La setmaneta, que havia de ser la del diàleg de sords i cecs de la Moncloa, ha quedat marcada inevitablement pel primer capítol de la sèrie “Els Pujol”. Una sèrie que va tenir un interessant antecedent, gentilesa de l’inefable Camacho, amb tots els ingredients per triomfar: micròfons ocults entre les flors, sexe a dojo, motxilles plenes de diners, venjança... Encara eren els temps en què aquestes coses es presentaven com a mentides indignes cuinades per personatges diabòlics, per suposat a Madrid, que només tenien ganes de fer mal a Catalunya. Com l’escàndol de Banca Catalana o els pactes de Pujol amb González i Aznar per tapar discretament la immensa muntanya de merda (amb totes les lletres: no hi ha paraula que ho descrigui millor) que s’amagava sota les catifes de Palau. Encara eren els temps en què aquell home es permetia sermonejar sobre el bé i el mal, l’ètica, els valors i la pàtria. Sobretot, la pàtria. 

I aquí ho tenim: el gran escàndol de l’oasi català, no tant diferent de la bassa pudent de l’ogre Shrek. Fa anys i panys que corrien rumors (allò del 3% va ser un altre gran moment per a la posteritat), que se sospitava, però “Els Pujol” han aguantat la comèdia fins al final, fins que no han tingut més remei que confessar una part infinitessimal de tot el que s’anirà sabent els propers mesos. I, de passada, a fer punyetes un dels grans mites de la política catalana. Miserablement, tristament: hi ha qui se n’alegra, però servidor desconfiava dels fills i no tant del pare, creia que simplement era un patriota -amb virtuts i defectes- que no volia veure segons quines coses... I al final, hem quedat tots amb una infinita cara de babaus, inclosos els que ja ho sabien fa anys i dissimulaven. I espera’t el que sortirà en els següents capítols, que avancen en paral·lel a la prometedora sèrie “La fortuna de Juan Carlos”... Sense oblidar les altres, com “Bárcenas, ese hombre” o “Millet, l’intocable” i una llarga, infinita llista de boníssimes històries... I encara hi ha qui no vol entendre que aquest sistema, tot el sistema, està tocat de mort...

A Madrid -com a autonomia- no li convé Espanya. Espanya roba als madrilenys, diuen els números del govern central. El doble que a Catalunya. Que Madrid sigui a més la capital de l’Estat i concentri una part espectacular de les actuacions, inversions i despeses estatals, no hi té res a veure, clar que no. Aquí estem parlant de dèficit autonòmic, com a tema central, i com a tema secundari estem jugant al concurs “a veure qui fa més màgia amb els números”, a càrrec dels mags Mas-Colell i Montoro. Ja tenim almenys dues maneres de calcular el dèficit: l’espanyola i la catalana. Per transparència no quedarem: o tries “càrrega-benefici” o “fluxe monetari”. Més clar impossible, cadascú es queda amb les xifres que més li convenen. De manera que ja tenim Madrid erigida en gran víctima de la famosa i abusiva solidaritat autonòmica. Molt més víctima que Catalunya, i sense queixar-se ni somiquejar tant. Els números continuaran essent molt, molt dubtosos, com gairebé totes les xifres governamentals i estadístiques oficials en aquest país: la realitat és molt més tenebrosa, sort que ens la maquillen! Però acceptem-ho: Madrid necessita, molt més que Catalunya, la independència. Han de fugir d’Espanya a correcuita, perquè no els convé quedar-s’hi ni cinc minuts més, a risc d’arruinar-se definitivament subvencionant catalans, andalusos, extremenys i bascos. Sí, ja sé que potser perdrien algunes petites inversions i despeses estatals (AVEs, autopistes, ministeris, organismes...), però serien insignificants al costat dels avantatges de la independència. Fins i tot els podríem avalar per entrar a la Unió Europea, sense rancúnies, en comptes de condemnar-los a vagar per l’espai sideral. I si molt convé, ens repartim el deute com a bons germans. Però sobretot, sobretot, que no triguin a independitzar-se.

S’ha de reconèixer que cal tenir valor per provocar primer un incendi i després córrer el primer a apagar-lo, mentre et poses medalles per haver abocat benzina sobre les flames. Més o menys, això és el que ha fet, per estrenar-se, el nou president de la Unió Europea, Juncker. En el seu currículum té importants mèrits en el disseny i execució de “l’austericidi”, tot i que no és l’autor principal del guió, sense oblidar que va ser primer ministre d’un petit país, Luxemburg, que és un gran paradís fiscal al cor mateix d’Europa. El de sempre, ja se sap. 

Però com que “l’austericidi” amenaça amb provocar un terratrèmol electoral tard o d’hora, i tenint en compte que ja han aconseguit gran part del que volien, ara Juncker fa un suau viratge i comença a vendre, sense que se li escapi el riure, que si hem de recuperar l’Europa social, que si cal acabar amb l’atur, que si mobilitzarem una muntanya de milers de milions d’euros per dinamitzar l’economia... Sense renunciar a l’austeritat ni al rigor, afegeix. 

La quadratura del cercle: el de sempre. 

Tenint en compte l’escàs, gairebé nul, poder polític que té la Comissió Europea, l’ofensiva neoliberal contra tot el que faci olor a estat del benestar està garantida. L’ortodòxia Merkel, per entendre’ns, tot i que de moment suavitzada també per una gran coalició entre socialdemòcrates i democristians. Bonica, bonica de veure... El de sempre, vaja.

Però mentre escoltem aquests discursos plens de coses que pensen que ens agaradarà escoltar i que no estan disposats a fer, la realitat continua i es va dibuixant l’Europa del futur, la de veritat, la que no se sotmet a la votació dels ciutadans. El tractat de lliure comerç entre Europa i els Estats Units. Aquesta és la gran qüestió per als propers dos o tres anys. Ens ho vendran, com sempre, com una oportunitat històrica per crear riquesa i feina a dojo. La realitat del que es porten entre mans serà una altra cosa. És l’objectiu final i ja no estan gaire lluny d’aconseguir-ho. Per això ho negocien i ho negociaran en secret. Mentre fan discursos balsàmics. I si cola, cola. El de sempre...

(17 juliol 2014)

Es diu Sebastià Estradé, té 91 anys, viu a Avinyó però és de Sallent, i porta mitja vida lluitant contra la monstruosa muntanya de sal que l’empresa Iberpotash té al seu poble, al barri conegut com El Cogulló. És difícil no veure-la quan anem d’excursió a la Cerdanya o a esquiar, però segur que és impossible ignorar-la si vius a pocs metres d’aquella gegantina cosa blanca que amenaça amb empassar-s’ho tot. Qui no la veu? La Generalitat, el govern de Catalunya. La història es troba fàcilment a la xarxa: aquí, per exemple.

L’avi Estradé ha escrit cartes a la Unió Europea, ha buscat testimonis, ha organitzat campanyes i ha aconseguit que el Tribunal Suprem (de Madrid, oi?) li acabi donant la raó. És impresentable, absolutament indecent, ofensivament insultant, que aquella muntanya blanca de sal continuï allí. I que entre tots haguem pagat una xifra monstruosa per aturar la salinització del Llobregat (salinització ve de sal, oi?) i que probablement acabem pagant també els costos de resoldre aquest desastre ecològic, ambiental i paisatgístic. El de sempre, en resum: socialitzem els desastres però mai no socialitzem els beneficis. I no ho fan només les dretes, no, ojalà fos tan simple: la Generalitat dels tripartits no va veure mai tampoc la muntanya. Sempre la mateixa miopia selectiva, a dreta i esquerra. Llavors encara hi ha gent que no entén què està passant i passarà a l'esquerra... De manera que entre una cosa i l'altra, el senyor Estradé s'ha fet molt més vell del que ja era quan va començar la seva lluita èpica:  la idea era que, en teoria, tot se solucionaria al 2035. I després ja veurem, potser cap al 2184 o una mica més tard...  

El senyor Estradé per fi pot sentir-se feliç: ha guanyat als jutjats. Un home cansat però tossut, ell sol contra una poderosa xarxa d’interessos que pensa en tot menys en la gent. David contra Goliat, un tòpic, sí, però és exactament això. I com que té clar que no viurà eternament, el senyor Estradé confia que la seva néta continuarà la seva lluita i li donarà un sentit. Un dia o un altre, aquella muntanya blanca desapareixerà. Ell sap que serà així i que ho pagarem entre tots. A veure si la generació de la seva néta pot aconseguir que ho pagui qui n’ha tret beneficis. I qui se n’ha oblidat de l’interès públic, també, ja posats. 

Nous temps, no? Aquesta petita i gran història ens diu que hi ha encara esperança.

Si Rajoy tingués un projecte alternatiu, una oferta emocionalment intel·ligent per posar damunt la taula, hauria estat un bon moviment rebre abans els promotors de Societat Civil Catalana que Mas. Ja posats a fer concessions, que el “no-think-tank” de la histèria espanyolista veurà com un atac de fluixera intestinal, millor dir que fas cas dels unionistes catalans que no d’un president autonòmic amb el que et fa mandra parlar. Tanmateix, Rajoy ni té ni pot tenir un projecte ni alternatiu ni atractiu. Ni per a Catalunya, ni per a Espanya, ni per a la democràcia. “Más de lo mismo” i en dosis superlatives, fins que el sistema peti. La qual cosa no vol dir que no tingui el seu públic ni molt menys que no pugui continuar guanyant eleccions: aquest país és més resignat, submís i previsible del que sembla.

De manera que sí, que estaria molt bé tenir un projecte atractiu d’Espanya, però no hi ha cap indici, ni un, de què hi hagi algú amagat en algun despatx preparant coses que valguin la pena. El joc està travat, cadascú comença a tenir limitades les seves jugades, estem en la fase en què ha de passar el que ha de passar i després ja veurem. Sense el xoc de la tardor aquí no es mourà res. Típicament hispànic, terme que, sempre insisteixo amb el mateix, inclou allò típicament català: cal mesurar les forces de cadascú, la gosadia, la capacitat d’aguantar fins al final. Qui aguanta, guanya. 

Això no anirà de projectes atractius ni de seduccions intel·ligents. No, anirà de por, pànic, davant de l’abisme, una por compartida per tots els jugadors: qui aguanti més, guanya la partida. L’agost serà la pausa obligada en la que tot quedarà en suspens: els tancs, els estats d’excepció, la desobediència civil, la suspensió de l’autonomia, les balances fiscals, la poesia lírica... A partir de setembre, comença el dragonkhan de veritat. Sense projectes atractius ni terceres vies ni mandangues. Adrenalina directa en vena i a veure qui s’acolloneix abans.

(15 juliol 2014)