Ho sabien

5:44
Article al diari digital e-notícies (19.05.2012).

Desenganxar-se

5:42
Hi ha dies que noto com un no-sé-què. Es una mena de cosa que em fa sentir inquiet, que no em dóna bones vibracions. No és com per sortir pitant cap a urgències, d’acord: definim-ho com un malestar difús, un neguit, la sensació de què estan passant coses a dintre del meu organisme però encara no sé què passa. Clar, la crisi, et dius. Tranquil, tots aquests símptomes te’ls provoca la famosa crisi, que fa un temps ens venien com a universal i ara resulta, ves per on, que és més exclusivament nostra que mai. No és que el món vagi bé, no, és que nosaltres anem pitjor, infinitament pitjor. 


Aquest és el neguit? Diria que no. Es com una mena de tremolor autonòmica, una sensació d’obstrucció hispano-gàstrica. Catalanitis aguda? Crec que no és el cas. Hispanofòbia? Tampoc. Espanyitis crònica? Ja podria ser, ja. Es aquell mal tan vell i recurrent: em fa mal Espanya. I com que ja en començo a estar tip d’aquest dolor crònic, que no mata però mortifica, alguna cosa haurem de fer, a més de queixar-nos, no? Què? Ni idea. Hi ha eixelabrats que no dubten a dictaminar en dos segons que la solució és l’amputació dràstica, urgent. Però sembla més sensat intentar conservar les dues cames mentre sigui possible, no? Per tallar sempre hi ha una mica més de temps… Molt? Jo diria que molt no. Que el temps s’acaba. Que la cama es desenganxa, que el cervell es desenganxa, que comencen a veure’s massa cruament les entranyes rosegades, els mecanismes interns que fins ara han funcionat, els paranys, les pors, les falses il.lusions.


Això grinyola, trontolla, devora.  I ho farà encara més en el futur. Ja no per raons sentimentals o patriòtiques, no, sinó per pura conveniència, per pragmatisme. Es realista pensar que Espanya té remei i que algun dia podrà ser un espai comú més just? Es realista pensar que sense Espanya això anirà millor? Ai, ui, quines preguntes de fer-nos, tu, que és dissabte i tenim 48 hores per reposar de la crisi. Sí, ja, però mentre passen tantes coses que no hi ha temps ni de païr-les, comença a ser urgent saber si la sensació de desenganxar-se (provocada per uns i altres, però també molt real) és alguna cosa més que una sensació, una malaltia imaginària. No és fàcil respondre’s, no. Tot i que, insisteixo, per dins sento que alguna cosa se m'està desenganxant... (Diari de Terrassa, 19.05.2012)

Entre tots, un dia podrem comprar també la Volkswagen

18:50

Volkswagen vol dir el cotxe del poble. I aquí (o allà), a les Espanyes, ens ho hem pres al peu de la lletra. "Pa'chulos" (o "pa'tontos"), nosaltres. Anem als fets que avalen aquesta agosarada afirmació. 1) Volkswagen fabrica a Navarra (estat semi-independent associat) uns quants dels seus models. 2) Els ven a una filial, VAESA, amb seu social a Barcelona. 3) VAESA els exporta a l'estranger, sense IVA, perquè la llei ho determina així. 4) Després la societat reclama a Hisenda la devolució de l'IVA pagat , cosa totalment legal també... 

Tot i que hi ha un petit detall, res, poca cosa: el primer IVA el paga a Navarra, que se'l queda senceret com a comunitat foral que és, però la devolució de l'IVA la rep de l'Estat. És a dir, amb diners de totes les comunitats no forals, entre les quals Catalunya, per variar. 

Ja ho he dit abans, poca cosa: posem que uns 2.000 euros per cotxe és el que financem entre tots, menys els estats associats del nord, que es queden aquests calerons i resisteixen la crisi molt millor que la resta. A Espanya, aguanten els que no paguen als altres (Euskadi, Navarra) o els que reben molt més del que aporten. O Madrid, clar, faltaria més, que per alguna raó (divina, sens dubte) és la capital d'aquest Estat tan arruïnat, tan saquejat, tan inviable. D'això, d'aquesta presa de pèl monumental, paral.lela a la de la banca, les immobiliàries, les autopistes, l'AVE i tantes coses més, en diuen solidaritat. So-li-da-ri-tat, cal pronunciar-ho amb veneració i fe absoluta. I a ningú no se li escapa el riure: aquest és el magnífic esquema sobre el qual s'aguanta la sagrada unitat de la pàtria. Poca broma. 

Però tranquils. El muntatge de la Volkswagen (consti que no els tinc mania, el millor cotxe que he tingut era un Golf) ens costa només 400 milions a l'any. Menys que Bankia o el FROB, o l'estafa del BCE i el deute. Des de quan fan aquestes coses lletges? Van començar el 1994.  I ara Hisenda els reclama els diners, procés que durarà anys i panys. El mateix, exactament el mateix, que triguen a crucifixar a qualsevol ciutadà normal. Justícia fiscal, en diuen. I tampoc no se'ls escapa el riure. Espanya ha estat, és i serà sempre un país molt seriós, això sí.

Zetapemaforatoznarjoy

18:47
Article al diari digital e-notícies (8.05.2012).

Potser és hora de fer algun pacte d'Estat, no?

18:45
Als països seriosos, o als que funcionen bé, quan les coses es posen negres arriba sempre el moment de fer acords de mínims. Si tenen ganes de marcar una mica de solemnitat en diran pactes d’Estat, però el nom no fa la cosa. Es senzillament la capacitat d’entendre que en determinats moments, en determinats temes, cal aparcar les batalletes partidistes, arremangar-se, pensar a mig i llarg termini, comprometre’s amb els interessos generals… Coses així, tan boniques com difícils. 

A Espanya aquestes coses no passen. Tampoc a Catalunya, és clar: fa uns cinc o sis segles  que ens anem assemblant... 

Molt excepcionalment, però molt, a vegades s’arriba a acords amplis en temes dramàtics o simbòlics. Però no és la norma. No ho ha estat ni amb el terrorisme! Aquí impera el curt termini, el soroll mediàtic, el repartiment de culpes a tort i a dret, la vella i coneguda tàctica quotidiana de fer la traveta a veure qui ensopega. La culpa és de tothom i de ningú alhora. Fins i tot de la pròpia societat, no massa interessada en la cosa pública, més enllà de les aparences. 

De tant en tant, tothom coincideix en què cal arribar a grans pactes d’Estat o del que sigui, però grans. Ara, per exemple, hi ha a la societat una creixent demanda de grans acords. No és un tsunami, no hi ha manifestacions als carrers o les places. Però, entremig del desànim col.lectiu, apareixen de tant en tant algunes veus. Algunes enquestes ho reflecteixen també, amb certa freqüència: posin-se d’acord en les qüestions bàsiques, aparquin els interessos partidistes per a avui o per a demà, tinguin generositat, visió de futur, facin història… 

Res, ni cas. Tàctiques, les que vulguis. D’estratègies, orfes, per variar. També és cert que el propi sistema polític, la maquinària que s’ha anat muntant en les darreres dècades, dificulta molt la gestació d’acords profunds i que perdurin. Si tot es planteja en clau escenogràfica, si la norma és qui fa més soroll o arreplega més titulars, si res ni ningú no premia als que siguin capaços de donar el pas, seguirem com fins ara, a no ser que un terratrèmol pavorós destrueixi en vint segons mitja Espanya. Clar que, segons com es miri, potser ja està destruïda, sense fer tant soroll ni tanta pols... No sé, a la vista del paisatge devastat, jo diria que ja va essent hora… (Diari de Terrassa, 17.05.2012)

El "nostre" banc dolent

12:08
Si ahir dimarts ens entreteníem amb els verbs saquejar i pagar, que il.luminen poderosament el que està passant, avui és imprescindible fer una repassadeta del diccionari tècnico-cabalístic que embolica a diari la realitat. Amb una terminologia aparentment brillant, moltes sigles (FROB, EFSF, ESM…) i conceptes que suposadament només són per a ments privilegiades, en realitat intenten prendre’ns el pèl dia sí i dia també. De passada, dissimulen –cada vegada menys- que no tenen ni punyetera idea del que cal fer per sortir de la crisi abans de l’any 2112.

Prenguem per exemple l’expressió “banc dolent” o “banco malo”. Anotem que resulta que els mercats no han aprovat el Pla Guindos II i que esperen un Pla Guindos III, IV o XX, fins que el Govern espanyol faci exactament el que vol el sector financer mundial. No es creuen, senzillament, que no calgui rescatar amb diners públics més o menys la meitat del millor sistema financer de la història. I tenen una solució fantàstica, a la que hi van donant voltes uns i altres: el banc dolent, on amuntegaran totes les escombraries financeres generades en l’orgia d’abans de la crisi.

Una ficció genial: apartem de la banca “sana” totes aquestes immundícies i, miraculosament, hem sanejat el sistema. I què en fem de les tones i tones d’escombraries? Brillant: el banc dolent les guarda ben guardadetes i apartades, per evitar el contagi, a l’espera de trobar comprador algun dia.

T’expliquen un conte que sona bé, fins que et preguntes qui redimonis comprarà aquesta muntanya de ferralla i residus tòxics. Ah, que no la compra ningú en cinc o sis anys? Què en farem? Sorpresa, sorpresa: la carregarem a les espatlles del contribuent.

Aquesta és la fantàstica solució que donaria tranquil.litat als mercats i que, al pas que anem i si no hi posem remei, ens acabaran endinyant. Per fi s’haurà complert el vell somni esquerranós de nacionalitzar la banca, amb el petit inconvenient que només haurem expropiat les pèrdues i misèries.

Vaja, una nova forma de capitalisme popular, que és el “capitalisme-per-a-tontos”: compres accions de la teva pròpia ruïna. Un gran negoci, en efecte. Ja hi anem.

Ells saquegen, nosaltres paguem

12:07
El cas del verb saquejar és ben curiós. Si volem conjugar-lo bé, necessitem un verb que li faci de parella. En català i castellà, el més escaient és, sens dubte, és el verb pagar. La gràcia de l'assumpte és que si dius, per exemple, "ells saquegen", l'equivalent en l'altre verb és "nosaltres paguem". En totes les llengües funciona igual: sempre que algú saqueja n'hi ha un altre que és saquejat. No és el mateix cas del verb respirar, per posar un altre exemple, que no fa mal a ningú. Però en català i castellà el verb saquejar té característiques que el fan molt singular.

Ho veiem aquests dies amb els milers, milers i milers de milions de diner públic que està devorant (o comprometent, que dirien els tècnics) la banca. Just els que ens farien falta per al benestar o per ajudar una mica a crear feina, si els milions que defrauden tinguéssin el detall de pagar el que deuen i els governs tinguéssin a bé demanar-los-ho amablement... Però la política és qüestió de prioritats: primer la banca, per allò del risc sistèmic, que espanta força, abans que els ciutadans. Aquests, si se'ns moren, encara ens estalvien uns calerons en hospitals i pensions...

D'això, en cristià, se'n diu saquejar. Més exactament: una de les majors operacions de saqueig de fons públics de la història. Portem patint-la des del 2008, ja queda poc per al final: el calaix aviat estarà buit.

Ens escandalitzem amb els Millets, amb els "eres" andalusos, amb la Gürtel i totes aquestes coses. O amb els que et roben el cotxe o la cartera. Però són peccata minuta. Pecats venials, al costat d'aquesta gegantina i desvergonyida estafa que ens intenten convèncer que és pel nostre bé. I si no ens ho acabem de creure, aviat enviaran Grècia als inferns, com a escarment i advertiment: les coses encara poden ser pitjors. I aquí estem tots, via impostos o via el que sigui, finançant un expoli col.lectiu de dimensions estratosfèriques. I no passa res: el problema és que no fem prou reformes, que no retallem prou.

Comptablement, tenen raó: si s'ha de tapar tots els forats immobiliaris i banquers, no queden diners per a la resta. Dos i dos, quatre, clar.  O dos menys dos, zero.

Nacionalitzar els ciutadans

12:05
En aquest país els milers de milions van que volen. Els darrers, els set o deu o vint mil milions o cinquanta mil o el que sigui que ens jugarem a la ruleta de Bankia o els milers que apostarem en el gran casino de la banca espanyola, a veure si ho perdem tot…

No sé vostès, però jo ja n’he perdut el compte, tot i que intento de tant en tant apuntar-m’ho. Es de suposar que la comptabilitat estatal reflecteix més o menys els números, tot i que convé no oblidar que la comptabilitat és una ciència menys exacta i més artística i creativa del que sembla a primer cop d’ull… Tanmateix, hi ha coses difícils d’anotar per no perdre el fil. I molt em temo que acabarem perdent els diners i el fil, amb tanta nacionalització encoberta: un dia nacionalitzem autopistes a les rodalies de Madrid (idea que ens tornaran a plantejar un d’aquests dies), un altre nacionalitzem bancs i caixes, o nacionalitzem dèficits autonòmics (i els repartim com sempre, no fos cas) o nacionalitzem vies inútils (com l’AVE, que no és un tren, sinó una nació amb rodes).

No cal dir ja que prendrem mal i que hi perdrem bous i esquelles, però semblarà que no hi perdem res: per cobrir els forats de Bankia i similars els mercats ens donaran crèdit i el que calgui. Per apujar impostos, especialment a classes mitjanes, ens posaran com a exemple. Per retallar benestar amb l’excusa de retallar el desgavell autonòmic, els guardians de l’ortodòxia financera ens aplaudiran, com ja van aplaudir la reforma laboral. I així entre una cosa i una altra, resultarà al final que ho pagarem tot per partida triple: una com a clients (d’un banc, per exemple), una altra com a usuaris d’un servei i una tercera com a contribuents.

L’única cosa que no ens surt a compte és ser el que ens pensàvem que érem, ciutadans. No només està resultant absolutament ruïnós, sinó que a més anem descobrint a diari que el sistema no ens necessita per decidir res. Per pagar, sí, per manar, ni de conya.

Ens haurem de plantejar seriosament, doncs, rescatar els ciutadans i ciutadanes, nacionalitzar-los, rescatar-nos a nosaltres mateixos. Em temo que comença a ser urgent.

Després d'una pausa...

12:03
Després d'una certa pausa, deguda a problemes familiars, tornem-hi...
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes