Home Archives for de desembre 2014

Principis / Principios

7:12

•

Manuscrit. Wikipedia commons

I per començar l'any 2015, el poema "Termòpiles", de Konstandinos Kavafis (a. 1911).
El mejor comienzo es un poema sobre los principios...

TERMÓPILAS

Honor a aquellos que en sus vidas

custodian y defienden las Termópilas.

Sin apartarse nunca del deber

justos y rectos en todos sus actos,

no exentos de piedad y compasión.

Generosos cuando son ricos, y también

si son pobres, modestamente generosos,

cada uno según sus medios;

diciendo siempre la verdad,

mas sin guardar rencor a los que mienten.

Y mayor honor les es debido

a quienes prevén (y muchos prevén)

que Efialtes aparecerá finalmente,

y pasarán los Persas.

2015: mirant cap a les Termòpiles

6:48

•

Les Termòpiles devien ser, fa més de dos mil anys, un lloc impressionant, un estret passatge entre la terra i el mar. Allí van combatre i morir els tres-cents espartans i el seu rei Leònides: una estàtua vulgar ho recorda a peu de carretera, en un lloc més vulgar encara, que no ha conservat res de l’antic paisatge.

Com Grècia, que és al mateix temps una ruïna del món antic i del món contemporani: el bressol d’Europa i d’occident i la tomba del somni de la Unió Europea. Grècia: el gran monument a la demolició sistemàtica de l'Estat del Benestar, convertit en un zombie i ara per ara tocat de mort.

La de les Termòpiles és una història èpica i brutal, que es pot llegir/veure com a “300”, en format còmic, o en versions una mica més riques i clàssiques, com la d’Heròdot: xovinista i no massa fiable, però gloriosa i inspiradora.

En qualsevol cas, és la crònica d’un desastre, d’una derrota inapel·lable d’un petit país, la Grècia de les ciutats-estats, davant d’un imperi mastodòntic, el persa. Les tropes del gran emperador persa tenien un magnífic ambaixador, que les precedia: la por.

Calia estar fet d’una pasta molt especial per aguantar les tremolors de les cames davant d’aquell exèrcit tan impressionant...

Sí, els grecs van acabar malament a les Termòpiles, però la guerra va acabar pitjor per als perses, un temps després. El gran imperi es va veure obligat a retirar-se amb la cua entre cames... La por no va ser suficient.

I a què venen les Termòpiles ara, quan ja queden poques hores per estrenar el 2015? Una vegada més, la història ens porta a Grècia, on el FMI, la Unió Europea, la banca i els poders financers han fet un experiment sàdic: fins a on pot aguantar un país, fins a quin punt es pot trepitjar, empobrir i humiliar una societat. Han descobert el que ja sabíem: es pot arribar molt, molt lluny... Fins que s'arriba a un punt, sovint inesperat, en el qual hi ha gent que comença a dir prou.

Allà és just on acaba la por.

Grècia es troba aquí, a punt d’engegar a fern punyetes el sistema (que inclou una part de l'esquerra, patèticament domesticada) i passar-se a Syriza. Per això els volen fer por, encara més por. Per això els amenacen, i només és el principi: ull amb el que voteu, perquè ho pagareu encara més car... Vigileu, que esteu jugant amb foc i us pot caure al damunt l'apocal·lipsi...

Als 300 espartans això no els va impressionar gens ni mica: ja ho tenien tot perdut.

La batalla del 2015 comença aquest gener, doncs, a Grècia: allà ens hi juguem, per variar, el futur d’una Europa millor que aquest paisatge devastat, que aquesta societat triturada.

Després de moltes Termòpiles, de moltes derrotes, de molta misèria, comencem a pensar que el terrorifíc i immens exèrcit persa pot ser vençut...

(31 desembre 2014)

La llet, el Mercadona i "change.org"

5:20

•

A change.org hi ha en marxa una campanya d’uns ramaders navarresos (San Antón) que lluiten perquè Mercadona obligui a un dels seus “interproveïdors” a continuar comprant-los llet. Sembla ser que els estan castigant així per haver denunciat pràctiques abusives de les grans indústries lleteres que monopolitzen el mercat. El cas no és gens anecdòtic, més enllà de qui tingui raó: en un país que ha d’importar llet, un 30%, no té sentit menysprear la producció pròpia. I, per altra banda, fa pensar una mica sobre allò que hauria de fer l’Estat i no fa… Una vegada més, tenim un Estat que passa olímpicament dels interessos generals i que està al servei de l'oligarquia i dels seus "bisnes".

Produir un litre de llet costa als ramaders més del que cobren, uns 30 cèntims. El negoci seria ruinós per a ells… si no fos per les subvencions europees. És a dir, en realitat els contribuents subvencionem a les grans distribuïdores i empreses lleteres, perquè no hagin de renunciar al seu marge de beneficis. Ho fem a través dels ramaders, sí, però subvencionem a la gran indústria i els grans supermercats. En l’agricultura passen coses similars. I si mirem d’in venen els productes que trobem als prestatges del súper, al·lucinarem: moltíssims provenen de països que encara es poden collar més, fins a nivells de misèria. Tot sigui per oferir preus baixos… i tenir guanys altíssims que serveixen per consolidar i ampliar el monopoli. Més trampós, impossible: diuen que és per beneficiar el consumidor, però és mentida. I maquiavèlic: els propis consumidors ajudem a que ens arruïnin.

En comptes de regular correctament el mercat i evitar abusos, que és el que li toca a l’Estat o a la Unió, compensen la seva inhibició a través d'importantíssimes subvencions agrícoles i ramaderes: la meitat del ridícul pressupost de la UE. Una vegada més, la UE està al servei de les grans empreses i corporacions. Amb un estil menys groller que l’espanyol, sí, però en la mateixa línia: muntanyes de diner públic al servei d'interessos privats

La famosa llibertat de mercat, la teòrica defensa de la competència, en realitat és només la cobertura per a un gran engany: l’economia sencera està cada vegada en mans de menys corporacions, d’empreses que creixen i creixen fins esdevenir autèntics monopolis a la pràctica. Visca la competència i el liberalisme, sí, però per als altres…

(30 desembre 2014)

Tots els pilotes de Felipe VI

7:07

•

Aquesta és una de les tradicions de Sant Esteve i dels dies post-Nadal. Fer-li la pilota al rei. Es digui Juan Carlos I o Felipe VI, la tradició és invariable: hi ha centenars de ments pensants (tan afalagadores com intoxicadores) que dediquen les seves neurones de cortesans a fer l’exègesi del missatge reial de la nit de Nadal.

Primer cal valorar curadament tots els detallets de la posada en escena: que si el silló, que si les fotos familiars, que si el pessebre. En la ment del súbdit que vol fer mèrits, tot té un missatge ocult i profund que convida a la reflexió

Després, es procedeix a la disecció respectuosa de cada frase, a la recerca d’unes suposades claus que ens han d’il·luminar a tots. I si no acabem de trobar res que valgui massa la pena, sempre podem dir, com Pablo Iglesias, que estem d’acord en la diagnosi: a veure si la Leti ens envia un whatsapp i quedem per fer petar la xerrada… O com altres comentaristes ensabonadors, que es queden tan amples dient que és impossible estar en desacord amb el missatge reial.

Els graus de piloteig són tan diversos com els estils de fer la genuflexió, però tenen en comú la mateixa submissió mental que tan de mal ha fet a la democràcia en aquest país: lliuri’m Déu de pensar pel meu compte… Havent-hi neurones coronades que ens diuen quatre frases boniques i vagues, tot i que amb un to enèrgic i impecablement executat, per què hauríem de portar-li la contrària a aquest senyor, membre d’una nissaga monàrquica tan exemplar com la dels Borbons?

La tradició, doncs, és meravellar-nos amb la buidor i buscar-hi el que no trobarem mai: idees. Ah, sí, resulta que esmenta Catalunya, la crisi o la corrupció: al·leluia! I què ha d’esmentar, el misteri dels tres reis de l’Orient? Tanmateix, el botafumeiro no s'atura...

Però, de veritat algú pot pensar seriosament que al discurs de Felipe VI hi ha algun contingut mínimament interessant que mereixi dedicar-hi tres segons, alguna idea que ens estimuli a construir de veritat un país millor? Ni una. Per moltes voltes que li donin, en català això té un nom: un pet bufat. Reial, sí. I solemne. Però bufat.

(27 desembre 2015)

Tres "eurillos" més al mes

14:02

•

El govern Rajoy ha pensat en un regalet de Nadal per als treballadors. Són així d’entranyables, sempre pendents de fer-nos feliços a tots i de tirar endavant aquest país... Mira que n’arribem a ser, de desagraïts. Com que divendres 26 no és festiu a la capital de les Espanyes, faran consell de ministres i aprovaran que el salari mínim pugi tres euros l’any que ve. De 641,4 euros a 645,3. Espectacular. I encara gràcies, que ha estat congelat el 2013 i el 2014.

Tothom sap que a Espanya hauria d’estar al voltant dels 800 o 900 euros mensuals, ja acceptant que no pot estar al nivell dels països realment rics d’Europa, però tampoc al dels països més empobrits. Però la macroeconomia, sempre tan misteriosa, sembla ser que desaconsella pagar decentment els treballadors. No perquè al darrera d’això hi hagi cap mena de comportament abusiu o egoïsta, ni cap mena de voluntat de destrossar el mercat de treball. Faltaria més: només es tracta de raons tècniques i científiques.

El Banc d’Espanya -una institució tan inútil i ineficaç com el Senat- ho té claríssim: apujar els sous farà mal a la recuperació econòmica. Sí, justament aquesta esplendorosa recuperació que ens venen dia sí i dia també i que els éssers humans normals no acaben de veure per enlloc.

Doncs, ves per on, corre perill si s’apugen els sous. I ja no diguem si aquest país es tornés boig i decidís acabar d’una vegada amb la indecència del salari mínim. Seria la catàstrofe, el final de la recuperació, la ruïna... De manera, que res de res, a aguantar i sacrificar-se per la pàtria i per la bona marxa de l’economia. Fins que es pugui començar a “repartir beneficis”, posem que cap al 2027... Paciència.

Mentrestant, segons el mateix BdE, el benefici net de les empreses espanyoles no financeres ha pujat en els primers nou mesos de 2014 un 62,4%. Els increments salarials en el mateix període se situen en un 0,53%.

Més clar, aigua. I més abusiu i més trampós, impossible.

(24 desembre 2014)

Bon Nadal!, signifiqui el Nadal el que signifiqui per a cadascú de nosaltres... I gràcies a totes i totes per llegir aquest blog o els articles al Diari de Terrassa, i sobretot pels comentaris i diàlegs que anem mantenint. Durant les festes ens veiem per aquí (o al facebook o al twitter), si voleu...

Que venen els de Podemos

7:16

•

Quan tothom se’ls tira a la iugular, amb més o menys brutalitat o elegància, és que amenacen seriosament per primera vegada el nucli dur del sistema: les claus del repartiment del poder, de la pasta, dels favors (a retornar) i dels abusos. Això val per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya: Podemos és una amenaça seriosa per a la casta.

Cert que hi ha moltíssimes possibilitats que el sistema els fagociti (menystenir “el sistema” és un error d’aprenent) i els desactivi, però en tot cas, de moment la por ha canviat de bàndol. Ja era hora. Aporten més esperances que projectes: tot arribarà i ja veurem si són capaços o no d’estructurar un programa sòlid. Però també ja era hora de respirar una mica d’aire fresc.

Tothom sap que ja tocava, fins i tot els que estan en fals i no ho reconeixeran mai: els grans canvis només poden venir des de fora, això funciona així.

Però no els fem sants abans d’hora, no els donem el premi Nobel abans d’hora, com a l’Obama: temps al temps.

Tanmateix, la partida s’ha posat interessant: es dibuixa un cert projecte d’Espanya que pot ser atractiu per a molta gent. Hi ha algunes Espanyes que poden ser fins i tot molt seductores: no totes són per força opressives, insultants, empobridores, tancades. No de totes cal sortir pitant: d’aquesta, sí, sens dubte.

Pel que fa a Catalunya o al món local, diria que la partida és una altra, o moltres altres, i que Podemos no representa en absolut el mateix que a nivell estatal o europeu: la complexitat i la subtilesa ara per ara els queden molt lluny. I s’equivocaran si volen jugar a totes les lligues: prou favor ens fan a tots amb el seu projecte de regenerar Espanya des de dalt, que és on està el nus del problema.

Amb una mica menys de supèrbia, una mica més de realisme sobre com és realment aquest país (no només la casta, tot el país), i la mateixa empenta que tenen, si saben identificar els adversaris i els aliats, poden trobar la clau del candau. La fórmula que pot començar a deslligar l’estaca on ens volen tenir a tots lligats. Per això els bombardegen sense manies, i només és el principi.

(23 desembre 2014)

Per Nadal, adoptem un litre de benzina

9:34

•

Sí, sí, una mica més, sisplau. O molt més, clar, si s’animen a fer-nos un favor, que segur que sí… Aquest és el meu prec a les benzineres, petrolieres i altres grans corporacions del capitalisme “deamigotes” que tan simpàtic i entranyable li sembla al nostre govern, sobretot si paguem nosaltres la festa, les copes i la propina. Sisplau, estafin-nos una mica més. En el fons, als conductors ens agrada. I als ciutadans, ja acostumats a rescatar bancs i altres “xapusses i mangàncies” encorbatades, no ens vindrà d’aquí.

Trobo que és una llàstima que justament quan baixen espectacularment els preus del petroli, les petrolieres i benzineres només puguin apujar lleugerament els seus marges comercials. És tristíssim: només han pogut incrementar els seus marges entre un 0,3% i un 0,9%. Poqueta cosa, en un litre. I segurament en milers de milions de litres, també. Una misèria, sens dubte. Un percentatge ofensiu, indignant.

Els conductors hauríem d’exigir, quan fem benzina, que ens cobrin com a mínim un litre de més, o dos. Tot sigui per demostrar la nostra solidaritat amb aquestes grans corporacions.

Ens fan el favor, impagable, d’oferir-nos benzina. A sobre, ajuden al govern a recaptar impostos: més solidaris, impossible. I quan al món de l’alta política algú es queda sense feina, sempre pot trobar un modest aixopluc a les petrolieres, les elèctriques, les gasistes, les autopistes, la banca, les telefòniques, els transports, les grans constructores, les “gestionadores” de contactes… Quanta bona gent, altruista, disposada sempre a donar un cop de mà…

Què més els podem demanar? I a sobre hem de ser avars amb tota aquesta bona gent? Crec que no, i menys encara en aquestes festes tan entranyables. Es mereixen això i més, un gest d’agraïment i solidaritat.

Paguem sempre un litre de benzina més del que posem al dipòsit. Fem-ho. Ajudem-los. Siguem solidaris. S’ho mereixen, sens dubte. I els governs encara més, que no dormen perquè pensen dia i nit en els nostres interessos…

Per Nadal, adoptem un litre de benzina. Segur que ells ens ho retornaran amb escreix.

(20 desembre 2014)

Frankenspain: la "seva" Espanya

6:31

•

Mica a mica, les peces van encaixant. El govern espanyol està forjant un nou model d’Estat, que no portava al programa (de fet, del programa no se n’han recordat mai més, només servia per al que servia) però que té un claríssim component ideològic, classista i partidista. Agradi més o menys, és innegable que es tracta d’un model eficaç, que cada dia funciona una mica millor, a mesura que les peces van encaixant.

Les darreres peces ja les hem anat veient: enduriment del Codi Penal, restriccions a les llibertats individuals i col·lectives, control exhaustiu dels jutges i de la justícia… N’hi acaben d’afegir una de fonamental: un nou model de Fiscalia, que la dimissió de Torres Dulce (que no és sospitós d’esquerranisme, precisament) acaba de deixar disponible. Anteriorment, el model es va anar definint amb una sèrie d’eixos perfectament coherents: un classisme desacomplexat, la conxorxa definitiva amb grans corporacions i banca, el capitalisme “de amiguetes i amigotes”, la recentralització d’Espanya sense manies, l’AVE patriòtic i captiu de les grans corporacions, el càstig brutal a la cultura, les retallades indiscriminades a l’Estat del Benestar, la conversió de deute privat en deute públic, l’anticatalanisme visceral i electoralment rendible, la minimització de la corrupció, la despesa en armament, l’utilització descarada dels mortadel·los estatals…

Tot encaixa perfectament: el model comença a ser molt visible i sòlid. No ens enganyem. Cert que han hagut de renunciar a alguna peça que grinyolava, com l’avortament, però només per purs càlculs electorals: quan puguin, ja hi tornaran, no patim. Pel camí, no ens n’oblidem, han consumat un canvi a traició de la Constitució (pecat imperdonable de Zapatero, però ja els va bé) i un canvi de rei, que no és poca cosa, per tapar una muntanya d’escombraries que amenaçava el sistema sencer, el de la Segona Restauració Borbònica. Sense oblidar el fantasma de la gran coalició, del qual tindrem temps per parlar… Faltava el fiscal general, que no devia ser prou submís: és una peça fonamental per arrodonir la manipulació de la justícia, una eina clau per passar per la pedra tot un país.

Doncs bé, ja ho tenen quasi tot a punt… La "seva" Espanya, una nova i vella Espanya, ja quasi està a punt. I ara no sé per què, però em recorda alguna cosa...

(19 desembre 2014)

El festival dels festius comercials

9:40

•

La realitat, sempre tan tossuda, diu clarament que regular els horaris comercials -de la manera que es fa en aquest país- no serveix de gaire. Per no dir de res. Ho estem veient aquests darrers dies pre-nadalencs, amb l’embolic dels diversos calendaris que hi ha en joc. No s’aclareix ningú. Típic d'aquest país, on es decreta, regula i legisla molt, però les estratègies "brillan por su ausencia". I brillen molt, moltíssim.

Una de les línies argumentals per regular horaris és la patriòtica: des d’on s’ha de regular, des de Madrid o des de Barcelona? Importa més això que el fons de la qüestió. L’altra és la clàssica (i ineficaç) defensa teòrica del petit comerç, sovint en funció de càlculs electoralistes. I finalment hi ha l’argumentari liberal, trampós a més no poder: com mes liberalització, més negoci i feina. Les tres línies es creuen, de forma caòtica com és tradició en aquest país, i cadascú que faci el que pugui amb el calendari que li toqui.

Té poc sentit, tot plegat. Pensar que es vendrà més per tenir més hores obert és una forma, gens innocent, de pensament màgic: en un país on la majoria cada vegada té menys diners, on els salaris van a la baixa, on la precarietat és norma, a veure qui creu de veritat que poden augmentar les vendes. Senzillament, impossible. Ni a crèdit, que va ser el truc dels anys de borratxera financera i immobiliària. De la mateixa manera, encorsetar la competència tampoc no té massa sentit a la llarga: els consumidors acaben triant pel seu compte, més o menys, i no hi ha manera de convertir-los en “clients captius”, que és el que molts voldrien.

Seria molt, molt més fàcil, que els poders públics es deixéssin de regulacions que no els pertoquen, i a canvi controléssin millor el que sí els correspòn: horaris dels treballadors, condicions de treball i de salari, garantir una competència lleial, millorar prudentment el crèdit… I després, que cadascú faci el que pugui. Que d’això és del que va l’economia en una societat capitalista: no de predicar liberalisme i després controlar les lleis i els recursos públics al servei d’uns interessos. Però no hi ha perill de què passi res d’això: els horaris comercials continuaran essent un embolic, cadascú continuarà tensant la corda cap allà on li convé, amb arguments més o menys capciosos, i al final els consumidors acabarem fent també més o menys el que ens convingui o ens deixin…

(18 desembre 2014)

A veure si sona la flauta

7:04

•

Espanya té un govern que sap cap a on va, encara que a molts no ens agradi: a protegir i beneficiar la banca i les grans corporacions, a redistribuir la riquesa sense estats del benestar ni punyetes, a recentralitzar Espanya, a fossilitzar per sempre la Constitució, a tapar com es pugui la corrupció… No es pot dir que no tinguin un programa ni que no siguin coherents. Però, i a Catalunya? Cal tenir molt valor per defensar que Catalunya té un govern.

Té una cosa que es diu govern. I gent que mana, es belluga i “mangoneja”, gent “vestida” de govern. Però cap a on van, exactament? I cap a on pretenen portar-nos? No en tenen ni la més remota idea. Per no parlar de les diverses oposicions "parlamentàries". Viuen en un món irreal convençuts de què la realitat són ells: tranquils, en poc temps podran descobrir què és la realitat…

Improvisen cada dia, tot i que ara això es fa amb el format mediàtic i espectacular de les conferències: a veure qui diu menys amb més castell de focs. I el dia a dia? Bé, gràcies, un desastre de magnituds còsmiques. Per culpa dels malvats barrufets de Madrid? En part sí, però no només. Oblidar que l'actual govern català forma part de la mateixa família ideològica que e govern espanyol (tot i que amb formes i tradicions molt diferents) seria un error. Per no parlar del cas Pujol: ja no hi ha gaire més a dir, el retrat d’una època ja està fixat a les nostres ments i no el canviaran per molt que s’emboliquin amb les banderes.

Avui fem unes plebiscitàries, demà unes constituents mig plebiscitàries, a l’altre obrim ambaixadetes, després ens emboliquem amb batusses judicials, li donem quatre voltes a llistes transversals, fem cua per rebre les engrunes dels avançaments de tresoreria (amb els quals l'Estat està jugant una estratègia molt intel·ligent), ens mirem els pressupostos i a veure què fem… I així passen els anys, a la deriva, en total desgovern. Molta retòrica patriòtica, sí, i molt tacticisme de via estreta per tot arreu, però poc respecte i esperit de servei a les persones: les setmanes passen a base de grans declaracions, buides, però boniques, això sí. Tot són declaracions i declaracions, muntanyes de paraules que no van enlloc.

Marejant la perdiu, a veure si sona la flauta. Però sense una idea de país, sense un guió. I així va tot, pel pedregar. Amb estelades, però pel pedregar.

(17 desembre 2014)

Líders en AVE... per no anar enlloc

9:36

•

Espanya és el segon país del món en línies d’AVE: 3.000 quilòmetres. Quin és el primer? La Xina, unes vint vegades més gran que Espanya, en té uns 7.000, que volen doblar en els propers anys. Però que tremolin els xinesos, que aquí no ens quedem curts: hi ha en marxa 1.000 quilòmetres més d’AVE. Som líders mundials, vaja, els reis del mambo en inversions multimilionàries i megaruïnoses.

Crisi? Algú ha dit crisi? Per a l’AVE no hi ha hagut crisi. No ha deixat de ser la màxima prioritat estratègica dels governs espanyols, herència del “nacionalisme ferroviari” d’aquell gran patriota que es deia Aznar. “Ni una capital de província sense AVE”, aquest era el lema megalomaníac. Volia tenir lligada i ben travada tota Espanya a través de l’AVE, sense oblidar la Constitució i els seus candaus blindats, per suposat. I de passada, també és una bona manera de tenir contentes les grans empreses d’obres. El “palco del Bernabéu”, per entendre’ns.

Però, per cert, quants quilòmetres d’AVE té França, més gran i molt més poblada que Espanya? Uns 2.000 quilòmetres, i no els surten tampoc els números. I què fan els francesos? Just el contrari que nosaltres: han decidit que són més importants les línies de ferrocarril convencionals i per tant ja no fan més alta velocitat. La connexió amb la Junquera la tenen prevista per al 2032. I la connexió amb el País Basc no té ni calendari aproximat...

Sembla ser que al ministeri de Foment hi ha tremolors i ansietat, perquè això desbarata tots els plans faraònics de l’alta velocitat espanyola i del seu model classista de "trens per a rics". I ens recorda, a més, que hi ha pendent una infraestructura que sí és estratègica i important: el famós “Corredor Mediterrani” per a mercaderies. Sí, la mateixa que volen fer passar tant sí com no per l’Aragó, no fos cas que Catalunya s’independitzi i encara li deixin una infraestructura que l’ajudi a independitzar-se més. O cobrar peatge.

Tot plegat, brillant a més no poder i absolutament revelador de la manera de ser, de pensar i de malgastar dels governants espanyols. A França encara deuen riure des del dia que li van explicar a la ministra Pastor que ells tenen altres prioritats...

(16 desembre 2014)

Tics franquistes: "La calle es mía"

6:57

•

Per a molts joves, que ja no tenen com a referent vital ni polític la transició, i que mentalment tampoc no viuen ja a Espanya, esmentar Fraga Iribarne és com si dius Genghis Khan. Sí, em sona... però refresca’m la memòria, sisplau…

Fraga, Fraga... El fundador de l'actual dreta espanyola.... Aquest individu, franquista fins a la medul·la i després tunejat com a demòcrata, va dir una de les frases més brutals de la nostra història. Una frase digna d’una dictadura, és clar: “La calle es mía”. Els que ja tenim una certa edat recordem què volia dir. En llenguatge clar i directe: si surts a manifestar-te t’arrisques a rebre una bona garrotada. O dues. O les que et toquin en el sorteig. I amb un rerafons claríssim, masclista, per suposat: si comparem les dimensions dels nostres testicles, has de saber que jo els tinc més grossos.

Aquest era el missatge. Sembla tret de la nit dels temps, però gràcies a l’actual govern Rajoy, en fase de descomposició, torna a estar d’actualitat: ens acaben d’endinyar una nova “llei Fraga”.

No ens pot sorprendre: tenen fins i tot la duresa facial necessària per afirmar que és una llei avantguardista per protegir les llibertats i els drets dels ciutadans. Avantguardista, sí: un nou referent a escala mundial. Per no dir progressista, ja posats, sense manies: no ve d’un pam.

Llàstima que de la mateixa manera que Fraga no va convèncer mai ningú (amb dos dits de seny i una mínima dosi de decència) de què era demòcrata, els costarà una miqueta convèncer aquest país de què l’ADN d’aquesta nova llei de seguretat ciutadana no té unes arrels ideològiques… Franquistes? Totalitàries? Ai, calla, tens raó, que no els agrada que diguem que el franquisme era “totalitari”. Doncs perquè no se’ns enfadin, diguem que és una llei “autoritària”, que queda més finet i en el fons tots sabem que vol dir exactament el mateix. Una llei que diu exactament el mateix que deia Fraga: “La calle es mía”.

De manera que Espanya continua el seu viatge cap al passat, cap a la misèria moral, política, econòmica... Mica a mica, anem tancant el cercle: tot torna allà on va començar. Per no haver escombrat a fons el franquisme i el nacionalcatolicisme (l'esquerra tampoc no s'hi va atrevir mai), ara els tics franquistes s'estan convertint en una malaltia cada vegada més greu.

Com al mític conte: "Quan van despertar, Franco encara estava allà".

(13 desembre 2014)

Porno dur: el Nadal de la recuperació

9:54

•

Barrejar el porno dur i salvatge amb la màgia del Nadal és una indecència. Una més, ja no ve d’una, en un país que va d’obscenitat en obscenitat i no acaba de tocar fons. Això és el que fa Rajoy, sense manies: a veure si ens empassem una mentida més, que ja en portem unes quantes i de grosses i no ha passat (encara) res massa greu. Podrien posar-hi més imaginació i creativitat, perquè fins i tot per dir mentides cal esforçar-s’hi una mica...

Però ja no en saben més ni hi ha més recorregut: estem arribant al final del trajecte. I al principi d’una cosa fonamental, revolucionària, i que pagaran cara: la recuperació del respecte que ens han perdut. El guió de les mentidetes de rigor continua, invariable: hi ha cues a algunes botigues, es venen uns quants cotxes més, la famosa prima de risc està baixa…

Conclusió segons Rajoy: aquest és el Nadal de la recuperació. Així, literalment. I més encara: la crisi és ja passat. I l’atur que vigili, que el govern el té enfilat. I la corrupció? Igual o encara més: l’imperi de la llei ja il·lumina el camí cap al pessebre, els angelets canten i toquen la lira, els pastorets estan resignats amb la seva misèria, els rescatats dónen gràcies als déus i… Com diu la dita, “aquí paz y después gloria”. Bons sentiments nadalencs, bons desitjos d’any nou, amor i pau, bon rotllo i pau i que duri. I a celebrar el primer Nadal de la recuperació amb torrons a crèdit, cava rescatat, "polvorones” desnonats, neules de salari mínim de vergonya i una misèria ètica que no la tapen ni dos-cents cors celestials.

Això és la recuperació? No: això és pura pornografia. I enfotre-se’n de tots nosaltres: no queda fi dir-ho, però això és el que fan un dia i un altre. I ja n’hi ha prou, ja comença a haver-n’hi prou. Aquests “pastorets” porno s’han d’acabar.

(12 desembre 2014)

França s'espanyolitza

9:39

•

El primer ministre francès, Monsieur Valls, el mateix que no li veu cap problema a canviar el nom del seu partit socialista per alguna cosa més “guai”, ja té la seva agenda liberalitzadora, reformista i dinamitzadora. En diuen “llei Macron” i la venen amb els arguments que aquí ja hem tingut el privilegi d’escoltar: es tracta d’eliminar traves i candaus, de fomentar l’economia francesa, de modernitzar-la. És a dir: espanyolitzar França, per entendre'ns. Un anticip -encara suau- de la mateixa fórmula de verí que aquí ens han injectat en dosi de cavall i que està destrossant el país i matxacant milions de persones.

La gran mesura simbòlica (a França això no és cap broma) és que les botigues obrin més diumenges: com si la gent comprés més perquè els comerços estiguin oberts més hores. Però és una mesura“guai”, molt americana: els prometran que França serà en quatre dies l’enveja d’Occident i part de l’estranger, que els treballadors no han de patir per res, que aniran posant en forma l’economia i crearan feina i riquesa a tota màquina. Com aquí. Com a Portugal o Grècia, per posar dos exemples. Com aviat faran a Itàlia, tot i que com que són més espavilats, de moment parlen molt i dissimulen més: una estratègia molt intel·ligent per evitar el desastre.

Unes quantes retallades més (els mercats ho exigeixen, és el rotllo de sempre), unes quantes mesures de simplificació administrativa (retallar regions, impressionant, sí) i una mica de demagògia més…

I a esperar el futur gran tractat que negocien en secret els Estats Units i la Unió Europea per acabar de desgraciar Europa i posar-la en mans de les grans corporacions: que Déu i el Diable ens agafin confessats amb la mala jugada que ens estan preparant, amb nocturnitat i traïdoria. També ens clavaran el mateix rotllo: es tracta d’eliminar barreres que bloquegen la competitivitat, de generar noves oportunitats de negoci, de posar el “turbo” per crear feina i riquesa…

I d’aquí a uns anys (si no ho evitem urgentment) quan algú faci números, a França li passarà com a Espanya: el balanç serà un complet desastre. Com Europa sencera. Volen suïcidar-nos, més que matar-nos. I caldrà veure fins a quin punt hi estem disposats…

(11 desembre 2014)

La casta intocable "premium"

8:13

•

Aquests no són com els de la Índia, no, que són intocables miserables. Els d’aquí són intocables de categoria. No humana ni social, no, però sí amb poder, influències… Una llarguíssima llista d’altíssims càrrecs, salvapàtries, màsters del univers, financers del món mundial, reietons i reietones de regnes obscurs i fangosos, cognoms nobilíssims, aforats, tresorers, privilegiats, caradures, figures aparents de l’“establishment”, famosos de totes les espècies, “fills de” (vull dir fills de cognoms intocables), aprenents de “nicolasín”, comissionistes, inventors creatius de negocis impossibles que paga un altre, “mangantes” de tota mena…

La llista no te l’acabes. Intocables. Pura casta, per entendre’ns, sempre amb la llei i la justícia de la seva part, perquè tot està acuradament connectat: hi ha vàlvules de seguretat més matusseres o més refinades, però totes funcionen raonablement bé.

Una llista coronada, és clar, per la corona, el govern i qui més convingui, que aquest país és prou ric com per aguantar-los a tots i no enfonsar-se encara.

En un país així, algú se sorprèn ja, a aquestes alçades, de la solució que han trobat a les peripècies financeres del matrimoni Urdangarín-Borbón?

L’amor, ja se sap, altera les facultats cognitives. Un bon dia et pots trobar un Jaguar al garatge o les claus d’un palauet a la mà, però sents amor, tant amor, tant, que no fas preguntes… I un fill teu es passeja amb tres Masserati i dos Ferrari i te’n recordes tendrament de quan jugava amb cotxes de joguina… I l’amor, una vegada més, et fa no preguntar-te res. I així van que volen els milions d’euros, milers de milions d’euros que alimenten la casta intocable “premium”...

En quants casos, en quants, aquestes fortunes que es mouen amunt i avall es deuen al treball, a l’excel·lència, al talent empresarial o en els negocis? En poquíssims, per no dir en cap. Els seus són una altra mena de diners, que es fabriquen d’una altra manera, exceptuats quatre grans empresaris de veritat… Clar que no hi ha diners per millorar res en aquest país. Els tenen ells per jugar al seu joc. I són diners, també, intocables. D'això va la història que veurem i escriurem l'any 2015: de si acceptem o no unes regles del joc "trucades" gràcies a les quals sempre guanyen els mateixos.

(10 desembre 2014)

Llista única, Catalunya única?

9:32

•

Les eleccions, sense llistes diferents i projectes diferents, no són eleccions. Normalment, les eleccions són de baixa qualitat, perquè a gairebé ningú -amb excepcions- no li interessen eleccions ni democràcia d’alta intensitat. Però són una tria entre opcions diferents, això és inqüestionable, per trucat i “tunejat” que estigui tot el procediment, des de la campanya fins al recompte de vots. Excepte aquesta cosa rara que ens volen endinyar a Catalunya: la llista única. Un referèndum és un referèndum. Unes eleccions són unes eleccions. Excepte a Catalunya, on les coses són diferents: hi ha qui vol fer un referèndum, o més aviat un plebiscit, a través d’unes eleccions. “Llista Catalunya”, vaja. Tots a una. Si fan això a Espanya, els brams s’escoltarien des de Kuala-Lumpur: una “llista Espanya”. “Todo por la patria”, vaja.

Situem-nos, que ja va essent hora: en unes eleccions potser podem triar qui ha de liderar aquest confús procés democràtic que hauria d’acabar en referèndum. D’acord. I si és algú que sap a on anem i sap fer-ho, sense els partidismes de via estreta de tota la vida, millor que millor. Però el fonament del sistema és que hi hagi diferents opcions i no una falsa impressió d’unitat.

Què recoi és aquesta unitat? Tots amb Mas, perquè resolgui les seves contradiccions i s’alliberi de tot el feixuc embalum que arrossega? Ja farem prou si fem unes eleccions normaletes i veiem com es reparteix la confiança de la ciutadania en temps espantosament confusos. I després, mesurades les forces i els vots, a veure a qui li toca mirar d’encarrilar el procés i portar-lo cap a on volem la immensa majoria: un referèndum de veritat, clar, no trampós ni amb preguntetes en cascada. Això ja seria un èxit històric. Sense llistes úniques ni l’embolica que fa fort de tota la vida. Coses clares.

I sense oblidar que estem perdent el temps i el tren de la històrica, que hi ha més coses importants que demanen votar. Importants i urgents. I allà estan, esperant…

(9 desembre 2014)

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes