Home Archives for 2012

La marca "E"

16:30
•
(27.12.2012) Tot es pot traduir a marques. Tothom és una marca. Però entre totes les marques que es fan i es desfan, ni ha una que ben aviat serà un exemple de marca patètica. La famosa “Marca Espanya”. En principi, els governants actuals se la van inventar (reinventar, més aviat) per projectar les grandeses i meravelles espanyoles més enllà de les nostres fronteres. Poca broma i menys vergonya. En fi, semblava una coseta tonteta però ben intencionada, per allò d’exportar i atraure inversions o tot aquest rotllo tan tòpic. Ara es va veient que les coses aniran d’una altra manera. 

 L’espot de Campofrío ja insinuava alguna cosa: volia ser emotiu, tocar la fibra del cor, i acabava essent patètic. Sort que aquí fa sol i mengem paella, oi que sí?  Gloriós, sí. Però no és tot. 

 Ara el govern de la marca “E” comença a veure que a fora no vendrà la marca ni de conya, i reorienta l’estratègia cap al públic intern: que bé que som espanyols, quantes coses meravelloses tenim, els de fora ens envegen, si estem units serem imparables… Tot aquest rotllo ens el serviran aviat per TVE: la campanya exterior esdevindrà una estratègia d’adoctrinament interior. Quina casualitat, eh? La tele estatal dedicarà programes i el que calgui a reforçar la marca Espanya dintre d’Espanya. Espectacular. Ni més ni menys que altres campanyes similars que s’han fet a Catalunya o altres indrets: que bons que som, no hi ha res millor que ser com nosaltres, quina enveja que ens tenen… La campanyeta de la marca ”E” no és altra cosa que un signe de decadència d’un model de país que, literalment, ens està caient al damunt. 

 El govern de la marca “E”, convertit en una mena de “consell regulador de la denominació d’origen”, no dóna per a més: saben com desmuntar un Estat, com destrossar una societat, però no en tenen ni idea de construir res. Per això se’ls acudeixen aquestes grans idees publicitàries: un intent a la desesperada d’amagar un paisatge devastat, una societat adolorida, unes estructures i uns vicis (visibles i ocults) que aviat arribaran al punt de col.lapse. Sempre ens quedarà la marca, això sí: podrem posar el logo a totes les ruïnes.

 Video> Campofrío/Fofito: maneres de fer el ridícul


READ MORE

Un tal Ieshua

15:53
•
(24.12.2012) De tot el discurs ètic del rabí Jesús, en dies com el d’avui, el que més m’entendreix és la seva absoluta fe en la força de l’amor entre les persones. En podem dir solidaritat, humanitat, fraternitat, el que vulguem, fins i tot amor o caritat, però estem parlant del mateix: de donar-nos la mà per continuar fent el camí. No està gens clar que nasqués un 25 de desembre (massa coincidència…), ni està gens clara la seva història, ni qui era, ni tan sols si va existir o no. I molt menys de qui era fill: ell no va dir mai que fos fill de cap déu, amb majúscules o sense. Va ser un tal Pau qui ho va embolicar tot…

Tanmateix, entre els fets i les paraules que s’han conservat d’aquell Ieshua, enmig de les moltes coses que s’han manipulat, hi ha una estranya bellesa, l’eco de les grans veritats de l’univers, només intuïdes…

En nits com la de Nadal estaria al costat dels que busquen menjar als contenidors, els que passen fred, els que estan sols. En dies com aquests, segur que el trobaríem amb els més desgraciats, i no els demanaria en què creuen o què no, simplement compartiria alguna cosa amb ells. O s’acostaria als infants, als malalts, als empresonats, als vells, a les dones i homes que venen el seu cos. Fins i tot als cobradors d’impostos. Segur que s’emprenyaria amb les retallades indecents que no busquen quadrar els números sinó aruinar la societat, o amb els rescats bancaris o amb la majoria dels polítics. I amb la majoria de nosaltres, que no som molt més virtuosos ni molt més humans.

Amb el temps, no puc evitar trobar absolutament modern el missatge d’aquell tal Ieshua, rebel i autèntic, generós, trencador d’esquemes, inconformista, més escaient que mai. Ja sé que estic influït per la cultura que m’envolta, i que el seu missatge no és tan diferent dels d’altres éssers excepcionals que il.luminen a qui s’hi acosta: apatxes, càtars, indis de l'Amazònia, Mani, Francesc d'Assís, Buda, Mahoma, esquimals, lames tibetans... Però en dies com aquest ressonen les paraules de Ieshua amb tanta força…

Hi ha torrons per a tothom, el camí està obert per a tothom. Això volia dir, crec jo… 

 Video> Pescador d'homes (i de dones, no?) Una bellíssima versió (amb veu de dona, que el tal Ieshua era tan modern que no distingia entre homes i dones...)



READ MORE

Garrotades a la catalana

5:13
•
(12.12.2012) Hi ha gent que es pensa que a base de mala llet es pot fer un país més seriós. Que a base de repartir llenya la policia serà més respectada. Que el primer que mira malament un policia o gosa replicar-li és un ciutadà sospitós. Que la democràcia o la seguretat es defensen amb el garrot a la mà, per si de cas. La història de la pobra dona que va perdre un ull és exemplar. O la del nen estomacat: ja se sap, comences a repartir òsties i se’n pot escapar una, sense mala intenció… 

 Ara resulta que sí, que hi havia un informe, ara resulta que potser sí caldrà estudiar això de les pilotes de goma… En fi, que si aquesta ha de ser la gran Catalunya independent, rica i plena, millor ho deixem estar: gairebé prefereixo que les garrotades les reparteixi la Guàrdia Civil o la Policia Nacional, ara que cada dia estan una mica més militaritzades… El model és la mala llet de la policia nordamericana o de molts gendarmes francesos? O els tics de tota la vida de la policia espanyola? No hi ha models millors al món? I hem d’acabar amb indults vergonyosos com el que acabem de veure, que en això sí que el govern espanyol és un col.lega? 

 No és que calgui anar pel món amb el lliri a la mà, tampoc. Hi ha gent dolenta, perillosa, agressiva, disposada a tot, no ens enganyem. I calen policies per fer-hi front, per garantir la seguretat de tothom. Però no es pot fer una mica millor? 

 Amb els Mossos ha passat com amb la resta de l’administració de la Generalitat: molta poesia lírica (“millor signatura que firma”), molt voler diferenciar-se del model espanyol de tota la vida, però al final el que ha resultat és una administració profundament espanyola, per bé i per mal. I no ho dic pas com una ofensa, perquè la paraula “espanyol” no té per a mi cap significat ofensiu, ni molt menys. Simplement, que som on som, que ens surten les coses com ens surten, que això és més Espanya del que sembla… En tots els sentits. 

 Amb la de models que hi havia pel món, per a Catalunya i per a Espanya. Per copiar-los, senzillament per copiar-los, com si fóssim xinesos. O suïssos, que tampoc no estaria malament.

 Video> Innovació, ciència i tecnologia

READ MORE

Encara no has anat al nou Ikea de Sabadell?

21:50
•
(9.12.2012) Doncs no, no encara. Tot i que em queda molt més a prop el de Sabadell que el de Badalona i que he d’anar a comprar quatre coses des de fa setmanes. Ja hi aniré, que el món no s’acaba. Bé, qui sap què passarà el proper dia 21: potser sí que una de les millors maneres d’esperar l’apocal.lipsi sigui muntar tranquil.lament una llibreria Billy… Millor això que no anar-se’n al Bugarach a esperar l’arribada dels ovnis. 

 En fi, no té remei, això de l’Ikea: ens fascina la notícia de l’obertura d’un gran centre comercial, quan el que realment ens convindria és que muntéssin aquí un centre de disseny industrial de mobles. A la llarga, seria molt millor negoci. Però aquí continuem vivint al dia, enganxats a les hipoteques, al totxo i l’economia de sempre: no sé si aprendrem la lliçó. 

 Justament a l’Ikea hi ha algunes grans lliçons a aprendre sobre estratègies de futur d’un país brillant, pròsper i força just com Suècia. O sobre la profunda estupidesa d’acceptar que entrin a Europa productes baratíssims que destrueixen l’economia europea sense exigir res a canvi. O sobre la nostra realitat quotidiana més trista. 

 Una de les coses que vull anar a veure amb els meus propis ulls és un senyal de la degradació d’aquesta societat: la gent que va a menjar a l’Ikea, aprofitant les seves espectaculars ofertes. Gent que no s’ha tornat fan de les mandonguilles sueques o dels “hot dogs”, sinó del seu preu. Pel que he llegit, el fenòmen va a més: ja tenim un altre menjador social, aquest més de disseny però igual de depriment. 

 A més de mobles i bon rotllo, l’Ikea té en oferta, per a qui vulgui veure-ho, uns excel.lents miralls que ens retornen la nostra pròpia imatge. Val la pena acostar-s’hi, mirar i pensar una mica, amb la ment oberta. A més de comprar una tauleta Lack per cinc euros, clar. Ara val 13,99, però servidor en va comprar una, no fa molt, per menys de la meitat…

 Video> Ikea global: poden desaparèixer les dones... o els pobres

READ MORE

Un bon acudit: treballar més i cobrar menys

10:47
•
(6.12.2012) Fa uns dies que se m’escapa el riure quan penso en l’antic líder de la CEOE, detingut en una operació d’aquestes que entren en la categoria de les lletgetes, ara tan freqüents. Ja se'n sortirà, no patim. No és que m’alegri de les seves penalitats, en absolut. Simplement, se m’escapa el riure. Recordem algunes de les seves grans frases, en la línia de les frases típiques de les patronals d’aquest país. Una de les més tòpiques i grandioses: “Cal treballar més i cobrar menys”. I com aquestes, unes quantes. Brillant, brillant.

 Que sí, que em fan riure, però també em recorden que poca broma: estan fent realitat el seu programa polític i econòmic. Un programa que simplement és la destrucció de l’estat del benestar, del sindicalisme (amb l’ajuda dels propis sindicats), la rebaixa permanent de sous, la submissió absoluta dels treballadors, l’eliminació de controls i lleis, la rebaixa de cotitzacions i impostos… I si hi ha problemes legals, cal comptar sempre amb els millors advocats. Els que saben demostrar que en aquest país el robatori sistemàtic, l'estafa sistemàtica, la destrucció sistemàtica de la riquesa col.lectiva és absolutament legal.

 Tot el que calgui per estimular la iniciativa privada, clar que sí, que sàviament ja redistribuirà el que cregui que li sobra. Poquet, què hi farem, tot sigui per la competitivitat, oi que sí? La mà invisible del mercat, sempre tan sàvia...

 Tanmateix, l’operació Díaz Ferran & Marsans ens dóna el contrapunt necessari per riure una mica, després de dies i dies de plorar amargament per tanta misèria.

 En aquest país, no hi ha millor competitivitat que la que permet emportar-se diners a Suïssa, obtenir diners públics (absolutament justificats quan són per a ells, clar), estafar la societat sencera, i si molt convé, socialitzar les pèrdues sense escrúpols. El capitalisme perfecte: mai no se socialitzen els beneficis.

 L’únic estat de benestar que els convé a la casta hispànica és el que es queda amb els seus deutes i forats: una mena de camió de les escombraries que va recollint tot el que deixen els eficientíssims mercats.

 Per això em venen ganes de riure: treballar més i cobrar menys, colla de ganduls... Sí, clar que sí… Aquesta és la solució dels mals d’Espanya i de Catalunya. O treballar més i no cobrar res, per exemple. O cobrar menys i quedar-nos tots els deutes d’aquesta colla de màsters de l’univers, no? Fa una gràcia…

 Video> Todos a la cárcel


READ MORE

El superministre Wert: "El gato al agua", al poder

10:39
•
(6.12.2012) No, si feia massa dies que el ministre Wert estava calladet i quietonet. A l’home li va la marxa: passar per “El gato al agua” imprimeix caràcter, o potser és a l’inrevés, o les dues coses al mateix temps. S’ha de reconèixer, tanmateix, que fa honor als principis –per anomenar-los d’alguna manera- del model televisiu d’Intereconomía. 

 Per tant, uns dies després del 25-N i mentre continua la lenta i pesada digestió del formidable embolic electoral i polític que n’ha sortit, el ministre incansable prem el botó de llançament de la bateria de míssils que té al costat de la seva taula de despatx. I el míssil ha esclatat al bell mig de la confusió catalana: ja hi tornem a ser. Una nova contribució a l’espanyolització desacomplexada dels catalans, sens dubte, i una nova mostra d’intel.ligència política. 

 Jo ja trobava a faltar les atzagaiades de la campanya electoral, la veritat. Wert, però, és d’aquells no que no deceben mai: té una autèntica fàbrica de míssils i els va enviant metòdicament, sense manies. Els seus entrenyables tertulians televisius en poden estar ben satisfets: el ministre no afluixa en la seva croada i deixa a Rajoy el seu paper de “poli bueno”. 

 Quant trigaran els independentistes a fer-li un monument? Hi ha un problema, clar: hauria de ser un monument col.lectiu, amb diferents figures destacades per la seva contribució a fabricar independentistes i catalans emprenyats. Però un dia s’haurà de fer aquest gran monument a tanta miopia política, a la incapacitat de llegir els resultats electorals, de detectar els canvis que s’estan produïnt a la societat catalana. 

 Es pensen que han guanyat. Però acabaran per fer-nos perdre a tots, ells inclosos. 

 Tenen al cap la grandesa d’Espanya, però quan parlen o governen els surt un país cada vegada més petit, en el que aviat no hi haurà lloc per a ningú. Ni per als que han (hem) de pagar tots els deutes que ens estan traspassant, tots els desastres que deixaran com a herència… Que vagin fent, que van bé.

 Video> Soldados de Salamina


READ MORE

Una persona, un vot? Depèn...

22:23
•
(30.12.2012) No van així les coses en aquest país. Una persona no equival a un vot. I això explica una part dels problemes que tenim en la política espanyola i catalana: la foto del dia de les eleccions no és la mateixa que la foto del repartiment d’escons. Fem quatre números, vinga...

 Agafem el total de vots de cada formació el 25-N i dividim pels diputats que han obtingut. Un de CiU “costa” 22.246 vots, mentre que un d’ERC “costa” mil vots més i dos mil més un del PP. Al PSC els diputats li “costen” 26.166 vots, uns set-cents menys que a ICV. Ciutadans obté un diputat per cada 30.547 vots i a la CUP li “costen” gairebé el doble que  CiU: 42.073. Es a dir: amb criteris proporcionals, el Parlament seria molt diferent. Potser algun número està equivocat, servidor és més aviat de lletres i ja té alguna dioptria a corregir, però la conclusió és clara: no quadren. 

 O sí. La teoria del nostre sistema electoral és que així es prima l’estabilitat dels governs: és a dir, els ciutadans, pobrissons, no saben el que fan, millor que els protegim d’ells mateixos. O també, que cal potenciar els territoris menys poblats: per què?, des de quan els diputats són realment d’un territori en el nostre sistema, encara que es presentin per províncies? 

 El que acaba passant, en general, a Catalunya i Espanya, és que el sistema premia el guanyador, castiga els petits i tendeix a premiar la dreta, mira tu que arriba a ser casualitat. Serà legal, no gosaria pas dubtar-ho, i constitucional i estatutari, faltaria més, però és també una gran presa de pèl. Que acaba desdibuixant la realitat i introduïnt una esquerda monumental entre el què realment vol i vota la gent i el que surt al final. 

 El photoshop electoral explica moltes més coses i desafeccions i frustracions de les que sembla. 

 Per cert, ja que hi som posats, algú em sabria explicar -de veritat, que els cuentusxinus ja me'ls sé..._ per què no s’ha aconseguit encara fer una llei electoral a Catalunya? Per falta de temps no haurà estat pas…

 Video> la democràcia és tossuda com un maño...


READ MORE

Per què ens estem arruïnant?

13:19
•
(29.12.2012). Per què ens estem arruïnant amb l'embolic del deute públic i privat? Com funciona el drenatge de diners d'Espanya o Grècia cap a Alemanya? Com drena la banca espanyola els recursos públics que fan inviable l'Estat, no ja el del benestar, sinó l'Estat en general? Com funciona això de donar-nos la culpa de la ruïna per ser uns malgastadors i uns ganduls? Un article al diari ElPaís ho explica amb una claredat inspiradora. La lectura és absolutament recomanable. En són autors Manuel Ballbè (catedràtic de Dret de la UAB) i Yaiza Cabezo, advocada. Mica a mica anem entenent qui són i com funcionen els mercats. La pregunta és: i el govern espanyol, aquest o l'anterior, ho han entès ja? Diria que la negativa al rescat és una resposta en la bona direcció, tot i que no resol les causes de la monumental estafa que ens estan fent entre uns i altres. Una vegada més, la clau de tot plegat es va dibuixant: la política ha abandonat la societat en mans dels "senyors dels mercats" i aquests, impunement, aniran arruïnant països i generacions senceres. Com se'ls pot parar els peus? No ho sé, només sé que si seguim com fins ara, quiets i atemorits, al final no quedarà res. En una entrevista a Gianni Vattimo, publicada avui a la contra de LaVanguardia, apareixen algunes pistes molt interessants...


READ MORE

Rescatar autopistes: l'Espanya assimètrica existeix

5:13
•
(27.11.2012) L’amiga i activista Marina Fahmüller m’envia un gràfic animat sobre el percentatge d’autopistes de pagament a diferents llocs de la plural i assimètrica Espanya. Almenys en matèria d’autopistes de peatge, som espectacularment i constitucionalment assimètrics: Catalunya (67% del total), Madrid (3,4%), Andalusia (12,80%) i Extremadura (0%). Que bonic, cada dia som una mica més assimètrics… I més que en serem. 

 Com que les autopistes de peatge no han resultat ser el gran negoci que es pensaven, ara el govern espanyol les està rescatant. Amb els diners de tots, per variar: és una manera més discreta de pagar peatge, no ja els usuaris, no, sinó tots els contribuents. Independentment del percentatge d’autopistes rescatades que hi hagi a cada territori. Clar que sí: igualtat, sobretot igualtat. 

 Doncs bé. Fins ara el govern espanyol pagava fins a un 49% dels ingressos que haurien de tenir aquestes autopistes (no em preguntin on són, busquin, busquin, no és gens difícil de saber…). A partir d’ara, compensarà fins al 80% de les pèrdues.  Fins quan? Fins que es recuperi el trànsit a les autopistes i els comptes d’explotació tornin a la normalitat. Es a dir, fins a la setmana dels tres dijous, com a mínim! 

 Ja veiem com acaba això de liberalitzar-ho tot, privatitzar a la recerca de l’eficiència i preses de pèl per l’estil: ara rescatem autopistes privades, demà rescatarem hospitals privatitzats, de la banca ni en parlem, del sector elèctric tampoc… 

 El cert és que devem ser un país extraordinàriament ric, perquè aquí ens posem a rescatar i no acabem… Els milers de milions d'euros ens surten per les orelles. Sense misèries.

 Tot i que repartim més proporcionalment els deutes i els rescats que no els beneficis, mira tu quina casualitat… Però, res, això són prehistòriques idees esquerranoses, que no tenen res a fer davant la magnífica eficiència del mercat i la iniciativa privada que, ja veuen, és l’admiració i enveja del món sencer…

 Video> Cançons dels vells temps que no han envellit tant...


READ MORE
Subscriure's a: Missatges ( Atom )
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes