És bo, és dolent o és indiferent que en aquest país cada dia es diguin coses més gruixudes? És un exercici d’alliberament, de normalitat democràtica, o una sorollosa estupidesa que ho complica tot? Fixem-nos en un cas, el del president extremeny, Monago, és un brillant exemple del populisme extremista, superficial i trampós en el que aquest país s’ha anat instal.lant els darrers vint anys. Monago no és l’únic, ni molt menys, i de gent com ell n’està ple en el model bipartidista/transversal forjat en els anys setantes.

Tensionar per dominar. Repassem dues barbaritats recents... 1) “Un aturat català pot anar en alta velocitat, un d’extremeny, no”. I 2) “Espanya no pot ser un mercat de jueus en el que cadascú vagi a la seva”. Fantàstic, el nivell, oi que sí? Se li ha escalfat la boca? No. Li ha sortit massa clar el que realment pensa? No. Diu el que li convé dir, per no perdre passada ni pasta: un digne deixeble de Rodríguez Ibarra… És Monago una excepció? En absolut, cada dia esmorzem, dinem i sopem amb rucades com les seves, barbaritats que pretenen escalfar l’ambient i impedir que pensem racionalment. “Tensionar”, en diuen els suposats estrategs d’aquestes coses: així aconsegueixen, creuen ells, que els seus partidaris es mantinguin units i sobretot que no pensin pel seu compte ni es compliquin la vida amb matisos.

Que les ovelles no es despistin. No se’ls escalfa la boca en un moment de passió hispànica, o catalana, és simplement un estil de fer política importat dels Estats Units. Una estratègia que destrueix la política i la societat, però no importa: l’únic que val és tensionar el ramat, que les ovelles no es despistin. El preu a pagar per aquests mètodes? Els és absolutament indiferent. El que els importa és que les ovelles no deixin de ser ovelles. I, sobretot, que no qüestionin la feina ni el poder dels pastors.

La veritat  és que em sap greu dir-ho però això de basar l’independentisme en les balances fiscals sempre m’ha semblat un error gravíssim. Entenc la jugada, clar: no hi ha res que uneixi tant com els interessos econòmics. Dit d’una altra manera: és igual si ets o no independentista, si parles català o castellà, el que no et convé és pagar molt més del que reps.

Números per a tots els gustos. Com a estratègia a curt termini per superar el catalanisme polític/sentimental, no està malament. Fins que els números arriben, clar. Encara que siguin els intents del ministre Montoro d’intoxicar-ho i embolicar-ho tot: són números, són una manera de veure els números. I no n’hi ha només una, mai no n’hi ha només una, excepte quan et falten diners a la caixa: aquesta sí que és la única veritat.

Balances, benestar, justícia social... És trampós el model Montoro de balances? Sí, i tant, com els altres. Perquè en realitat hi ha moltes balances possibles. I perquè si la solidaritat entre territoris ha de ser “del 4%”, per què la de les persones pot ser molt superior? Que algú m’expliqui, sisplau, per què les classes mitjanes (les d’abans i les d’ara) o els rics han de seguir pagant indefinidament pels pobres. Sens dubte, són les persones i les empreses qui de veritat paguen els impostos: la resta és joc polític. Jugar amb les balances és jugar amb foc: per què les balances fiscals de les persones poden ser aparentment injustes, o expropiatòries, i les dels països o nacions o regions han de ser més equilibrades i justes? Qui vulgui acabar de carregar-se l’estat del benestar, per aquí pot trobar un argument…

No tinc cap dubte que Catalunya ha estat sistemàticament, obscenament, maltractada, de la mateixa manera que ha estat nefastament administrada i governada en tres dècades, però hi ha arguments infinitament més sòlids que les balances fiscals. I aquí estem i estarem, discutint números i percentatges que no porten enlloc. Perquè la qüestió, senzillament, no és aquesta.

> Jocs amb els números...

Mentre una immensa muntanya d’excrements va obrint-se pas per exposar a la llum la crua i repugnant realitat dels tripijocs de la “casta hispànica”, el govern espanyol està estudiant l’IVA cultural. Sense presses, a fons, com aquí ens agrada fer les coses, ben fetes, perquè puguin durar…

Picassos per tutti.  En aquest país això de la cultura sempre ha estat una prioritat, ningú no pot dubtar-ne. Clar que no. És tan, tan prioritari, per exemple, que l’Estat ha passat de subvencionar el cinema (i de tolerar moltes, moltes trampes del sector) a cobrar del cinema: una reforma revolucionària, sens dubte. Per no parlar de l’IVA que s’aplica no a l’art, sinó a la compravenda d’obres d’art, que no és ben bé el mateix. L’han baixat a un 10%, perquè qualsevol ciutadà pugui comprar un Picasso o un Van Gogh (millor un Zurbarán, evidentment) sense que els impostos esdevinguin un greu inconvenient. Tot sigui per la cultura i per les arts! L’excusa per aquesta espectacular rebaixa de l’IVA és que hi havia perill de deslocalització. No d’artistes, no, que no importa gaire, sinó de comerciants d’art. I això Espanya no s’ho pot permetre. De manera que el govern, “raudo y veloz”, ha baixat l’IVA dels "marchands".

Per cultura, no quedem. En nom de la cultura queda més elegant, sens dubte, però tothom sap que no té res a veure ni amb la cultura ni amb l’art: són negocis d’alta volada, a l’abast de pocs privilegiats, ara i abans. De l’IVA no ha vingut ni vindrà, perquè existeixen mecanismes més creatius per comprar obres d’art… Tanmateix, per aquí es comença. Després vindran el cinema, el teatre, la dansa i, si molt convé, els pastorets. O la literatura, sempre tan perillosa… Que no sigui dit que a Espanya es castiga la cultura o no s’entén la riquesa i la feina que pot generar. Per això, de moment, ja es poden anar creant llocs de treball en el camp de la compravenda d’obres d’art. Segur que ben aviat això es reflecteix en l’evolució (sempre miraculosa i inexplicable) de les xifres d’atur…

Excepte als més radicals, il.lusionats i somiadors, a una gran majoria això de la possible o impossible independència de Catalunya ens fa respecte i ens fa dubtar. I hi ha dies que fa por, amb totes les lletres. Hi ha infinites incerteses, infinites, i tot plegat té un aire d’improvisació que fa feredat… Estan en joc coses molt serioses i perills molt reals: tenir por és un magnífic mecanisme de defensa, que fa pensar i repensar cada idea… La por no és un obstacle, és una ajuda. Però això només és vàlid per a la por saludable. També hi ha un tipus de por que és tòxica i probablement mortal de necessitat...

Margallo, Camacho, González, Mas & Cia. T’escoltes el ministre Margallo, la Camacho, en Felipe González, o tants d’altres, i et venen ganes d’engegar-los a pastar fang. Tot i que el seu catastrofisme apocalíptic funciona i fa forat. Un compara Catalunya amb Somalilàndia (el nivell del debat va pujant, en efecte), l’altra posa l’independentisme i ETA al mateix sac (vinga, sense manies) i el tercer recorda casualment la matança de Iugoslàvia (sí, el mateix que, com tota la UE, va preferir esperar que els Estats Units intervinguéssin), i confien així que el virus de la por faci el seu efecte. Si a sobre, poses a la balança la insostenible inconsistència d’Artur Mas, que no sap on va ni on ens porta ni on es deixa portar, ja et venen tots els mals: és realment per posar-se a tremolar.

Oximoron: "unionisme intel.ligent". Un unionisme intel.ligent i creatiu, si fos possible, tindria molt camp per córrer. Però no existeix ni existirà. Tot acaba en el “no a tot” o en l’home del sac: en el terreny de les emocions, cada dia més lluny de la racionalitat. De manera que la por tòxica està convertint-se en el millor estímul per fer les maletes. Ah, sí, nosaltres serem com Somalilàndia? Doncs tu seràs com Grècia, apa… I així anem, directes cap a una tardor que promet emocions fortes. Inclòs, possiblement, el col.lapse.

> Somalilunya / Catalàndia / Somalilàndia: on es demostra que Catalunya és un poble primitiu i tirant a salvatge...

Per què el comerç no ven? Un dels temes que més capfiquen a les empreses, els experts, les administracions i fins i tot els astròlegs és com aconseguir que les botigues venguin més. Tècnicament: fomentar el consum, perquè així es vagi tornant a posar en marxa la roda que se’ns ha trencat. Una de les causes del problema no té res a veure amb el comerç. Probablement sigui la més important: senzillament, la majoria de la gent no té prou diners, i ja no es pot fondre la visa cada mes. A base de retallades salarials i altres mandangues tramposes, només aconseguirem agreujar el problema. Però això, mentre el FMI i la troika ens tinguin segrestats, amb la inestimable col.laboració de la “casta hispànica”, no té remei: cada dia serem més pobres.

Lloguers ruïnosos. Tanmateix, hi ha una altra causa no menor: els lloguers dels locals. Ara, amb el final de la “moratòria” dels lloguers antics, comença a aparèixer el problema que explica moltes morts de comerços, molts treballadors “siscentseuristes” i moltes agonies empresarials: els lloguers excessius. Com una botiga cèntrica de Barcelona (no a un “carrer A”), que paga 4.400 euros al mes i el propietari en vol treure 9.000. Amb aquestes xifres, el que viu de la botiga és el propietari del local, ni el botiguer ni els treballadors. I a la botiga potser venen jerseis, aparentment, però en realitat estan llogant totxos o sòl.

Capitalisme intel.ligent = regulat. Ens diran el de sempre: ja es regularà el mercat ell solet. Solet? I un be negre: el totxo, d’una o altra manera, ens seguirà ofegant fins que l’Estat faci d’Estat i imposi l’interès general i els beneficis raonables. En aquest cas, i en tants d’altres, fins que fixi límits als abusos. És a dir, una política pública de preus màxims, de control draconià d’hipoteques, vendes i lloguers. Intervenir l’economia? Socialisme radical? No: capitalisme intel.ligent i moderat. Simplement, sentit comú, abans que entre tants espavilats ens arruïnin definitivament a tots.