Aquesta pel.li ja l'he vist i sé com acaba

7:39
No estan els temps com per tenir moltes manies. Si un inversor vol muntar una còpia de Las Vegas per aquestes terres, no posar-li facilitats és de bojos. Sense abaixar-se els pantalons fins als turmells, evidentment, i procurant que no sigui una presa de pèl. Però facilitats, és clar que sí. I si venen milers d'executius del món de la telefonia mòbil a una fira, el Mobile Word Congress, el mateix: no estan els temps per renunciar als ingressos que genera un esdeveniment d'aquesta magnitud. Ni per fer vagues insensates que només poden aconseguir empitjorar les coses: sort que algú ha vist la llum a darrera hora...


Diu el president Mas que una fira com aquesta aixeca la moral col.lectiva. Se'm fa difícil pensar que pugui dir una altra cosa, quan la prioritat número ú és fer caixa com sigui. I quan representa que els polítics -alguns, no pas tots- assumeixen com a funció clau intentar que la depressió que patim no sigui mortal de necessitat. Donar missatges d'optimisme s'assembla al lideratge, potser sí, però és una altra cosa, més semblant al massatge de l'electorat...


Tanmateix, dit tot això, i acceptant que el turisme és infinitament més difícil de deslocalitzar que una fàbrica, tot plegat no deixa de ser insistir en el model de sempre, el que ja no ens funciona ni ens funcionarà mai més. El que ens interessaria és tenir empreses catalanes i espanyoles a dojo fent un paper protagonista en aquest congrés mundial i que els seus productes no es fabriquéssin a la Xina amb sous d'esclaus, sinó aquí mateix i en condicions justes. I això, de moment, no és ni tan sols un somni: senzillament és impossible. 


No tenim una estratègia de país orientada sòlidament en aquesta direcció. Encara que fos a vint o trenta anys vista. Continuem instal.lats en el qui dia passa, any empeny. Molt pragmàtic i urgent, sí. Molt comprensible, també. Però molt, molt poc intel.ligent. 


Per això em costa que la moral surti del seu estat catatònic amb complexes d'oci i fires gegants, per molt gegants que siguin. A algú li aixeca la moral un congrés de mòbils o un megacomplex de joc i turisme? O la construcció d'una piràmide que podria ocupar trenta mil paletes? Per aquest camí continuarem no anant enlloc, tot i que ens semblarà que ens movem. Potser no contribuiré gaire a la moral col.lectiva i patriòtica dient això, però aquesta pel.lícula ja l'he vist i tots sabem en el fons com acaba. 

El gendríssim Urdanborbón

8:33
La culpa d’algunes coses la tenen els seus autors, a vegades. D’altres, també s’escampa la culpa cap als còmplices. I alguna vegada la culpa és de tothom. El cas del gendríssim Urdanborbón és un d’aquests: la culpa és una mica de tots i totes. No ens esverem, però: anem a pams. 


Evidentment, no, no hem fet negocis aprofitant que tenim un sogre que és rei d’Espanya i que estem casats amb una infanta, que és com a un país “recio” s’anomenen les princeses dels contes. Negocis més aviat patètics, tots ells: mira que hi ha maneres elegants de fer pasta si el teu sogre és el rei. Però, clar, encara que et posis un smoking, ets el que ets, el que eres abans del “braguetazo”. I el gendre Urdanborbón ha fet un ridícul espantós i ha ficat la pota fins a l’aixella: de totes les maneres que podia triar per fer-se ric, va triar la més tronada. 


I aquí el tenim, deixant la sagrada monarquia espanyola com un drap brut. La culpa? D’ell, clar. De la seva senyora que mai no va preguntar d’on sortia la pasta? Una mica, sí, però tampoc no ens passem, cosa que no justifica la descarada operació muntada des de la Zarzuela per treure la infanta del mig.  Culpa de la família política? També una mica. Però no ens enganyem: de la resta de súbdits i súbdites també tenim la nostra part de culpa. 


Portem dècades acceptant un tabú que no té cap mena de sentit en una democràcia, tot suposant que això ho sigui, que és molt suposar. El rei és intocable. Ell és l’autèntic pare de la pàtria, el que ens va obrir les portes a les llibertats, el que ens va salvar dels malvats colpistes del 23-F i tot aquest discurs tan, tan submís i ridícul. El rei és el que ens salva de nosaltres mateixos, el rei pot fer el que li surti dels borbons, no ha de donar explicacions de res, pot treure i posar ministres, pot governar a l'ombra d'una classe política submissa i genuflexa...


Pe aquí no anem bé. Hem de fer més de ciutadans i menys de súbdits, amb el rei i amb els banquers i amb la crisi i amb els polítics i el que calgui. Es més fàcil ser súbdits, aquest és el problema. Com ovelletes que el pastor porta a pasturar i a prendre el sol i no s'han de preguntar res, només menjar herba i deixar-se conduir. Però quan tot peta -i tot està petant, i espera’t- resulta que les coses haurien anat molt diferent si haguéssim estat a l’alçada de la nostra responsabilitat. Sí, ser ciutadà és dur i difícil, compromès. Però ara potser l’abisme estaria més lluny. El cas del gendríssim Urdanborbón, dels banquers, dels reis del totxo, dels corruptes, dels polítics que abusen de la societat, seria infinitament diferent si aquest fos, com diu la sagrada Constitució, un país de ciutadans i no de súbdits. I així ens van les coses. Sentint-ho molt, en gran part és culpa nostra.

Torna'm les claus i paga tota la vida, esclau

8:23
Que una persona o una família perdin la seva casa per no pagar la hipoteca és duríssim però és just. I segurament inevitable quan no hi ha manera humana de pagar el que es deu. Però que aquesta persona o família quedin de per vida amb uns deutes impossibles de pagar, a més de perdre el pis, és escandalosament injust, cruel i brutal. Són persones condemnades a l'esclavitud, a una forma moderna de ser esclaus d'un banc que es queda el teu pis per molt menys del que val, que no vol assumir el risc de pèrdua de qualsevol negoci i que pretén cobrar-te el que et queda per pagar la resta de la teva vida, amb els interessos corresponents i els recàrrecs que més convingui. 

Això és el que passa a Espanya i, encara que hi hagi altres models al món, alguns millors i d'altres semblants, no treu que sigui una autèntica vergonya que aquesta societat toleri amb tanta tranquil.litat tot això. I que els poders polítics de veritat, els que tenen el poder de veritat a Madrid, i la representació de la sobirania nacional, de dretes o d'esquerres, ho tolerin. 

Ara el govern fa un petit gest: un codi de bones pràctiques d'adhesió voluntària per a entitats que vulguin perdonar-los la vida als més pobres, a les persones de rendes més baixes que ho hagin perdut tot. Fantàstic. Es millor que el que tenim? Podria ser, una miqueta, d'acord. Això és millor que res. El PSOE no va arribar ni fins aquí, passivitat que no sé si hi ha algú d'esquerres que la pugui entendre o explicar...

 Però continua essent una vergonya, que possiblement serveixi per dissimular tot el que aquesta societat està comprometent, en present i en futur, per tapar els forats de dimensions còsmiques del nostre sistema financer. Continuem salvant bancs i condemnant persones, ficant milers de milions a un pou sense fons i matant les poques possibilitats que tenim de recuperar l'economia productiva, de crear o mantenir alguna cosa enmig del naufragi. I ara ens venen amb un codi de bones pràctiques, delicadament voluntari, faltaria més, com si fos la solució a una injustícia flagrant, escandalosa, que bé deu tenir còmplices a tot arreu quan continua existint com si no passés res al món. 

Ho podem canviar tot menys les hipoteques, oi? I això és la sobirania nacional o del poble, tan sagrada i tan suprema i tantes coses superlatives més?

Batalles del passat... quan el futur ens cau al damunt

14:54
Les protestes del diumenge han estat una mena d'assaig, un test. La gent està disposada a sortir al carrer per expressar la seva ràbia, la seva frustració? I això fa viable una vaga general que no sigui un fracàs? Sí i no. Sí, va sortir molta gent, cert i evident. No, no la fa viable, tot i que la fa més probable, posem que abans de l'estiu. Els efectes de la reforma laboral miraculosa, així com de l'apujada brutal de l'IRPF, trigaran a notar-se. I encara falta l'onada reformista i retalladora del mes de març o abril, si Andalusia canvia de color polític. 


Ens han endinyat la primera part del paquet i queda una part equivalent per a la primavera: estarà consumada així l'operació de devaluació combinada amb empobriment general, paralització de l'economia, precarització laboral, retallada de despesa pública i salvació del millor sistema financer del planeta.  La gran prioritat serà el deute públic, un forat pel qual s'escolen milers de milions que van a parar... Oh, sorpresa, a la mateixa banca que rescatem. Millor impossible. 


Per algun lloc haurà d'esclatar la malla llet col.lectiva, la sensació opressiva no només de no tenir futur, sinó d'estar condemnats a un cercle viciós d'empitjorament sense fi. Aleshores es produirà el que semblarà el gran xoc, però que no deixarà de ser un mecanisme per alliberar pressió social. Amb un govern que procura posar-se de perfil i no provocar reaccions ni esveramentes, no serà fàcil: intel.ligentment, ho presenten tot plegat com a inevitable i conviden a la resignació i submissió com a única sortida. 


Tampoc no facilita que el xoc de trens serveixi per a alguna cosa el fet, clamorós, que en realitat no hi ha un model alternatiu d'esquerres que se sostingui, una vegada ha quedat evidenciat que ens agradi o no no tornarem al passat. En cinc mesos no es formula un model que li planti cara a una operació profundament ideològica, molt sòlida i ben travada, prou forta com per resistir dos o tres anys de pancartes i manis. Encara estem lluitant batalles del passat, quan el que ens cau al damunt del cap és el futur... Un futur mai no imaginat per a alguns i perfectament planificat per a altres. I aquí rau gran part del problema.

Històries d'èxit i nous herois: el xef Artur Martínez

19:46
La trajectòria del xef Artur Martínez, vista des de la distància, és una història d’èxit basada en valors no gaire habituals. Portem anys, massa anys, durant els quals les històries d’èxit eren bàsicament “pelotazos”. El tipus que havia passat de ser un modest paleta a fer negocis de milions d’euros, i que després ha deixat també forats de milions d’euros. El pelotazo dels banquers i similars que han fet el que han volgut, s’ho han muntat espectacularment i ara veiem la bonica herència que ens deixen: detritus tòxics per a dues generacions. El pelotazo dels grans genis de les finances, de la borsa, de les bombolles de tot tipus. 

El país del “pelotazo” s’ha estavellat i comencen a canviar els herois dels nous temps. 

Una d'aquestes històries és la d’aquest cuiner terrassenc que comença modestíssimament en un senzill negoci familiar, que estudia i progressa, que pensa pel seu compte, que elabora un model gastronòmic propi, que s’esforça per assolir la màxima qualitat, que ressuscita productes autòctons poc valorats i que al final rep una estrella Michelin. Una persona plena de somnis però capaç de tocar de peus a terra. I que quan toca el cel no sembla que li hagi pujat al cap. 

Aquest divendres sortia a tota pàgina a La Vanguardia una interessant crònica del seu recorregut vital des de la cuina de barri fins a la primera línia de la cuina mundial. Una pàgina que mereix ser guardada a la carpeta “bones notícies”, de les quals n’anem força escassos. En els temps que corren, replets de males notícies, hi ha, segur, altres herois anònims en altres sectors, que estan fent les coses bé, que no s’han fet d’or, que han arriscat, que s’han sacrificat i que se’n surten força bé. No salvaran el país de la crisi en cinc minuts, no generaran negocis multimilionaris, però mostren un dels camins més interessants que tenim a l’abast i un dels pocs que podem recórrer: modèstia, esforç, creativitat, idees pròpies… I segurament una mica de sort també, tot i que no és el factor clau. 

En fogons com els del Capritx de l'Artur Martínez (+ Sonia Hermoso, Gerard i Mireia) i tants altres hi ha el secret del país del futur. Li hauríem d’anar copiant la recepta… Segur que ens la passa de franc, perquè -aparentment- no té cap secret.

Qui viu de qui i/o millor que qui?

19:37
Les campanyes electorals no són jocs florals ni es fan a base de delicadeses. Tothom juga a un mateix joc: mobilitzar els nostres i adormir o  excitar els altres, depèn. Potser haurien de ser d'una altra manera, més riques i estimulants, però no ho seran. Artilleria gruixuda, tècniques sofisticades i cíniques, missatges molt primitius: coses per l'estil. La campanya andalusa, on es juga la batalla final de les guerres de l'11-M, és l'exemple d'aquest model. Un exemple contundent i prometedor, perquè tothom juga a la desesperada: guanyadors i perdedors. 

El video delsdos-cents mil que ha posat en circulació Griñán és realment espectacular i trist, més enllà de les idees polítiques de cadascú. Cal tenir la cara més dura que unes patates braves de fa tres setmanes per dir algunes de les coses que suposadament han de mobilitzar el vot d'esquerres dels andalusos. Si ha de ser així, apaga y vámonos...

Evidentment, busca una resposta catalana, que realimenti el circuit i esveri el personal. I com que a aquí hi ha força penya amant de burxar en el tema i de fer electoralisme barat a base d'insultar els andalusos, ben aviat tindrem un bonic episodi de videos virals, de declaracions i rèpliques, de titulars explosius: aquestes coses funcionen a Andalusia i a Catalunya. I a Madrid i a Pernambuco. Greuges i comparacions tramposes són magnífiques vies per tensar la corda, per marcar fronteres, per excitar les masses. 

Ajuden molt, molt, a que la gent no pensi pel seu compte, que d'això es tracta. I el poder amplificador dels mitjans acaba de fer la feina: sempre acabem discutint sobre si els andalusos són més ganduls o si els catalans són uns cara-girats, sobre qui viu de qui i/o millor que qui... Un debat d'allò més enriquidor i estimulant, en efecte. I si algú es lamenta, l'altra resposta tòpica, barata, sempre és a punt: la culpa és dels nacionalismes, dels localismes. Quan la veritat és que l'únic problema que tots compartim, a parts iguals, és que no hi hagi millor manera que aquesta, tan patètica, de ser espanyols. 

Però com que aquesta setmana ja he plorat prou, em guardaré les llàgrimes per a la vinent. O per d'aquí a dues setmanes. O tres, si cal... Per llàgrimes no quedem.

Com a mínim, després de l'estiu... del 2027?

16:15
La Ceoe ja té clar que els efectes miraculosos de la reforma laboral trigaran una mica en arribar. "Fins a després de l'estiu, com a mínim". O sigui que pot ser a la tardor. O a l'hivern. O a la primavera de 2013. O qui sap si estem parlant de la tardor de 2014. O de l'estiu de 2027, que és el més probable. Paciència, reclamen: cal donar-li una mica de temps. És tan bondadosa, està tan ben pensada, conté idees tan bones, algunes d'elles modestament inspirades per la Ceoe, que segur, segur, la reforma laboral acabarà esdevenint un èxit històric. 


Podria ser que d'aquí a tres o quatre anys, quan ja s'hagi acomiadat tothom qui es pugui acomiadar, un bon dia hi hagi més contractes nous que acomiadaments, sonaran totes les campanes del Regne i anunciaran la bona nova. Ho veieu, gent de poca fe? Per fi la reforma laboral ha començat a crear ocupació! 


Més barra no poden tenir, la veritat. Però ho fan bé: fins i tot ells mateixos critiquen la reforma per poc agressiva, per tímida. La gent normal no sap què pensar, si els talibans no ho celebren amb joia, serà que el govern ha fet una cosa més o menys moderada... 


Tranquils, però. Mentre que haurem d'esperar a la setmana dels tres dijous per veure els efectes positius de la reforma, els negatius els veurem d'aquí a quatre dies. Seguiran dient-nos el mateix: paciència, donem temps al temps... I continuaran amb l'operació maquillatge, sense manies: el dèficit real de l'Estat, la reforma laboral, l'estafa de la reforma financera i el que faci falta. Tenen un any o dos per fer el que els vingui més de gust, el que vulguin els que de veritat manen en aquest país i que estan portant la Unió sencera a l'abisme. I la gent encara té marge per empassar-se unes quantes reformes més, entre altres raons perquè a fora no sembla tampoc que hi hagi res millor... 


Seria per fer-se un fart de riure, molt amarg, si no fos perquè ens passem els dies plorant.

Vaixell de Grècia

6:16
Hi ha una bella i vella cançó de Lluís Llach dedicada a Grècia. "Vaixell de Grècia" o "Abril 74" són cançons que fins fa quatre dies sonaven molt antigues. Nascudes al socaire del final de la dictadura dels coronels de Grècia o de la revolució portuguesa, en un país en el qual molta gent (no pas tothom...) somiava amb la llibertat i amb una mena de paradís que després ha resultat força acceptable però menys poètic del que s'imaginava... 


Ves per on, les revolucions ara les fan els mercats i les cançons que homenatjaven l'alliberament dels grecs o dels portuguesos -vist des d'aquí amb enveja-, són ara himnes que tornen lentament a estar d'actualitat. Revisitar-los, escoltar-los novament, o descobrir-los en el cas dels més joves, et situa una mica sobre el sentit del món que estem vivint i patint. Himnes que conviden a ser escoltats tenint a mà les imatges de les dramàtiques protestes a Grècia, un país condemnat definitivament a la més absoluta de les misèries. En part culpa seva, sí, però també forma part d'una mena d'escarment general, d'escenificació del nou lideratge alemany a una Europa no va enlloc ni serveix per salvar els seus, d'un acarnissament que aquí tot just estem començant a veure però que a Portugal ja ha donat uns resultats espantosos. 


Ningú no està millorant gràcies a les receptes que ens imposen, la qual cosa no vol dir que no sigui necessari abandonar els vicis del passat: simplement que el tractament en qüestió acaba per matar el pacient, després d'una dolorosa agonia. Les imatges de les revoltes gregues, les cada vegada més contundents dades sobre un empobriment dràstic i una manca absoluta d'horitzons de futur no ens haurien de fer oblidar vergonyes com el frau fiscal, com les grans o petites corrupcions, sobre els desequilibris socials creixents, sobre el rescat dels poderosos amb els diners dels febles, sobre les hipoteques reals i figurades que pesaran com una llosa sobre una o dues generacions d'europeus del sud. 


Aquest és el paisatge que convida a escoltar velles cançons de'n Llach o altres: no per nostàlgia de les receptes velles que no van funcionar, sinó pensant en les que ara ens apliquen i que convertiran països com el nostre en un desert. Cada dia hi som més a prop.

Entre Sant Baltasar i el Diabòlic Garzón

17:13
Depèn de com es miri. Sant de la meva devoció no n'és, però no negaré que algunes de les coses que ha fet fan que no perdem del tot la fe (ingènua) en la justícia (fosca). Lluitar contra els fantasmes macabres de Pinochet o de Franco, tot i les aventures estranyes als budells infectes del felipisme dels anys del GAL, mereix un respecte. Relatiu, sí, però respecte.

Encara que sigui una mena de superstar de la justícia, un personatge contradictori, cregut, venut i sobrat, no hi ha tanta gent a Espanya que hagi tingut el valor de plantar-se al davant de les coses intocables, dels tabús de la nostra història. 

Fer-lo sant em costa molt, massa. I llegir les batalles entre jutges com si fóssin una mena de lluita èpica entre dretes i esquerres com les d'abans, ja em perdonaran, però és d'una simplicitat esfereïdora. 

Garzón és com ells, com els que l'han enviat als inferns de la judicatura. Però certament no és exactament igual que els seus botxins: no n'hi ha prou per posar-lo al santoral ni per condemnar-lo al foc etern. I mentre discutim sobre qui és el bo i qui el dolent en aquesta pel.lícula, mentre ens endinyen una reforma dràstica del mercat laboral (que crearà feina i oportunitats a dojo, sens dubte), ens n'oblidem d'un tema pendent des de l'any de la picor: que la justícia, suposadament el tercer poder, sigui del poble i serveixi al poble. 

Clar que quan els dos altres poders ves a saber a qui serveixen, no sé si és una urgència històrica enfrontar-se al poder més absolut, més dur, més enquistat, el judicial. 

Digues-li tu "bon dia" a un jutge ben somrient i procura caure-li bé, que si no et caurà el pèl... 

Tot i que em consta que hi ha moltíssima gent a la justícia que es creu que serveix a la societat, el poder judicial va per lliure, sotmès a servituds partidistes i personalistes. Passen els governs i certes coses no canvien mai. I ens entretenim amb l'episodi aberrant de Garzón però ens oblidem, sempre, sempre, que en altres països (nord enllà, oi?, on diuen que la gent...) la justícia és una altra cosa. 

Clar, aquí ens expliquen que pertanyem a una altra tradició judicial... La de l'embut, potser? No fos cas que se'ns acudís canviar-la...

Vagues contra els ciutadans

17:10
La vaga és una eina del segle XIX i de part del segle XX que ja no serveix, o no amb el seu plantejament tradicional, en el segle XXI. Els sindicats de tota mena, amb una independència del sistema perfectamen descriptible, l'utilitzen encara com si fos la bomba atòmica: quan tot falla, quan res no serveix, fem vaga i que peti el que hagi de petar. Als serveis públics això funciona a vegades, perquè la política és un complex mecanisme d'equilibris en el qual sempre hi ha la por a perdre vots o tendències de vot. Mani qui mani, tot i que les formes no són, ni de lluny, sempre les mateixes: és més fàcil fer vagues contra els governs d'esquerres que contra els de dretes, amb matisos. I amb un detall important: qui guanya una vaga guanya legitimitat i poder. Quan els governs de dretes ja saben que tenen una vaga dura en la seva agenda, com Rajoy, també saben que si la perden estan llestos. Però això és només una qüestió tàctica. N'hi ha d'altres més estratègiques. 

Té sentit que els transports barcelonins facin una vaga just quan la ciutat es juga el pa de cada dia amb un gran congrés global? No. Això és com disparar-se un tret al peu per guanyar una guerra. Els servidors públics estan al servei de la societat sempre, la qual cosa no vol dir que es pugui fer amb ells qualsevol cosa. Però sí obliga a plantejar les protestes d'una forma intel.ligent i coherent, que no perjudiqui la societat: no operar els pacients no ajuda a millorar la sanitat pública, fer el ruc a les presons no dóna seguretat a la societat, que els mossos utilitzin el castellà per fer befa ofèn moltíssima gent que estima el castellà... 

Els servidors públics serveixen la ciutadania, sempre, sempre, independentment de qui mani: oblidar-ho és un error gravíssim, que es paga tard o d'hora. Fer vagues contra els vaguistes no porta enlloc. I en aquesta època que està començant, en la que veurem l'esclat de tantíssimes coses esquerdades, no estarà de més repetir-ho: les guerres s'han de guanyar, clar, però no tot s'hi val. Qui ho oblida, les acaba perdent. I qui té por de la lluita, també, clar.

A Grècia no ho saben, però cada dia van millor

7:47
I Portugal. I Espanya. I Itàlia. I Irlanda. Tots anem cada dia una mica millor. Es evident, no? Però en qualsevol cas, qui millor va ara mateix és Grècia, seguida de Portugal. Cert que els grecs eren i segurament són encara uns galtes, cert que és un país profundament corrupte i caòtic, que ha fet totes les bestieses possibles. Amb permís de l'auroritat competent, clar. Cert també que no ha fet totes les reformes imposades des d'Europa: només cobrir l'expedient. Per això no va millor del que va: culpa seva, de no fer els deures a temps. 

Fa uns dies va córrer la notícia que els nens grecs necessiten llet, complements d'alimentació, que la pobresa comença a obrir pas a la gana i la misèria, però segurament devia ser una intoxicació dels polítics grecs, uns mestres en l'art d'embolicar la troca en plenes negociacions amb Brusel.les: qui dia passa, crisi empeny. Res, ni cas. I les xifres que de tant en tant revelen el brutal empobriment grec, el mateix: simples tàctiques per escapar-se de fer les magnífiques reformes que els portaran al progrés i al benestar en quatre dies. Com els portuguesos: cada dia que passa, una mica més rics i pròspers, és evident. I si no milloren les coses, és que encara no han fet prou reformes ni sacrificis i n'han de fer més i amb més entusiasme. 

El mateix que ens passa a nosaltres mateixos, que no sabem encara la sort que tenim per ser protagonistes de tantes reformes coincidents, totes elles en la bona direcció i amb resultats absolutament garantits. Potser alguns de nosaltres tenim la sensació que estem protagonitzant una mena de suïcidi col.lectiu, tot i que per etapes i sense sang ni fetge: només un continu ball de xifres, de mesures que se superposen a altres mesures i que donen la sensació que s'improvisen sobre la marxa. Res, ja sé que estic equivocat... 

He decidit que des d'ara buscaré notícies positives i esperançadores sobre Grècia i Portugal: segur que ens les amaguen i que n'hi ha a cabassos. 

No com les dels canvis que fan a Islàndia, clar, que aquestes sí que ens les expliquen cada dia, oi que sí?

Deskafkianitzar

7:43
Això de suprimir llicències i tràmits administratius és d'aquelles coses que sempre queden bé quan es tracta d'agilitzar l'economia i ajudar els empresaris. Ara el govern espanyol s'ha apuntat amb entusiasme a aquesta tradició tan hispànica: primer es complica tot fins arribar al model kafkià i després hi ha un llarg recorregut per descomplicar, per "deskafkianitzar" l'economia, per reduir paperassa i terminis. I costos improductius, caldria afegir. 


Es una línia bona amb crisi o sense, però no està gens clar ni que depengui només del govern (hi ha algunes administracions que ja fa temps que s'hi han arremangat, amb major o menor entusiasme) ni que tingui efectes significatius en una situació tan fosca com l'actual. El major obstacle per a la creació d'empreses no és la paperassa, tot i que tampoc no és menyspreable, sobretot si ets un petit empresari. El crèdit, el consum, la demanda: aquests són els drames bíblics que patim i que no es resolen simplificant tràmits. Una cosa que, per cert, es podria fer entre totes les administracions, de tots els nivells, amb radicalitat i rigor: ja seria hora, no? Però sense oblidar que no tots els tràmits i llicències són simples capricis per tocar els nassos als emprenedors: n'hi ha que sí i n'hi ha que senzillament ens allunyen de la llei de la selva.


Menys normes, menys tràmits i major rigor seria una bona estratègia per a un país que no se'n surt (ni ho té en agenda) de canviar el seu model productiu: portem així, si fa o no fa, uns dos-cents anys. Els mateixos que ens allunyen dels països més avançats, no per força més desregulats, on han fet les coses d'una manera radicalment diferent: per això ara van millor o menys malament. Per aquí hi ha una pista interessant, amb bons resultats garantits, i no pel camí d'anar treient conillets del barret i mocadors de les mànigues: reduir tràmits ja és bo, ja, però ens hauríem de preguntar si hi ha gaire cua per fer tràmits. Potser aquest és l'autèntic problema, no?

Histèria a Sibèria

8:00
Fa un fred que pela, sí. I ha nevat una mica i potser nevarà més o no. I tindrem més dies freds i podrem queixar-nos del temps, un tema que actua com un gran lubricant social i com un entreteniment innocent que no va gens malament en una època obsessivament centrada en la crisi. 

Però de veritat que cal muntar tota aquesta mobilització per terra, mar i aire només perquè estem en ple hivern i aquest hivern exerceix de veritat com a tal? 

No dic pas que els serveis públics no hagin d'estar preparats per a les emergències: i tant. I resulta, per a qui vulgui adonar-se'n, que els serveis públics funcionen. Els partidaris de les retallades massives i d'exterminar funcionaris poden prendre'n nota. Ves per on, mira tu quin descobriment, sembla que l'Estat és util per a moltes coses. No només per a estats de setge, clar: en el dia a dia hi ha un munt de coses que funcionen gràcies als serveis públics (i als impostos) i que fan millor la vida de les persones. 

Però tornem a aquest hivern tan contundent... A més de l'onada de fred i de la resposta prudent no sé si calia l'onada d'histèria col.lectiva, de consells d'autoprotecció i de sensacionalisme al voltant d'un fenòmen que sí, que pot ser empipador i perillós, però que no deixa de ser relativament normal.

Serà aire siberià, no en dubto pas, però això no és Sibèria. 

Per altra banda, aquesta reacció sobreexagerada (per si de cas, que hi ha molt gat escaldat per les navades, oi?) ens recorda també que convé preservar l'autonomia de les persones... O ja no som capaços de reaccionar amb sentit comú quan neva, glaça o plou? Ens han de dir que bevem aigua a l'estiu o que anem a buscar els nens a l'escola si neva? De veritat que necessitem unes administracions, autoritats, experts diversos i altres elements sobreprotectors que ens diguin cada dia el que hem de fer? 

Val la pena reflexionar-hi una mica, ben a propet de l'estufa o amb alguna beguda calenta a les mans. Diria que ens estem acostumant massa a que ens diguin qué hem de menjar, quan ens abriguem o ens destapem, si hem de fer exercici o no, si és bona o dolenta tal o qual cosa, si ens convé allò o ens hem d'abstenir d'allò altre... 

Fa fred, sí. I és fotut, també. I pot ser perillós. No ho sabíem? No sabem què hem de fer o què no? No som responsables de nosaltres mateixos?

Potser una de les claus de la falta de resposta d'aquesta societat a la crisi és justament aquesta, que estem acostumant-nos perillosament a que ens diguin massa sovint el que hem de fer... I el que hem de pensar.

El final de l'imperi romà

18:57
Si pagues el 100% d'impostos no téns cap mena d'estímul per treballar, per invertir, per arriscar. Si pagues el 0% d'impostos, pots ser Apple, Google, candidat/a a la presidència USA, i veure premiada la teva ambició, però no aportes res a la caixa comuna que fa una societat més equilibrada i genera millors negocis. La gran qüestió és saber on està l'equilibri entre dues forces positives, l'ambició raonable i la solidaritat no desmotivadora. 

Què passa quan paguem el 10, el 20, el 30, el 40 o el 50% d'impostos? Gran dilema de la socialdemocràcia perduda en el seu laberint o dels estats en fallida tècnica. 

Abans de respondre'ns, afegim-hi una variable: què preferim, el 10% de 100 o el 50% de 10? No és qüestió fàcil ni té resposta única: depèn. 

En aquest país, absolutament desnortat -mani la dreta o l'esquerra- estem agafant el camí de collar fins al limit als que no tenen escapatòria. 

Ja hi teníem pràctica: els de dalt i els de baix no han pagat mai el que toca. El tema es planteja sempre en la franja confusa de les classes mitjanes: justament les que són el motor de les societats actuals, antigues o futures. Víctimes fàcils del sistema, solucions immediates: diners que entren a la caixa avui mateix. Amb males cares i amargor, però poques protestes serioses. Fins que les classes mitjanes es rendeixen, esgotades, sense necessitat de fer revolucions, ni d'acampar a les places ni de fer tancaments de caixes ni altres ximpleries suposadament heroïques. La bóta de Sant Ferriol té un final. I aquest país està a punt de trobar-lo. 

S'ha de reconèixer que ens hi estem esforçant, i no insistiré prou a dir que això passa mani qui mani: Rajoy o Zapatero, trist és dir-ho, cares d'una mateixa moneda. Però abans que nasqués la llegenda de la bóta de Sant Ferriol hi van haver més coses, entre elles una coneguda com a imperi romà. Anem cap al segle III, per no perdre'ns. Mirem com anava això dels impostos, del dèficit, del deute, del forat. I què ha passat sempre que s'ha traspassat el límit i no hi havia més estratègia que la recaptació urgent, desesperada. 

A l'altra banda de la frontera, sempre, sempre, hi ha els bàrbars. I porten amb ells l'Edat Mijana.

Amb una sabata i una espardenya

7:17
Toca buscar-se la vida. Ja ho sabem tots, però hi ha qui ho fa i qui no. I el cert és que aquesta societat està reaccionant. Potser encara a una escala "micro", gairebé anecdòtica, però hi ha en marxa moltes coses noves construïdes sobre noves bases. I molta gent, molta, que està pensant a muntar el seu propi negoci o que ja ho està fent i s'enfronta amb valor a un panorama que convida més aviat a emigrar a un país que valgui la pena, on hi hagi oportunitats per a qui vol buscar-se la vida i tirar endavant. Les històries es repeteixen. Un compra els mobles a Ikea per fer-se una cuina i muntar un restaurant: el Bulli també va començar modestament. A un altre la cunyada li fa la decoració. També es donen casos de famílies i amics que, euro a euro, donen un cop de mà i ajuden a muntar un negoci: estan fent una inversió, assumint riscos, construïnt el futur del país i passant del sistema financer i les administracions. No van mal encaminats...

El model "empresari/a amb una sabata i una espardenya" s'està generalitzant per a la gent que comença, que se n'ha atipat de viure en la provisionalitat, de cobrar en negre, de malvendre el seu capital personal. La majoria no són empresaris (perdó, volia dir emprenedors, que és com més "cool") per elecció: la vida els empeny, l'atur, la sequera, la depressió col.lectiva, la necessitat... Però sovint no hi ha cap altra sortida que aquesta: llançar-se a l'aventura. 

Doncs bé: aquesta és la gent que aixecarà aquest país d'aquí a uns anys, quan algú se n'adoni que hi ha en marxa un corrent nou, una força nova que va començar a dibuixar-se a principis de la segona dècada del segle, enmig de la crisi dels quinze anys... N'està ple de casos similars, d'històries de fragil.litat i empenta combinades, de cooperació, de solidaritat, d'inversions improductives i arriscades. Si les busques, les trobes a grapats. Es una mena d'avantguarda del futur, molt més prometedora que la misèria que ens injecten cada dia. 

La sabata i l'espardenya de tota la vida acabarà essent una poderosa estratègia de futur. Ara per ara, la única que hi ha a la vista.

Es l'hora de fer el que s'ha de fer

7:16
A les pel.lis queda molt bé la frase: farem el que s'ha de fer. Amb un parell de dallonses i peti el que peti. Rotllo John Wayne, Gary Cooper o Van Damme, vaja: després de la frase venen sempre deu minuts d'explosions i la massacre final. En política aquestes coses funcionen també. Surt un dia el Zapatero i diu que farà el que calgui pel bé de la pàtria. Amb poc entusiasme en el seu cas, cert, però conscient del seu rol d'heroi tràgic: un èxit històric, ja es veu. Un any després apareix la vicepresidenta Soraya i repeteix el guió.

Farem la reforma laboral que s'ha de fer. I "punto pelota", que els mercats i Frau Merkel ens estan mirant. Així en Rajoy tindrà la seva vaga general: li fa mandra, segur, però un estadista no es forja entre coixins, sinó en la duresa èpica de la batalla. 

Serà el prodigi dels prodigis: faran una reforma laboral i les empreses tindran unes ganes boges de contractar gent. No en tinguem cap dubte. 

Per fi el conseller Mena podrà reduir l'atur a la meitat: màgia potàgia. 

Igual que la reforma bancària ha tingut uns resultats espectaculars. 

I de la mateixa manera que la reducció del sector públic ens està portant a una era de benestar i progrés sense precedents. 

O les reformes fiscals (eufemisme per a les pujades d'impostos): ens estan obrint les portes del paradís. 

Cada reforma que fan uns i altres, les coses van millor: si no ho veiem és perquè no volem. Per això fan el que han de fer: pel nostre bé, encara que no ens agradi. Costi el que costi, i mira que arribem a ser desagraïts! Com faran el miracle? No en tenen ni idea, però ens demanen una fe cega: llàstima que se'ls nota que no saben si funcionarà. Es més: tenen claríssim que no funcionarà, perquè no fan el que creuen que han de fer, sinó el que els diuen que han de fer. Aquesta és la diferència amb els autèntics herois: aquí estan, senzillament, prenent-nos el pèl. I nosaltres tan resignats a vegades o tan ingenus amb la bandera del "no a les retallades"...

La pel.lícula és una altra. I no va d'herois sinó de mentides i toxines amb les que ens estan enverinant. Ja ens n'adonarem. Tard, segurament.

El que passa a Las Vegas...

7:13
...es queda a Las Vegas. Una de les millors promeses publicitàries de la història de la humanitat, una frase brillant, que no demana gaires explicacions... Doncs a veure ara si el que passa a Las Vegas es queda a Madrid o a Barcelona, que d'això va la desigual batalla "interautonòmica" per aconseguir una de les inversions si no del segle, segur que sí de les primeres dècades del segle XXI. La "lideresa" Aguirre s'ha quedat ben fotuda quan li ha sortit competència, evidenciada en el discret viatge del conseller Mas Colell per presentar l'oferta catalana al promotor americà Adelson Sheldon. Tot i que el realment sorprenent és que aquest multimilionari no tingui disset ofertes sobre la taula...

Hi ha en joc  -mai millor dit- un munt de milions de dòlars i calculen que uns dos-cents mil llocs de treball durant els deu anys de construcció del mega-complex. No estan els temps com per fer-li fàstics a un projecte d'aquestes dimensions. Clar que no: és ben legítim i fins i tot desesperadament urgent lluitar pels beneficis que tot plegat pot generar. No s'entendria el contrari. Tanmateix, tot i que ojalà ens caigui la grossa, tornem a ensopegar en la mateixa pedra: totxo i turisme, paletes i cambrers. Que sí, clar que sí que necessitem milers de llocs de treball com aquests (just els que no es crearan mai més d'una altra manera). O sigui que res a dir en aquest sentit. Fins i tot podem estalviar-nos fer brometes fàcils amb allò de "Bienvenido, mister Marshall"... 

Però estaria bé, i és també desesperadament urgent, tenir sobre la taula una estratègia de país i d'estat que sigui una autèntica i sòlida alternativa al vell model que ha fet inviable l'economia espanyola i  la catalana. Ara per ara, ni rastre, estem enfeinats amb altres coses. Vaja, que per anar a Las Vegas, cosa que no està malament, millor que ho fem amb els sous (i tot el que els acompanya) de la Volkswagen i no amb la nòmina de Construcciones Manolo o amb un contracte precari d'animador/a turístic/a... 

A no ser, clar, que fem com a Cuba i aquests centres siguin només per a estrangers rics.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes