Mentidetes Europees S.A.

8:19

No, no em refereixo als abusius i escandalosos fons de pensions dels eurodiputats, pobrissons ells, que han de pensar en el dia de demà... Ni en la fantàstica trola de la dimissió de Magdalena Alvarez, “antes partía que doblá”, i aquí “partía” deu ser de partir-se de riure de tots nosaltres... No, no va de diners ni de subterfugis legals per muntar-s’ho. Va de democràcia a l’estil europeu. 

Rebobinem una mica i tornem a la campanya electoral de les passades europees, aquell terratrèmol que encara estem païnt... Una de les grans promeses: el president de la Comissió Europea serà el que decideixin els ciutadans. Guauuu, espectacular. Ja ens tens a tots celebrant un pas endavant cap a al democratització de la Unió Europea. Sí, ens ho venien com si triéssim “el president europeu”, quan en realitat triàvem un parlament que decideix poquíssim o no-res (com els d’aquí, no ens enganyem) i ens feien creure que la Comissió Europea és de veritat un govern, quan no deixa de ser una mena de comissió gestora, i encara gràcies. Però era un pas endavant. 

Conclusió de tot plegat? Ahir el caps de govern i d’estat europeus triaven Juncker. Sí, el guanyador, però no l’han triat per raons democràtiques, sinó per canvis de cromos entre ells, que inclouen, al temps, la “grosse koalition” a l’estil alemany: democristians i socialdemòcrates units per gestionar el sistema i imposar reformes. Com el tractat (ara secret) amb els Estats Units, que dinamitarà definitivament el model social europeu. 

Oh, Europa! Només ha passat un mes des de les eleccions i ja hi som, més que res perquè mai no va canviar res: el programa neoliberal continua imparable, amb socis suïcides com la socialdemocràcia. Es comença per Juncker, es continua amb el mercadeig de comissaris i càrrecs (ànim, de Guindos, t’ho mereixes, Lehman Brothers al poder) i s’acaba amb el tractat comercial entre la Unió Europea i els Estats Units. Qüestió de mesos: el full de ruta està traçat i s’anirà complint pas a pas. Amb europeïsme i alegria, per suposat, que queda molt lleig això de ser euroescèptic...
(28.6.2014)

Vull un fiscal que em defensi

17:13

Que sí, que li tenen mania a la pobra Cristina “per ser qui és”, com diu el fiscal del cas. Com la Magdalena Álvarez, una altra a la que li tenen mania... Ja se sap, a aquest país hi ha moltes enveges i molta mala llet. Com a excusa, no és genial, però bé s’ha de dir alguna cosa... El problema no és quan ho diu el/la pressumpte culpable, sinó quan això ho diu per exemple un fiscal anticorrupció. És el cas de la pobra infanta Cristina, que es va deixar embolicar pel seu espavilat marit però mai no va saber d’on sortia la pasta. Com la ministra que tenia el garatge ple de Jaguars i muntava festes infantils apoteòsiques i no se li va acudir mai preguntar d’on sortien els calers. Tanmateix, que un fiscal sigui qui porti la defensa diu molt de la perversió i del grau de corrosió de l’actual sistema polític. Fiscal-defensor, un nou invent del model jurídic Gallardón, digníssim enterrador de totes les dignitats de la democràcia, la justícia i el servei públic: és el millor ministre anti-sistema que em puc imaginar. A innovadors en matèria de “chanchullos” i “chapuzas” no hi ha qui ens guany: l’aforament (blindatge total per la cara) de l’anterior rei i el processament de la infanta són dues mostres magistrals de com es fan certes coses en aquest país i de com es pot perdre la dignitat institucional, d’una manera tan penosa i miserable. L’invent del fiscal-defensor, justament l’encarregat de combatre la corrupció, a més de l’espectacular Tribunal de Cuentas i altres òrgans estatals i autonòmics similars, ha de ser des d’ara l’objectiu dels ciutadans: necessitem fiscals que ens defensin, per exemple davant d’Hisenda. És el mínim que podem exigir, i si pot ser gratuïtament, millor, perquè no me’ls imagino jo passant la factura a la Zarzuela... I ja posats, si som capaços de tenir deu mil, deu mil, aforats, no vindrà d’un: si hem de ser iguals tots davant la llei, perquè no ens aforem tots i “pastelegem” els judicis amb un mínim d’igualtat? Per millorar la democràcia, que no quedi, oi?
(27.6.2014)

Un país pornogràfic: eXpanya

20:28

Hi ha coses que donen una mesura de la humanitat, de la decència, d’un país. Per exemple, com tracta els seus nens, els seus joves o els seus vells. Venim d’una època en la qual semblava impensable abandonar-los a la seva sort... Ja no és així. Ara és perfectament possible que hi hagi gent que pugui negar que hi ha nens que passen gana: com a molt, una mica de malnutrició... O qui no vol obrir menjadors escolars a l’estiu “perquè donarien mala imatge de la nostra comunitat autònoma”. O qui es va carregant, amb constància i tota la mala intenció del món, qualsevol residu d’aquella ideal igualtat d’oportunitats sobre la qual es va fer el gran pacte social d’aquest país... Les dades són una mica més brutals cada dia. A Espanya, un de cada tres nens, segons UNICEF, viu en una família pobra. I pobra vol dir pobra, no escassa de recursos o en situació delicada. Per altra banda, des de 2010 la despesa pública en la infància ha caigut un 15%. Coneixent com es fan les estadístiques oficials a aquest país (igual que les reformes fiscals, a base de mentides, mentidetes, trampes i trampetes) podem pensar que segur que la caiguda encara ha estat més gran i més obscena. No és la única retallada miserable, clar, de totes les retallades miserables dels darrers temps, però és especialment obscena, pornogràfica. Evidentment, no tothom fa el mateix, seria injust sostenir-ho: hi ha qui lluita contra aquest desastre, qui intenta anar posant tirites contra la crisi, amb la millor intenció del món, però sense capacitat real per canviar les coses, per tornar a dignificar el país. Hi ha moltíssima gent que no pensa abandonar els nens, ni els joves, ni els vells, ni els malalts, però les coses no van per aquí: ens estan construint un país cada dia una mica més indecent, més vergonyós, més moralment miserable. La manera com estan tractant els nens  (i tantes coses més) és una evidència: aquest és un país avui més lleig, més pornogràfic, que ahir i menys que demà. E(X)panya. Amb X de porno.
(26.6.2014)

Fer vaga és encara un dret?

15:05

D’entrada, la resposta automàtica és que sí, i tant que sí. Indubtablement, oi? Doncs no tant. De moment, a Espanya, és així, però en un país tan reformista, no se sap mai... Fa dècades, moltes dècades, que ningú no ha tingut el valor de qüestionar-ho obertament: és una de les més sòlides conquestes de les lluites de les esquerres del segle XIX i principis del XX. Però estem en època de rebaixes. Hi una una cosa anomenada OIE, una organització empresarial internacional, de la qual forma part la CEOE, que planteja obertament que això del dret a la vaga s’ha de revisar. Més coherent, impossible: si estan convençuts que, en el fons, els treballadors haurien de pagar per treballar, no és d’estranyar que hagin descobert una de les peces clau del sistema de protecció dels drets dels treballadors. La vaga. De moment no se n’estan sortint, entre altres coses perquè estan tocant el moll de l’os, i aquestes coses no es fan en dos dies. Però ja han començat. També era impensable molt del que està passant, i ja veiem... Per això un camí més prudent és una llei orgànica que “reguli” el dret a la vaga: per aquí van els trets de la CEOE, no tant per una batalla frontal com per insistir en les famoses “reformes”. I de reforma en reforma, ja veiem què passa: que et manifestes amb la bandera republicana o l’estelada i et cauen al damunt els antidisturbis i una bona multa. Llei (dura) i ordre (a garrotades), aquesta és la tendència al nostre país: es van endurint tots els mecanismes de control directe de les llibertats, que se sumen als controls indirectes o més subtils, com la manipulació descarada dels mitjans de comunicació públics i privats. Al darrere hi ha un programa que s’està aplicant força eficaçment, del qual forma part l’operació “constitucionalisme monàrquic”: collar el país, bloquejar qualsevol insubmissió, qualsevol revolta. Tot lligat i ben lligat, com deia aquell senyor baixet, vestit de militar, que abans sortia al balcó del Palacio de Oriente... Tenia, per cert, bon ull per comprar cotxes: el seu Rolls Royce encara funciona. I la seva ombra, també.
(24.6.2014)

Miracles reials

7:19

Em sembla increïble que a aquestes alçades de la història tot un president de la Generalitat confii en la intervenció del rei Felipe VI en l’embolic i vesper català. Si és per fer la punyeta, per intentar ficar una falca al cor de les institucions de l’Estat, pot tenir un sentit... Però em temo que no va d’això, perquè no és pas l’unic: en quatre dies s’ha posat de moda pensar que Felipe VI és com Santa Claus ... Per què no li demanem que ens resolgui la crisi? O que es faci una reforma fiscal decent, per una vegada a la història d’aquest país? O que no vagin buidant la guardiola de les pensions sense cap mena d’escrúpol? Si li podem demanar que solucioni “això de Catalunya” o que li faci el pont al president del govern espanyol, elegit democràticament, ens agradi o no, ja no vindrà d’aquí... Tot plegat, collonades: el rei que faci el seu paper de mínims, que prou feina té amb no espatllar-ho més, i que deixi que la democràcia funcioni, sense “borbonejar”, que és el que ha fet en excés i amb abús el seu pare jubilat i properament aforat retroactivament. Costa d’entendre tanta frivolitat i tanta fe en el suposat paper d’un monarca, com si esperéssim d’ell una mena de “programa de govern”. Així és com es va jutjar el seu discurs, com si fos una sessió d’investidura d’un president. I no va d’això la monarquia parlamentària, per molt imperfecta que sigui: els poders emanen del poble i es traspassen, temporalment, a unes institucions democràtiques. Ah, que són un desastre sense pal·liatius a Espanya? Sens dubte. Però només faltaria ara, que tenim una petitíssima oportunitat de recuperar la idea d’una república, li atorguem a Felipe VI -per bon xicot i ben plantat que sigui- uns poders, unes funcions que no té ni ha de tenir. “Això de Catalunya” no ho resoldrà cap rei d’Espanya. Ni Europa, ni el Papa ni l’Obama. Cal ser molt ingenu o estar molt desesperat (i sense estratègia) per pensar-ho...
(21.6.2014)
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes