Un balcó sense estelada, però amb olivera

7:04
Avui treuré l’estelada del balcó. Està ja una mica bruta i esfilagarsada, descolorida per les pluges i el sol, esquinçada pel vent.

Un dia de setembre del 2013 vaig posar una estelada al balcó. Gran sorpresa per a molts amics i amigues. El Joan s’ha fet independentista? No i sí, però només en part.

Ni sóc ni no sóc independentista, però comparteixo el combat per la dignitat que simbolitza l’estelada: crec que, paradoxalment, és també per la dignitat i la llibertat d’Espanya, segrestada per un nacionalisme espanyol molt simplista i culpable del fracàs espanyol. Un nacionalisme fossilitzat, poderosament influït per l’herència tòxica i invisible del franquisme, dominat pel PP-UPyD-Cs, per gran part del PSOE i una bona part d’IU. La desgràcia d’Espanya és aquesta mena de nacionalisme espanyol. El de Podemos em sembla que beu d’altres fonts, encara no el tinc classificat. No sé si seran prou valents per reivindicar-lo ni si hi tenen res a guanyar: el centre del seu projecte és un altre, ja veurem cap a on van. I fins on arriben. Desitjo que arribin lluny, sí, però hi ha més vida i més esquerra més enllà de Podemos.

L’estelada ha estat al balcó uns cinc-cents dies, calculats a ull. Fins avui, el darrer dia de gener de 2015.

Per posar una bandera al balcó no cal fer un acte de fe absoluta. Per posar l’estelada no cal ser independentista. M’explico. Tinc simpatia pel que significa l’estelada: crec que tothom té el dret a discutir i decidir si es queda, com es queda o si se’n va. Catalunya té aquest dret i l’acabarà exercint tard o d’hora: penso seguir-hi ajudant, modestament, en tot el que pugui. I ja decidiré en el seu moment, amb tota llibertat. Sabent que mai no he estat ni estaré antiespanyol i que la llengua castellana continuarà essent tan meva com la catalana: a mi Espanya no em fa fàstig ni em roba, els que em roben i em maltracten són unes elits espanyoles i catalanes que estan enfonsant Catalunya i Espanya.

Per tant, continuo volent decidir, al costat de la gent que vol això de veritat i no marejar la perdiu pels segles dels segles. Dret a decidir, sí. Per a moltes més coses: un país assembleari no funcionaria, però sí que necessitem decidir democràticament unes quantes grans qüestions.

L’estelada és també un símbol que diu: volem més i millor democràcia. I que no ens prenguin més el pèl. Em cansa, em cansa molt, que em facin trampa i m’intentin enganyar dient-me que votar és impossible, il·legal o impensable. No suporto que ens tractin com si fossim idiotes, i la “triple casta” espanyola i catalana (política, econòmica, mediàtica) ho fa diàriament.

Hi he pensat molt els darrers mesos. M’he mirat molts matins l’estelada i m’he preguntat què penso realment, què vull, què crec que és el millor. Ho començo a saber, crec. Agafar la Catalunya d’avui, tal qual, i independitzar-la d’Espanya és la millor manera d’anar cap al desastre. Seria idèntica a Espanya, amb una altra bandera i un altre nom, amb una casta político-financera idèntica, però disfressada com si fos nova. A sobre, com si ens vingués a alliberar i salvar la vida. Canviar el Rajoy pel Mas, o el que representen l’un i l’altre, no funcionarà.

Si no canviem abans Catalunya, més valdrà demanar asil polític (i sobretot econòmic) a algun país seriós i moderadament decent.

Abans de la independència -o almenys en paral·lel- està la decència. I d’això no se’n parla gaire: cada dia més, però encara poc. L’únic camí per conquerir-la és fer molts grans canvis. No simplistes, no canvis de pancarta i d’eslògan facilet. Canvis a fons, seriosos, que ens han d’implicar a tots: és el país sencer -Catalunya, Espanya- que ha de fer una mutació.

Per tant, la prioritat no és l’estelada, sinó fundar un nou país que valgui la pena. Per mi, es pot dir Espanya si és un país digne, lliure, obert, amb futur. I si sap respectar (millor entendre i estimar, però almenys respectar) el que és Catalunya. I si no, doncs ja s’ho faran, i via lliure per fotre el camp. Preferiria que no fós així, però no hi tinc grans inconvenients. Es pot intentar una última vegada canviar Espanya? Potser sí, tot i que dubto moltíssim que ens en sortim. Catalunya sí que pot canviar, amb Espanya o sense, d’això n’estic cada dia més convençut. Però sense tota la crosta que ens ha portat a aquest carrer sense sortida.

No sé si tornaré a posar una bandera al balcó.

La bandera pirata no em desagradaria: la millor, per als temps que corren. No deixa de ser una bandera de llibertat, romàntica, aventurera. O la grega, que em sento molt meva. O la francesa, que tota la vida m’ha tingut el cor robat.

L’europea també estaria bé, però ara per ara seria com hissar la bandera del Club Bilderberg mentre sona l’himne del FMI: va a ser que no.

La nordamericana m’encantaria: la part millor del somni americà sempre m’ha agradat, però s’ha perdut pel camí, inclòs el gran “bluff” de l’Obama, què hi farem. I la bandera roja de-les-esquerres-de-veritat també molaria, però aquest és un altre tema, ple de decepcions i estafes, i no acabaríem mai.

O sigui que la terrassa es quedarà sense bandera.

Hi ha dues oliveres i una figuera, ara sense fulles. I unes quantes plantes d’àloe vera, quatre palmeres mitjanes, sàlvia, romaní… I al bon temps, algunes tomaqueres i pebrots: un hortet amateur.  Possiblement són millors banderes que un tros de drap. I diuen més coses, més profundes i senzilles, més honestes.


Com a bandera de futur, una olivera mediterrània no està malament. Em faltarien un cep i una bona mata de lavanda, i ja seria perfecte.

(31 gener 2015)

PS) De música de fons, potser estaria bé posar una cançó com aquesta. Trista, sí. Però també és un himne ple de vida i d'esperança, segons com tinguis el cor quan l'escoltes...


(La traducció és tronadeta, què hi farem, però s'entén bé el sentit de la lletra)

Els Pujols i la marca Catalunya

9:13
És Catalunya més corrupta que la resta d’Espanya? No, en absolut. I menys corrupta? Ojalà, però tampoc. És molt diferent el cas Pujol del cas Bárcenas, de la Gürtel, de Filesa, del Roldán, dels ERE andalusos, de Monago, de Camps&Fabra, de la parelleta Borbón-Urdangarín o del papa de la nena Borbón? Ojalà, però no és el cas.

La muntanya de merda (literalment, és a dir, amb totes les lletres, soni millor o pitjor) ens ofega per un igual. És ben nostra i ben nostrada. I els estranys embolics del Mas, dels Puig, dels Pujol-Ferrussola, del Prenafeta, són fets diferencials? No gaire, diria jo. I el bonic trio de l’Alavedra, el “Bartu” i el Luigi? Costa trobar-hi diferències amb “equips”similars a qualsevol indret de les Espanyes. Per no parlar del cas Millet-Palau, la mare de totes les batalles, l’excrement més representatiu d’un model de país on tothom “pringa” i tothom calla. O del Núñez. O del famós 3% del que mai més no se’n va parlar.

La llista és infinita. Catalunya en estat pur. Espanya en estat pur. Més espanyols no podem ser, i no ho dic en absolut amb un sentit pejoratiu. Purament descriptiu. La corrupció no és una plaga bíblica que hagi arribat des de més enllà de l’Ebre. Madrid no ens obliga a aguantar un sistema corrupte: és tan nostre com el pa amb tomàquet, sense oblidar que hi ha molts dubtes sobre quin és l’autèntic origen del pa amb tomàquet.

I això on porta? A no res i a tot: m’és absolutament indiferent que Catalunya sigui independent, autònoma, un protectorat o una colònia, si ha de ser aquesta mena de país. Si la “marca Catalunya” és la “marca Pujol”, o els intents descarats per tapar i dissimular totes les escombraries que empastifen el país, a on se suposa que anem? Cap a la República Independent de la Cosa Nostra? Aprofitant que estan dinamitant “el procés” des de dintre, potser que ens ho pensem. Insisteixo, com a “boutade”, o no tant: i si ens fem francesos? O alemanys, però de veritat?

(30 gener 2015)

Et controlo perquè t'estimo?

19:27
Un de cada tres joves espanyols troba “acceptables” una sèrie de comportaments claríssimament masclistes i abusius. És a dir, el 30%, una xifra escandalosa i alarmant.

Quins són aquests comportaments “acceptables”? Poca cosa. Controlar els horaris de la parella. Impedir que vegi els seus familiars o amics. No permetre que estudii o treballi. Dir-li què ha de fer i què no pot fer. Això surt en un estudi que acaba de fer públic el CIS i que hauria de fer encendre els llums d’alarma al nostre país. Però res, té tots els números per acabar essent una enquesta més: avui ens esgarrifem una mica i demà ho oblidem, ja hi anirem posant remei mica a mica…

Més dades curioses: el 92% dels homes troben inacceptable la violència física. Què passa amb el 8% restant? Fàcil de deduir: segons les circumstàncies, creuen que és acceptable. Com els imams: un clatellot a temps, però fluixet, oi? I encara una altra dada: un terç dels joves diuen que coneixen alguna víctima de violència masclista, i d’entre elles, el 21% són menors d’edat.

Una fotografia més brutal de la realitat és impossible: tants anys de campanyes, de feminisme, d’educació, i les xifres són absolutament impresentables. Xifres que expliquen moltes coses, molts drames personals, molta violència física, verbal, de control, molts micro-masclismes i moltes, massa dones mortes. Xifres que diuen clarament que tenim un problema d’una gravetat indiscutible. 

Xifres que indiquen que no és un problema prioritari per als governs català o espanyol, que prefereixen entretenir-se a posar multes a les carreteres, que és molt més rendible, o a donar-nos consells inútils sobre el colesterol. Xifres que revelen que el feminisme de sempre és més necessari que mai, que en absolut estem a prop de deixar enrere el masclisme, les discriminacions, les desigualtats, les violències contra les dones. Xifres que fan plorar i cridar i que ens haurien de fer reaccionar.

(29 gener 2015)

Grècia/Syriza/Μπορούμε: un prototip del futur?

23:03
Jo no correria massa a confondre els desitjos i les il·lusions amb la dura realitat. Sento dir-ho, tot i l'evident simpatia (un punt distant) que m'inspiren el moviment Podemos i alguns altres.

La política grega ens donarà, els propers mesos, una experiència impagable: veure en directe una potent revolució democràtica en el context d’una Unió Europea dominada per la “bancacràcia”. Interessantíssim. Més encara en un any en el qual anirem a votar tres vegades, tres. 

A Grècia passaran moltes coses, perquè la bona política (i Tsipras és un excel·lent polític, com Iglesias) fa que passin coses, en comptes d’anestesiar o fossilitzar un país: els governs espanyol i català són dos magnífics exemples d’aquesta nefasta política. 

Què passarà? Més enllà de desitjar que els grecs se’n surtin, posem que al 50 o 60%, ni idea. Veurem. 

De moment, un mix de bany de pragmatisme i de recuperació de la dignitat. Contradictori: un pacte (intel·ligent i perillós alhora) amb un partit de dretes força reaccionari, un gest de laicitat (prometre civilment i no jurar el càrrec davant de Déu), una renúncia (la separació Església ortodoxa-Estat), un pas endavant (augmentar el salari mínim), una mica de canya a la Troika però obrint vies per negociar... 

La política real és això: xocar contra la realitat, que normalment no es deixa transformar a la primera ni a la segona. La qual cosa es tradueix a trobar el punt exacte entre acceptar amb realisme les limitacions als somnis i no caure en la rendició o la traició. No és gens fàcil de trobar.

Grècia ens oferirà els propers mesos una mena de “reality show” polític que ens servirà de mirall a nosaltres: vivim en una realitat diferent, sí, però no tan diferent. 

Una vegada més, Grècia pot ser escola i banc de proves de la nova democràcia que necessitem: un país petit, poc important, però amb una càrrega simbòlica extraordinària. 

Grècia no és un país qualsevol, per raons històriques i mitològiques. 

I a sobre, ha estat també el banc de proves de les brutals i estúpides polítiques europees. Bé, estúpides no ho són per a tothom: són intel·ligentíssimes per a aquells que se’n beneficien, la “bancacràcia”, la “corruptópolis”. A veure si ara surten de Grècia polítiques intel·ligents per a la majoria... Jo diria que, amb una dosi catàrtica de realisme, però no d'hipocresia (quantes paraules gregues...), no anem per mal camí...

Depèn de si l'onada Μπορούμε sap entendre de què va l'esquerra al segle XXI i qui són els seus aliats o els seus enemics...

(28 gener 2015)

Reinventar les caixes

6:02
Fa uns mesos que va prenent forma un projecte molt difícil i una mica utòpic: fundar una nova caixa catalana. Es diu exactament així: CaixaCatalana, impulsada per un empresari, Joan Olivé, amb molta moral i ganes. 

Les caixes continuen essent una bona idea del segle XIX, perfectament vàlida per al segle XXI: una mena de cooperativa, sense controls polítics ni coses estranyes, sense aventures, sense especulació, sense targetes “black”, sense directius divinitzats ni sous astronòmics. 

És a dir, entitats financeres enganxades al territori del país, al servei de les persones i les famílies “normals”, de les empreses “normals”. 

Entitats petites o mitjanes, que generin riquesa al seu territori, que prenguin les decisions en aquell territori, que facin les coses ben fetes i a poc a poc. Com les d’Ontinyent i Pollença, vaja, dues supervivents del catastròfic procés que ha posat tot el sistema financer espanyol en quatre mans, com si fos un “cortijo”, i que a sobre ha contribuït decisivament a arruinar el país. 

És viable una caixa? Sens dubte que sí. És necessària? Sens dubte que sí. Es pot construir ara una alternativa al sistema financer que ens han imposat, gràcies als errors dels genials directius de tantes caixes difuntes? Sí, però no és gens, gens fàcil. 

L'amic Joan Olivé vincula el seu projecte a una hipotètica independència de Catalunya, per complicar-ho encara més, però dubto molt que hi tingui res a veure: els diners són els diners i millor no barrejar-los amb altres coses. Recordem el vell model: caixes de pensions per a la vellesa i d'estalvis, "montes de piedad", la cultura de l'estalvi sensat, coses d'aquestes...

Ja serà prou difícil que arreli aquest projecte de caixa o qualsevol altre: la “crosta empresarial”, que és un subsector de la casta hispànica/catalana, no té cap mena d’interès a qüestionar l'actual “statu quo”. Ja els va bé.

I en tot cas, si nasqués alguna caixa d'estalvis, el que intentaria fer "la crosta" és mangonejar-la, com ha fet sempre a totes les caixes: la casta empresarial és un tap per al progrés econòmic d'Espanya i de Catalunya, sobretot de petits i mitjans empresaris i emprenedors.  

Una nova caixa ha de néixer des de la base, des de la societat, amb idees molt clares, amb fórmules democràtiques que no siguin un obstacle per al bon funcionament del negoci i que impedeixin que el projecte sigui piratejat pels de sempre. Lluny, molt lluny, dels mateixos que van arruinar les caixes i ens donaven lliçons de finances galàctiques. Lluny de la Generalitat, lluny del govern espanyol, lluny dels partits polítics, lluny dels pirates de les finances, lluny de les immobiliàries...

Pot passar això en aquest país tan endormiscat, tan pendent del seu melic i tan indiferent al seu propi futur? No ho tinc clar. Ojalà, però... 

Catalunya ha perdut molts, molts trens, i no per culpa de Madrid: gran part del problema està aquí, aquest és un país bloquejat. 

Tanmateix, van sortint algunes coses noves, idees engrescadores que insinuen canvis profunds i donen una mica d'esperança. A veure si una d’aquestes coses noves és la reinvenció de les caixes…

(27 gener 2015)

Mr. Fink: Big Brother en Davos 2015

7:48
La firma norteamericana Blackrock, la mayor gestora de fondos del mundo, mueve una cifra tres o cuatro veces mayor que el PIB español. Tiene un presidente desconocido para el gran público: Laurence “Larry” Fink. Quien, por cierto, tenía un rato libre y ha decidido darse una vuelta por Davos (Suiza), donde ha coincidido curiosamente con otros “amos del universo” y han estado charlando de sus cosas.

Si escuchamos -qué remedio- las sandeces que repite tan a menudo el presidente Rajoy, o la lírica vacía del presidente Mas, no parece mala idea atender a lo que dice Mr. Fink en Davos.

Frase para la historia, entresacada de un diálogo entre Mr. Fink y Min Zhu, número dos del FMI: “Hay que educar a la población para que vote al líder correcto que tome las medidas correctas”.

Educar al pueblo para que escoja al líder adecuado. Pregunta: ¿para qué tiene que ser adecuado? Respuesta: para tomar medidas impopulares, impulsar reformas económicas, mimar a los inversores y mercados…

¿Quién decide qué medidas hay que tomar? Sin duda: los caballeros (y algunas damas) que se reúnen de vez en cuando en Davos, el club Bilderberg y otros discretos y selectos foros.

¿Y cuál es el principal obstáculo al que se enfrentan para imponer su agenda? Frase de Mr. Zhu: “Es urgente avanzar en las reformas estructurales en Europa, pero es difícil a causa de los procesos electorales”.

De ahí su interés en fomentar la educación del pueblo. Hay que educar a los electores para que escojan al líder adecuado que tomará las medidas adecuadas. El Gran Timonel, en resumen.

Educar, formar… Verbos inofensivos, aparentemente. Pero dejémonos de eufemismos y busquemos verbos más ajustados al sentido profundo de estas palabras: influir, inculcar, atemorizar, amenazar, engañar…

Dicho de otro modo: el problema de Mr. Fink es la democracia.

Como buen líder empresarial que es, además de uno de los mayores tiburones del planeta, cuando Mr. Fink detecta un problema, no pierde ni un segundo en encontrar una solución eficaz. Y estratégica.

Mientras tanto, la política continúa entretenida, pensando en sus cosas. Empeñada en no entender que Mr. Fink y sus encorbatados colegas están diseñando la política del futuro.

¿Y el pueblo? Bien, gracias: sobreviviendo. Ya casi no queda nadie que crea de verdad que las instituciones democráticas y la política (o al menos "esta política") le van a defender.

(25 enero 2015 / Las notas del domingo)

Cap de setmana amb Syriza

5:02
El “road show” d’aquest any electoral català i espanyol comença lluny d’aquí, a Grècia. Les eleccions gregues són una mena de primàries per al nostre propi cicle electoral. Diguem que tots plegats escalfem motors, amb l’avantatge de què l’experiment es realitza molt lluny de casa. A veure què passa i què surt… 

De moment, és innegable que el factor Syriza és determinant. Com ho serà a les eleccions generals i catalanes el factor Podemos. Això vol dir que guanyaran? I que si guanyen, se’n sortiran? Ni remota idea. Però sí vol dir que la indignació, la ràbia, la frustració, ocuparan d’una manera o altra un espai central a Grècia i a Espanya. Ja no un espai marginal: és hora de girar la truita. Una altra cosa és fins a quin punt la girarem entre uns i altres: ni Syriza ni Podemos no tenen l’exclusiva de la dignitat, de la rebel·lia. 

El que sí s’estan guanyant, per la passivitat de les esquerres diguem-ne “tradicionals” (amb poques i notables excepcions), és liderar. Marcaran el camí, sens dubte. I ajudaran a obrir escenaris nous, plens de sorpreses per a tothom, ells inclosos, i d’esperances també compartides si ens deixem de “tonteries” partidistes. 

Des del llunyà 2008, des del miserable 2010 simbolitzat per la traició de Zapatero, fins i tot des de tot “el procés català” indecentment potinejat, el 2015 ens acosta per primera vegada a la sortida del túnel. No està malament, hi ha hagut anys molt pitjors i més desesperants. 

Problema? Grècia no és Espanya, ni de conya. Ni abans ni ara, i ho dic amb “carinyu”. Les comparacions només poden ser interessades i partidistes: diumenge i dilluns en veurem a cabassos. Però Grècia tampoc no és Mart: prenguem nota, perquè per fi el futur comença aquí. O, almenys, acaba el no-futur i el fes-te fotre, que no és poc. 

Amb el Bárcenas&Cia al fons, el vell tàndem Aznar&Rajoy, els patètics embolics Sánchez&Díaz, els jocs de mans del trio Lagarde-Draghi-Merkel i tants d'altres, s’intueix un final (no de color de rosa) a tanta claveguera.

(24 gener 2015)

Qui no té un esclau per 500€?

6:38
Fa pocs dies, el potent grup empresarial Abengoa Solar buscava un enginyer industrial per treballar a la zona de Sevilla. Demanava quatre anys d’experiència i formació d’alt nivell, per a un lloc a jornada completa en el qual no s’exigia el domini de l’anglès, però òbviament es valoraria. Condicions salarials? Fabuloses, que diria el president Rajoy o els seus ministres propagandistes: 450 euros. Van acabar retirant l’oferta i millorant les condicions, perquè l’escàndol que es va muntar devia perjudicar la imatge de l’empresa. Segurament, el culpable de l’anunci devia ser d’algun/a becaria/a... L’empresa no, per suposat: aquestes coses una empresa seriosa no les fa. Menys encara en un país com aquest, que valora tant el talent, el compromís, la dedicació... 

Anem ara a un altre cas extrem, un forn de pa a Jerez de la Frontera. Oferia un sou millor que el d’enginyer industrial. 500 euros al mes. Les condicions, però, eren una mica més exigents. Ja se sap, amb això de la crisi... Jornada de nou hores diàries, sense festius ni vacances. I si al final del dia queda pa sense vendre, es descompta del sou del treballador. És de suposar que si gasta dos o tres pams de paper higiènic, també seran descomptats a final de mes. Només faltaria, clar que sí! L’empresa ara té una denúncia i aviat li perdrem el fil, perquè avui o demà ens fixarem en un altre cas similar i ens tornarem a escandalitzar. I no passarà res. 

No totes les empreses són així, òbviament. Però vivim en un país que premia els pirates, els estafadors, els aprofitats, els galtes... 

Aquesta és l’espectacular recuperació que ens ven una i altra vegada un govern mentider i indigne com l’actual: repartir misèria i legalitzar l’esclavitud. I que tothom vagi a missa els diumenges a donar gràcies per tenir un tros de pa a taula. 

El model és exactament aquest: esclaus i esclaves a 500 o 600 euros mensuals, que es poden acomiadar si estornuden o pixen massa, que han d’estar compromesos en cos i ànima i han d’ajudar a encomanar alegria i il·lusió a la societat. 

Ens n’estem sortint, sí, mirem si no el que diuen les estadístiques... No podem negar més l'evidència. Espanya crea feina i riquesa a tota màquina, la crisi està quedant enrere, l’austeritat funciona, les coses s’estan fent de meravella i en quatre dies l’atur i la misèria d’aquests anys serà només un mal record...

A veure si a base de repetir-ho unes 10.000 vegades més ens n'acabem convencent.

(23 gener 2015)

El gran xiringuito de les ITV

5:40
L’estació ITV de Barbastre, que tampoc no és res de l’altre món, va tenir l’any 2013 uns guanys de 1,94 milions d’euros. No està gens malament per a un negociet, oi? I menys encara per a un any de crisi i retallades. El secret? No és que l’empresa de Barbastre sigui un exemple mundial de bona gestió, en absolut. 

Simplement, muntar una ITV, o millor una xarxa d’ITVs, és un fantàstic negoci, amb la garantia que dóna una concessió  exclusiva d’una administració i el fet que els teus clients estan obligats a ser clients teus. En el sector són normals xifres de beneficis, per a cadenes, d’uns vint o trenta milions d’euros. Segur que ens expliquen que han d’invertir molt, que si la tecnologia, que si les normatives, que si el personal, que com se sap avui en dia està caríssim i cobra sous astronòmics… 

Però el cert és que el pastís és brutal, d’una seguretat a prova de bombes i a sobre amb unes condicions magnífiques: les administracions es queden un 40% i l’empresa el 60% restant. Tan gran i meravellós és el negoci que el gegant alemany del sector, Dekra, lluita per entrar com sigui i vol acabar amb els “xiringuitos” de les ITV a Espanya: a Madrid, on el sector està teòricament liberalitzat (a l’estil Aguirre, per entendre’ns) no la deixen entrar en el mercat. 

Vist tot això, tampoc no és d’estranyar que al voltant de les ITV es facin coses sospitoses i lletges, com les màfies dels Pujols… 

I ara, després d’aquestes quatre dades, repassem la nostra pròpia experiència a una ITV, pel preu aparentment raonable d’uns quaranta euros. Sí, fem memòria i repassem els cotxes atrotinats que hem vist passar l’examen sense problemes quan a tu et diuen que tens els netejaparabrises massa ressecs i coses per l’estil. Repassem el servei, la utilitat pública, tot això que ens venen per justificar la privatització de la seguretat a les carreteres i un magnífic negoci al 60/40 entre administracions i empreses… 

“Xiringuito”, en diuen els alemanys de Dekra, que tampoc no són germanetes de la caritat… Tot plegat, pel nostre bé i la nostra seguretat, faltaria més…

Una vegada més, som com peixets abandonats a la seva sort en una peixera de la qual no podem escapar. I els governs (aquells que en teoria han de vetllar per nosaltres però sempre són tan "business friendly") ens hi posen uns quants taurons. I apa, ja us ho fareu...

El miracle espanyol: un 21,49% d'atur al 2020

6:20
El 21,49% es refereix a la previsió d’atur que fa l’OIT per a Espanya a cinc anys vista: baixem lentament, lentíssimament. Repartim misèria més que riquesa, precarietat més que estabilitat, resistència més que progrés. Som el país europeu amb pitjors xifres d’atur fins a la propera dècada. I amb pitjors expectatives laborals, fins i tot per als que treballen: condicions a la baixa, pensions a la baixa, salaris a la baixa... 

Avancem, sí, però en marxa enrere: si som optimistes i ingenus, i ens volem creure l’allau de mentides amb la que ens volen acabar d’idiotizar, és una manera com qualsevol altra d’avançar... 

Partint del quasi 25% d’atur el 2014 (o 24,7%, si volem afinar el llapis), costa una mica d’acceptar que sigui una bona notícia aquesta previsió per al 2020. Aleshores ve quan ens diuen que som uns catastrofistes i persones de poca fe: és millor un 21% que un 25%? Sens dubte. No hi ha discusió: és evident que sí. Però el problema és que el dilema s’assembla al d’aquell que ha de triar entre perdre una cama o les dues: clar que hi ha diferents graus d’intensitat, però les dues coses són un desastre, un drama. Qui no es consola es perquè no vol... Després, si et rendeixes i et vols creure que anem millor, t’has d’empassar la següent mentida: estem anant millor perquè “estem” (ells) fent el que cal fer, perquè els sacrificis estan donant fruit... I bla, bla, bla. I encara dos o tres més “bla”. 

Ara sí que anem bé. No es nota, però tranquils, que ja es notarà. Madame Lagarde, portaveu del FMI (encara que faci veure que és la jefa, els jefes són uns altres) li fa un favor a Rajoy, a retornar: pronostica que Espanya serà l’economia europea que més creixerà. Ja faran quadrar les xifres per demostrar-ho, al llarg del 2015, encara que al 2016 o 2017 ens puguin dir que cal corregir les previsions a la baixa... 

De moment, serem líders en les economies europees. Fins que votem a les generals. Un nou miracle espanyol.

Ara és prioritari enganyar-nos, anestesiar-nos, endolcir-nos una mica la vida: fins i tot, rebaixar algun impost, per allò de donar alegria al poble. 

Després, l’endemà mateix de les eleccions, tornarem a ser on érem. I ens diran que encara ens hem de sacrificar una mica més. Però que anem bé, eh? Sobretot no ho oblidem: anem cada dia una mica millor... De miracle en miracle, sí.

(21 gener 2015)

El cop d'estat del TTPI

5:18
Ens estan preparant en secret una mena de cosa que estarà per damunt de les constitucions europees i pot acabar de rematar el model europeu de benestar. És a dir, una norma situada per damunt dels estats, de la política, dels ciutadans. 

El seu nom és aparentment neutre: TTIP, un tractat de comerç i inversions entre els Estats Units i la Unió Europea. L’objectiu estratègic diuen que és competir amb la Xina i bloquejar Rússia, a més de fomentar la prosperitat, crear feina, trencar barreres comercials… Tot això, acompanyat amb la clàssica banda sonora del “lliure mercat”. Sona bé, oi? 

Doncs res d’això. Desenes de lobbies americans i europeus estan posant a punt la bomba atòmica, la mare de totes les batalles… Un canvi radical de model econòmic i social, en el qual els ciutadans no hi podran dir ni una sola paraula: el seu objectiu és que ens ho empassem com si fos la cosa més normal del món. En realitat, no és altra cosa que la barbaritat definitiva, la que ens faltava per arrodonir el desastre. 

El que estan preparant i negociant secretament és com aconseguir que les grans corporacions estiguin per sobre dels estats a les dues bandes de l’Atlàntic, canviar la regulació laboral a pitjor (“harmonització reguladora”, en diuen), privatitzar serveis públics massivament, rebaixar les normes medioambientals europees, crear un sistema propi d’arbitratge per als negocis de les grans corporacions que escapi al control del sistema judicial, blindar inversions i “constitucionalitzar” els drets de les grans corporacions… 

Dit d’una altra manera: el TTIP que estan negociant en secret absolut és un cop d’estat econòmic i social, planificat amb nocturnitat i traïdoria, amb un menyspreu absolut per la democràcia, disfressat amb el llenguatge tecnocràtic de rigor per anestesiar les societats europees. 

Vaja, que o fem política de veritat o ens la faran…

(20 gener 2015)

L'alcalde musulmà de Rotterdam

3:32
Rotterdam té un alcalde musulmà des del 2009, Ahmed Aboutaleb. Va emigrar des del Rif (Marroc) a Holanda quan tenia quinze anys. Va aprendre holandès molt ràpidament. Va estudiar enginyeria electrònica i va treballar de periodista.  I es va dedicar a la política, en el Partit del Treball, fins que va arribar a ocupar un alt càrrec al govern de coalició de socialdemòcrates i democristians, abans d’arribar a l’alcaldia de la segona ciutat del seu país. 

A Holanda hi ha un partit racista, el Partit per la Llibertat, que el va rebre així: “Amb ell com a alcalde, Rotterdam serà com Rabat. Aviat tindrem un imam d’arquebisbe, això és de bojos”. Era tan ridícul com posar un holandès d’alcalde de La Meca, deien. 

Set anys després, Rotterdam no s’ha convertit en Casablanca i el seu alcalde continua dient coses molt clares, amb l’autoritat moral que li dóna ser d’esquerres, ser europeu i ser musulmà. 

Fa uns mesos va dir als gihadistes que volien anar a la guerra santa a Síria: “Si la nostra societat els sembla depravada, que se’n vagin i que no tornin”. 

I després de l’onada d’atemptats de París va tornar a parlar amb una claredat admirable, conscient de què ningú no el podia acusar ni de ser antimusulmà ni de no ser prou holandès: “Si no t’agrada la llibertat, en nom de Déu, fés la maleta i ves-te’n”. Frase digna de ser emmarcada. Com aquesta: “Si no t’agraden els humoristes, fote’t. Ves-te’n d’Holanda si aquí no trobes el teu lloc”. Més clar, més rotund, impossible. 

L’alcalde de Rotterdam, que sap perfectament com se les gasten els gihadistes, no és un ingenu ni un suïcida: defensa senzillament, sense pèls a la llengua, el seu país... 

El Marroc? No, Holanda.

La cultura, la llibertat, la convivència, la igualtat entre homes i dones, la laïcitat de l’Estat, l’educació.  El dret de les nenes musulmanes a anar a la piscina. I fins i tot a portar mocador al cap, però només si ho decideixen lliurement. O a ensenyar el tanga, si volen.

És a dir, els valors que li han permès ser holandès sense renunciar a ser musulmà. 

Sense ni una gota de racisme o d’islamofòbia: europeïsme, en diuen. Amb un punt de radicalitat, sense manies. Insòlit, sí. Però l’ideal d’Europa comença a demanar justament això: dir les coses pel seu nom. I a qui no li agradi, que se'n vagi: per ser europeu cal voler ser europeu.

Ens ha costat massa arribar fins aquí com per renunciar-hi alegrement. 

(17 gener 2015)






Qui dia 27S passa, any empeny

6:59
Cada quatre anys, el dimarts que cau entre el 2 i el 8 de novembre, els americans van a votar el seu president. Per això, ja sabem que les properes seran el 8 de novembre del 2016. No té cap misteri i és la millor fórmula: faci sol o nevi, amb guerra o en pau, les eleccions no s’avancen ni s’endarrereixen a caprici dels governants. 

Al món hi ha altres models, clar. I entre ells destaca, per la seva curiositat tan nostrada, el model català: es convoquen a nou mesos vista, el 27 de setembre, després d’un caòtic i patètic procés en el qual han brillat amb llum pròpia Mas, Junqueras i la resta de “líders” -amb moltes cometes- de la política catalana. Tàndem Forcadell-Casals inclòs. 

Tant marejar la perdiu per a això: també les haurien pogut convocar el dia de Sant Esteve o la setmana dels tres dijous, hauria estat encara més original. No deixa de ser un “tret diferencial” d’aquests que tan agraden als que s’exciten subratllant diferències, reals o imaginàries. 

Ara ja tenim data però no sabria dir si tenim res més. Unitat? I un be negre, en el cas que faci falta unitat en una democràcia, que jo diria que va d’una altra cosa… Justament del contrari: de com decidir entre coses i persones diferents. 

Idees clares? Ni una, ni de casualitat: “embolica que fa fort”, com de costum. Molt viatge a Ítaca, molta DUI, moltes "estructures d'estat", molts "actes de sobirania" i molta poesia lírica... Però el que no hi ha és cap guió ni full de ruta que s’aguanti: tot forma part de la mateixa cerimònia de la confusió, fruit de la improvisació, de posar en marxa un tren molt potent sense saber on anem ni com s’hi va… 

Tu tira, que ja anirem veient què fem, i qui dia 27-S passa, any empeny. 

Mentrestant, nou mesets més de campanya electoral, de confusió, a veure qui la diu més grossa. I el país, per variar, sense govern i amb el parlament dormint una mena d’eterna migdiada. 

Espanyols potser no, val, perquè Espanya és un desastre i no sé pas si té remei, però fem-nos francesos, sisplau… Total, ja tenen un primer ministre d’origen català. Que, per cert, actua com el que és, un polític francès, a anys llum de la qualitat de la política catalana…

(16 gener 2015)

Codi Penal a la mida dels partits

5:00
Hi ha algú, al ministeri de Justícia, que té una subtilesa i un refinament intel·lectual digne de millor causa. Es mereix, sens dubte, que ens treguem el barret davant la brillant aportació que ha fet al futur Codi Penal. Tan brillant, tan delicada i discreta, que gairebé ningú no se n’ha adonat. Excepte, clar, aquells que en les ombres de la política devien fer l’encàrrec de buscar una solució creativa i poc cridanera per a la corrupció en els partits polítics. No per erradicar-la, no, sinó simplement perquè la justícia no caigui amb tot el seu pes sobre els responsables. 

Quina és aquesta brillantíssima idea? Breument. 1) Declares solemnement la guerra a la corrupció, clar que sí, peti qui peti. 2) Apuntes a partits polítics, sindicats o empreses que s’hagin pogut beneficiar d’algun delicte. Per severitat no quedarem, oi? I 3) Màgia potàgia: partits o sindicats queden sense responsabilitat si demostren que han implantat mesures internes de control. Genial. Ara tots correran a aprovar codis ètics, decàlegs, normes, declaracions filosòfiques i altres meravelles. I a muntar estructures del que tècnicament s’anomena “compliance”: per entendre’ns, una mena d’auditoria jurídica constant, que per suposat, faltaria més, serà totalment independent. Com les auditories econòmiques, vaja.

La culpa ja no serà de l’organització, sinó de l’ase dels cops: caldrà trobar sempre algú que pagui els plats trencats. I sempre resultarà que no ho sabia ningú més, que es va saltar totes les normes, que anava per lliure… I s’escandalitzaran i faran noves proclames contra la corrupció, amb la tranquil·litat que dóna “haver implantat mesures internes de control” i saber que en tot cas, la culpa serà del “pringat” de torn. A vegades, potser serà algú que estigui disposat a auto-immolar-se per la causa, cosa que tard o d’hora tindrà la seva recompensa, fins i tot després d’una temporada entre reixes… 

Així es lluita contra la corrupció a Espanya. Més brillant, la solució, impossible. Més hipòcrita, tampoc.

(15 gener 2014)

Vodevil electoral a la catalana

7:18
Una vegada més, la política catalana exhibeix impúdicament les seves limitacions institucionals, parlamentàries i partidistes. Les vacances de Nadal han atenuat una mica l’obscè espectacle protagonitzat per Mas i Junqueras, en els papers estelars, acompanyats de l’ANC i Òmnium com a estrelles invitades en el paper de “suposada societat civil autoorganitzada”, i una sèrie de secundaris que intenten ficar cullerada i acabard’embolicar la troca: Camacho, Iceta, Herrera, Ribera... De tot aquest espectacle de tan baix nivell potser salvaria la CUP i encara li donaria un cert marge al planeta Podemos, tot i que en la qüestió catalana estan patinant notablement. La visió de conjunt, però, és la d’un vodevil de segona categoria en el qual va entrant i sortint gent de l’escenar. Uns diuen una data, uns altres van fent combinacions de llistes de país i de partit, els de més enllà etziben alguna paraula gruixuda per sortir als titulars, i els d’encara més enllà continuen donant voltes a conceptes difusos i confusos com les plebiscitàries, el federalisme, la DUI... El paisatge polític ha canviat en cosa d’un mes i pocs dies: clarament, el país és millor que la seva política. A Espanya, inclosa Catalunya, li passa el mateix: és molt millor que la política espanyola i que la maquinària viciada del sistema de grans mitjans de comunicació. Algú sap cap a on anem, que no per força és cap a on ens volen portar uns i altres? Ni idea. I gairebé millor que no se’n surtin: el més recomanable, a hores d’ara, seria demanar que França ens envaeixi, ja que és el país més seriós que tenim més a prop. O implorar a Brusel·les que ens adopti com si fóssim el seu protectorat. Qualsevol cosa, qualsevol, abans de continuar segrestats en mans d’aquesta política catalana i d’aquesta política espanyola, que fan molt soroll per no anar enlloc, que s’omplen la boca de patriotisme però només defensen interessos de “lobby”: de partit, de plataformes d’influència i poder, de negocis, d’ambicions personals... Amb aquest panorama, desenganyem-nos, no és viable ni la independència de Catalunya ni tan sols la d’Espanya. El vodevil català, que no deixa de ser una versió de l’espanyol, és un espectacle totalment transparent. Així no anirem mai enlloc.

(14 gener 2015)

Ordre, ordre i més ordre

8:16
Ordre. Que vol dir una cosa tan bàsica com seguretat. Aquest és el guió que s’imposa a Europa a partir dels dramàtics dies de París. Controls. Lleis més dures. Més policies. Sospites, desconfiances, vigilància… Seria estúpid negar que això és el que ara cal fer. La qüestió és sempre amb quina intensitat, amb quin objectiu últim, amb quina data de caducitat i amb quines supervisions. Però ara toca, sens dubte, protegir-nos: el terrorisme és real. 

Tanmateix, podem quedar-nos aquí, ben fortificats i en actitud de defensa, o anar una mica més enllà. El terrorisme és una magnífica excusa per augmentar els controls sobre les persones i fer-ho sense gaires protestes: en les situacions d’emergència, se’ns passen les manies. Però després, quan acaba l’emergència, les mesures excepcionals no tenen marxa enrere, ja s’han instal·lat en la normalitat quotidiana. I els canvis en les lleis ja es queden per sempre, com la cosa més normal del món: penes més dures, menors garanties, menys controls, més discrecionalitat, més serveritat… 

Espanya ha evolucionat en pocs anys cap a un model més autoritari: aquí confonem, des de sempre, la duresa amb el rigor, amb la seriositat. Però Europa també va emprenent aquesta mateixa deriva, tot i que amb un estil molt diferent de l’espanyol: són societats menys cridaneres, però també molt més exigents amb els seus governants. I més serioses, per suposat. Tanmateix, la tendència general és similar: amb l’excusa de fortificar la fortalesa, apareixen noves formes de control. Que tard o d’hora es giraran en contra nostra. Sempre passa igual. 

Les societats no vigilants, no exigents amb els seus drets, acaben essent vigilades i un dia se n’adonen de que ja no tenen aquells drets… Ara mateix sembla impensable, sí. Però donem-nos tres o quatre anys…

(13 gener 2015)

Per què no tenim un Charlie Hebdo?

5:42
Un Charlie Hebdo? Doncs sí. És un dels grans buits de la premsa espanyola i catalana, tan submissa amb el poder polític i econòmic, mentre fa grans proclames en nom de la sagrada llibertat d’expressió. Ens falta alguna publicació satírica i salvatge, com el Charlie Hebdo. De la mateixa manera que ens falta autèntic periodisme d'investigació. 

Hi ha algunes coses que s'assemblen vagament al setmanari francès: Mongolia, per exemple. O El Jueves. I a internet trobem alguns exemples interessants de periodisme humorístic, satíric, sarcàstic. A la tele, res, llevat d’alguns escassos moments del Polònia, que per altra banda constitueix una flagrant excepció en el panorama audiovisual espanyol. 

És evident que la sàtira, quan es fa bé i amb plena llibertat, fins i tot vorejant alguns límits raonables, serveix per estimular una societat, per frenar els abusos del poder, per dir grans veritats, per expressar a través d’uns dibuixos una potent crítica social, política, econòmica, cultural. Té més impacte una d’aquestes brutals invectives en clau d’humor que qualsevol altra cosa: es tracta d’humor insolent i seriós, sobretot si té al darrera alguna intenció més que la de fer gràcia, la de provocar una rialla. És a dir, humor que vol fer pensar, que despulla una societat, que se la juga. 

A Espanya, en aquest paradís de les llibertats constitucionals, en els darrers temps algunes experiències similars han acabat amb els policies buscant revistes satíriques als quioscos. Aquí hi ha un munt de temes, persones i institucions intocables, autèntics tabús. Llibertat d'expressió, sí...

Tota la tragicomèdia de la corrupció, dels Borbons, dels Pujols, en mans dels “periohumoristes” d’un Charlie Hebdo seria un material excepcional. Un material de primera categoria per despullar les misèries del país, per trencar tabús i tòpics, per posar-nos davant dels ulls una realitat extraordinàriament degradada i corrompuda.

Per això els extremistes apunten als que són irreverents, als que no tenen por, als que es passen de la ratlla, als que són capaços de resumir en un dibuix i en quatre paraules un retrat esmolat, dur, contundent de les grans veritats de la nostra societat. 

Necessitem revistes com aquest setmanari francès, amb el mateix esperit. Serien una potent quimioteràpia per al càncer que corrou aquest país. Però això és somiar truites, clar...

(10 gener 2015)

El fals dilema: o Merkel o Europa

6:42
Estar contra el que representa, defensa i vol imposar Frau Merkel és estar contra Europa? Això volen que creguem. Que si gosem qüestionar l’actual estafa a gran escala, l’acord “Top Secret” USA/UE de privatització i submissió als interessos de les grans corporacions, el desmuntatge sistemàtic de l’Estat del Benestar o fins i tot els mapes dels estats, estem contra Europa. I sí, contra la seva Europa, segur que sí. Però no és l’única Europa possible, ni molt menys. Ni l’única viable. 

L’experiència de les eleccions a Grècia serà de gran ajuda per aclarir conceptes: si vols renegociar la presa de pèl del deute, dels bancs alemanys que tants diners han fet amb uns grecs massa espavilats i caradures, estàs contra Europa i et quedaràs fora de l’euro. Com si Grècia no hagués perdonat el deute als alemanys als anys cinquanta… “Business is business”, oi? I un be negre. Hi ha més alternatives, sobretot quan tot es basa en la mala fe de totes les parts: en diuen repartir pèrdues, què hi farem. Mai no agrada, però la vida funciona així: tard o d’hora, les pèrdues s’acaben repartint. I el joc va de qui n’assumeix una major proporció: el més fort imposa els seus interessos, però no és realista pensar que pot imposar tots els seus interessos. 

Europa ara va d’això: de qui paga el 50, el 60 o el 70% de la factura. I de qui vol que els altres paguin el 100% del forat que han fet més o menys a mitges. 

Mentre ens esverem amb la “islamohistèria” -i no suggereixo pas que la menystinguem, al contrari- es planteja una partida en la qual ens juguem el cor d’Europa i no només la pasta. “Merkel” és només un símbol, una gestoria: política al servei dels negocis. Un gendarme amb ninots com Rajoy, que defensen el mateix i són i seran recompensats generosament.  

La “Merkeleuropa” no és ni la millor ni l’única Europa possible. Potser ja va essent hora que ens fixem més en els grecs, i els respectem més, perquè el seu drama és el nostre. I el d’aquella Europa que somiàvem, no el “Merkelmalson”. 

Ni molt menys, el “cutremalsonRajoyMas”. No oblidem que, al capdavall, són el mateix.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes