Noves (dones) polítiques

21:25
La monja Teresa Forcades. Sor Lucía Caram. Ada Colau. Manuela Carmena. Tania Sánchez. Susana Díaz. Teresa Rodríguez. Cristina Cifuentes. Muriel Casals. Carme Forcadell. I fins i tot, si molt m'apuren, la reina Letizia. Al marge de les majors o menors simpaties ideològiques i personals, formen part d'una interessantíssima onada de noves polítiques i de noves dones polítiques. Les dues coses alhora. 

Sí, m'he deixat la Rita Barberá, l'Esperanza Aguirre, la Rosa Díez, la Camacho o la Luisa Fernanda Rudi, a més de la María Dolores de las Mentiras, que diria en pedrojota. O la Chacón. Qüestió de pell: no puc amb elles. 

Efectivament, són dones. No per això fan millor o pitjor política, clar que no. Però pertanyen a la vella política, a la més rància, a la que intentem deixar enrere. En poc temps, la política espanyola i catalana s'ha omplert de dones que tenen un paper protagonista, que plantegen nous escenaris, que insinuen lideratges poderosos. Els papers principals continuen reservats massivament als homes, sí, però són massa coincidències: aquí s'està dibuixant un canvi de tendència que pot ser contagiós. La política és, entre moltes altres coses, l'escenari simbòlic on una societat es reflecteix: ara toca més senzillesa, més autenticitat, més “contingut” i menys “rotllo patatero”. 

Són casualitat, tantes dones? Segurament. La política és encara cosa d'homes, com la direcció d'empreses, les finances o la guerra. Però la pròpia política, amb la seva capacitat de projectar imatges i històries, pot acabar donant una empenta notable a la llarga lluita per la igualtat. No per ser dones ho faran millor, ni pitjor. El que compta és que ho puguin fer sense que importi si són dones o homes. Això ja és un pas endavant molt notable. 

Però diria, diria, que a més la majoria aporten una dosi d'aire fresc i nou justament perquè en algun moment hauran hagut de trencar la barrera de ser dones. I aquest trencament és el millor que tenen per aportar, ara que almenys ens plantegem un canvi de rumb...

(Diari de Terrassa, 27 de maig)

Qui serà l'alcalde d'Espanya?

21:22
I la propera alcaldessa de Catalunya? Ningú no s’hi presentava, oi? Doncs no s’entén (o sí) la punyetera mania dels mitjans i dels partits: sumar tots els vots de tot el territori per poder dir que tal o qual partit guanya les eleccions a tot el país. Com que és complicat entendre què ha passat i hi ha infinites variants locals, ho barregen tot per simplificar, però en realitat ho manipulen fins a desfigurar els resultats.

Només els interessa fer una projecció de dades per intuir com serien unes autonòmiques o generals. Passen olímpicament de les municipals: les troben massa casolanes. Seria molt més útil, en comptes de ficar-ho tot al mateix sac, veure per exemple els resultats per blocs: grans ciutats, ciutats mitjanes, pobles grans i petits... I en comptes de sumar vots o regidors “a saco paco”, veure quins partits tenen possibilitats reals: pots tenir un munt de vots a tot un país i no rascar poder ni de casualitat. O pots perdre totes les grans ciutats i guanyar tots els pobles de menys de cent habitants: qui ha guanyat realment? El que guanya a deu municipis grans o qui obté la victòria a mil microajuntaments?

No és tan fàcil saber qui guanya i qui perd, a on i com. Sumar regidors i sumar vots indiscriminadament, a base de formatges de coloraines, implica menysprear que hi ha deu mil ajuntaments i no un “Ajuntament d’Espanya o de Catalunya”. El resultat d’aquesta tècnica és que ho desvirtua tot (a vegades de mala fe) i intoxica els ciutadans: les municipals són complexes, què hi farem... Tanmateix, la política estatal/nacional i els grans mitjans continuen tractant-les com una mena d’enquesta en to menor, com un test del “poder de veritat” sobre el mapa de Catalunya i d’Espanya. I obliden sistemàticament que són unes eleccions on es combinen els factors generals amb “les coses i la gent de casa”: per això els costa tant d’entendre que no són ni la primera volta de res ni unes eleccions marcianes.

(26 de maig, Diari de Terrassa)  

Terrassa, la Roja

21:20
Als 60 i 70, aquesta ciutat era “Terrassa, la roja”. El 1979, en la primera transició, PSC i PSUC van quedar empatats per molts pocs vots. El 82, Felipe va saber encarnar el desig de canvi de tot el país, el PSOE es va quedar amb tota l'esquerra, el PSUC es va autodestruir i un any després, el 1983, el PSC de Royes va guanyar per majoria absolutíssima.

Serà el 2015 l'any zero de la segona transició? Ja veurem.

De moment, hem tornat a un escenari amb dues grans formacions d'esquerres: el PSC, resistint amb una molt sòlida majoria i un resultat molt digne, i Podemos-TeC-ICV en un segon lloc molt clar també. No és l'empat del 79, però sí el punt de partida per a alguna cosa semblant a una segona transició, que pot trencar els esquemes del mapa polític municipal. Sense oblidar la interessant aparició de la CUP, que completa el dibuix d'una Terrassa clarament orientada a l'esquerra: setze regidors.

Terrassa, la roja. ERC també és d'esquerres, sí: ja aniríem per vint, però es posiciona més a l'eix sobiranista, que ha quedat molt, molt per sota de les seves expectatives. El centre-dreta sobiranista, CiU, s'estavella i més a la dreta, amb matisos, Ciutadans es queda amb gairebé tot l'espai del PP i amb una oportunitat per al seu regeneracionisme moderat. Moltes parelles, trios i algun quartet són possibles, tot i que alguns són improbables abans de les autonòmiques i generals, abans que s'aclareixi el cicle polític del 2015.

Un escenari difícil de gestionar, però ple d'oportunitats per al canvi, aquesta onada de canvi (tan plena de contradiccions) que ara, per fi, és el motor d'aquest país. Un canvi que no serà patrimoni de ningú i que esdevindrà el punt d'inflexió després de la crisi: la gent ha votat canvi, no pedaços. Sense oblidar que el sistema de la transició no s'ha enfonsat, està tocat però aguanta: la partida serà llarga i plena de sorpreses. Ni el sobiranisme, que passarà per una crisi de maduració i de modèstia, però segueix tenint molt futur. No és com al 79, en absolut, però sí estem al principi d'una refundació.

De moment, s'ha recomposat tot, però potser no han canviat tantes coses com sembla...

(Edició especial de dilluns 25 de maig, l'endemà de les eleccions)

Després d'una llarga pausa...

21:18
i de molts canvis i embolics i metamorfosis... vindran més canvis. De moment, alguns articles de l'edició -en paper- del Diari de Terrassa. Més endavant veurem...

Espe: llesta com una fura

13:38
Quan una persona oportunista i sense escrúpols com Esperanza Aguirre és capaç d’afirmar que no tindria problemes per pactar amb Podemos, és que alguna cosa molt grossa està passant a la societat espanyola. És llesta com una fura, jo no la menystindria... Ella s’ensuma un fenòmen que el ràdar dels partits no està captant en absolut, perquè està programat per a una època que ja no existeix. Tanmateix, hi ha gent hàbil (més enllà de que ens caiguin millor o pitjor) que intueix que la terra s’està movent sota els seus peus. I no en tenen ni idea de cap a on. No ho reconeixeran, però no ho saben. 

A l’inrevés de tots aquests que fan pronòstics per a les municipals sense tenir al darrere ni una sola dada, només la seva suposada i infal·lible intuició. Una intuició que no és més que el seu desig: com el que compra un número de loteria i creu que li tocarà. Igual: hipòtesis per passar l’estona i a veure si aconsegueixen entabanar algú. 

L’Aguirre ha començat a moure’s, a eixamplar fronteres, a trencar esquemes, a veure si cola. Podrà? Jo desitjo que no, òbviament, però la seva és l’estratègia encertada. I el toc “rebel” acaba d’arrodonir-la. Més el seu “desparpajo”, clar. 

A Catalunya passa si fa o no fa el mateix: el sobiranisme és un misteri, en fase inicial de mutació. I la resta, també. No hi ha res que es pugui donar per suposat. 

Per primera vegada en molt de temps no hi ha res previsible. Ni els canvis ni les continuïtats. Ni tan sols les banderes, que funcionen molt bé en política per simplificar. Això va i anirà d’una altra cosa, que ara per ara és un gran misteri. 

Però el terreny s’està movent silenciosament. Els ciutadans encara no saben què faran, què farem. Depèn, ja veurem. Potser a l’últim minut, amb aquell cop de geni que et diu: agafo aquesta papereta i no l’altra, i  a fer punyetes. 

Revolucions i independències en cinc minuts, no en veurem gaires. Però per sorpreses probablement no quedarem. 

(10 març 2015)

Euskadi és d'un altre planeta

14:23
El cicle electoral del 2015, que pot arribar fins al 2016, ha començat lluny d’aquí. A Andalusia. Lluny d’aquí geogràficament, sí. I políticament, a anys llum. Però no sentimentalment, perquè Andalusia té i tindrà lligams molt estrets amb Andalusia: no els del folclore de les cases regionals, sinó uns altres, molt més interessants i menys viciats. Andalusia no ens és aliena en absolut. 

Allà s’està començant a jugar la primera partida d’un campionat d'alt voltatge que recorrerà Espanya. 

Potser no com un terratrèmol, però sí com una ventada d’aire nou: eleccions andaluses, després les municipals (que hi ha qui intenta tunejar i desfigurar perquè semblin el que no són, juntament amb les autonòmiques “de segona” (és la pura veritat), i al final del camí, les generals i qui sap quan, les catalanes. 

Espanya i Catalunya canviaran menys del que alguns es pensen i més del que uns altres voldrien: està canviant la tendència, i ja era hora, però no hi ha varetes màgiques a l’horitzó. 

El mapa de partits començarà a mostrar mutacions sorprenents, tot i que els vells partits resistiran, apareixeran noves cares o es renovaran algunes que ja coneixem, es reescriuran a fons molts programes, apareixeran el clàssic discurs de la por però també el de l’esperança... 

I anirà obrint-se camí una nova política: això no serà Xauxa en dos dies, però tampoc la bassa tòxica que ara ns ofega i enverina, a més de bloquejar el nostre futur, el de tots.

Andalusia canviarà menys i Catalunya canviarà més. I Madrid i València continuaran essent coses incomprensibles, probablement. I la resta, “a verlas venir”, com sempre, llevat del País Basc, que a la pràctica és ja pràcticament independent, amb el vist-i-plau de Madrid. 

A Catalunya sempre ens oblidem del País Basc, tot i que en parlem molt: no ens adonem dels grans avantatges del seu suau camí cap a la independència “de facto”, fins i tot subvencionada per la resta d’Espanya. No sabria dir jo a qui li va millor... 

Perquè en tot aquest brutal cicle electoral que ens caurà al damunt, curiosament és com si Euskadi no existís. Com si fos d'un altre planeta. Alguna explicació deu tenir, no?

(7 març 2015)

Desnonaments: líders mundial en porno dur

9:15
Una de les pitjors coses que pot ser un ésser humà és indiferent al dolor dels altres. És un dels més clars signes de crueltat, d’egoïsme, de maldat. Tu pots ser soldat en una guerra, pots haver de disparar un tret, pots ferir o matar un altre soldat... 

Però a partir d’aquí pots triar diferents graus de crueltat o d’humanitat. Passar de tot és una possibilitat. Picar la carn del teu enemic i menjar-te-la n’és una altra. Deixar-lo morir el més dolorosament possible és una tercera... Hi ha diferents nivells. O pots sentir el dolor de la víctima que has causat, intentar minimitzar-lo. I si ets una persona de bon cor, intentar compensar-lo d’alguna manera. 

La condició humana és així: mai no serem perfectes (qui ho digui menteix i és un absolut hipòcrita) però podem triar fins a quin punt volem ser imperfectes o indignes. Podem triar fins a on estem disposats a caure baix. 

I això a què ve? Res, poca cosa. Dades sobre desnonaments a Espanya: el 2014 van pujar un 7,4%. És a dir, 34.680 desnonaments. Multipliquem per dues o tres persones en cada cas, per exemple? Busquem a google històries dramàtiques? I si busquem imatges, que encara són més poderoses? O les fotos dels herois de la PAH que lluiten contra els bancs amb una simple samarreta verda? O les dels policies que els governs fan que defensin els bancs, els usurers i els voltors i que "matxaquin" a les persones? 

Més pornografia és impossible. Però aquesta no esvera a les persones suposadament “benpensants”. Coses que passen. Com si a altres països, infinitament més seriosos i en absolut sospitosos de ser “bolivarians”, com França, Gran Bretanya, Alemanya, els Estats Units, el nivell de pornografia hipotecària, bancària i política fos similar al d’Espanya. O e Catalunya, on governa la mateixa ideologia però amb una altra disfressa: no, no estan al mateix nivell de porno dur que nosaltres, espanyols i/o catalans.

Aquests països no són germanetes de la caritat. Però no volen ser campions mundials de la pornografia ni de la indecència. I aquí, a Catalunya, a Espanya, això sembla, per a certa gent que ens governa, que no és problema. Aquí el porno dur és el més normal del món. 

Volen que ens resignem a viure en un país guarro i indecent. Y va a ser que no...

(6 març 2015)

El soufflé català no baixarà

9:51
Ves a saber. Es comença a enfonsar el soufflé independentista? Ja qui ha ha tret el cava de la nevera per celebrar-ho: una enquesta d’El Periódico se suma a tota una llarga sèrie d’indicis que sí, poden significar això. Per a ells, el soufflé no és res més que un pet bufat. Una cosa que no veurem ni en cent mil anys. Això és el que els agradaria que fos.

Però no: el suflé ja no puja més, ha deixat d’inflar-se. Però no baixa. Ni baixarà. Això sí: canviarà, mutarà.

L’independentisme ofereix un canal per a la monumental emprenyamenta que arrosseguem pel maltractament sistemàtic de Catalunya, per la incomprensió i per tanta estupidesa nacionalista espanyola, tan curta de mires. Però l’independentisme no ofereix un projecte sòlid de futur. És una fugida cap endavant, comprensible emocionalment, però políticament i estratègicament inconsistent. 

No me n’alegro en absolut, gens ni mica, però ni és sòlid ni té un bon lideratge: ni de partits, ni d'Omnium ni l'ANC. Res. 

I si parlem del Molt Poc Honorable Desgovern de la Generalitat, el panorama ja és desolador: el país no té govern, no va enlloc i això és cada dia més evident. Sort que eren els millors, que si no...

Hi ha massa gent que ens convida a saltar al buit alegrement, i el país s’ho està pensant. Tampoc no hi ha marxa enrere: Catalunya ha canviat profundament. 

L’esquerda política amb Madrid és insalvable i anirà a pitjor, però encara queden fortíssims lligams emocionals, culturals, econòmics, de tota mena. Això no s’ha esquerdat encara. Per sort: tampoc no és gens desitjable ni té res a veure amb una possible independència, sinó més aviat a una certa repugnància envers allò que és espanyol. Doncs no, a la majoria Espanya no ens fa fàstig, tot i que n’estem tips de la política espanyola. I de la catalana, en la mateixa proporció. La independència pot ser una bona opció de futur, però no per aquesta via. 

Per això el sufé no creix, però tampoc no baixarà. Quan Espanya desperti, si vol, el soufflé estarà encara aquí. I en un cert temps entrarà en una nova fase, si es desembussen la política espanyola i la catalana.

El complot i "l'omertà"

13:35
Catalunya és “l’omertà”. La llei del silenci, de la submissió, dels interessos creuats.  Canvi de cromos, discret, amb alguna punyalada de tant en tant. Tu no et fiques amb mi, jo no em fico amb tu. Si jo mano, tu no em qüestiones, i a canvi jo et deixo viure. Això no és un país ni lliure ni obert, sinó un país restrenyit i acobardat. Un país més mafiós del que ens agrada a tots admetre.  Un país més brut, més podrit, del que expliquen les cròniques oficials. 

Aquests dies ho veiem amb “l’afer dels Pujols-Ferrussoles”: se’n sortiran, segur, però han deixat al descobert totes les misèries patriòtiques i familiars. La culpa no és de qui ho ha destapat (malèvolament, clar: Rajoy i l’equip de clavegueres de l’Estat, amb Fernández Díaz al capdavant), sinó de qui va omplir les clavegueres de tones i tones de residus tòxics. I ara tenen la santa barra de denunciar “un complot polític”. Llàstima que ja no funciona, ja no ens creiem tanta mentida. 

És possible que un dia no molt llunyà Catalunya sigui independent, però abans haurà de ser diferent: si no, tot plegat acabarà en no-res. En mans d’aquesta gent i dels seus hereus directes, i indirectes, aquest país no anirà enlloc. És una evidència: només cal veure quant de temps hem perdut, estem perdent i perderem encara.  

No hi havia oasi, hi havia “omertà”. Llei del silenci. I ara ens surt la merda per les orelles, dit sigui amb el més elevat patriotisme: o fem neteja o no anirem enlloc.  

La casta catalana és la mateixa que la madrilenya. El “capitalismo de amiguetes” és el mateix que “el capitalisme d’amiguets”. Les portes giratòries són les mateixes. El conglomerat polític-financer-immobiliari-mediàtic és el mateix. 

I tot això hem d’arrossegar cap a una hipotètica independència? 

Ni Espanya ni Catalunya es mereixen tanta misèria. Independitzem-nos primer de la màfia, i després ja veurem. Perquè per primera vegada serem lliures, ni que només sigui cinc minuts, d’aquesta plaga de sangoneres. 

(4 febrer 2015)

Mobile World Congress o indústria de veritat?

8:39
Grans panegírics a tota la premsa del país. Que excitant és ser els protagonistes d’una fira mundial sobre tecnologies mòbils. Guai és poc. Barcelona és la capital del món. Catalunya, “ni te cuento”. Les estructures d’Estat ens surten per les orelles. Xauxa no és res al costat del que estem fent... 

Però què estem fent realment? Una fira. Mobile World Congress. La cimera mundial de la indústria mòbil. Però, exactament, què fem aquí que ens excita tant? La fira. I on és la indústria mòbil? Arreu del món, però aquí fonamentalment el que tenim és... un país líder en usuaris i compradors de smartphones. I una fira espectacular, clar que sí. Que comença un dia i acaba un altre dia, mentre que a altres països tenen uns 360 dies d’indústria, més quatre o cinc de fira a Barcelona. 

Nosaltres hi posem els hotels, els patètics esforços de L’Hospitalet per treure pit, els taxis, els cambrers, les rutes turístiques, el Rei i les fantasies animades del president Mas... Guai. Fascinant. Som ja la capital de la modernitat. Tanmateix, no estaria de més comparar la nostra fascinació amb els smartphones i la que tenen a països seriosos com França o Alemanya. Curiós, eh? Els passem la mà per la cara. Som líders mundials en whatsapp, facebook i trending topics. I d’això es menja? No, més aviat no. O es menja poquet.  

Però ens han de vendre com sigui (Rajoy fa el mateix, no ens capfiquem) que la “marca Barcelona” és el “no-va-más” de la modernitat. Capital del món mòbil, eh? I un be negre. Una fira, sense indústria, no és capital de res. El de sempre: turisme de negocis, la gran cosa. Quan el que importa és la indústria, després els negocis i... finalment queda el turisme, per arrodonir la jugada. 

El paper que juguem en l’ecosistema és el del turisme i els serveis. Ens deixen posar-nos medalles, clar, perquè això és la xocolata del lloro.  L'autèntica riquesa, l'autèntica indústria, està a un altre lloc, mentre aquí estem la mar de satisfets d'haver-nos conegut. I així anem: millor, impossible.

(3 febrer 2015)

El gen franquista i el jutge Vidal

5:07
Ni a Espanya ni a Catalunya no es va tancar el franquisme, sinó que es va tapar. No és el mateix. I es nota. Amb això no vull dir que el franquisme estigui viu, en absolut: el que ha perviscut és un gen franquista, un ADN franquista sense Franco. 

Una manera, sobretot, d’entendre les institucions, la política, la justícia, l’economia, la corrupció, el funcionament dels partits polítics, les portes giratòries, la religió... És una malaltia invisible i indolora, que ho colonitza tot i que té uns fonaments profundament arrelats en els vicis, els mals usos i les perversions del franquisme. 

I aquest gen es troba fins i tot en els antifranquistes: el cas Pujol n’és un exemple. Un claríssim antifranquista, indubtable, però amb un sentit profundament patrimonial de la pàtria: ho he fet tot per Catalunya, Catalunya és meva, tinc tot el dret a fer el que vulgui pel bé de Catalunya, fins i tot a fundar una dinastia... i a sobre, encara no m'hoagraeixen prou.

Pur franquisme sense Franco.

Ara el veiem novament (de fet, ho veiem quasi cada dia) amb el cas del jutge Vidal: torna a treure el nas el gen franquista de la justícia espanyola. El foten al carrer tres anys per un “crim” de llibertat d’expressió i llibertat de pensament. Poca broma en una democràcia: aquest país cada setmana es degrada una mica més. 

Si hagués fet un esborrany de Constitució espanyola més de dretes i nacionalcatòlica (encara que fos un nyap, com la catalana), ara tot serien elogis i floretes. 

Si es posicionés públicament per la supressió de les autonomies o per un desplegament militar a Catalunya, li farien un monument. 

Si digués que el català és un dialecte a extingir, passaria a la història com un gran jurista i patriota. 

Però ha gosat dedicar el seu temps lliure a redactar una Constitució catalana... Conclusió: tarja vermella i garrotada. On s’és vist que un jutge espanyol pugui fer aquestes coses... I claríssim avís per a jutges desafectes al règim: qui es mogui, que vagi buscant feina. Qui gosi pensar com una persona lliure (sense deixar de fer bé de jutge), qui qüestioni els principis fonamentals del règim, que es prepari. 

Així funciona el gen franquista, amagat com un virus maligne al cor de la democràcia: fins que no l’erradiquem, seguirà enverinant aquest país. Aquell dia haurà acabat la transició. I jutges, militars, guàrdiescivils i ciutadans en general podrem refundar les Espanyes de veritat.

Mentrestant, continuem a l'ombra d'aquella "Una, grande y libre", que no vol veure que no és una, ni gran, ni molt menys lliure.

(28 febrer 2015)

El col·le (i Espanya) com Déu mana

5:01
Ara mateix, molt em temo que suspendria en l’assignatura de Religió. Em declaro incapaç d’assolir l’objectiu educatiu  que fixa el govern Rajoy al BOE: “Reconèixer la incapacitat de la persona per aconseguir, per ella mateixa, la felicitat”. Un objectiu que va lligat a un concepte important al temari: “Déu, pare de la humanitat, vol la nostra felicitat”. A veure, amb una mica de lògica arribem a la conclusió correcta, l'única veritat admisible: per ser feliç, necessito Déu. Sí o sí. I per aprovar, també. 

El govern del PP acaba de nomenar Yahveh cap d'estudis.

Vaja, que es tracta de cristianitzar els nens espanyols, després d’espanyolitzar els nens catalans: gràcies al ministre Wert, tindrem una educació divina i ben aviat ens donaran uns diplomes que ens obriran les portes del cel. A més, per suposat, de ser feliços en aquesta terra: el Déu catòlic (que no és l’únic Déu cristià, per cert) ens ajudarà a suportar amb resignació i paciència a ignorar la sistemàtica destrucció del present i futur d’aquest país i a ser feliços. Poca broma. 

I a sobre, els bisbes espanyols, forjats en el nacionalcatolicisme de Rouco Varela, no estan gens ni mica satisfets de com tracta l’assignatura de religió (catòlica, per supsosat) la LOMCE. Sens dubte, els angunieja que hi hagi autonomies massa tèbies o tímides i que no imposin el catecisme catòlic al temari escolar: això de les autonomies, ja se sap, és un invent diabòlic...

Dit d’una altra manera: continuem accelerant en el nostre viatge en el temps, no cap al futur, sinó cap al passat. Ara ja devem estar en algun punt situat entre els anys 70 i els anys 50: les verges condecorades pel ministre Fernández Díaz (com a penitència pels pecats que comet a les clavegueres de l'Estat, amb nocturnitat i traïdoria) no són una anècdota. Estem tornant a l’Espanya que era com Déu mana. La reserva espiritual d’Occident, en deien. 

En qualsevol cas, és pel bé de la nostra ànima. I per fer-nos la mar de feliços en aquesta vall de llàgrimes que és Espanya, a més de guanyar-nos el passaport al paradís. Mai no els ho agrairem prou...

(27 febrer 2015)

Papers sense feina?

7:24
En matèria d'immigració, Espanya és un magnífic exemple a escala mundial de com no s'han de fer les coses. Perquè, la veritat, no es poden fer pitjor, ja sigui amb governs de dretes o socialistes. Sort que Espanya (com Catalunya) és millor i més generosa i sensata que la seva política estatal/nacional, perquè si no fos així, hauríem tingut problemes molt més greus dels que tenim. I sort també que en la política local, on els problemes tenen cara i nom, les coses s'han fet sovint força millor que a nivell estatal o autonòmic. 

Problema? Que des de la política local només es poden suavitzar, com a molt, les conseqüències d'unes polítiques generals absolutament catastròfiques.  I en alguns casos, brutals i inhumanes, pel que fa als immigrants, o simplement estúpides pel que fa a l'economia del país i el model de benestar. 

Ho veiem aquests dies, amb immigrants protestant perquè volen papers, tinguin o no contracte de treball. Qui els permet quedar-se aquí sense feina? Qui els deixa entrar descontroladament? Qui recoi fa les lleis en aquest país i pensant en què? 

És raonable que una persona pugui venir aquí a buscar-se la vida un cert temps, clar que sí. Nosaltres ho hem fet abans i ho fem ara. Però no és raonable que si no troba feina es pugui quedar aquí indefinidament i a sobre afegir-hi la família sencera. Això no és un dret. 

Dir-ho, des de l'esquerra, és com trencar un tabú, com si no fos progressista. Com si fos racisme. O xenofòbia, que queda més finet. 

Doncs no, el que és progressista és una combinació entre dignitat, oportunitats i justícia, per a tothom, inclosos els immigrants, clar que sí, però també els altres. 

De sistemes, al món, n'hi ha els que vulguis. D'antisistemes, com l'espanyol, tan desastrosos com l'espanyol, pocs. 

La gent que es queda en un país ha d'aportar alguna cosa a aquest país. És així de senzill, ha d'entrar a la roda: aportar quan pot treballar, per tenir un coixí social per a quan no pugui o perquè ho tingui algú altre. 

Simple com a principi, complicadíssim de fer, d'acord. Però el que no té cap mena de sentit és no fer res: aquesta és la política d'immigració a Espanya. Brutalitat política i policial a les fronteres, com a Ceuta, i després indiferència i passotisme. I la societat ja anirà digerint com pugui aquesta indigesta i insensata combinació.

(26 febrer 2015)

Un 5% de totes les promeses?

7:56
En un país on és pornogràficament normal no complir les promeses electorals, malament ho tenim per jutjar el que està fent el govern grec del tàndem Tsipras-Varoufakis. De moment, baixada de pantalons fins als turmells, ho venguin com ho venguin. Són interessants les reaccions de molts grecs, més o menys partidaris de Syriza: hi ha qui ja diu que es conforma amb que compleixin el 5% del que van prometre. Normal: és un país desesperat, amb gent molt castigada. I un país orgullós, al qual li costa reconèixer els propis errors. 

N’hi ha prou amb complir un 5% del programa electoral? Home... El 100% és impossible. El 60% també: excepte si volem somiar truites o fer quadrar els números a cops de martell i de photoshop. 

Un percentatge digne, acceptable i realista es podria situar una mica per sota de la meitat, posem que cap al 40 o 45%. 

El programa no és una llista de mesures, és un conjunt d’ideals, de grans compromisos: es poden complir les mesures, cosa que sempre està bé, i no assolir els objectius, cosa que a vegades passa. 

El que es tracta és d’assolir aquest 40% i d’acceptar que la dura realitat (a la política, a l’empresa i al planeta Terra) es menja l’altre 60%. I d’assolir-ho amb honestedat, dient les coses de cara, explicant, demostrant. 

Si Tsipras és capaç de fer això, posem que en dos o tres anys i no en set dies, com es pensaven, estarem davant una sòlida mutació de les esquerres mediterrànies, que tindrà el seu eco a Catalunya o Espanya. I si ho fa acceptant la realitat, però no rendint-se ni traïnt els seus principis, encara anirem millor, especialment després de l’espectacle del debat d'aquests dies al Congrés: el buit polític, teatralitzat i televisat com si fos una gran cosa quan no passa de ser soroll i xerrameca.

Jo, si fos de Podemos (que no és el cas, però no amago que hi tinc simpatia) em fixaria molt en l’experiència grega. En diuen realitat. No per resignar-s’hi com si fossim ovelles camí de l’escorxador, no. Ni per deprimir-nos a la primera o segona derrota. Però per canviar-la amb èxit el primer que s’ha de fer és conèixer-la molt bé i mesurar bé les pròpies forces i les dels altres. 

El joc es posa cada dia més interessant: queda encara molta partida per davant. No estem salvats, però estem recuperant la política. Ja era hora.

(25 febrer 2015)

Els tontos, els ganduls i els pobres

6:10
Mira que intento repetir-ho vegades, a veure si se’m queda, però no ho acabo d’aconseguir. Gràcies a la número dos del ministeri Wert (dir-ne d’Educació i Cultura és una ofensa a la decència) he recordat la lliçó que em volen fer aprendre. A veure, miraré d’intentar-ho... Ella, Montserrat Gomendio, ha dit aquest dilluns una de les grans frases de la setmana, en la seva línia de talibanisme neoliberal: l’educació universitària pública no és sostenible. El titular, tan brutal, té un subtítol, faltaria més: “El problema de l’educació és que no és gratuïta i ens hem de preguntar qui paga, quan i com”. 

Com a aportació de gran talla intel·lectual, més aviat aquestes paraules són poqueta cosa. Com a provocació, en la línia “el gato al agua”, no està gens malament: jo li posaria bona nota... 

Però no ens despistem, recordem la lliçó. 1) La universitat universal i gratuïta no la podem pagar (traducció d’insostenible), i a sobre estem finançant els “tontos”, els ganduls i els pobres. Insostenible i indignant, per suposat. 2) L’educació pública en general és insostenible. 3) Els serveis socials, ja no diguem. 4) El benestar en general és insostenible. 5) La socialdemocràcia és la ruïna d’un país. Ni idea de com s’ho hauran fet els països nòrdics, però fa tant de fred i són tan rarets... En qualsevol cas, a Espanya no funciona perquè “España y yo somos así, señora”. 6) A canvi, cal augmentar la despesa en policia i exèrcit, que això sí que genera pau social, tranquil·litat i patriotisme a dojo. 

No sé si em deixo alguna cosa, però en tot cas em costa molt, molt retenir aquest catecisme amb el que ens intoxiquen dia sí i dia també. No fa gràcia: una mentida, repetida mil vegades, acaba essent una veritat... La tècnica funciona, està provadíssima als millors “think tank” neoliberals privats del món. Fins i tot als que suquen de diners públics, com a Espanya. 

L’únic remei per a aquest verí és recordar la pasta que gastem en fer línies d’AVE i mantenir-les, la pasta indecent que hem enterrat en la banca, la pasta que ens costa la corrupció i el sistema de portes giratòries... Així, clar, mai no aprendrem la lliçó. 

Com deia el poeta Rafael Alberti: "Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos".

(24 febrer 2015)

Catalunya, sense llei electoral

7:17
Des de 1980 Catalunya té pendent fer una llei electoral. Trenta-cinc anys, que es diu aviat. Ho ha impedit algú? No. Hi ha cap llei que ho prohibeixi? Tampoc. Ho ha bloquejat el pèrfid poder centralista madrileny? Ni una sola vegada. Què ho impedeix? La política catalana, que és de grans paraules i curta volada, just a l'inrevés que el país: Catalunya és infinitament millor que la seva política. 

No hi ha llei electoral catalana perquè els partits fa trenta-cinc anys que no es posen d'acord. I ara, fa quatre dies, diuen que sí, que volen enllestir-la aquest mateix 2015. No s'ho creuen ni ells. I no per culpa dels tripijocs del calendari electoral, joguina favorita dels polítics que tenen el poder (abusiu) de convocar eleccions quan els convé. No: la culpa és el nom. En realitat, no porten quatre dècades discutint una llei electoral. 

Discuteixen una norma que s'hauria de dir "llei per fer que els meus vots valguin més que els teus". 

I clar, mai no es posen d'acord en cap fórmula, sobretot els que hi perden. Per què hi perden? Perquè tothom fa trampa, com tot el sistema electoral espanyol. 

A classe et diuen: una persona, un vot. Això és la democràcia. Que tots els vots valguin igual. Això, a Espanya, només passa a les municipals: val igual un vot sigui del barri o districte que sigui. Exactament igual. Són les eleccions més democràtiques que hi ha, les menys tramposes. 

A les generals i autonòmiques, el truc és quants escons valen els vots urbans o rurals, amb l'excusa (insostenible) de què tots els territoris han d'estar representats. Com si algú es pugués creure que els diputats representen territoris: són només peons dels partits. Representen els partits, no els electors, diguin el que diguin. I clar, no es posen d'acord en quant val un vot del Pallars o del Vallès, perquè això ho capgira tot. 

Mira que seria fàcil: una persona, un vot. Però seria massa democràtic i massa poc partidista. I no li podríem donar la culpa a Madrid.

(21 febrer 2015)

Si això fos Islàndia...

10:20
Per començar, tindríem un bon president i seríem una república: dues coses que no hem tingut mai juntes. El (bon) president islandès, Ólafur Ragnar Grímsson, ha fet una visita a Espanya i ens ha deixat algunes (bones) reflexions que aquí mai no fan els presidents. 

Frase per prendre nota, sobre la brillant sortida islandesa de la crisi: "Els interessos econòmics a una mà i la democràcia a l'altra". 

I un afegit suggestiu, pensant en Grècia: "Si la UE es va equivocar amb Islàndia, per què hauria de tenir raó en altres casos?". 

Des del 2008, Islàndia ha passat del 12% d'atur (que aquí ens semblaria normal) a un 4%. A més, ha condemnat banquers a la presó, ha aplicat controls duríssims del sector financer que va arruinar el país, s'ha negat a pagar els deutes dels bancs (exactament com aquí, oi?), ha renegociat el deute i ha fet un canvi poderós i sensat en la seva economia. Exactament com aquí, sí, on no sortim del cercle viciós del totxo, la banca i la política de baix nivell. 

Les han passat canutes, però se n'estan sortint. Exactament com aquí, on no estem sortint d'enlloc ni anant enlloc. 

Quina és la clau? Primera, engegar a fer punyetes la troika, les polítiques tòxiques i abusives de Frau Merkel, la banca i la Unió Europea si fa falta. És a dir: suïcidar-nos a base d'austeritat i de castigar el poble? No, gràcies, hi ha solucions millors. 

Segona, democràcia, democràcia i més democràcia. Exactament com aquí.  Clavadet. 

I tercera: seriositat i visió de futur, cosa de la qual aquí no n'anem gaire sobrats, diguem el que diguem. 

Conclusió? Ells se n'estan sortint i nosaltres no. 

A nosaltres ens estan enganyant miserablement, que és una altra cosa, perquè creguem que anem a millor: en realitat ens estem arruïnant encara més. 

Això és Merkelàndia, una franquícia gestionada pel titella Rajoy i per un Mas que es pensa que fent mèrits davant la Merkel el deixaran ser virrei d'un protectorat de Brusel·les... 

Quina llàstima que aquí no faci més fred i no tinguem avantpassats víkings, perquè no estaria gens malament assemblar-nos a Islàndia...

(20 febrer 2015)

Juncker, "l'amic" dels grecs

7:16
Algú es pensava que això de Grècia seria una anècdota? Ni la Merkel. I el seu esclau Rajoy, menys encara, per això fa mèrits per ser el millor esclau del món i, de passada, un dels pitjors governants del planeta. Al costat del seu enemic (i company d'ideologia i interessos) Artur Mas, per suposat. 

Això de Grècia s'està posant interessant...

Sorpresa del dia d'ahir: Juncker diu que la troika no ha respectat la dignitat de Grècia, de Portugal ni d'Irlanda. I la d'Espanya? Tampoc, però ho han dissimulat millor. 

Juncker, el primer ministre de Luxemburg que va muntar un dels majors paradisos fiscals europeus. Juncker, ara president de la Comissió Europea. Juncker, capaç de presidir de dia el mateix banc que roba de nit, ara resulta que està preocupat per la dignitat. De sobte, li treu el son la legitimitat democràtica de la troika. No hi ha res com adonar-se'n de les coses, encara que sigui tard, oi? 

Res, llàgrimes de cocodril. Ni una sola paraula que surti dels llavis d'un individu tan fals no mereix ni la més mínima credibilitat. 

Juncker forma part de l'operació "Salvem la cara". Això implica, què hi farem, ajudar a Tsipras a salvar la seva: donar-li una mica la raó, passar-li la mà per l'esquena, reconèixer algun petit error. Tot s'hi val si Grècia s'abaixa els pantalons i passa pel tub. Aquest és l'escenari: a veure si aquests grecs entenen d'una vegada qui mana aquí. 

Tenen raó en una cosa: Grècia ha de complir i ha de canviar radicalment. Però per a això no cal que se suïcidi: es legítim collar els grecs, fins a cert punt. Juncker comença a escampar fum per dissimular la que intenten que sigui la solució miraculosa: Grècia se suïcida resignadament, però li donem la raó una mica perquè es mori una mica més contenta, perquè tingui la sensació d'haver guanyat alguna batalleta.

Colarà aquesta nova mentida interessada? Depèn. Una vegada més, depèn de la mesura de dignitat de Grècia. És un país capaç de ser immensament digne i immensament indigne. Depèn. 

Això es posarà cada vegada més interessant. Si un pirata com Juncker intenta fer-se passar per amic dels grecs i fins i tot reivindica hipòcritament la seva dignitat, és que hi ha molt partit per endavant i el resultat està més obert del que volen fer-nos creure.

(19 febrer 2015)

Τσίπρας-Βαρουφάκης i les promeses

14:13
El compte enrere del pols entre Grècia i el "holding Merkel&Cia" és una de les grans històries polítiques del nostre temps. No va només de diners i de deutes. Tampoc no va només de l'honestedat del que deu diners i ha de fer tot el possible per retornar-los, ni de la deshonestedat del que abusa de la seva posició per condemnar el deutor a la misèria. Ni tampoc va només d'Europa, d'aquesta desfigurada Europa, nosaltres que l'estimàvem tant, sobretot perquè no volíem ser africans mai més... 

És sobretot una història de política i de decència, que sabem com ha començat però no com acabarà. Política i decència: dues paraules que van juntes poquíssimes vegades. 

Podrà complir el prometedor tàndem Tsipras-Varoufakis les seves promeses electorals? A Grècia la política espanyola i catalana poden fer un salt qualitatiu: aquí és indecentment normal no complir les promeses, i a sobre -la veritat- la majoria d'electors passen de tot, encara que remuguin. Donaran la talla aquests dos polítics grecs descorbatats? Per ara, sembla que sí. 

Sens dubte, hauran de negociar amb la realitat i rebaixar expectatives: això és la vida real i no un somni de color rosa. 

Depèn de fins a quin punt respectin de veritat els seus votants i es respectin a ells mateixos. El respecte és la clau de la història que s'està escrivint aquests dies, amb un final tan incert, que no veurem ni aquesta setmana quan acabi l'ultimàtum ni en un mes o dos. 

La batalla serà llarga i duríssima. Però allà, entre Grècia, Berlín i Brusel·les es posa a prova una de les primeres oportunitats reals de la "nova política" real. No revolucionària ni trencadora, sinó dignificadora, que és una paraula lletja, però plena d'esperança i promeses raonables. 

De moment, el capítol actual porta com a títol un simple "ojalà". No és poc.

(18 febrer 2015)

Dones castigades per ser dones

6:17
L’any 2012, a Espanya les dones cobraven un 24% menys que els homes. El que s’havia anat guanyant en igualtat des del 2002, la crisi s’ho ha emportat: la igualtat salarial entre homes i dones ha passat a un lloc secundari, amb l’excusa que les coses estaven fatal per a tothom i hi havia problemes més greus per resoldre. 

Dit d’una altra manera, a igualtat de condicions, una dona ha de treballar onze anys i mig més que un home per tenir dret a una pensió similar: la desigualtat persegueix les dones en l’etapa laboral, en la jubilació i, si molt m’apures, fins a la tomba. 

Espanya, país punter “andeloshaiga”, ja és líder a Europa en desigualtat salarial entre homes i dones. La “marca" España” fa goig de veure, en efecte. En el camp del treball a temps parcial, també som campions: la diferencia salarial entre sexes puja fins a un 33,7%. Doble càstig, doncs: ser dona i tenir un contracte d’unes hores. Tot plegat, si hi afegim l’atur, ens dóna el retrat d’un país cada vegada més desigual i més injust. 

Com passava al segle XIX: ser pobre o proletari era dolent, però ser dona i proletària encara era pitjor. És una comparació exagerada? Una mica, sí. Però només de moment. Amb tanta meravella tecnològica com tenim per entretenir-nos i despistar-nos, no ens adonem que estem fent un rapidíssim viatge enrere en el temps: directes cap als anys 60-70 en moltes coses, i en altres anem de cap al segle XIX. I en ambdós casos, a ritmes diferents, la societat espanyola continua suspenent clamorosament en la lluita per la igualtat entre sexes. 

Sorprèn, en aquest sentit, la manca de resposta, la resignació, de milions i milions de dones castigades per ser dones. Molt em temo que el feminisme necessita també el seu “Podemos” per despertar… O això, o en pocs anys l’esquerda de desigualtat serà espectacular i més dramàtica encara.

(17 febrer 2015)

Gent com la Marina

11:51
La Marina F. és una amiga meva. Alemanya i de Matadepera. Bé, siguem precisos: bavaresa, que no se m’enfadi. I catalana, per suposat. Profundament independentista, tot i que m’escriu des d’un mail “punto es”. Sense manies ni “tonteries”, com ha de ser. Amb idees clares i rotundes, però amb un exquisit respecte envers la gent que pensa diferent, com servidor. Clar que compartim molts punts de vista, però no cal que els compartim tots per ser amics: és més, així ens enriquim mútuament, fent-nos pensar i dubtar l’un a l’altre. 

Tot i que ens hem trobat algunes vegades, bàsicament som “amics de gmail”. Ella és eficaç i pencona com correspòn al tòpic germànic: incansable, envia mails a tort i a dret, plens d’articles, reflexions, links, videos… És una inesgotable font d’idees, sempre des d’un independentisme sa i sensat que celebro: n’hi ha d’altres de possibles, viciats, tancats, insensats… 

Per què l’esmento a ella avui? Per una raó molt simple: perquè m’he adonat que al meu voltant, més o menys a prop, tinc la sort de tenir molta gent com ella. A vegades en persona, d’altres a través del gmail o del facebook o del twitter. És una immensa sort: gent que té ganes de pensar, de discutir, de preguntar-se coses, de fer que les coses millorin i de compartir idees. Gent que t’enriqueix la vida i la ment, que et dóna l’oportunitat de veure les coses d’una altra manera. Gent amb la que pots estar en desacord, pacíficament, i justament per això t’aporten moltíssim: per estar d’acord amb mi mateix no necessito ningú. 

Crec que és gent a la qual hem de donar les gràcies quan tenim aquesta immensa fortuna de compartir amistat i idees: ens ajuden a buscar nous horitzons, a replantejar-nos-ho tot. No per força hem d’acabar pensant com ells o elles, però segur que no acabarem pensant el mateix: ens ajuden a evolucionar, a matisar. Són una riquesa impagable. 

I en aquests temps de misèria i també d’esperança, de buscar sortides al laberint en el qual ens hem deixat empresonar (també per culpa nostra, però no només), és bo donar les gràcies a la gent que ens ajuda a alliberar-nos. Gent com la Marina. Com tants i tantes altres.

(14 febrer 2015)

El cas (i la moto) del jutge Vidal

5:51
Avui, classe de dret. Lliçó 1) Els grans principis, dret natural, drets i deures, filosofia del dret, coses dures d’aquestes… Lliçó 2) L’imperi de a llei, expressió imperial, imperiosa i ampul·losa, per omplir-se la boca: la llei és igual per a tothom. Lliçó 3) La llibertat, els seus delicats límits, fins i tot quan podem pensar que es cometen excessos, i la seva importància com a pedra angular del sistema democràtic. Lliçó 4) Els funcionaris públics poden tenir idees pròpies i fins i tot lluitar (democràticament) contra la llei? Ui, ves a saber… Fi del curs accelerat.

Passem a la realitat. Per exemple, al cas del jutge Vidal. És bon o mal jutge? Que ho jutgi a qui li toqui fer-ho, d’acord amb la llei que mesura la qualitat dels jutges. 

Quan es treu el barret de jutge, el senyor Vidal pot exercir de ciutadà? 

A Corea del Nord, no. A Espanya, tampoc. 

Pot el senyor Vidal redactar una constitució catalana, coreana, europea o universal? Aquí, no: per això el volen fotre fora. En coreà del nord, en català i en dialecte hispano-madrileny, això té un nom: censura, totalitarisme, repressió. 

Jo he de fer cas de la seva constitució? Si vull, sí. Si no vull, no. 

Cadascú és lliure de comprar-li o no la moto. 

Però ell té tot el dret del món a redactar la constitució que més li agradi, faltaria més. Tot el dret del món. I per això el volen fotre al carrer, “a la puta calle”. 

Això, en un país on fins i tot un individu com en Losantos es veu obligat, a contracor, a defensar Monedero, Errejón o Iglesias de la pornogràfica utilització que fa Montoro dels embolics fiscals de cadascú: Hisenda no és ni pot ser l’eina per al joc brut d’un partit. Losantos, que és llestíssim i malvadíssim, sap a què juguen Montoro i Rajoy.

La llibertat de pensament i expressió no pot ser una joguina en mans d’una colla de jutges partidistes i venjatius. Ni dels seus "capos" polítics. 

A mi, la constitució del jutge Vidal, ni fu ni fa. Però el jutge Vidal sí que m’importa. Perquè ell sóc jo, ell som tots i totes. Si el foten fora, estem fotuts. 

Per tant, estiguem d’acord o no amb ell, o defensem el seu dret a ser jutge i pensar pel seu compte, o aquest país està acabat.

(13 febrer 2015)

Ni verges, ni nets, ni purs

5:12
Ningú no arriba a la política ni net, ni verge ni pur. Ningú no esdevé milionari a base de fer obres de caritat. Ningú no arriba a ser un bon general sense haver vessat sang ni sense haver-se embrutat les mans quan era tinent o capità. No hi ha cap sant que no tingui alguns pecats sobre la seva consciència, en cas que tingui consciència, clar. 

Ningú no arriba enlloc sense trair-se ni sense trair, i molt menys sense haver ficat la pota. 

Al país de Xauxa ja podria ser, però en aquest planeta les coses van d’una altra manera. I no ho dic amb cinisme, sinó amb realisme, que és el que porta a una raonable exigència moral. 

Esperar la puresa absoluta de l’ésser humà és somiar truites, en la política o allà on sigui. No existeix. L’únic que podem determinar, més o menys, és la dosi màxima de merda (literalment, ho sento) que estem disposats a acceptar. I després, com es gestionen, i es purguen, els “pecats” més o menys venials que s’arrosseguen. 

Dos exemples, a sumar als del “club Gürtel” i als del “club Pujol”.  Un: el de Pedro Sánchez fulminant Tomás Gómez. Acaba de guanyar tones i tones de credibilitat. I d’enemics, d’aquests “kamikazes” i “space cowboys” que li mouen la cadira. Un altre exemple: la nefasta, i incomprensible, gestió que està fent Podemos dels pecats (venials? venals?) dels seus líders, dels embolics de diners que no acaben de quadrar i de les males jugades.

Esperar que algú arribi a “número ú” amb la virginitat intacta és d’il·lusos. Però la virginitat masculina o femenina té graus, com els té la prostitució. 

I, sense esperar miracles ni perfeccions impossibles, ni coses que la resta dels mortals no ens podem demanar a nosaltres mateixos i fem la vista grossa, tenim dret a exigir una política per sota dels nivells tòxics de verí que té l’actual. Puresa, no, perquè és impossible. Diguem que un límit màxim de tolerància als pecats. 

La regeneració moral que necessitem hauria d’anar per aquí. Primer, un pacte ètic i una tolerància raonable, difícil de fixar. I després una exigència radical a partir de la línia vermella. Perquè el que cal amb urgència no és només fer eleccions, com si això ho resolgués tot, sinó refundar moralment, èticament, aquest país. 

(12 febrer 2015)

El padrí, l'hereu i "la famiglia"

6:04
No és que em facin gaire pena els Pujols, la veritat, però els ha tocat ser cap de turc de tota una època. Dinamita pura en mans dels ministres "dinamiteros" per excel·lència, Fernández Díaz i Montoro. Gent sense manies per embrutar-se les mans i amb un "desparpajo" típic d'una Espanya que aplaudeix la cara dura de l'Esperanza Aguirre: un país brut, que no castiga la brutície.

Però ni els Pujols  van ser els únics que van tractar Catalunya com si fós el seu “cortijo” (hauria de dir “reialme”, ja ho sé), ni és just afirmar que l’únic que volien és enriquir-se i compensar els serveis a la pàtria. Les persones som més complexes i tenim més matisos. La política no va de matisos, però la vida sí: cal jutjar sense carnet, sense odi, amb una mica d’eqüanimitat. 

Al fons del retrat devastador del pujolisme tenim un personatge tocat però resistent: l’hereu Mas donant la cara i intentant salvar-la sense trair el seu padrí. El seu és un paper molt difícil: per a un home calculador, fred, “trepa” i interessat com ell, té el seu mèrit. 

Diguem-ho clar: els Pujols van fer coses normals. Coses que va fer moltíssima gent de tots els partits. No tothom, per suposat. Però sí molts dels que s’escandalitzen, hipòcritament, sense passar-se, no fos cas que surti tot… 

Als Pujols els tocarà pagar (moralment segur, judicialment ho dubto) en proporció al que van treure del "cortijo català". Què hi farem. I Mas haurà de pagar el seu propi "impost de transmissions" com a hereu i aliat de "la famiglia".

Tanmateix, hi ha un aspecte relativament positiu a remarcar. No siguem pessimistes ni tampoc caiguem en el cofoïsme de sempre: no hem vist debats parlamentaris similars ni a Extremadura, ni a Andalusia, ni a València ni a Madrid. Ni els veurem, l'Espanya actual no va d'això, sinó de tapar la merda com es pugui i aguantar fins que la gent s'acostumi.

Fins i tot entre les clavegueres hi ha categories: n’hi ha de més o menys putrefactes. I Catalunya està entre les que menys en són, les que (amb totes les dificultats i trampes del món) hi ha gent (honorable, però humana) que intenta ventilar una mica. 

Això no és “qualitat democràtica”, com alguns ens volen fer creure. Ni fa superior Catalunya en res, òbviament. Però tampoc no és el mateix menú d’excrements que ens ofereix  a diari la política espanyola, sempre tan segura de comptar amb la submissió d’un poble meravellós, digníssim, del qual en formem part, però massa habituat a ser esclau. 

No és la revolució, ni falta que fa, ni és una meravella per la qual haguem de cantar les excel·lències del país (com alguns fan aquests dies), però almenys dóna certes esperances: no és tampoc la pornogràfica indecència en la qual està caient precipitadament aquest país, aquesta Espanya que arrossega Catalunya en la seva caiguda.

(11 febrer 2015)

I per què no recuperem la pena de mort?

9:21
Creure’s les enquestes és molt, molt arriscat. Per exemple, la que “oportunament” acaba de fer-se pública aquest dilluns i que, “casualment” demostra que la societat espanyola demana més mà dura. “Palo y tentetieso”, aquest és el programa que ens estan aplicant, convencent-nos, a sobre, de què respòn al clamor d’una àmplia majoria social. 

Sembla ser que un 67% dels ciutadans estan a favor de la cadena perpètua, amb aquest estrambòtic invent per suavitzar-la: “revisable”. La paraula “revisable” fa més digerible la darrera barbaritat impulsada pel govern del PP i acceptada pel PSOE, amb alguns matisos per mirar de salvar la cara amb un esperpèntic “pacte antigihadista”. Senzillament, incomprensible. 

Sorprèn que, en un país on la Constitució ha esdevingut una mena de manament diví, immutable i inqüestionable, cap dels seus abraonats defensors no s’esveri per una norma que com a mínim és dubtosament constitucional. 

Doncs no, ho troben la mar de bé, mria tu que n’arriba a ser, de curiós. 

Ja ho entenc: és per respecte a la voluntat popular. La gent –pel que sembla- vol mà dura. I què ha de fer un govern? Doncs el que vol la majoria... 

Per tant, no estaria de més anar pensant a recuperar la pena de mort. I si pot ser a “garrote vil”, millor encara. Més hispànic, impossible. Tampoc no estaria malament anar pensant a estendre la jurisdicció de la Justícia Militar (que serà militar, però de justícia no en té res) a la vida civil. Ja veuràs tu com ens espavilem tots plegats. I els catalans que vigilin, que els tribunals militars els carrega el diable...

 I així, com aquestes dues senzilles mesures d’ordre, les que calguin: en quatre dies, quatre, aquest país s’adreçaria, ens deixaríem tots plegats de punyetes i les coses començarien per fi a ser com Déu mana. És obvi que els que tenen línia directa amb el seu Déu ja saben perfectament què vol i què no vol. 

I mica a mica ens van empenyent cap a un país que aviat serà la pitjor Espanya de totes les possibles. Serà revisable, aquest desastre? Dubtós, com a mínim...

(10 febrer 2015)
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes