyola un gol com una casa perquè la monarquia fos inqüestionable i estigués blindada com si vingués de la gràcia de Déu, com els poders d’aquell general… 

Entre l’antic president i el “rei emèrit” (un altre invent “creatiu”que no s’aguanta per enlloc) s’ho van manegar força bé: no seria just ignorar ara que en aquells temps era senzillament impossible una Espanya republicana. Ho és ara? Segurament sí, infinitament més. Ho veurem? Ni de conya.

Ens van muntar una operació de recanvi plena de trampes, ens repeteixen que a la gent no li preocupa gens això de “monarquia o república”, ens ensenyen enquestes que demostren que la monarquia té un suport gairebé unànim entre els ciutadans… És a dir, que una vegada més han decidit que no toca ni tocarà mai, que ja estem bé com estem i que no hi ha res a discutir. Molt menys a través de referèndums, aquella cosa diabòlica que dóna al poble la possibilitat de decidir directament, ni que sigui només de forma no vinculant… 

Aquest no és país per a referèndums: d’aquí, en gran part, el pànic a un referèndum català. Comences obrint l’aixeta una mica i s’acaba produint un tsunami. El que aquí funciona de fàbula és colar gols monumentals i després protegir-los amb la llei. A veure qui és el valent que, amb totes les conseqüències, gosa plantar cara. Fins ara no es pot dir que els hagi anat gens malament, la veritat…

L'impasse entre el sí i el no

18:42
(19.11.2016) Les enquestes insisteixen una i altra vegada en el mateix: mig país està pel sí, l’altre mig pel no, i hi ha un munt de gent que fluctua entre els extrems. És a dir, no està encara prou clar. És un empat tècnic, sí, però també l’evidència més clara que no per voler córrer molt arribes abans a lloc: el sobiranisme té massa pressa i llegeix precipitadament la realitat. 

El “ara o mai” està portant-ho tot a un carreró sense sortida i a pregar discretament perquè algun dia des de Madrid arribi una llumeta, s’obri una porteta, s’escoltin algunes paraules amables... Ves a saber, perquè de moment no hi ha indicis dignes d’aquest nom. 

L’independentisme continua fascinat per la màgia i amb grans dificultats per reconèixer la realitat. Aquest és el punt feble del procés. No un percentatge en una enquesta o un referèndum, sinó pensar que es pot tirar endavant sense la meitat del país. És senzillament una barbaritat i un impossible. 

En el meu cas, hi ha dies que penso que més aviat diria que sí i d’altres que em quedo en més aviat no. 

Per descomptat, el que desitjo és poder votar seriosament, d'una punyetera vegada, i que surti el que una majoria clara i rotunda vulgui. 

Reconec que cada vegada que m’emprenyo, i són moltes, m’acosto a la ratlla del sí. Però gran part del discurs del sí em deixa fred, per no parlar d’una estratègia vacil·lant i d’una preocupant incapacitat per dibuixar de veritat un país nou per a molt més de la meitat de la gent. 

El catalanisme ha eixamplat algunes de les seves fronteres, però no ha aconseguit abraçar la majoria de la població. La meitat a favor del no és una constant que diu molt i que des del sobiranisme no hi ha voluntat d’entendre, d’assumir ni de seduir. 

Entre altres coses, perquè el que falta aquí és un gran pacte intern. Com serà això o allò altre, les llengües, la relació amb Espanya, la diversitat, els excessos del talibanisme catalanista... Evidentment, aquestes coses preocupen i refreden a la meitat de la població de Catalunya. 

Mentre no hi hagi aquest pacte, l’empat s’eternitzarà.

És la llei, diu el rei

18:40
(18.11.2016). Són “cansinos”: poques paraules defineixen amb més gràcia aquests repetitius defensors de les virtuts de la llei. Que sí, que ja ho sabem, que la llei està per complir-la, per respectar-la i per canviar-la. Però també sabem que la llei és filla de la política -en democràcia, clar- i no la seva presó. Això “ells” també ho saben, però fan veure que no, perquè no els convé gens ni mica. Aquesta és la clau de fons del discurs del rei Felipe. 

Embolicada amb un grapat de tòpics sobre la convivència, el futur en comú i bajanades per l'estil que no se les creu ni ell, apareix “la llei”, l'argument suprem. Missatge per a Catalunya? No arriba ni a això. És un missatge per al lobby d'interessos que representa, el que se sacrifica pel bé d'Espanya i té claríssim que qui controla la llei, els jutges i la policia té molt de guanyat en aquesta història. 

Quan diuen “llei” estan dient “por”. 

La llei es compleix a vegades per convicció democràtica, per convenciment de què representa un bé superior… o simplement perquè si no la compleixes et cau el pèl. La llei està ben muntada perquè sigui impossible canviar-la a la pràctica i perquè esdevingui un obstacle insuperable no ja per a les revolucions, sinó fins i tot per a petits canvis. En aquest país tot està millor travat del que sembla. I si el sistema té forats, apareixen els policies i els jutges, la maquinària de coacció i de càstig. No hi ha, doncs, política possible més enllà de passar pel tub i conformar-se amb les engrunes. 

Aquesta és la qualitat democràtica que plantegen a les dues principals amenaces del sistema: el sobiranisme a Catalunya i l'esquerra radical, emprenyada, que aspira a representar els desheretats. En els dos casos, la llei és la llei. Acompanyada de la dosi adequada de temor a través de jutges i policies i d'una mica de guerra bruta a les clavegueres de l'Estat. Així funcionen les coses. En això ha acabat el sistema nascut de la transició. I amb aquesta música acompanyarà la lenta decadència del país en els propers anys. Una llàstima, perquè tot hauria pogut acabar tan diferent…

Avarícia energètica

18:39
(17.11.2016) Parlem (no molt, només de tant en tant) de la pobresa energètica que condemna molta gent a viure en condicions miserables i que és especialment visible, i pornogràfica, amb els “desnonaments” de llum, aigua o gas. Tallar aquests serveis no deixa de ser una forma de desnonament, de “llançament”, com tantes altres. 

Succeeix molt més amb el gas i l'electricitat que amb l'aigua: curiosament, o no tan curiosament, allà on hi ha competències municipals, les companyies s'han avingut a fer convenis per tractar amb una mínima decència els drames socials. Els serveis que giren en una altra òrbita, la dels governs català i espanyol, van més per lliure i estan molt ben acostumats a fer el que els dóna la gana. A Catalunya és cert que s'han fet passos molt remarcables, per bé que molt tímids i sense fer massa passigolles a les grans companyies. Però a Espanya, a nivell estatal, no s'ha fet gairebé res. L'actual govern del PP, per exemple, ha tumbat sistemàticament qualsevol iniciativa parlamentària en aquest sentit. 

És claríssima la diferència entre governar per a les persones o al servei dels interessos econòmics, que en el futur acostumen a ser generosos en la recompensa i agraïment. 

Aquest país està ple de gent que predica les virtuts del liure mercat i de la competència, però que en realitat aspira a aconseguir del govern de torn les lleis necessàries per tenir segrestats els seus clients, per cobrar el que vulguin, per rebre subvencions directes o indirectes, per ser tractades com a serveis públics estratègics quan els convé però sense deixar de ser mai un fabulós negoci privat amb vocació de monopoli i d'eternitat. 

L'escàndol de la pobresa energètica és la part més impúdica del gran negoci de l'avarícia energètica, l'avarícia corporativa que està empobrint i arruïnant el país amb la col·laboració de l'actual govern però també dels anteriors. 

Hi ha coses que no canvien mai, simplement són més o menys brutals o descarades. Però no deixa de ser el mateix: molt patriotisme amunt i avall, però l'autèntica pàtria és el diner i gran part de la política que està permanentment agenollada i sotmesa als poders econòmics. El rebut de la llum, per exemple, és el millor símbol d'aquest expoli en el qual encara tenen la cara dura de donar-nos consells per estalviar…

Vides cremades

18:37
(16.11.2016) Una dona de Reus ha mort cremada per culpa de Gas Natural Fenosa, dels governs espanyol i català i dels parlamentaris que podrien fer lleis que impedissin la ignomínia de la pobresa energètica. 

Culpa? Sí, amb totes les lletres, tot i que evidentment no es tracta d'un concepte jurídic, sinó d'una culpa ètica. No ho solucionen perquè no volen. De la mateixa manera que no solucionen el drama dels desnonaments o de l'endeutament desorbitat i injust de tantes famílies, de tanta gent arruïnada per a tota la vida. 

Aquesta dona va incendiar el seu pis perquè feia dos mesos que vivia a les fosques, il·luminant el seu pis amb espelmes. Tenia aigua perquè el seu ajuntament li pagava les factures, cosa que diu molt de l'ajuntament i de la situació de misèria en què vivia. Però li van tallar la llum i la van condemnar. El seu no és un cas únic, segons afirmen els bombers: la pobresa energètica és una de les principals causes d'incendis domèstics. 

Però això no importa en absolut ni a les empreses que viuen dels ciutadans ni als governs que en teoria els han de servir. És dur de dir, i hi ha tota mena d'argúcies argumentals per dissimular-ho, però quan es vol, es pot. 

Evidentment que existeixen recursos per evitar aquestes tragèdies inhumanes, però hi ha gent, hi ha poders, hi ha interessos, que senzillament no volen. El cas d'aquesta dona gran de Reus és un de tants, un de molts. 

S'han cremat i destrossat milions de vides, amb una indiferència espantosa. No importen, això està clar. Importen més altres coses, els interessos econòmics que hi ha al darrere. I pel que fa als poders públics, és evident que n'hi ha que sí que es preocupen per la gent, puguin més o puguin menys, i d'altres que senzillament passen de tot, perquè tenen altres prioritats. No ho diuen, però ho fan. 

Hi ha una línia vermella d'indignitat que molts poders públics han traspassat amb naturalitat, sense traumes. Són insensibles al dolor, al drama, a la misèria, a la injustícia. Viuen en un altre món. I no passa res. Mor una dona i ens n'oblidarem en uns dies. Hi ha altres drames, ens n'oblidarem. Compten amb això, amb l'oblit col·lectiu. També és part del problema, com totes aquestes vides cremades i destruïdes: no tenim prou memòria quan es tracta dels altres.

Barcelona - París - Washington

18:35
(15.11.2016) En un país on el president de la Generalitat li escriu al president francès una carta en anglès, i a sobre li demana complicitat, no hauria de passar desapercebuda la darrera relliscada amb França. Dintre de l’estratègia d’anar pel món fent amics, als nostres parlamentaris (una part d’ells) no se’ls va acudir res millor que invocar el dret a decidir de la Catalunya nord francesa. Brillant. Una excel·lent manera de fer amics, que ha provocat la protesta diplomàtica (manera fina de definir uns quants “mecagumséus”) del govern francès, a Madrid i a Barcelona. 

Provocar un problema a França, que ja té un govern amb poquíssimes simpaties envers l’independentisme català i molts dubtes sobre la seva solvència, és realment l’estratègia encertada en aquests moments. 

Com ho és el primer tuit del president Puigdemont davant l’apocal·lipsi Trump: venen temps fotuts i complicats, venia a dir, i se l’entenia perfectament. No estava aplaudint de felicitat el nou president americà, se suposa que per les formes, ja que la proximitat ideològica neoliberal és més profunda del que sembla i del que volen admetre. 

Després va afinar el llapis i, ja en anglès, va decidir que un president ha de felicitar un altre president i que els països no tenen amics, sinó interessos... Una fórmula una mica més encertada si algun dia vols que t’escoltin de veritat a Washington, per molt que en el fons tothom sap que això és gairebé impossible. 

I així va el país, amb un munt de feina a casa, amb una societat no menys esquerdada que l’americana, discutint per enèssima vegada la llei electoral i, això sí, plenament dedicat a les relacions internacionals i als referèndums…

Un president amb pebrots i pasta

18:34
(12.11.2016) Diuen que la victòria imprevista de Trump és inexplicable. Un misteri. Sí? Veiem-ho… 

1) No ha guanyat, en absolut. Ms. Clinton i Mr. Trump han empatat en vots, pràcticament. Però el sistema “premia” un dels dos candidats i manipula absolutament, pornogràficament, la voluntat popular. A Espanya i a Catalunya passa quelcom semblant, una mica menys barroer, però en la mateixa línia. Diuen que és per afavorir la governabilitat, però en realitat és una estafa. La democràcia és “una persona, un vot”, ni més, ni menys. 

2) El millor candidat “progre”, dintre dels esquemes nordamericans, era Sanders. Ah, sí… massa esquerranós, amb massa idees pròpies… Clinton era i és pura casta, amiga de Wall Street, la banca i bona part dels grans mitjans de comunicació. Progre? D'esquerres? Au, vinga. 

3) Trump és un “mal bitxu”, sí, però ha fet d’heroi popular, un “outsider” contra tot i tothom, contra els que teòricament eren dels seus, dient el que li sortia dels nassos, desafiant, amb dos pebrots i pasta a dojo. Pur “somni americà”, pur exemple de la gran mentida americana. Però funciona de meravella com a relat primitiu. I ara, què? 

I 4) A Europa faríem bé d’aprendre la lliçó nordamericana. I ràpid. Un dels més brillants polítics espanyols, un tal Aznar, ja la va aprendre en el seu dia, als anys 90, i les conseqüències estan a la vista de tothom: un èxit espectacular, inqüestionable, simpaties polítiques i consideracions ètiques al marge. Pebrots, pasta, estratègia clara i poques manies, aquesta és la fórmula infal·lible. Trump no ha guanyat però és president. Diuen que això és culpa del populisme, però és fals. El populisme i la democràcia són indestriables, no ens enganyem. La clau és la llei electoral. Els autèntics amos del sistema ho saben perfectament. 

Ara tenen un president estrambòtic, sí, però també saben perfectament com controlar-lo. Mirem Obama, si no: el seu llegat polític és el no-res. Amb elegància i estil, sí, però el no-res. El sistema funciona, ja ho veiem. D'això es tracta, que no canvii res, però fent molt soroll. I aquí anem del mateix.

Llei electoral a la catalana

18:32
(9.11.2016) Fa uns trenta-set anys que Catalunya no té llei electoral pròpia. Funcionem amb la llei general espanyola. D'entrada, això no hauria de ser ni bo ni dolent, pel fet de regir-nos per una llei espanyola, que és el país, nació de nacions, estat o cosa a la que pertanyem i continuarem pertanyent encara força temps. Que sigui espanyola no és el problema, excepte per a aquells als quals els fa fàstig, més o menys dissimulat, tot el que sigui espanyol. 

El problema és que la llei és molt millorable, que fa trenta-set anys que ningú no ens prohibeix canviar-la i que la culpa no és de l'Estat malèfic, sinó de la política catalana i dels seus partits dominants. No hi ha hagut mai manera de què es posin d'acord. 

Quin és l'obstacle? El mateix que al conjunt d'Espanya: als partits no els agrada allò tan clàssic, “una persona, un vot”. Ni els agrada ni els convé. A base de martingales diverses, a les generals i autonòmiques (però no a les municipals), els vots d'un lloc valen més que els d'un altre. És a dir, hi ha partits als quals els costa moltíssim treure diputats i a d'altres els és facilíssim. 

Diuen que la llei actual facilita la governabilitat, però això és una mentida com una casa. Simplement, premia el partit guanyador i aquells llocs en els quals el partit guanyador pot guanyar més fàcilment. Així tenim la vella discussió: què val més, guanyar en vots o en escons? I no ens adonem de la perversió: guanyar en vots no significa forçosament tenir més escons. 

Aquesta és la gran trampa de la democràcia espanyola i catalana: els vots no valen el mateix, fet que es justifica amb excuses de tota mena, que curiosament sempre porten a premiar uns determinats partits. 

I clar, a qui li interessa canviar això? Al que guanya, mai, per suposat. De manera que trenta-set anys després, estem com al principi: el Parlament, tan enfeinat com està amb la desconnexió, ha trobat un moment per tornar a reprendre el tema per enèssima vegada en quatre, quatre, dècades. Això sí, ho porten discretament. Si fessin massa soroll, potser haurien d'explicar massa coses que no serien fàcils d'explicar. Ni culpa de Madrid, ves per on.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes