(30.12.2012) No van així les coses en aquest país. Una persona no equival a un vot. I això explica una part dels problemes que tenim en la política espanyola i catalana: la foto del dia de les eleccions no és la mateixa que la foto del repartiment d’escons. Fem quatre números, vinga... Agafem el total de vots de cada formació el 25-N i dividim pels diputats que han obtingut. Un de CiU “costa” 22.246 vots, mentre que un d’ERC “costa” mil vots més i dos mil més un del PP. Al PSC els diputats li “costen” 26.166 vots, uns set-cents menys que a ICV. Ciutadans obté un diputat per cada 30.547 vots i a la CUP li “costen” gairebé el doble queCiU: 42.073. Es a dir: amb criteris proporcionals, el Parlament seria molt diferent. Potser algun número està equivocat, servidor és més aviat de lletres i ja té alguna dioptria a corregir, però la conclusió és clara: no quadren. O sí. La teoria del nostre sistema electoral és que així es prima l’estabilitat dels governs: és a dir, els ciutadans, pobrissons, no saben el que fan, millor que els protegim d’ells mateixos. O també, que cal potenciar els territoris menys poblats: per què?, des de quan els diputats són realment d’un territori en el nostre sistema, encara que es presentin per províncies? El que acaba passant, en general, a Catalunya i Espanya, és que el sistema premia el guanyador, castiga els petits i tendeix a premiar la dreta, mira tu que arriba a ser casualitat. Serà legal, no gosaria pas dubtar-ho, i constitucional i estatutari, faltaria més, però és també una gran presa de pèl. Que acaba desdibuixant la realitat i introduïnt una esquerda monumental entre el què realment vol i vota la gent i el que surt al final. Elphotoshopelectoral explica moltes més coses i desafeccions i frustracions de les que sembla. Per cert, ja que hi som posats, algú em sabria explicar -de veritat, que els cuentusxinus ja me'ls sé..._ per què no s’ha aconseguit encara fer una llei electoral a Catalunya? Per falta de temps no haurà estat pas… Video> la democràcia és tossuda com un maño...
(29.12.2012). Per què ens estem arruïnant amb l'embolic del deute públic i privat? Com funciona el drenatge de diners d'Espanya o Grècia cap a Alemanya? Com drena la banca espanyola els recursos públics que fan inviable l'Estat, no ja el del benestar, sinó l'Estat en general? Com funciona això de donar-nos la culpa de la ruïna per ser uns malgastadors i uns ganduls? Un article al diari ElPaís ho explica amb una claredat inspiradora. La lectura és absolutament recomanable. En són autors Manuel Ballbè (catedràtic de Dret de la UAB) i Yaiza Cabezo, advocada. Mica a mica anem entenent qui són i com funcionen els mercats. La pregunta és: i el govern espanyol, aquest o l'anterior, ho han entès ja? Diria que la negativa al rescat és una resposta en la bona direcció, tot i que no resol les causes de la monumental estafa que ens estan fent entre uns i altres. Una vegada més, la clau de tot plegat es va dibuixant: la política ha abandonat la societat en mans dels "senyors dels mercats" i aquests, impunement, aniran arruïnant països i generacions senceres. Com se'ls pot parar els peus? No ho sé, només sé que si seguim com fins ara, quiets i atemorits, al final no quedarà res. En una entrevista a Gianni Vattimo, publicada avui a la contra de LaVanguardia, apareixen algunes pistes molt interessants...
(27.11.2012) L’amiga i activista Marina Fahmüller m’envia un gràfic
animat sobre el percentatge d’autopistes de pagament a diferents llocs de la
plural i assimètrica Espanya. Almenys en matèria d’autopistes de peatge, som
espectacularment i constitucionalment assimètrics: Catalunya (67% del total),
Madrid (3,4%), Andalusia (12,80%) i Extremadura (0%). Que bonic, cada dia som
una mica més assimètrics… I més que en serem. Com que les autopistes de peatge
no han resultat ser el gran negoci que es pensaven, ara el govern espanyol les
està rescatant. Amb els diners de tots, per variar: és una manera més discreta
de pagar peatge, no ja els usuaris, no, sinó tots els contribuents.
Independentment del percentatge d’autopistes rescatades que hi hagi a cada
territori. Clar que sí: igualtat, sobretot igualtat. Doncs bé. Fins ara el
govern espanyol pagava fins a un 49% dels ingressos que haurien de tenir
aquestes autopistes (no em preguntin on són, busquin, busquin, no és gens
difícil de saber…). A partir d’ara, compensarà fins al 80% de les pèrdues.Fins quan? Fins que es recuperi el trànsit a
les autopistes i els comptes d’explotació tornin a la normalitat. Es a dir,
fins a la setmana dels tres dijous, com a mínim! Ja veiem com acaba això de liberalitzar-ho
tot, privatitzar a la recerca de l’eficiència i preses de pèl per l’estil: ara
rescatem autopistes privades, demà rescatarem hospitals privatitzats, de la
banca ni en parlem, del sector elèctric tampoc… El cert és que devem ser un
país extraordinàriament ric, perquè aquí ens posem a rescatar i no acabem… Els milers de milions d'euros ens surten per les orelles. Sense misèries. Tot
i que repartim més proporcionalment els deutes i els rescats que no els
beneficis, mira tu quina casualitat… Però, res, això són prehistòriques idees
esquerranoses, que no tenen res a fer davant la magnífica eficiència del mercat
i la iniciativa privada que, ja veuen, és l’admiració i enveja del món sencer… Video> Cançons dels vells temps que no han envellit tant...
(26.11.2012) Recórrer davant la justícia una multa de cent euros en
costarà dos-cents. Una denúncia per l’abús de les preferents, entre tres-cents
i mil euros. Un recurs per acomiadament, uns cinc-cents euros, tot i que sembla
que al final el treballador pagarà un 40%: ja se sap, el ministre Gallardón,
sempre tan sensible i humà… Divorciar-se sortirà per uns tres-cents euros, més
un percentatge dels béns… Res, coses així, sense importància. Una nova reforma
en el país de les mil-i-una reformes, que aquí quan ens hi posem no hi ha ningú
que ens aturi… Amb arguments brillants, per suposat. Un dels que més m’ha
agradat és: si la gent pot gastar-se diners en advocats i procuradors, també
poden pagar aquestes noves taxes. Clar que sí. I si poden menjar cada dia o
posar benzina al cotxe, encara més: si volen justícia, que se la paguin. En fi.
Pas a pas, avancem cap a la destrucció controlada del país a canvi de no-res.
Perquè l’objectiu final no acabarà essent pas una justícia més àgil i ben
equipada, o menys lleis i més sensates, o cap millora per als ciutadans. Ni
tampoc es busca un efecte disuasori, que impedeixi que la gent vagi als jutjats
perquè sí, per allargar els processos o perque pensa que té la raó i busca
l’empara de la justícia i la llei. Aquestes taxes no són com les de l’euro per
recepta, per entendre’ns. Són una altra cosa: formen pla d’un nou model que va
prenent forma a base d’una reforma avui, una altra demà passat, un parell de
retocs menors la setmana que ve, un aclariment aparentment tècnic a final de
mes… Tot molt constitucional, per suposat. La tècnica seria maquiavèlica si no
fos perquè simplement respòn al caos polític d’aquest país, excel.lentment
simbolitzat pel seu (nostre?) govern. Al final, quan comença a aparèixer el
dibuix complet, resulta que la competitivitat no apareix per enlloc, les
retallades i amputacions són sempre per als mateixos, la injustícia i la
desigualtat es van consolidant. Ens expliquen un conte que és veritat en part (cal fer
reformes, no es pot gastar el que no es té, etcètera) però després el que
construeixen és una gran mentida. Mentre s’inventen el proper conte que ens
explicaran perquè estem tranquil.lets i ens adormim. Video> Ah, sí, clar, la justícia és igual per a tothom...
(23.12.2012) El senyor Grifols és el president de la única empresa catalana i espanyola que el govern dels Estats Units considera estratègica a nivell mundial. Es dedica a allò que els experts anomenen “hemoderivats”. Derivats de la sang, vaja: productes realment vitals, de primer nivell d’excel.lència. Ha entrat en campanya en la recta final amb una frase en dos temps que hauria de fer pensar els governs d’aquest país. Si és que tenen temps per a aquestes coses, clar... 1: “No invertirem més a Espanya”. 2: “Abans ens n’anirem a Gibraltar que a Madrid”. O als Estats Units, evident. Ell no entra al joc de Lara, per exemple, ni dels grans empresaris que el rei vol activar a partir de dilluns… Simplement n’està fart d’un país que segons ell és una màquina espatllada, que no funciona. D’administracions que no paguen i dicten regles arbitràries. D’un país que frustra els projectes empresarials més excel.lents: ell ho diu més brutalment, les defineix com “empreses castrades”. S’entén perfectament el que vol dir. Victor Grifols no entra en el joc "independència o centralisme": ell vol que li assegurin coses bàsiques com el subministrament d’aigua o el cobrament de les factures. I un país que repari en profunditat la seva arquitectura política, absolutament arruïnada. No demana més reformes ultraliberals ni tenir esclaus a les seves fàbriques, no sembla d’aquesta mena d’empresaris: no és l’únic, però no són majoria. Parla d’una altra mena de competitivitat, d’una reforma de veritat, no de pedaços com els que ens venen cada dia com a grans solucions mentre el país s’enfonsa. No de remeis màgics com la independència o la sagrada unitat d’Espanya: de coses ben fetes, de solucions ben pactades, de reparacions en profunditat. La qual cosa no impedeix discutir sobre banderes, clar que no, però sense oblidar el subministrament d’aigua. El senyor Grifols apareix, a la recta final de la campanya, amb algunes de les coses més sensates i brutals que hem escoltat aquests dies. Si li fem cas, clar, que jo diria que més aviat té poques possibilitats… Per sort per a Gibraltar. Video> Una empresa (més) que podem perdre...
(21.11.2012) Encara sort que tenim els espanyols. Boníssim titular del “Frankfurter Allgemeine”. Que encaixa amb la fal.lera que hi ha a Espanya, Catalunya i Terrassa per estudiar alemany: “¡Sálvese quien pueda!”. O sigui, a aprendre alemany, xinès, hebreu, rus, el que més convingui, amb tal de fotre el camp i buscar-se la vida. I anglès, clar, però això es dóna per suposat, sense fonament... Francès, no, no cal, total només són els veïns del costat. Ni italià, clar que no, aquí sempre sobrats, tot i que a Itàlia els va infinitament millor. A Espanya els extrems funcionen: la División Azul, l’emigració dels 60, ara l’onada Merkel… O l’Amèrica llatina, en casos desesperats, com al 39 o 40... Mai no emigrem al lloc om està el futur: als Estats Units. Ho dic amb la (relativíssima) autoritat de pertànyer a una família que hauria pogut emigrar a Massachussetts i va preferir la conca del Ruhr. I així ens va. Sempre Alemanya, des dels temps de l’Imperi Romà… O Carlemany i la seva Marca Hispànica, que no era altra cosa que una trinxera contra Al-Andalus. Perduts com estem en l’embolic sense futur dels González, Aznar, Zapatero i Rajoy, més els seus homòlegs autonòmics (amb l’excepció de Maragall,defectes i virtuts incloses), ens sembla que la salvació és a Alemanya. Una i altra vegada: curiosa fixació, frustrant il.lusió… Les terres promeses són més lluny i més a prop. Llàstima de gent emprenedora i valenta, que insisteix en l’obsessió alemanya, quan hauria de buscar l’horitzó en la promesa americana… Un país que es basa en una mena d’ideal i d'identitat molt diferent a la catalana o a l’espanyola o a l’alemanya, un país que amb tots els seus defectes ofereix més futur (i més dur, sí, Obama inclòs, ai...) als que volen lluitar i han entès que el Far West mai no s'acaba. Més futur que Europa, què hi farem. I menys còmode, de moment. Però aquí emigrem a Alemanya, com si Frau Merkel tingués un futur millor per a tots… Que ho preguntin als francesos d’aquí a uns mesos, per exemple… Ah, sí, ells van ser germànics en temps pretèrits, ells van ser part del país de Carlemany, sí, però també van ser el país de Lafayette... Mentre aquí ens entreteníem entre el Cid i els almogàvers. Al capdavall, no està de més recuperar la història de l'estàtua de la Llibertat o de la torre Eiffel... Video> Land of the free...
(20.11.2012) Una idea genial. Es veu que encara l’estan estudiant, per si poden millorar-la. Ho tenen difícil: és literalment insuperable. El govern espanyol es planteja regalar el permís de residència als estrangers que comprin un piset d’almenys 160.000 euros. Així donaran un copet de mà al sector immobiliari, al BancoMalo SA (ara que l’Estat ha quedat definitivament hipotecat pels pisos invendibles i per la banca) i als ingressos públics, via impostos. El 2x1 és un invent increïble, digne del premi Ignoble: tanta murga amb la mística d’això de ser espanyol i ara resulta que si et compres un pis t’obren la porta que condueix tard o d’hora a la nacionalitat. No n’aprendrem mai. Massa governs en aquest país han actuat com a socis de les immobiliàries i la banca, en comptes de dedicar-se a coses serioses. I ara hi tornem. Només falta convertir les ambaixades en agències immobiliàries i la idea assolirà la genialitat més absoluta. Això si no la copien arreu del món. Després poden fer el mateix amb els cotxes de luxe, els iots, els avions privats, les joies: si et gastes una pasta a Espanya, et donem el permís de residència de regal. Més 2x1. També haurien de pensar a vendre els aeroports inútils o trams de vies de l’AVE: el negoci seria espectacular. A condició, clar, que la humanitat sencera tingui unes ganes boges de venir a viure a Espanya. Cosa, que tal com estem, em sembla complicadet… Mafiosos al marge, evidentment. En fi, hem aconseguit fer la major de les reformes: convertir un govern en una agència immobiliària i una oficina bancària. Més eficàcia, impossible. Com que no es tracta de dissenyar estratègies de futur de veritat, sinó d’esperar que la crisi es resolgui sola, la idea mereix un aplaudiment rotund per part de tots els que serem veïns dels futurs nous residents. Es més, fins i tot podríem apadrinar-los o convidar-los a dinar els diumenges. Que no es pugui dir que aquest no és un país acollidor i que no fem pinya per lluitar de la crisi. Video> Debtocracy
(17.11.2012) Hi ha gent que s’ha passat anys i panys criticant la cultura de l’automòbil i que ara comença a descobrir que la necessitem com l’aire que respirem. En aquests temps, desperadament. La indústria de l’automòbil suposa més o menys un 10% del PIB espanyol, poca broma. Si hi afegíssim tot el que mou (policies, fabricants de semàfors, infraestructures, el sabó per rentar cotxes, els mecànics, els impostos…) descobriríem que el seu pes real en l’economia estatal és infinitament superior. Punt feble? Que aquí ni comprem ni comprarem cotxes durant molt temps i que la indústria espanyola (la segona o tercera d’Europa) depèn vitalment d’exportar-ne a cabassos. No serà pels costos laborals: 25 euros/hora contra 45 euros a Alemanya. Clar, és difícil competir amb Romania, on no arriben als 5 euros/hora. A la Xina encara menys, segur. Un altre punt feble? No hi ha marques “espanyoles” sinó cotxes fabricats a Espanya, que és molt diferent. Llegia ahir una sèrie d’informes sobre aquests temes, que van molt més enllà de les queixes dels concessionaris perquè no venen res. La conclusió? Per variar, tampoc no hi ha una política estatal (o autonòmica) amb idees clares sobre el futur del sector de l’automòbil i de tot el que orbita al seu voltant. “Política” en el sentit d’estratègia, dels governs i també del sector empresarial. Anem fent, improvisant, rebaixant costos laborals (els que en saben diuen que són només un 11% del cost total…) a base de pressionar els treballadors… I mentrestant, el món està canviant, les empreses mouen les fàbriques allà on troben terrenys de franc, esclaus i regals fiscals… Evidentment, no sóc expert en la matèria ni pretenc semblar-ho. Però en els informes que vaig llegint s’intueix un dels principals dèficits d’aquest país, que ens està portant a la ruïna: la manca d’estratègia i de visió. Al sector del totxo o de l’automòbil o al conjunt de l’economia. Es veu a venir que tindrem un problema amb el sector de l’automòbil i que ens agafarà, per variar, fora de joc. I no és només un problema dels polítics (en part, sí), sinó del conjunt del país. Es digui Catalunya, Espanya o Vall d’Aran. Video> Cuéntame...
(16.11.2012) Cada dia em sento més accionista del Banco Malo S.A., aquesta cosa que ara anomenen SAREB per despistar-nos. Hem trigat, però per fi ja podem respirar: cada ciutadà i ciutadana té unes quantes accions d’un dels pitjors negocis de la història de la humanitat. Som propietaris d’un gran abocador de residus tòxics. I per tant, mica a mica pagarem la factura. Per això, perquè no ens posem massa nerviosos ni se suïcidi massa gent, també afluixen una mica la pressió sobre els desnonaments: seguirà essent brutal, però un 0,5% menys brutal. Espectacular, en efecte. El Govern (els governs i els gobiernos), per variar, mira de no enfadar la banca...
Ahir, doncs, el Govern espanyol va avançar una mica més en el seu projecte de socialitzar pèrdues de la banca, del sector immobiliari, dels massa espavilats i dels massa ingenus. Ens van venent la moto a peces, amb la malèvola intenció de què ens oblidem de què en realitat és una moto espatllada. Per això repeteixen i repeteixen i repetiran el principal “frame”: l’objectiu és que als ciutadans el SAREB no ens costi ni un euro. Ho diuen amb posat ben seriós, sense que se’ls escapi el riure. La vaga de dimecres ja queda lluny i cal fer reformes, reformes, reformes… I aquesta és la principal: encolomar-nos tot el forat de la banca, que passa a ser deute públic a la pràctica. Una brillant operació. A sobre, en donaran la culpa a l’estat del benestar: ho veieu?, cal retallar més escoles, més hospitals, més pensions… Cal complir la Constitució al peu de la lletra: els deutes són el primer, els ciutadans que es fotin. Es la meva traducció, potser barroera, però que algú em digui que és inexacta. A Espanya, la Constitució és sagrada, ja es veu. De manera que hem passat formalment a ser una societat arruïnada i endeutada per a dues o tres reencarnacions. L’excusa? Que així començarà a rajar el crèdit a les empreses, es crearà feina i sortirem de la crisi en uns mesos. Algú es creu aquesta mentida? No, ni els que la diuen. Però estan molt enfeinats fent reformes i ja comencen a albirar els primers brots verds… Fins que no quedi res per reformar. Ni país on viure. Això sí, encara que sigui en el buit o a l’hiperespai, la Constitució seguirà existint pels segles dels segles. Video> Triodos Bank: una altra banca és possible...
(15.11.2012) Cap al 60 o 65%? Potser un 70%? Podria estar per aquí la xifra de seguiment de la vaga? Diria que sí. No és que sigui un mètode massa científic, evidentment: una mica d’observació personal en diferents moments del dia, un repàs a la guerra de xifres (que ja cansa, la veritat), una dosi important de desconfiança envers les dades governamentals, una rebaixa aplicada a l’entusiasme sindical… Costa de saber amb exactitud. La d’ahir no va ser ni una vaga absoluta, total, ni una protesta minoritària. El país s’escalfa i es rescalfa, però no arriba a la temperatura d’incendi o explosió. Per això les vagues són en general força tranquil.les i cíviques, amb les excepcions de rigor: això encara no és Grècia. Però ja hi anem. Tanmateix, més enllà de posar-nos d’acord en una xifra aproximada, que té la importància que té, val la pena fixar-se en el resultat de les vagues. Nul. Com si no hagués passat res: avui dijous continuarà l’operació d’amputació i destrucció del que queda del benestar i de socialització abusiva dels deutes privats. No només dels de la banca: els de la banca són també d’alguns de nosaltres, no? De tots, no, però d’alguns, o de molts, sí: pobres, rics, il.lusos, estafadors, especuladors, ingenus… Això també és part de la veritat.
Les vagues contra tot acaben anant contra no-res, però en un país de més qualitat democràtica que aquest serien escoltades atentament. Com les manifestacions massives: el missatge no és anecdòtic. Doncs aquí, sí. No passa res. Un dia algú se sorprendrà d’alguna explosió imprevista. Com els suïcidis pels desnonaments. Com el que passa amb Catalunya, ni més ni menys. La casta hispànica no escolta, va a la seva. En això és clavadeta a la catalana. Mentrestant, va pujant la pressió. Fins que esclata. Ara mateix, més enllà de les guerres de xifres i dels trucs de comunicació, hi ha uns quants punts que es van apropant a la pressió màxima. Tard o d’hora ha de petar. I ho farà, perquè el sistema juga a veure fins a on aguanta. Video> Un vell himne, unes velles banderes...
(12.11.2012) Cada dia va pujant l’aposta. També puja el to i la duresa del missatge. I el dramatisme. Si algú esperava que la campanya electoral fos l’espai adeqüat per discutir civilitzadament, amb una mica de serenitat, ja se’n pot anar oblidant. La teatralitat d’una campanya, les estratègies de tensió (en diverses direccions), comporten que tot se simplifiqui al màxim, blanc o negre, i que cada dia s’emporti el que es va dir el dia abans. Tot? Tot no, o aquesta vegada no: no és una campanya com les altres. Encara que la crisi (i la gestió de la crisi feta pels governs espanyol i català) està destruint el país, el tema que inevitablement es planteja és un sí o no al referèndum, primer, i a la independència, després. Un tema que posa contra les cordes el model de democràcia espanyola i en revela tota la seva pobresa, totes les limitacions. Per això un ministre pot dir que el referèndum és un cop d’estat jurídic i quedar-se tan tranquil. O Mas replicar que impedir el referèndum és un cop d’estat a la democràcia. Algú té algun model de cop d’estat més? Què tal un cop d’estat econòmic? O fiscal? Per favor, quin nivell. Estan jugant massa alegrement amb conceptes perillosos com els cops d’estat, el nazisme, el totalitarisme, el franquisme, els García… Potser m’he perdut, però encara no ha sortit la neteja ètnica ni Iugoslàvia: tranquils, ja sortirà. Fot-li, que estem en campanya i no hi ha temps per matisos! La pressió va pujant, pujant, i es va dibuixant més i més profundament una línia, que ja ha estat marcada els darrers anys amb les firmetes contra els catalans, els tripijocs de l’Estatut i el Constitucional, el ribot, el cava… El dia 26, segons com siguin els resultats, es posaran en marxa altres mecanismes d’emergència i diàleg, segur: no en va som un país capaç de canviar la Constitució al gust de la Merkel en cinc minuts. Dit i fet. O siqui que hi ha marge per a molts escenaris ara aparentment impensables. Però algunes paraules quedaran, quedaran… I alguns encara no entendran per què. S'ho preguntaran quan toqui fer el referèndum. Quan toqui interpretar-lo. Quan toqui aplicar-lo. No falta tant. Video> Flower of Scotland
(10.11.2012) Ahir em
preguntava qui ens rescatarà dels bancs. Qui aturarà els desnonaments brutals,
qui canviarà la llei hipotecària, qui farà que les pèrdues no siguin només per
als més febles. Ja tinc la resposta: la gent que salta del balcó. Els que es
llancen al buit des de la terrassa. Els que es pengen d’un arbre quan arriben
els funcionaris judicials enviats pels bancs que entre tots estem salvant. Ja
en són uns quants. I en seran més. Persones desesperades, aterroritzades,
destruïdes. Persones que ho han perdut tot i escullen morir. Tots aquests
suïcidis, tots aquests drames, estaria bé que algú els apuntés al compte de
resultats “creatiu” de moltes entitats bancàries i no poques institucions
democràtiques que no han volgut veure què està passant. Cert, són pocs casos i
molt extrems. Però mentre alguns es passen el dia lluitant (suposadament) per
la unitat d’Espanya o l’alliberament de Catalunya o el que sigui, aquest país s’està
trencant per dintre. No estem només arruïnats i endeutats per una o dues
generacions, sinó que a sobre a la misèria li afegim aquesta ignomínia. Com al
segle XIX, quan l’esquerra somiava l’estat del benestar, la clau és la
justícia, que no impedeix la competència, que no ha de ser un obstacle per a
les legítimes ambicions personals. Ni perquè les pèrdues es reparteixin
justament. La justícia costa de definir, cert, però segur, segur, que no és el que està
passant en aquest país des de fa quatre anys. També costa de definir la
intel.ligència, però no té res a veure amb la manera com estem afrontant la
crisi: destruint el país, destruint la seva gent. Què coi importa una frontera
aquí o allà, un dèficit fiscal més o menys, quan el sistema serà el mateix i
seguirà destrossant l’únic que dóna sentit a un país, la gent. Quanta gent cal
que salti des del seu ex-balcó del seu ex-pis? Quants cadàvers més calen? Quantes històries
dramàtiques més? Què més ha de passar perquè reaccionem? PS: una cançó i un clam..
