I bon 2002+10, és clar!

8:17
He passat unes setmanes complicades, per acabar de rematar un 2011 molt difícil, i el blog ha quedat una mica penjat. Però acaba un any i en comença un altre: a les dotze de la nit arriba l'hora màgica dels somnis, dels projectes, de la llista de coses que farem, de les promeses i les utopies. És el moment de fer també el balanç de pèrdues (moltes, però ja assumides) i de guanys (pocs, però molt valuosos). I de preparar el guió per a un any que segons les prediccions astrals dels maies ens pot portar a la catàstrofe final o obrir-nos les portes a una nova era... Jo diria que més aviat això segon, però ja ho anirem veient... Per tant, som-hi, carreguem les piles, posem-nos el casc i l'escut, esmolem les armes (millor les eines, no?) i sortim al camp de batalla del 2002+10. Un any que no es presenta gaire prometedor, cert, però de coses pitjors ens n'hem sortit, oi?

Doncs això, adéu any vell i bon any nou!

Bon any nou 2002

8:16
No, no m'he equivocat. Ni en els bons desitjos ni en l'any. Sí, al full de calendari, o al mòbil o al'ordinador, apareixerà demà l'any 2012. Ni cas. Aquesta mitjanit no entrarem en el 2012 sinó en el 2002. Aproximadament, és clar. Ja fa tres anys que anem retrocedint, fent una mena de retorn al futur que acaba portant-nos al passat. Els viatges en el temps tendim a imaginar-los orientats cap al futur, que és el que més ens inquieta i fascina. Aquest, però, va en la direcció contrària: un compte enrera que no sabem on s'aturarà. 

A tots els efectes, estem apropant-nos al moment del big-bang que es va produir a finals de segle XX, als anys norantes, quan es va començar a crear l'espiral de crèdit i de totxo que ens ha portat literalment a la ruïna. 

Sí, no són coses boniques de dir ara que ens preparem per celebrar la revetlla, acomiadar l'any i desitjar-nos tota la felicitat del món en l'any nou que estrenarem en poques hores. Què hi farem. Les coses són com són i no com ens agradaria. La qual cosa no ens fa per força més desgraciats ni ens ha de deprimir: la lluita comença a anar bé en el moment en què tens clar contra què t'enfrontes i no t'enganyes gens ni mica. 

O sigui que preparem-nos per recomençar el 2002 i per tirar encara una mica més enrera, fins que un dia ens adonarem que hem tocat fons. No serà demà ni el mes que ve: trigarem. Fem-nos a la idea que ens situarem en el 1998 o el 97 o el 96, aquesta és més o menys la línia en la que podrem escriure: fins aquí va arribar l'aiguat. 

Tenim la possibilitat de refer el guió d'aquests anys demencials i escriure'n un de més sensat o simplement enyorar la falsa prosperitat que ens ha portat al precipici: els dos camins són possibles ara mateix. Cadascú que faci el que pugui i que no se n'oblidi que ningú no arriba tot sol enlloc. O sigui que bon any i bon viatge al futur, amb parada obligada en el passat. Perquè el futur, per negre que estigui el cel en plena tempesta, està més enllà i hi podem arribar, segur. Amb penes i treballs, hi arribarem algun dia. 

El 2012 no, però sí un any d'aquests...

Lady Gaga i el Lost Mountain Ins

8:14
Entre les moltes coses que en aquest país s'han fet, es fan i es faran amb els peus (o amb allò que tenim una mica més amunt, just on acaba l'esquena) no és just incloure-hi l'esforç titànic que estem fent en educació. De tant en tant hi ha alguna petita notícia que ens ho recorda i que reivindica aquest esforç. 

Es el cas, per exemple, de l'institut terrassenc Mont Perdut, que ha estat l'únic centre espanyol seleccionat en un concurs a escala mundial organitzat per Oxford University Press. Un grup d'estudiants va crear un pòster interactiu amb una entrevista imaginària a Lady Gaga i ha quedat entre els sis guanyadors. Un bon amic m'ho explicava l'altre dia, com qui troba una humil floreta enmig d'un desert immens: no tot està perdut, hi ha esperança, gent jove que puja i que té empenta. Tenia tota la raó. Segur que en educació es pot fer molt millor, segur que es poden rendibilitzar més els diners públics que hi dediquem, segur que es pot exigir més als alumnes i als professors, a més de tractar-los millor, però és indecent reduir -com s'està fent- l'educació a una caricatura. Però també és cert que estem fent un salt endavant històric, que acabarà donant fruits un segle o un altre. 

El contrast és brutal amb els esforços que fan els que redueixen l'educació, la sanitat o el benestar a una caricatura: un grapat de babaus i ganduls que no mereixen ser educats, una colla de iaies i aprofitats que només busquen receptes caríssimes i atabalar els metges o col.lapsar les urgències, els galtes que es beneficien del benestar... Evidentment, la caricatura és necessària per desacreditar el sistema i justificar tanta retallada estúpida i traidora, tant d'entusiasme dedicat a destruir el que hem anat construint i que sens dubte es podria salvar tot i fent-hi retocs i reformes. Però hi ha poderosos interessos en joc, gent a la qual no li convé ni el benestar ni la justícia ni una certa igualtat d'oportunitats. 

Tanmateix, els alumnes del Mont Perdut, i molta altra gent, demostren una i altra vegada que no anàvem tan desencaminats amb això de l'estat del benestar...

Què valia una barra de pa?

8:12
El pa ha pujat un 42% des de l'any 2002, segons l'OCU. L'estudi de preus que acaben de fer públic és una manera ben poc festiva, però cruament realista, de celebrar els deu anys de l'euro que ens vam empassar amb gran alegria i excitació europeïsta l'any 2002. 


Els sous o els costos salarials han pujat un 42%? O un 48%? Jo diria que no, oi? Sí, els mercats dels aliments i productes bàsics també han embogit gràcies a la dinàmica especulativa en la que vivim, i si cal filar prim hauríem de descomptar l'efecte inflació, però això no explica que un cafè costés 80 pessetes i ara et surti per dues-centes. O un euro amb vint. La llet valia unes vuitanta pessetes, i ara entre vuitanta cèntims i un euro: més o menys el doble. Un llibre estàndar valia unes mil peles, ara s'acosta sovint als vint euros. Per un quilet de tomàquets et cobraven unes cent vint pessetes, que s'han convertit miraculosament en més de dos euros. Tomàquets generalment insípids però preciosos: aquesta és una altra història... I tot així: no val la pena fer una llista més llarga, perquè en general és per posar-se a plorar. La vida quotidiana és ruïnosa. Ja ens n'hem adonat fa temps.


En té la culpa l'euro? Sí i no. Les culpes estan molt repartides i també en tenim alguna els simples ciutadans, que ens vam creure europeus de primera i ens hem deixat prendre el pèl alegrement una dècada sencera. Hi ha més culpes, però... Algun poder públic, en el cas que hi hagi poders públics, ha fet alguna cosa en aquesta dècada per evitar el fenòmen brutal d'empobriment col.lectiu? No em sona, no sé si algú potser tindrà més memòria... Clar, no m'ho diguin, que ja m'ho sé: els mercats són tan perfectes que s'autoregulen. Lliçó apresa, eh? Ja en veiem els resultats. Ah, la barra de pa valia unes vint-i-cinc pessetones de l'època... Fem memòria i comparem, comparem... 


Alguna conclusió que no sigui aguantar-nos, per variar?

Black Christmas i brots verds

8:11
La cançó, un tòpic nadalenc, és "White Christmas", però aquest any no toca. Per molt bonica i ensucrada que sigui, però no sembla la banda sonora més adequada en aquests moments. El Nadal ha passat del blanc i el vermell com a colors "corporatius" al gris fosc o al negre: són les tonalitats dominants, ens agradi o no. 


Superat ja el primer tram de les festes i àpats familiars de Nadal, encarem la recta final de l'any amb algun quilet de més i el sentiment fatalista que inspiren "les coses que han de passar". Ja hem assumit -després de l'indigesta orgia de totxo, hipoteques i visa- que els temps són amargs i que han de passar coses inevitables, no sabem si per anar millor, per sobreviure o per morir-nos més lentament. 


Es el moment de les mesures extraordinàries: sí, encara creiem que els governs tenen poder per resoldre alguna cosa, quan no és veritat en absolut. Ja no és temps de governs ni de nadales hiperglucèmiques sinó de mercats, de banca, de borses, de poders mundials a l'ombra, de retallades i estafes que ens estan fent a plena llum del dia: aqueta és la música del moment, la de les festes que són un pròleg del temps dur, gris, amarg que vindrà a partir de l'any nou. 


Fa riure (o plorar) pensar en aquella època en la que els optimistes incurables ens enganyaven i s'enganyaven veient brots verds i altres miratges: no hi ha res prometedor a l'horitzó, només estretors i desgràcies. Tanmateix, per tristes que siguin les nadales que toquen ara, ens en sortirem d'una o altra manera, trobarem idees ara impensables, ens buscarem la vida, recomençarem, però encara no sabem com. D'això va el temps post-Nadal que ens espera, l'any que vindrà, els anys que vindran...  I sí, ens en sortirem però haurem de pagar un peatge que arrossegarem durant anys i panys. O sigui que de "White Christmas", res, què hi farem...

Com llamàntols en aigua freda

8:09
Mentre a Catalunya “el govern dels millors” continua fent-se un embolic important, improvisant, teatralitzant i dilapidant el capital polític que havia acumulat, el nou govern espanyol es posa en marxa a ritme de “calabobos”. Pluja fina, d’aquella que et deixa ben xop quan tu et pensaves que només estaven caient quatre gotes… Rajoy ha virat clarament cap al centre, tot i que haurà de fer algun gest a la caverna mediàtica i política que en poc temps se’l menjarà viu: allò de “maricomplejines” serà una anècdota al costat de la immensa frustració que comença a supurar a les casernes de la Brunete. 


El nou govern defuig des del primer moment, hàbilment, la confrontació: no busca excitar sinó desmobilitzar. Ja aniran fent, que d’això en saben prou. Aplicaran allò tan brillantment exposat, en paraules lapidàries, a un text que als catalans ens hauria de sonar d’alguna cosa: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. 


La pressió augmentarà gradualment, suaument: serem com llamàntols posats en una olla d’aigua freda. Si vas apujant la temperatura a poc a poc, quan les bestioles se n’adonen que les estan bollint ja és massa tard. 


Per aquí anirà el govern Rajoy, amb una important característica inicial: la seriositat, la gravetat, l’autoritat, la sapiència (sempre més suposada que real), la previsibilitat. Actituds que generen tranquil.litat i docilitat. Amb una curiositat afegida: l’elevadíssim percentatge de ministres que han estat alts funcionaris, que pertanyen a l’elit del sistema públic i també a l’elit econòmica i social, és clar. En un país on l’administració està a punt de ser qualificada de zona catastròfica i ruïna nacional, és un detall molt interessant a retenir. Tant si li agrada com si no a la Ceoe, i encara que en Mas i altres no se n’adonin, resulta que per governar bé fan falta funcionaris. D’una o altra manera, amb un o altre nom, però funcionaris. Des dels temps dels faraons i els escribes d’Egipte o dels reis de Mesopotàmia…

I si despatxem el president de la CEOE?

17:17
Si no existís la CEOE, no caldria inventar-la. Ningú no la trobaria a faltar. Bé, algú sí. Jo, per exemple, i segur que no sóc pas l'únic: les seves grans idees i propostes genials m'ajuden a passar bones estones de tant en tant. A vegades fan riure o plorar, t'indignen o et deixen fred, com passa amb els acudits dolents. Però mai no fallent: no et deixen indiferent.


Ara el seu president, en Rosell, acaba de demostrar una vegada més que de feina en tenen ben poca. I per tant els sobra temps per pentinar tots els gats del món. Fa un temps van ser els ponts i aqüeductes, després els microtreballs i ara -cosa que no és nova, es veu que els fa una certa gràcia- proposen despatxar funcionaris. 


El rotllo de sempre: sobren funcionaris. Ho diuen i es queden tan amples, quan saben perfectament que no és veritat, o almenys no a tot Espanya. Aquest país té menys servidors públics que molts altres i, ja posats a dir les veritats, gasta molt menys en benestar que molts altres. Tot és millorable, sí, clar, sector públic inclòs, però les mentides són i seguiran essent mentides. 


Clar que és tan fàcil dir bajanades sense argumentar-les, ara que tothom està espantat i disposat a creure's tots els sopars de duro... 


Més encara quan estem jugant a un concurs divertidíssim: qui és el culpable de tots els nostres mals? El sector públic té tots els números per guanyar-lo, no cal dir-ho. 


Els empresaris espanyols? Els millors del planeta. El sistema financer? El millor de l'univers. La gran patronal? Una llum brillant enmig de la negror de la nit. Els polítics? Canviem-los tots per tecnòcrates, que ells sí que en saben. El sector públic? Ruïnós i culpable. 


En fi, per dir rucades que no quedi: per què no despatxem el president de la CEOE, que tan desenfeinat està? No és possible, ja ho sé, però ja posats a fer retallades i estalviar... 


Això em porta a una comparació odiosa però necessària: que diferent, radicalment diferent, és la CECOT, per posar un exemple no gens a l'atzar. Una patronal seriosa i moderna, amb la qual pots estar o no d'acord, evidentment, però que fa bé la seva feina, defensa intel.ligentment els seus interessos i té sovint idees noves i ben pensades. Justament per això, no crec que se l'escoltin massa, a Madrid...

Una persona, un vot? No tots els vots valen igual

6:02
Una persona igual a un vot? Doncs no, no és així. Aquesta gran i bonica frase, que sembla la pedra filosofal de la democràcia, és només això. Una frase. Els vots no valen el mateix. I el numeret que ahir va muntar en Llamazares al Congrés ens ho recorda: a més de servir als seus particulars interessos com a partit força perjudicat pel sistema electoral, fa també un bon servei a la democràcia. Els resultats de les generals del 2011 i de totes les eleccions que es fan i es desfan serien molt, molt diferents si s'apliqués aquest principi teòricament sagrat. Una persona, un vot. 

No cal que ens preguntem què hauria passat al Senat, perquè no serveix absolutament per a res, però és interessant saber quina seria la distribució del Congrés. 

Vinga, repassem una mica... El PP, tot i guanyar clarament, no tindria majoria absoluta: de 186 diputats passaria a 157. Una llàstima per a la Merkel i en Sarkozy, què hi farem. El PSOE hauria tingut també menys diputats: de 110 a 101. CiU en té 16 i en perdria només un, mentre que IU, que ara en té 11, passaria a més del doble: 24 escons, la tercera força parlamentària. Els d'Amaiur en perdrien dos: de 7 a 5. UPyD passaria de 5 a 17 diputats. I hi hauria moltes més petites formacions al Congrés, a més de 10 escons buits per als vots en blanc i els nuls, tot i que això és molt discutible: ens ho mirem com ens ho mirem, no compten, la qual cosa no significa que siguin menyspreables. 

La vida parlamentària i la política espanyola, amb aquesta distribució proporcional d'escons, no tindria res a veure amb tot el que ara mateix s'està començant a posar en marxa. Els pactes serien obligats, cosa que sovint és bona i no impedeix governar ni que funcionin les institucions. Però aquestes són virtuts absolutament opinables, que depenen molt del punt de vista de cadascú. La principal virtut, la única indiscutible des del punt de vista del pressumpte gran principi democràtic, és que el vot de cada persona valdria el mateix. 

Sí, ja sé, hi ha gent que pensa que això és una ingenuïtat o que millor fer jocs de mans amb els números. Però aquest és i seguirà essent un dels pecats capitals de la nostra democràcia.

Frau fiscal: renunciem a 65.000 milions i no passa res

14:48

Aquesta és la xifra del frau fiscal a Espanya, segons els tècnics d'Hisenda (que van per lliure a través de gestha.es) i altres experts. 65.000 milions d'euros, que equivalen aproximadament a un 25% de l'economia. Altres diuen que són uns 45.000 milions. Posem que la xifra correcta estigui entre aquestes dues, o que encara sigui superior, cosa que afirmen alguns experts. 

No hi ha dades oficials: els governs espanyols han passat sempre olímpicament del tema, llevat d'algunes actuacions per dissimular, de l'estil "Operació Lola Flores". Per què? No ho entendré mai, menys encara dels períodes de governs d'esquerres. 

Una altra xifra: a les presons espanyoles hi ha només uns 90 presos per delictes fiscals, la majoria combinats amb altres. I unes xifres més: la Hisenda espanyola té només uns 28.000 funcionaris, quan a França o Gran Bretanya se situen en uns 140.000. I encara sobren funcionaris, clar que sí... Si els treuen tots, podem constituir-nos en paradís fiscal i resoldre la crisi en dos dies! 

I ara anem a fer-nos preguntes: algú ha sentit o llegit en els programes electorals plans seriosos per reduir el frau fiscal, el dels rics, el dels menys rics i el dels pobres? Quatre vaguetats, sí, però seriosament, ni una sola paraula. Aquest no és el tema: és més fàcil retallar serveis públics i arruinar definitivament aquest país gràcies a la gran estafa del deute públic. 

Doncs ara resulta que estem la mar de contents perquè Hisenda ha repescat uns deu mil milions defraudats aquest any. Ens n'hem d'alegrar, i tant, però podrien fer alguna cosa més? Ara l'excusa és que amb això de la crisi tampoc no es pot collar massa, no fos cas que aquesta societat faci un pet com un aglà. Però es podia haver fet alguna cosa més en els anys bons, quan tothom sabia que el diner negre corria a raig fet? I tant que sí, com es podia haver posat el salari mínim (declarat i en blanc, of course) a nivells dignes. Tanmateix, ara ja no hi som a temps. 

I no és gaire consol precisament pensar que amb el que es defrauda cada any cobriríem més o menys un 60/70 % del dèficit públic. La de coses que no caldria retallar, oi? Doncs res, ni cas.

A l'arca de Noè no hi ha lloc per a tothom

6:29
Va més o menys d'això. O de salvar Espanya sense els espanyols. O Catalunya sense els catalans. Tots? No, tots no: hi ha gent (poca, molt poca) que té bitllet per a l'arca de Noé i gent que es quedarà al moll tot veient com s'allunya el vaixell. Una temporadeta sí que els farem falta tots: s'han de pagar unes factures monstruoses. I les hem de pagar entre tots, clar que sí. Ens volen solidaris fins al final: ara no quedarem pas malament per uns centenars de milers de milions d'euros de res... 

Ens expliquen una cosa de la cimera en la que diuen que s'ha salvat l'euro (ja em perdonaran si no ho celebro), quan en realitat el que està passant és ben diferent. Acaben de consumar la reforma del capitalisme que anunciava tan pinxo l'insubstancial Sarkozy fa un temps. A retallar deute i dèficit públic com bojos, quan el problema dramàtic és el privat i l'especulació salvatge que ens arruïna una i altra vegada, amb bombolles immobiliàries, alimentàries o financeres. La qual cosa no vol dir que es puguin fer polítiques que oblidin sistemàticament que dos més dos sumen quatre i que els deutes s'han de pagar tard o d'hora. Conseqüència? Rics més rics, pobres amb menys subsidis i serveis, classes mitjanes empobrides i endeutades. I petites i mitjanes empreses ofegades: els que guanyen són les grans corporacions, que juguen a una altra lliga i prefiguren ja el món "Blade runner". 

La partida està acabada i perduda per a la majoria, fins i tot per als alemanys que es pensen que aquesta catàstrofe no els afecta. Fins i tot Zapatero, que fa anys que va perdre el rumb, ha col.laborat en la refundació del capitalisme, tot i que és cert que ho ha fet arrossegant els peus. Tanmateix, ara està la mar de content de què Frau Merkel li digui que s'ha comportat com un heroi. Just el que pensàvem, sí... 

Mentrestant, l'esquerra europea continua desapareguda en combat o ves a saber on, impotent i incapaç de prendre la iniciativa, de despertar un continent que s'endinsa lentament en un mal son que serà llarguíssim i duríssim. 

En fi. Que sí, que ja estem sortint del túnel, ens diuen. Però resulta que a fora és negra nit.

Mini-feines i nano-sous: tot reinventant el proletariat

7:17
Fa mil.lenis hi va haver una cosa anomenada marxisme, inspirada en les idees d'un pensador oblidat anomenat Karl Marx. Va tenir una virtut extraordinària: ser un motor de canvi, de progrés, de dignitat humana. I uns defectes brutals, dels quals el comunisme (al final, no gaire diferent del nazisme, una llàstima) va ser-ne el principal exponent. Herr/Mister Marx, que havia estudiat dret romà a Berlín, va recuperar una vella paraula romana. "Proletarii". Es a dir, la classe social més pobra de l'antiga Roma, que només podia aspirar a aportar fills, "prole", a les legions. 


Marx va aplicar el terme als obrers del seu temps, gent que només servia per treballar, sovint miserablement, i tenir fills; gent sense propietats ni recursos econòmics. La lluita del proletariat va canviar la història, va engendrar els socialismes i va acabar desembocant en la socialdemocràcia i l'estat del benestar, un mix força equilibrat de capitalisme i socialisme, possiblement el millor model de societat de la història humana. 


Alguns diran, sí tot això ja ho sabíem... I tant, faltaria més, ja em perdonaran per remoure vells dimonis familiars... I coses que de tan sabudes han estat oblidades, si no traïdes.


Però ara que el marxisme és matèria d'estudi per als arqueòlegs, Marx es remou encara a la seva tomba de Highgate a Londres, on resideix permanentment des del 1883: el BCE ens recomana (o sigui ens ordena) acabar de reinventar el proletariat. Un procés en el qual ja hem anat avançant força els darrers dos o tres anys. Mini-feines i nano-sous: un truc que a Alemanya ha funcionat. Atur camuflat, vaja. Per tres o quatre cents euros al mes la gent surt de la llista de l'atur i passa a la de treballadors subocupats i proletariat en general. 


Una idea genial, això de reinventar el proletariat. Un amplíssim sector social on hi conviuen aturats, mileuristes (ara afortunats, sí, però no ens enganyem), gent endeutada de per vida, els desnonats, els aprofitats (tampoc no ens enganyem, existeixen i no són quatre gats), els ni-ni, les vídues amb pensions de misèria, els sis-cents-euristes del salari mínim, els eristes (habitants del purgatori de l'ERE), els desesperats, els explotats, els condemnats a no trobar feina mai més... El proletariat va creixent i creixent i creixent cada dia que passa.


Benvinguts al futur, que cada dia s'assembla més al passat... El 2018, quan celebrem el segon centenari de Herr/Mister Marx, en tornem a parlar.

Un país gran i fort es fa (també) amb funcionaris

9:16
Article al diari digital e-notícies.cat (28.11.2011).

Europa i els misteris dels súpers de França

8:39
No anàvem bé. Si viatjaves a França o Alemanya i aprofitaves per comprar quatre coses al súper, te n'adonaves que els seus preus eren iguals o fins i tot a vegades una mica més baixos que aquí. El mateix passava amb els pisos: aquí valien el doble que a París o Berlín. Tenint en compte que el sou mitjà francès o alemany és molt més alt que l'espanyol, alguna cosa fallava... 


A sobre en aquells anys aparentment gloriosos només es va fer un esforç mínim per apujar el salari mínim. Com que hi havia crèdit per donar i per vendre, molta gent ni se'n va adonar de que perdia poder adquisitiu. Per altra banda, amb l'euro els preus van pujar espectacularment: les "chuches", els tomàquets, el pollastre o la Coca-Cola, a preus ben europeus en quatre dies. 


Però nosaltres tan contents. Anàvem bé, oi que sí? I tant, ja ho estem veient!


Doncs vet aquí que Rajoy és a punt d'arribar a la Moncloa i va deixant anar, molt lentament, algunes pistes sobre el que pensa fer dos o tres dies abans de Nadal, per amargar-nos les festes i aprofitar que aquells dies estarem entretinguts. 


Ja comencen a vendre'ns la famosa devaluació competitiva. Es a dir, continua l'operació "presa de pèl". El sistema és el mateix que s'ha aplicat amb la banca: les pèrdues són per a la majoria, els guanys per a una minoria. Ara aplicarem el mètode als sous. Toca retallar-los encara més per acabar d'empobrir-nos tots una mica més. Ho embolicaran tot amb belles i nobles paraules: esforç, sacrifici, solidaritat, austeritat, patriotisme... Ja ho anirem notant quan s'acabi l'anestèsia i ens adonem del carrer sense sortida al qual ens estan empenyent. 
Sí, hi haurà protestes i tensions, i bones dosis de demagògia per totes les parts, però tot plegat no servirà de res: són tècniques absolutament inútils en aquests temps. 


En fi, que ni caldrà ni podrem anar-nos-en a França de compres. En tindrem prou amb anar al súper aquí i comprovar que no només tot continua essent molt car, sinó que a sobre cobrem menys i ens costarà tot encara més car. 


Europa, en diuen d'això.

Iñaki & Cristina de la Maurina: cap a la III República

8:38
Si un guionista de televisió, posem per exemple, hagués tingut la idea segur que el despatxen en dos minuts. Que dius què? Que l'Urdangarín s'ha comprat un pis a un lloc que es diu Terrassa? Au, vinga, vigila amb el que beus o fumes, que no vas bé... Per variar, la realitat supera una vegada més la ficció. Resulta que sí, que tot i poder comprar un loft a Manhattan, un apartament als Champs Elysées o amb vistes al Vaticà, va el gendre i tria la Maurina, ni més ni menys. 


Els veïns li haurem d'estar eternament agraïts, perquè ja podria ser que això faci pujar els preus dels pisos a la zona: si la família reial tria la Maurina, és que el barri té futur i que s'hi poden fer bons negocis immobiliaris...  El primer motiu d'orgull, doncs, Terrassa. Però després ve l'orgull de proximitat, que dirien els creadors de llenguatge políticament correcte i vitalment avorrit. No van comprar el pis a zones més cèntriques com la Vella o la Rambla o Vallparadís, no. Ni a Matadepera. A la Maurina! 


En fi, tornem al guionista: ara el que tocaria, si no l'han despatxat encara, és imaginar-se la monarquia espanyola a deu o quinze anys vista. Quan acabi això de la crisi, per suposat, que els temps no estan per a experiments. 


El cunyat del gendre, amb el nom de Felipe VI, pot estar ja regnant. Amb la Letizia al costat, faltaria més. I la Cristina, i el Marichalar, i l'Elena... I la reina mare, Sofia, enganxada als tranquil.litzants o de tornada a Grècia, si és que al 2025 en queda alguna cosa. I el país sencer enyorant el "juancarlismo", que malgrat ser provisional i amb poc "pedigree", ha donat un resultat excel.lent. 


Aquest xicot alt, guapot, elegant, tan esportista i guai, acaba de fer un gran favor a la III República. Sumat això a la fredor i buidor de l'hereu que ja somia amb posar-se la corona, el panorama comença a ser esperançador per als republicans, just quan menys ens ho pensàvem. Ara només falta que la Letizia es gasti el sou a les màquines dels bars o que la nena Leonor surti okupa. O broker, que és pitjor.

El dia de la Constitució... d'Ang(u)ela

8:29
La d'avui és una festa una mica artificial i forçada, encara que ja tingui una tradició de dècades. El patriotisme constitucional, en el millor sentit de la paraula patriotisme, no ha acabat d'arrelar al país. I encara que commemorem avui 6 de desembre el Dia de la Constitució, el que fem realment és celebrar una festa que, com la majoria de les festivitats religioses, té un sentit molt relatiu i feble per a la majoria. Mentrestant, alguns discuteixen si en plena crisi ens mereixem fer ponts i aqüeductes com aquest: amb mig país de festa, sí, però l'altre mig treballant a tota màquina, o sigui que no potser no és tan negatiu com ens volen fer creure... 


Però tornem a la Constitució, ja que gràcies a ella avui podrem anar de compres, esquiar, passejar, descansar o aïllar-nos una mica de la crisi omnipresent. 


En aquest 2011 la Constitució ha quedat tocada: ja no és aquell text sagrat al qual no es podia afegir ni treure una sola coma. El retoc constitucional fet a la brava i al dictat dels mercats i la Merkel marcarà un abans i un després, perquè el recordarem i el patirem durant molt temps: el que era un text intocable ha passat a ser una Constitució de fireta. Per altra banda, tampoc no importarà massa. 


Al pas que anem, ni la sobirania nacional ni la voluntat dels pobles sobreviuran a la crisi. Els cònsols Nicolas i Ang(u)ela preparen una mena de nova Constitució europea que no cal que porti aquest nom però que servirà per consolidar definitivament un nou model d'Unió amb passatgers de primera, de segona i de tercera en la qual, amb una mica de sort, ens faran el favor de deixar-nos pujar al tren. O millor dit, de no llançar-nos en marxa. El tren europeu ja no és el que era ni va en la direcció que anava: l'estació central ha passat de Brusel.les a Frankfurt. 


O sigui que ja podem anar mirant el calendari de festes alemany, perquè aquestes són les que farem de veritat. Oktoberfest inclosa, que els alemanys, a més de cotxes i neveres, ens han de vendre també cervesa i salsitxes...

Benvinguts a Xauxa, el país dels "binladens"

7:23
El 82% dels espanyols pensen que els impostos no es paguen de forma justa. El 61,5% creu que el que rep poc o gairebé res a canvi dels seus impostos i que paga més del que rep. El 64% opina que les administracions no lluiten contra el frau fiscal. Fins aquí la primera part de la darrera enquesta del CIS. I què fem ara? Apugem impostos? Un 70% diu que ni de conya. Retallem benestar? Un 88% s'hi nega rotundament. I per acabar-ho d'adobar, només un 54% assumeix que els impostos són necessaris... 


Ho resumim tot sense perdre'ns en matisos? Estem bojos. Totalment. I profundament equivocats. La culpa és dels ciutadans, en part sí, però també d'una política en la que en general fa pànic parlar d'impostos i d'un sistema fiscal escandalosament, obscenament injust. 


Cert: els enquestadors segurament no s'han molestat a explicar com i qui paga realment impostos a Espanya i quina mena de gent rep més, molt més o infinitament més del que paga. La majoria, dit resumidament. Ni hauran explicat que tenim un 25 o un 30% d'economia submergida i frau fiscal i que amb l'import d'un any taparíem el forat del dèficit. Ni que som el país europeu amb més "binladens" de 500 euros amagats als calaixos: per fi hi ha una cosa en la que som líders absoluts. I tothom ho sabia i no s'ha fet mai res seriós per aturar-ho. Ni que a Espanya no només cometen frau els rics i poderosos: hi ha un munt de pobres, de menys pobres, de classes mitjanes i de gent acomodada que defrauda a dojo, perquè no paga o gasta el que no li toca. Ni que no es pot pagar amb deute el funcionament ordinari de l'Estat o les administracions, que és un comportament suïcida. Ni que el nostre grandíssim problema és el deute privat i no el públic, tot i que d'aquest també anem fatal. 


Però una immensa majoria espera, faltaria més, que funcionin com un rellotge les carreteres, els trens, els hospitals, el benestar i els serveis. Gratis total, que ja ho pagarà algú o sortiran els diners de la bóta de Sant Ferriol. Clar que sí: a mi també m'agradaria viure al país de Xauxa. A qui no? Sí que tenim un problema, sí... I fins que no el resolguem, no ens en sortirem d'aquesta.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes