Home Archives for de març 2012

No funcionarà

17:48

•

Em sap greu dir-ho. Ni la vaga ni la famosa agenda reformista del Govern Rajoy. No entrarem a discutir qui va guanyar la batalla escenificada ahir dijous: depèn de l’hora, del lloc. Va haver-hi moments de vaga i moments de normalitat quasi absoluta. Sensació d’apagada general, massiva, no. Ni un èxit aclaparador ni un fracàs absolut.

Meitat i meitat?

Les dades no coincideixen, tots ho sabem i no passa res: com amb les manifestacions o el deute públic i privat o els forats de la banca o el frau fiscal o les xifres d’atur.

En aquest país les xifres no quadren mai, forma part de la nostra naturalesa. I avui divendres toca una nova dosi de reformisme, via pressupostos del 2012. Reformisme: bonica paraula que s’han inventat per camuflar tot el que ens van dient des del 2008 que ens treurà del forat negre i cada dia ens hi enfonsa una mica més.

Algú es creu que realment existeix un pla seriós, una idea clara de cap a on anem? Jo fa temps que no, i no em dóna cap satisfacció comprovar que per desgràcia no m’equivoco masa. La realitat és brutalment real, per a qui vulgui adonar-se’n.

Això sí, ens fan fer el que ens diuen que ens manen des de llocs que queden molt lluny.

En resum, el 90% (rics i pobres, dretes i esquerres, treballadors i empresaris) estem contribuint a que el 10% restant vagi tan bé com sempre.

Ens castiguen amb reformes laborals absolutament inútils i així s’asseguren que mai ningú farà vaga per reformar la banca seriosament, per reformar el sistema immobiliari (que ens tornarà a arruinar d’aquí a uns anys), per reformar de veritat l’economia (no apedaçar-la ni improvisar ni dissimular) o per fer la reforma fiscal que asseguri que tothom paga el que li toca.

No funcionarà la vaga, ni aquesta ni les properes, ni la miraculosa agenda reformista que va tocant les tecles a l’atzar, a veure si sona alguna cosa per casualitat…

El país ni ha canviat, ni està canviant ni ho farà. És el que és i s’ha quedat immobiltitzat, fossilitzat.

Ahir, partit d’anada. Avui, partit de tornada. I així anem, fent tots els gols que podem en la nostra pròpia porteria. Cadascú es pensa que és la dels altres, però no: és la de tots. Bé, rectifico: la del 90%. Hi ha un 10% que no sap el que és, des de fa dècades, que li facin un gol.

Islamisme feminista

7:43

•

És tan bonic que no sé si creure-m’ho. El Consell Islàmic de Catalunya ha fet quatre coses després de l’esclat del cas de l’imam terrassenc que aconsellava com atonyinar discretament les dones. Primer: ha tret la cara pel seu imam terrassenc. Normal o comprensible, són les regles del joc. Segon: ha reivindicat els imams en general, perquè no siguin estigmatitzats o desprestigiats. També comprensible. Tercer: proclamar la seva fe en la neutralitat i eficàcia de la justícia i el respecte als valors constitucionals. Igualment entra dintre del guió: és el que toca dir. Però afegeix una quarta afirmació, dintre de l’esquema de la seva reacció pública, que em deixa astorat. Han rebutjat la discriminació i tota mena de maltractaments a les dones. Van forts. Arriben a afirmar que l’essència de l’islam és la dignitat de tot ésser humà –dones incloses, detall no menor- i que prohibeix el maltractament, la violència de gènere, la desigualtat, la injustícia…

Una estratègia de “comunicació de crisi” força ben plantejada, la veritat. Tenen la sensació que aquesta vegada estan en fals, a un pas de provocar la reacció d’una societat que, com que està profundament tocada per la crisi, pot evolucionar en moltes direccions i no precisament favorables a la coexistència més o menys indiferent o compartimentada.

Ens podem creure aquest discurs? Sí en el fons, clar. El problema no és tant la fe religiosa sinó la seva manipulació per dominar les dones fins a extrems que aquesta societat considera indignes. Un comportament que no és en absolut un fet aïllat, sinó la cosa més normal del món. Aquí mateix, no a l’Aràbia Saudita. O sigui. Ens quedem, val, amb el moviment tàctic (les paraules poden acabar obligant-los algun dia a moure fitxa en la direcció que marca la societat que els ha acollit entre no poques tensions), amb la bellesa de les grans proclames que, com les que hem fet els occidentals al llarg de la història, fins que no es tradueixen en fets no passen de ser boniques paraules.

El pas següent, per acabar-nos-ho de creure, és que comenci a predicar-se de veritat una altra doctrina a les mesquites i on sigui. Trigarem a veure-ho, si és que ho veiem mai.

Com maltractar dones sense trencar ossos ni fer sang

7:42

•

Que aixequin la mà els ingenus que podien pensar fins ara que l’Islam, al nostre país o allà on arribi, impulsa el respecte envers les dones. Costa d’aixecar la mà, en aquest sentit, oi? Doncs en l’altre, com ja podíem imaginar-nos, als musulmans els costa molt poc, convenientment estimulats i orientats per l’autoritat religiosa del seu imam: un personatge que donarà molt de joc en el futur.

Impressiona veure els termes que el ja famós imam terrassenc fa servir per explicar als creients –mascles, per suposat- com s’ha de maltractar una dona, com se l’ha de castigar i colpejar sense trencar-li els ossos ni fer sang.

Més que un signe de moderació, em temo que és més aviat una picardia: es tracta de no cometre un fet massa greu en un país infidel com el nostre. Violència, sí, però fins a un cert límit, per estalviar-se problemes si el tema acaba en mans de la policia o dels jutjats. Que no quedin marques, que tot pugui semblar una baralla domèstica, un incident sense importància o una fantasia d’una dona a la qual el marit, com a molt, l’ha castigat sense tenir relacions sexuals. Clar, l’altre element clau és la recomanació de mantenir aquesta mena de fets dintre de casa, que no se n’assabenti ningú: la discreció del marit, combinada amb la por de la dona, fan miracles i permeten que la resta de la societat dels infidels ignori el que realment passa. Ja en tenim una prova contundent, acabi com acabi el cas als tribunals.

Costa de pensar que l’imam sigui un cas únic i vagi per lliure: més aviat s’intueix el que podria ser la “normalitat” per a una gran part de la població del nostre país, femenina i musulmana, per a la qual senzillament no compten les lleis i els drets que són essencials per protegir els nostres valors fonamentals. I de tot això, què en fem, en aquest país? Perquè en absolut es tracta d’un tema de caràcter local. Es el vell tema que va treient el nas i que acabarà per donar arguments, convenientment aprofitat per la demagògia, per a coses que ja coneixem en aquest país i continent…

Tot, per no fer valdre amb fermesa els valors que suposadament són fonamentals. I per no exigir que els que volen viure aquí els respectin escrupolosament, els agradi o no. I si no els agrada, doncs ja saben... I això no és xenofòbia.

Autopistes en fallida

7:38

•

Espanya és així. Singular, com a mínim. I la crisi té la virtut (que ens podíem haver estalviat, però que haurem d'empassar-nos fins a la darrera i més amarga de les seves conseqüències) de posar-nos davant dels ulls la mena de país que tenim i que hem fet o que ens han fet. A quin país del món poden fer fallida les autopistes? Potser a l'Uzbekistan? No, a Espanya. Ja en tenim unes quantes que estan a dos mil.límetres de l'abisme. Cap d'elles a Catalunya, evidentment: aquí les autopistes es fan com cal, amb esclaus condemnats a utilitzar-les pels segles dels segles, i si paguen amb visa, molt millor. En tenim nou de molt fotudes, entre les quals les radials de Madrid, la Madrid-Barajas, la Madrid-Toledo i la Cartagena-Vera.

Què pensa fer l'Estat? El mateix que amb la banca: nacionalitzar-les. Es a dir, socialitzar pèrdues. Una estratègia molt similar a la de l'AVE: paguem entre tots trens futuristes que no porten enlloc, absolutament ruïnosos, però que ajuden a consolidar la unitat d'Espanya. Tranquils: a Catalunya, si fós possible, faríem el mateix, el nacionalisme enterboleix els números i les neurones a qualsevol indret del món. Aquí també faríem un AVE entre Picamoixons i Sant Just de Fostcentelles, pel bé de la pàtria. L

a diferència és que no podem fer AVEs (el de França el veuran els nostres néts, amb una mica de sort) i que només ens permeten tenir alguns descomptes en les autopistes de peatge. D'autovies, a l'estil hispànic, no en tenim, i les poques que podríem tenir, com el quart cinturó, les matem nosaltres mateixos: si fos de peatge ja estaria fet, oi que no ens hem d'enganyar més del compte? Doncs això. Ara només ens faltava rescatar autopistes inútils, perquè l'AVE ja el tenim rescatat amb efectes retroactius. Fa goig de veure com hem entès en aquesta península això de ser europeus i competitius i dinàmics: una sèrie de peatges ruinosos i orientats cap al no-res.

Ah, perdó, gairebé me n'oblidava: la culpa és de la crisi, clar.

Benvinguts a Euroxina

7:10

•

Amb el temps ens haurem de menjar amb patates totes les brometes fàcils que hem fet sobre els xinesos. Allò de treballar o ser enganyats com si fóssim "xinos" tindrà properament una segona part, una mena de remake que protagonitzarem nosaltres. La brometa del futur podria ser: t'han enganyat com a un europeu.

El president de Mercadona, el brillant i políticament incorrecte Joan Roig, acostuma a dir les coses (les que li interessen a ell, clar) pel seu nom. Es un bon empresari, amb una visió forta i insòlita entre l'empresariat espanyol que, diguem-ho clar, és d'una qualitat i productivitat tan baixa com la dels ganduls que té contractats. En Roig no sembla un explotador, pel que expliquen els seus treballadors. I anuncia ja el futur: hem de treballar com els de la botiga de "xinos" de la cantonada.

Dit en llenguatge tècnic: o baixem nivell de vida o augmentem la productivitat. Ah, ja ho entenc: produir més i millor, vendre més, ajustar marges, totes aquestes coses. I reduir costos, que és una manera fantàstica d'augmentar la productivitat, sobretot si no poden augmentar les vendes.

Amb la qual cosa anem a parar a la gran veritat inicial: treballarem com a xinesos cobrant com a xinesos per poder comprar a les botigues dels xinesos i, excepcionalment, a alguna empresa nacional que s'hagi sabut adaptar intel.ligentment. En Roig ho té clar, Mercadona és una d'aquestes empreses, ell sempre ven el seu producte: però també sap que és un cas excepcional.

Per a la resta, el panorama xinès és el futur: no gastar res, viure molta més gent en una casa per repartir costos, estalviar, reinventar velles formes de crèdit familiar, compartir els ingressos, menjar molt més arròs blanc que tall, obrir la botiga vint-i-quatre hores al dia els set dies de la setmana, obediència i submissió. I resignació, molta, molta resignació callada.

En un país on la política no dóna resposta a cap pregunta important, el drama és que Joan Roig diu les coses pel seu nom i no sembla que vagi massa desencaminat... Clar que també parla d'optimisme i motivació, d'encarar la crisi amb valentia i visió, però això no es troba ni al basar xinès de la cantonada ni a cap caixer automàtic...

El conte de fades d'Unnim

7:08

•

Hi ha qui pensa que per entendre tot aquest fenòmen de la reforma del millor sistema financer del món cal saber de números. Doncs no, en absolut. La millor manera d'aclarir-se és enfocar-ho com un conte infantil, que és el que ens expliquen cada dia perquè ens n'anem a dormir tranquils i deixem fer als que en saben d'aquestes coses.

El conte d'Unnim no és molt diferent al de qualsevol altra entitat, però ens toca una mica més d'aprop als terrassencs. Primer, s'hi posen diners públics del FROB però en realitat no s'hi posen: l'operació, ens diuen, no hauria de costar ni un euro als ciutadans. Després, fem un numeret de màgia i valorem l'entitat en un euro, però tranquils, que aquest joc de mans no el pagarem mai amb diners públics. El mateix euro és el que paga el BBVA per una entitat que, dit d'una altra manera, no val res i arrossega un forat que segons els experts podria ser d'uns mil dos-cents milions d'euros.

Alguna veueta recorda que en altres entitats el forat sempre ha estat molt més gran del previst. Però tranquils, que si s'ha de posar diners, mil milions de pèrdues sortiran del propi BBVA. I el que devia l'entitat al FROB, ara ho cobreix el Fons de Garanties de la pròpia banca, uns mil milions més. I també garanteix que si cal hi posarà uns cinc mil milions més per tapar forats immobiliaris, sobretot el salvatge crèdit donat a promotors i les dacions corresponents, més que el dels ciutadans normals entrampats amb les seves hipoteques.

La pregunta infantil és: el Fons de Garanties és com la bóta de Sant Ferriol? No deixa mai de rajar? Tranquils, tranquils: són els propis bancs els que aporten diners a aquest fons. Alguna veueta del conte diu que el famós fons no té prou coixí, ni de lluny, per a la CAM, Unnim i altres meravelles del millor sistema financer de la història de la humanitat.

Nova pregunta infantil: i això vol dir que en realitat són els clients els que pagaran, no? Com? Per exemple, l'Estat impedirà la dació en pagament i permetrà que els bancs collin més la clientel.la cosetes així. I si segueixen faltant diners? Els nens, ja se sap, mai no en tenen prou de fer preguntes impertinents...

El país que se'n voldria anar

7:07

•

Costa de creure que en un país com el nostre 3 de cada 4 ciutadans estiguin disposats a emigrar per tal de trobar feina. Fa quatre dies ens deien que un dels nostres grans pecats era que ens negàvem a canviar de ciutat per raons de treball. Ves per on, almenys mentalment, ja hem fet la revolució i ens estem acostant al model “mobile home” americà. Aquí, quan ens posem a fer reformes, no ens guanya ningú: aviat inventarem l’acomiadament pre-contracte, una innovació absoluta a escala universal en les relacions laborals... Resulta que la darrera enquesta del CIS és contundent. El 75% dels espanyols se n'aniria a qualsevol país europeu i un 70% ja no té manies i si cal se'n va a la fi del món. D'això en diuen, traduït, pura i simple desesperació.

No m'imagino que 3 de cada 4 ciutadans marxin mai de veritat, ni molt menys. Ja ho anirem veient amb el temps, si organitzem una diàspora de veritat o només amb comptagótes. El cert, però, és que només pots recomençar de veritat si te'n vas, si tanques la porta del tot, si no arrossegues res. Es una veritat tan antiga, amarga i dura com el món, que tots més o menys sabem en el fons. De moment el que queda és l'evidència de la manca d'horitzons per a una immensa majoria a la qual ja no li diu res tot aquest festival de reformes, de salvaments bancaris, d'impostos, de recentralitzacions i altres mandangues: la majoria està en una altra dimensió, molt allunyada de l'agenda política. Potser quan arribi la vaga s'hi apuntarà força gent, ja ho veurem. Però d'entusiasme i esperit lluitador, ni rastre: sabem que no funcionarà.

La història real de la gent condemnada a resistir va per una altra banda, per la necessitat de buscar-se la vida, de recomençar, de tenir el que necessiten les persones i les societats. Esperança i somnis, que mouen més coses de les que ens pensem. Just el que aquest país no dóna ni donarà en molt, molt de temps. Per això hi ha tanta gent que s'està declarant independent sense gaires escarafalls ni banderes, que està desconnectant, que juga amb la idea d'anar-se'n. El forat que comença a aparèixer no trigarà a fer-se evident i a empassar-se algunes o moltes coses..

Es possible una llengua no masclista?

7:05

•

Uf, quina pregunta. Els acadèmics de la llengua espanyola (que, com tots els acadèmics, es pensen que la llengua és seva) ho tenen claríssim. Mira que anàvem bé amb el llenguatge de tota la vida, aquell que permetia dir “l’home va arribar a la lluna el 1969” i quedar-se tan ample. Les dones, sens dubte, estaven contentíssimes de ser considerades homes. De fet, què millor, oi? En fi, que ja estem entretinguts per uns quants dies, amb un d’aquests debats que no resoldran la crisi però potser, potser, ens ajudaran a fer un món un 0,2% millor.

Els savis i els masclistes creuen que la cosa més normal del món és una llengua que s’oblida sistemàticament de la meitat dels que la parlen: el gènere masculí és el rei. Com l’home, és natural. També hi ha una altra espècie que es fa un embolic important amb el llenguatge no masclista i el políticament correcte i acaba engendrant una cosa que no és llenguatge ni és res. L’exemple més excels és el dels “miembros y miembras”, però hi ha moltes més fórmules que aconsegueixen fregar el ridícul. Tanmateix, una mica de sensibilitat és més que suficient, especialment en llengües tan riques –i mascles- com les nostres, la catalana i la castellana. N’hi ha prou amb tenir ganes de buscar expressions que inclouen i no exclouen, de remenar entre les paraules del diccionari i, també, de no complicar les coses més del necessari. Un terme mig que costa de trobar, sens dubte, però que aconsegueix no torturar l’idioma més del compte i guanyar temps perquè apareguin noves maneres de dir les coses.

Si les llengües no canviéssin mai (cosa que als acadèmics i als masclistes els fa pànic) encara parlaríem llatí o alguna llengua ibèrica o a base de crits i gemecs guturals. O sigui que és perfectament possible afavorir l’evolució del llenguatge cap a nous horitzons sense que això esdevingui una tragèdia. Però cal tenir ganes justament d’això, d’afavorir aquest procés i no d’obstaculitzar-lo. I aquí, clar, topem amb aquell acudit tan vell: com poden dir-ne “fromage” els francesos quan és tan clar i absolutament indiscutible que aquesta cosa es diu formatge i s’ha de dir formatge per tota l’eternitat?

Si estàs a l'atur, la culpa és teva

7:53

•

Aquesta és, més o menys, la idea. Si estàs en atur, la culpa és teva. Si cobres de l’atur, t’estan fent un regal que en el fons no et mereixes. Si no acceptes una oferta de feina a Lapònia (cada dia n’hi ha milers, segur) és que no vols treballar. Si no acceptes una feina per un sou de misèria ets un paràsit: l’important és treballar, del que sigui i al preu que sigui.

I per aquest camí s’arriba a la bonica proposta d’obligar els aturats a fer tasques socials: d’alguna manera s’han de guanyar el que cobren, oi? Com els presos: un pic i una pala i a fer carreteres. O vies de l’AVE, que en aquest país són la gran prioritat estratègica. Se soluciona així alguna cosa? Res, però alguna cosa s’ha de fer, oi? I si no funciona, podem enviar els aturats al circ o llogar-los a les fàbriques xineses de smartphones… Genial, senzillament: tard o d’hora tocarem la tecla que farà sonar el piano.

Clar que tampoc no cal ser més ingenus del compte. Coneixem un munt de persones, no per força immigrants, que han abusat i abusen de l’atur i del benestar. Tenim dubtes més que raonables que ens fan sospitar que el sistema públic d’ocupació no serveix. Sabem que els plans de formació tenen sovint una utilitat social diguem que dubtosa. I que hi ha molta gent que abusa del sistema sistemàticament: no ens hem esforçat a crear una ètica protestant, luterana, del benestar, no tot es redueix a un esquema de rics/pobres, dretes/esquerres, explotadors/explotats. Sabem també que hi ha ganduls i aprofitats vocacionals. I entre una cosa i l’altra assistim a l’enterrament per fases del benestar.

Anem cap a una societat demencial en la que a aquest pas acabarem envejant els xinesos. No sé, jo diria que alguna cosa no funciona, però no voldria ser acusat d'alarmista ni de derrotista. Ja hi pensarem quan peti tot… Ben mirat, no estem gaire lluny del big-bang.

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

El blog de Joan Rovira