La violència dels mascles: la víctima núm 55

7:54
Una dona assassinada més. La número 55 d’aquest any. I ara a Terrassa:  impacta més, per la proximitat. Sempre hi ha coses que sembla que no puguin passar a la teva ciutat, a la cantonada de casa. I passen, clar. Toca, per desgràcia. Per pura llei de probabilitats. Però tot plegat no té res a veure amb la ciutat. Tampoc no és un fenòmen nacional: en diferents graus i amb l’excepció (molt  relativa, eh?) de poquíssims països, en aquest món tan avançat les dones continuen essent normalment les víctimes de la violència i la dominació dels homes.


Es un fenòmen que posa la pell de gallina quan veiem el seu rostre més salvatge i brutal. Però costa fer-se una idea exacta del volum i la gravetat de totes les altres agressions que no acaben en un assassinat. La violència masclista causa morts de tant en tant. Sacseja les consciències de les moltes persones (moltes, sí, però no ens passem d’optimistes) a les quals ens repugna tanta crueltat. Això ens fa reaccionar, sí. Tanmateix, als pocs dies tornem a acomodar-nos, a pensar que estem progressant adequadament, que la societat avança. I sí, és també cert que avancem mica a mica i que sens dubte va augmentant la consciència de la injustícia comesa amb les dones pel fet de ser dones. Però a un ritme que, si el mantenim, ens portarà a resoldre aquest drama de violència i de discriminació posem que cap al segle XXIV o XXV. O al tercer mil.leni. No hi ha pressa, oi? 


Cert que no es canvia en trenta o quaranta anys una cultura fossilitzada al llarg dels segles, aquella que es resumeix cruament en allò de “la maté porque era mía”. No és realista pensar que podem esborrar milers d’anys de dictadura masculina en poques dècades. Però cada dia estic més convençut que en aquesta antiga lluita per la igualtat s’està perdent passada, que no s’afronta amb prou energia, que s’ha donat per guanyada abans d’hora. Sempre hi ha altres prioritats: ara podria ser la crisi, que serveix com a excusa per a tot. I que si no anem amb compte, pot arrossegar moltes de les petites, febles i inestables victòries assolides fins ara…

Si el govern indulta Alfredo Sáenz, ens indultarà també a tots?

7:34
Em sap greu haver d’escriure-ho, però ja és un final ben trist i patètic per a un govern socialdemòcrata acomiadar-se amb l’indult a un banquer, el conseller delegat de Banesto, Alfredo Sáenz. El simbolisme d’aquesta operació és esfereïdor.

Aquest senyor feliçment indultat per decisió del Consell de Ministres té ara restaurada la seva “honorabilitat professional” i ja pot exercir el seu càrrec amb tots els ets i uts. Ho ha fet igual, sense cap mena de problemes, protegit per un exèrcit d'advocats i per lleis posades al servei de gent com ell, però sens dubte ara quedarà tot molt més elegant i bonic. Per honorabilitat que no quedi.

Suposo que no se’m querellarà si recordo que fa pocs mesos el Suprem el va condemnar per haver muntat una falsa querella criminal contra uns empresaris perquè paguéssin uns mil milions de pessetes del 1994 que devien al seu banc. Traduït al cristià: se’ls va passar per la pedra, va muntar una operació “cobrador del frac” sense cap mena de manies. La història, evidentment, és molt més complicada i segur que no és de bons i dolents, però envia un missatge claríssim: davant la llei no som tots iguals.

Ja ho sabíem, sí, però deixem-nos de punyetes: si ets banquer, encara ets molt menys igual
que la resta de ciutadans. La notícia salta just el mateix dia que esclata un petit escàndol d’aquests amb els quals la banca ens va obrint els ulls cada setmana. Res de l’altre món, uns plans de pensions d’alts directius de Caixa Penedès per vint milionets d’euros. “Calderilla”, en aquests temps. Els han fet plegar, sí, però encara no he entès de què ens escandalitzem, quan és el més normal del món que un banquer es retiri amb uns quants milions de premi i una pensió milionària. I si pot ser amb l’entitat intervinguda, nacionalitzada o arruïnada, millor encara.

Tot el que fan és sempre absolutament legal, això sí, rarament arriben a extrems com el del cas Sáenz/Banesto: no els cal, la llei està sempre al seu servei, a la seva disposició. I si tot falla, sempre es pot canviar la llei. I si no, es pot muntar (o més aviat cometre) un indult.

Potser el podríem demanar tots, no? Recordem que ara els banquers som més que mai nosaltres, els ciutadans…

Ah, però el 20-N també votàvem el Senat?

19:52
Algú sap, quatre o cinc dies després, com van anar les eleccions al Senat? La veritat és que ara me n’adono que segurament dilluns devia llegir la notícia a algun lloc, però no ho recordo. No tenia per a mi, evidentment, cap mena d’interès saber com havien quedat les coses al Senat. I no conec absolutament ningú, ningú, que s’hi capfiqui. Gens ni mica: indiferència absoluta.

Els senadors, els seus familiars, amics i coneguts segur que sí s’han pres la molèstia d’investigar una mica els resultats. Són facilíssims de trobar, clar que sí. I segur que ens els devien explicar per activa i per passiva, dintre del tsunami de dades electorals que rebem aquests dies i que és impossible de digerir. Però aquests resultats de les votacions al Senat de totes les espanyes no em van quedar enregistrats a la memòria d'una majoria.

Si jo fos l’únic, estaria preocupat. Però ja he fet una petita enquesta i he arribat a una conclusió: hauria d’estar més preocupat si jo fos l’únic capaç de recordar-los. Doctor, doctor, estic angoixat, a les nits somio amb la llista de senadors electes...

Amb la qual cosa arribem allà on volíem arribar. De què serveix això del Senat? Pregunta tonta per excel.lència amb resposta per a tontos. No m’ho diguin, que ja em sé la lliçó: una cambra de representació territorial que simbolitza l’Estat de les Autonomies, la rica diversitat de les terres d’Espanya i totes aquestes coses tan boniques que surten a la Constitució.

Això és un conte de fades, perquè no ha estat mai així ni hi ha cap mena de possibilitat que sigui així en els propers anys.

Ho sabem tots, per què enganyar-nos: no serveix absolutament de res.

Si no hi fos, si el tanquéssin demà mateix sense fer massa soroll, si no es constituís el dia que toqui, ni ens n’adonaríem. No passaria absolutament res, no el trobaríem a faltar. Sí, caldria modificar unes quantes lleis que fan que al Senat sembli que hi passen coses, però en el fons seria un problema menor davant la magnitud de problemes que ara mateix ens assetgen.

En fi, que com que això no passarà, el més sensat deu ser probablement fer com si no existís. Que és just el que estem fent fa anys i panys. I el que seguirem fent en el futur. I el que els senadors fan envers Espanya i la seva rica diversitat territorial: passar d'ella, passar de tot.

L'operació Màgia Potàgia ja escalfa motors

5:54
Com era allò? Ah, sí, “A España no va a conocerla ni la madre que la parió”. Alfonso Guerra dixit, als temps gloriosos. Doncs això.  Les agències de rating demanen “mesures radicals”, “mesures que sorprenguin positivament els mercats”, “reformes ambicioses”. Els grans diaris econòmics mundials, i grans manipuladors també de la realitat, esperen “decisions contundents”. De pressa, de pressa, de pressa, que el món s’acaba.


Pressió a tope: el primer consell de ministres ha de ser la bomba, pura testosterona política i econòmica. Amb la gent despistada perquè estarà ja cuinant el dinar o sopar de Nadal, comprant regals, amb la guàrdia baixa… La jefa, Frau Merkel, ja li ha recordat a Rajoy que té un mandat clar. Es referia al mandat del poble, a la majoria absoluta? O es referia més aviat al mandat combinat dels poders financers i el poder alemany? No sabia jo que ara, de sobte, el poble tingués tanta importància: deu ser que com que el resultat ha estat el que volien els que ja han decidit el guió, estan contents i satisfets amb la intel.ligència i valentia demostrades pel poble espanyol. Amb unes quantes excepcions, que sempre hi ha d’haver alguna ovella negra…


Estem entrant en una nova fase de la post-crisi: l'operació Màgia Potàgia ja escalfa motors.


El que no es podia dir abans del 20-N ja es pot proclamar als quatre vents, peti qui peti: fins al 2014-15 no hi ha eleccions. Tres o quatre anys per fer i desfer. Solucions instantànies, màgiques, miraculoses, que ens vendran no només com a inevitables (que això no funciona) sinó com les més sàvies i eficaces que es poden prendre, una garantia infal.lible de millores espectaculars en dos o tres anys.


Aquesta és la promesa de l'operació Màgia Potàgia: els millors sortiran de sota les pedres i per fi ho solucionaran tot. La nova fase serà rica en prodigis: farem per força el que diuen els mercats que hem de fer i aconseguirem exactament el contrari del que voldríem. D’aquí a un any no ens reconeixerem ni nosaltres mateixos, en efecte: el lifting començarà per festes.


Desitgem-nos un bon any nou 2014, perquè el 12 i el 13 el millor que ens podem desitjar és la pura supervivència.

L'endemà de la trucada de Frau Merkel

5:10
Ja és 22-N, com passa el temps... Ja fa dos dies del 20-N i 24 hores des de la trucada de Frau Merkel a Don Mariano. Tot segueix el seu curs: els mercats descontrolats, la borsa sota mínims, l'economia raquítica, el drama de l'atur avança, milions de persones pateixeni tenen por... Però tenim nou govern i ens comencen a vendre fum. Bé, més exactament el tindrem en unes setmanes si els guanyadors es calmen una mica i no pretenen treure puntades de peu l'actual govern en funcions. Que s'aparti tothom, que ara arriben els que ho solucionaran tot, si no en quatre, sí en vuit dies!  

La vida, tanmateix, continua igual, la qual cosa no vol dir que no hi hagi canvis. La realitat no es doblega així com així a les pretensions de la política, ja sigui de dretes o d'esquerres. Quan arriba un nou govern sembla que comenci la història de la humanitat: ara sí que anirem bé, ara sí que canviarà tot. Ara posarem en marxa polítiques que aconseguiran tal o qual meravella, després d'una etapa de sacrificis i retallades, ja ens avisen: primer el purgatori, més endavant el paradís. Després, quan es fa balanç, resulta que es poden canviar només les coses que en realitat depenen de la política o dels governs. Unes quantes, no pas totes, de totes les coses que composen la realitat: la societat i l'economia són infinitament més complexes i no es moldegen com la plastil.lina. 

Aquesta falsa i un punt ingènua creença en el poder il.limitat de la política porta després a disgustos i frustracions importants. No només perquè ara sigui l'economia el que mou el món: ha estat així sempre, sempre. El problema és que s'aixequen falses expectatives, que senzillament no es compliran. La política no ho pot tot, els governs no ho poden tot. Ni Frau Merkel ni Mr. Obama no ho poden tot, encara que de lluny semblin poderosíssims. Ni tan sols són omnipotents les forces visibles i ocultes del capital, que estan jugant una partida ja gairebé guanyada. Demà, dimecres. Demà passat, dijous. El remolí atrafegat del canvi de govern ens arrossegarà, alguns amb entusiasme, d'altres -com servidor- amb una certa melangia. Ben aviat descobrirem les limitacions del poder polític i de les promeses que, ara sí, ens aniran fent. 


La realitat sí que tenia un programa electoral...

Es busquen 30 o 40 mil milions per retallar

16:07
Per aquí van els trets: cal retallar d'on sigui uns 30.000 milions d'euros. En pessetes, la xifra és espectacular: insisteixo, cal de tant en tant tornar a comptar en pessetes... En moltes calculadores no hi ha espai per a la xifra resultant. Aquesta és la mesura de la realitat perduda més o menys des del 1998, quan va començar la borratxera i s'hi va apuntar tothom qui va poder. Trenta mil o quaranta mil? Això és el que ha de fer el govern que surti de les urnes diumenge. Qualsevol govern, del signe que sigui: ho dic amb tot el mal de ventre del món. 

I això no surt a cap programa electoral, a cap, però ho sap tothom. Aquesta ha estat una de les campanyes més falses de la nostra democràcia, la més falsa. El joc és aquest: a Berlín han decidit que toca retallar despesa pública (una forma com qualsevol altra de suïcidi col.lectiu i de domini alemany d'Europa) i no obriran l'aixeta fins que oferim el sacrifici a l'altar del BCE. Si t'agrada, bé, i si no, allà tu, encara serà pitjor. Tothom ho sap i fem veure fins el diumenge 20-N que no, que anirem retallant d'aquí i allà, una miqueta, sense que ningú no hi prengui mal. Un joc ben estrany, en el qual els que es presenten a les eleccions perden credibilitat a raig fet: en pocs mesos se'ls girarà en contra a tots, i als que governin, més encara.  

D'on sortirà aquesta pasta, aquesta xifra espectacular en euros i pessetes? De tot arreu una mica i d'allà on faci menys mal, diuen. Però no. Sobretot, d'allà on pugui sortir en quatre dies. O millor en cinc minuts. De la dependència, tan encertada com mal desplegada? Ja podria ser, en part. El que segur que no es retalla és en defensa o en policia: coses que poden fer molta falta el dia de demà. O en AVEs, que són imprescindibles per fer Espanya i una de les grans animalades que s'han fet en aquest país. Tranquils, ja trobaran les víctimes propiciatòries.

Si surt la pasta, deixaran d'ofegar-nos i de collar-nos, perquè aquesta és la pel.lícula de por que estem vivint: o passes pel tub o pel túrmix, tu tries. Servirà de res, aquest sacrifici brutal? Jo diria que no, que continuem amb la gran mentida de retallar despesa pública, quan el drama és el deute privat, i que senzillament ens estan prenent el pèl per no haver de comptabilitzar les pèrdues privades: estem socialitzant, una vegada més, el desastre. Els beneficis no se socialitzen mai, clar. Però el joc de cartes marcades i errors clamorosos dels jugadors de l'ala esquerra ja està fet. Després, ens esperen quinze anys, quinze per dir alguna cosa, d'anar tirant amb penes i treballs, amb un atur salvatge, amb les tisores convertides en icona d'aquesta època. 

Els BMW mai més no seran per als pladuristes i de passada, com qui no vol la cosa, es carregaran el benestar mal fonamentat, mal pagat (amb una política fiscal profundament injusta) i mal blindat. Trenta mil milions, o el doble, o el que sigui, és el peatge a pagar. Ja no en còmodes terminis: de cop, directe en vena. Al temps: pocs dies després de les festes de Nadal. Mengeu torrons i beveu cava, que el món s'acaba.

Protestes i indignacions: molt soroll per a no-res

5:32
La vaga de metges és només un pròleg del que vindrà a la primavera. Les protestes dels indignats, també. Les manifestacions d'usuaris de tal o qual servei retallat o escapçat han estat un aperitiu encara confús del que ens espera. La campanya electoral continua cap a la recta final i sembla cada dia més d'un altre país, gairebé d'un altre món. Plena de coses que se saben però no es diuen, que es diuen però ningú no les escolta, de silencis clamorosos, de coses que es veuen a venir però millor ens les callem, de tàctiques a curt termini, del "virgencita que me quede como estoy" i de tota la parafernàlia electoral que cada vegada grinyola més. 

La campanya va per una banda, al seu ritme i a la seva bola, però el país comença a expressar el seu malestar. Continua expressant-lo, dit més exactament. Amb una novetat: s'ha estès ja la idea de què per molt soroll que fem no servirà de res. Tampoc no es diu, però se sap, ho sabem tots. I això acabarà realimentant el malestar, la ràbia. Tindrem una tardor espessa, cada dia una mica més dura i dramàtica, celebrarem les festes nadalenques i després sí que entrarem en una nova fase. Mal que ens pesi, perquè cada dia està més clar que les tradicionals tècniques de protesta també han quedat envellides, com tantes coses. Una vaga parcial o general, una manifestació sorollosa, una acampada, són coses del passat. Comprensibles, sí, perquè alguna cosa s'ha de fer quan no hi ha res a fer. Però també caldrà innovar en aquest camp o tot es quedarà en un foc d'encenalls, en una mena de teràpia col.lectiva d'exteriorització del malestar que acabarà esgotant-se, xocant contra un mur molt sòlid al qual les protestes no li fan ni pessigolles. 

Al pas que va la història de la crisi i tenint en compte que trigarem encara a tocar fons, els dos propers anys, com a mínim, seran molt tensos i aspres, durs. Pura dinamita a punt d'esclatar. No cal que ningú ho digui, però hauria estat bé escoltar-ho. Dilluns que ve s'aixeca el teló i comença un nou acte del drama que estem vivint.

Míster Koo, l'harakiri i la dècada perduda

9:57
Richard Koo és un dels principals executius del banc Nomura, entitat que servidor ha descobert ara que tot just el FROB li acaba d'encarregar la venda d'Unnim... A més de participar en l'operació pirata contra les caixes mal gestionades (no pitjors que els bancs mal gestionats), en Koo es dedica a impartir doctrina capitalista heterodoxa. És un heretge carregat d'arguments i d'experiència. Segons ell ho estem fent tot a l'inrevés, gràcies entre altres coses (ell no ho diu, perquè poden ser clients del seu banc) a una generació sencera de polítics europeus de tercera fila.

Si ja estàvem malament, ens esforcem a empitjorar-ho amb aquesta passió suicida per l'austeritat, les retallades i la submissió als mercats. Koo té clar que ens equivoquem de diagnòstic i de tractament. Ell invoca l'experiència japonesa: vint anys perduts en un procés similar. La seva predicció és brutal: per aquest camí que ens presenten com indiscutible, només aconseguirem més recessió, més atur, més dèficit. Calcula que una dècada perduda per a Europa i uns quinze o vint anys per a Espanya. Quatre dies, vaja...

Els nostres problemes no neixen només de la crisi del totxo, sinó que els arrosseguem fa uns dos-cents anys: mai no hem pujat seriosament, ni ho hem intentat, a la primera divisió de l'economia mundial. Per això patirem més i durant més temps. No hi entenc prou com per saber si en Koo l'encerta, però diria que cada vegada que ens donen una solució, les coses empitjoren acceleradament...

L'any 2025 o 2030, aproximadament, podrem fer balanç i veure si ens vam equivocar o no. Serà un gran consol donar-li la raó a mister Koo, que aleshores gaudirà ja d'una jubilació daurada. Llàstima que aquest samurai de la banca, que no sembla precisament d'esquerres, no tingui en compte que aquí ja han decidit per nosaltres i contra nosaltres que ens farem l'harakiri. No tots, clar...

L'índex del goril.la Jacko, el més fiable

9:55
Que tot està fatal és més que evident. Però no està de més, aprofitant que és cap de setmana i tenim una mica de temps per perdre, intentar endevinar quant fatal està tot o trobar algunes pistes que ens donin unes engrunes d'optimisme. Per a això no hi ha res com fabricar-se una cistella pròpia amb indicadors alternatius, tot barrejant una certa dosi d'indicadors clàssics (el PIB, l'índex d'atur, l'EPA, coses inintel.ligibles d'aquest estil...) i una dosi variable d'indicadors exòtics. N'hi ha per donar i per vendre. I no tots són una ximpleria, ni molt menys.

Dos exemples: l'indicador amanides (com van les vendes d'amanides a restaurants o botigues de precuinats) o l'indicador taxis (un servei força sensible a la situació econòmica). En tenim més a la nostra disposició. L'índex de Felicitat Interior Bruta (FIB) mesura la qualitat de vida no centrada en els diners sinó en les persones: és una mica estrambòtic, però menys del que sembla... D'altres són més tontets: la llargada de les faldilles, el consum de pintallavis (Lipstick Index), el major o menor ús de corbates i camises blanques (a més crisi, més consum) o de llenceria sensual... L'indicador R-word, avalat per The Economist, mesura quantes vegades apareix la paraula recessió als mitjans, per exemple. O l'índex twitter, que permet endevinar l'estat d'ànim de l'economia per a la propera setmana.

Per a mi, tanmateix, el millor és l'indicador holandès del goril.la Jacko. Es veu que segons com menja els plàtans, se'n dedueixen prediccions força encertades de com aniran les borses. No és broma. Total, tal com estan els temps, aquest deu ser l'indicador més fiable de tots. Busquin al google, busquin... Jacko no ho fa pitjor que els mercats, el FMI o els governs.

Campanya: resistirem una setmana més?

8:26
Aguantarem així fins al divendres que ve a les dotze de la nit? Començo a dubtar-ho. Ja està tot dit. I tot el que no es vol dir, però que tots sabem, també està "no dit". No hi ha cap mena d'esperança de què la campanya acabi en una catarsi de sinceritat, de veritats dures, d'esperances i promeses sòlides. Res de sang, suor i llàgrimes com a camí cap a una vida millor: anar passant, provocar una mica els adversaris però sense excessos, no tocar temes delicats, no emprenyar els votants...

Post-debat: i ara què fem fins al 20-N?

8:25
Seguir igual, com si no hagués passat res? És el que toca després del debat televisiu Rajoy-Rubalcaba, sí. Però hi ha crisi i anem justos de diners: podríem donar per acabada la campanya electoral ara mateix. Alea iacta est. Rajoy va fer de president i Rubalcaba d'opositor. C'est fini. Rubalcaba va basar-se en una estratègia entre ingènua i mal calculada: buscava els efectes de la provocació, d'una improbable relliscada de Rajoy. (...) 

Els ducs de Palma i de Belice i el gran tabú

Ui, ui, ui. El gran tabú treu el nas. Els negocis de la família reial espanyola són un d'aquells temes relliscosos i perillosos en els quals funciona, si no la llei del silenci, que també, sí la de la prudència. L'extrema prudència. En general, és la pròpia monarquia, el tabú. 

Una vegada destrossat el mite de la Constitució eterna i intocable, només queda dempeus un altre dels mites de la transició democràtica: la monarquia ha fet tant, tant, però tant, per nosaltres, i a més ens surt tan, però tan barata, que és impensable no només una república, sinó fins i tot sotmetre els nostres "royals" als controls normals de qualsevol monarquia constitucional. Les nòrdiques, per exemple: com en tantes coses, inclòs l'Ikea, tenim unes quantes lliçons a aprendre dels llunyans parents del nord. 

Els negocis i la figura de Marichalar ja van ser un tema delicat. El famós iot del rei, que no treuen a navegar per no provocar i que fou pagat per súbdits entusiastes (ja ens entenem, oi?) va ser un altre tema d'aquells que tenen tots els números d'acabar en escàndol: el van tapar discretament, per variar. Ara, anys després de desplegar una intel.ligent estratègia de camuflatge, els acaba d'esclatar als morros el cas del duc de Palma i de Belice. Ja ho tenien previst i ja han posat, segur, les defenses i distàncies necessàries. Però ha acabat esclatant. A càmera lenta, clar. I tothom amb peus de plom, que hi ha mines explosives a cada pas. 

Tanmateix, ja no té remei: això no és salsa rosa ni embolics del cor o de l'entrecuix, que importen molt poc, sinó que ens endinsem en temes que sí importen als ciutadans i que sí revelen el funcionament real del sistema a les altes esferes, les del gran poder. El "tema delicat" tot just està esbossat i segurament acabarà neutralitzat, però s'acaba de disparar un torpede directe a la línia de flotació de l'últim gran tabú que quedava d'una transició massa mitificada, que algun dia haurem de mirar cara a cara, no? Doncs bé, ja hem començat. Com sempre, amb la connexió valenciana de rigor. Certes coses en aquest país, ui, ui, ui, tenen una curiosa tendència a passar a València... Casualitat, clar.

Nova assignatura a les escoles: la FEM

Per fi a les escoles ensenyaran coses que valen la pena. Ara a Catalunya s'introduirà una nova assignatura. La FEM: Formació de l'Esperit Empresarial. Perdó, volia dir emprenedor, que mola més. Als nens els ensenyaran qui va inventar el Chupa-Chups, la Coca-Cola, la ratafia o els Mac. Intentaran motivar-los perquè quan siguin grans no vulguin ser bombers, ni mossos, ni funcionaris, ni banquers, o diputats: tots a emprendre com bojos, que cal tirar endavant el país. I com que no s'espera que els contracti ningú, millor que s'autocontractin, que així sí que anirem bé: cal despertar vocacions! En fi, que ja en veurem els resultats d'aquí a vint anys, oi?

Seriosament, clar que cal despertar l'esperit empresarial o emprenedor. Clar que cal potenciar l'economia real i arraconar a la seva justa i inevitable mesura coses tòxiques, verinoses, com la màgia financera. Però així no.

Ja em perdonaran, però tot i que en part és qüestió de ganes, d'esperit, en una part molt important és també qüestió de mentalitat col.lectiva i fonamentalment de capital. Es a dir: o hi poses tu els diners o els posa algú o els demanes al banc, si és que abans no se'ls escapa el riure. També pots començar amb una sabata i una espardenya, a més d'un grapat d'idees fabuloses, i sortir-te'n, sí. Però sempre, sempre, fan falta diners en algun moment. I aquí les empreses mai no han tingut capital de veritat. Han tingut crèdit,  costos baixos i proteccionisme, que no és el mateix. D'aquí i no de la crisi venen gran part dels nostres mals, que no resoldrem encara que els treballadors paguin una multa quan siguin acomiadats. Ni tampoc obligant-nos a tots a fer examens d'esperit emprenedor.

La tendència a començar la casa per la teulada i a entretenir el poble amb mesures inútils i castells de focs comença a ser ja tot un signe, ben lamentable, d'identitat d'aquest país. Clar que necessitem empresaris per al 2031, sens dubte. Algun dia s'ha de començar. Però mentrestant, què fem? El silenci és clamorós...

A Europa li fan (molta) nosa els ciutadans

17:12
El referèndum que vol convocar el primer ministre grec, Papandreu, ha caigut com una bomba al nucli dur que mana a la Unió Europea, personificat en els cònsols Sarkozy-Merkel, personatges de segona enmig d'una crisi de primera. Els alumnes aplicats i obedients com Espanya, amb ganes infinites de separar-se d'Itàlia i altres PIIGS, ja s'han afanyat a través del ministre Blanco a prendre partit. Disciplinadament al costat de Brusel.les, que el deute no admet bromes, però amb unes paraules amables de consol per a la desesperació hel.lènica: tot un detall.

Llegir més al diari digital e-notícies... >

Brainstorming: on vols estar d'aquí a 20 anys?

Hi ha dies que el país sembla una mena de concurs d'idees a l'engros. No és que estigui malament, no, just al contrari: és exactament el que necessitem, exercitar a fons les neurones, la imaginació, intentar trobar nous camins. Alguna cosa bona en sortirà tard o d'hora, més que de llençar-nos els plats pel cap o consolar-nos amb la poesia lírica que troba fulles verdes al mig del desert o carregar totes les culpes dels nostres mals als grecs, que ja no els ve d'aquí... 

Hi ha un savi americà, que havia estat un dels gurús de Zapatero (gomet negre al currículum, eh?) i que continua predicant la tercera revolució industrial enmig del terratrèmol. Jermy Rifkin, tot i el seu optimisme tan nordamericà, no sembla un il.luminat. Almenys enfoca correctament el gran drama: necessitem trobar una manera de crear desenes de milers de llocs de treball. Anava a escriure milions, però tal com estan les coses, millor refredem una mica les esperances. 

Ell parteix d'una pregunta aparentment simple. On vols estar d'aquí a vint anys? La seva resposta passa per les energies verdes, la tecnologia, la transformació de cada edifici europeu (i espanyol, ja que aquí ha vingut a predicar vàries vegades) en plantes d'energia verda. Evidentment, el seu pla és més complex: mereix una lectura a fons. És una fantasia d'un americà visionari? Potser sí, no hi ha cap certesa del contrari. Però almenys és un pla, infinitament millor que passar-nos el dia lamentant la nostra desgràcia, confiant en miracles impossibles o amputant a tort i a dret fins que no quedi res. O buscant amb lupa en els programes electorals: missió impossible. Almenys Rifkin no defuig el drama de fons, la condemna a l'atur de milions de persones a Europa i el buit absolut de solucions a escala massiva, que són les que fan falta. 

Que sigui o no la solució, tal com estem ara mateix, no importa massa. El que importa justament és que almenys pensa a gran escala, a vint anys vista i que busca desvetllar les energies d'aquesta societat amb un objectiu esperançador, motivador. Certament, coses insòlites, extravagants, en aquest país...

Doncs no, senyors, no ens surt dels partenons...

(En castellano, aquí). Els pobles orgullosos, entrampats i tramposos com els grecs a vegades tenen dies d'autèntica grandesa. El problema de la grandesa, però, és que no se sol reconèixer en el mateix moment, sinó amb efectes retroactius i poques vegades en vida dels herois. Acabi com acabi l'odissea grega, que serà més llarga i embolicada que la d'Homer, ja ha aportat un primer benefici: el valor de dir prou, encara que hi hagi molt de "farol", encara que la jugada sigui complexa i tingui infinites derivades, té i tindrà efectes perillosos a una Europa sotmesa a interessos i conspiracions absolutament contràries a l'interès general.

No és d'estranyar que els mercats s'esverin: les ovelles s'estan esvalotant en comptes d'anar pacíficament cap a l'escorxador.

Algú s'imagina els grecs votant que sí a un suicidi col.lectiu? Si el referèndum s'arriba a fer, si el sud pren el camí d'Islàndia, ja podria ser que l'euro se'n vagi a fer punyetes i arrossegui mitja Europa. I que Grècia acabi pitjor del que està, com Atenes després de la visita dels perses o Troia després de la visita dels grecs.

Potser ens portaran a tots a un pam de l'abisme, una mica més ràpid que el tàndem Merkel-Sarkozy, però ens ens acaben de fer també un favor: és possible dir que no i plantar-se.

La llàstima és que no n'hi ha prou amb dir que no et surt dels "partenons". Has de tenir un pla alternatiu, un guió de futur potent, i ganes i capacitat de complir-lo. No el té Grècia, no el tenim aquí a Espanya: per això ens arrosseguem i ens arrosseguen. Altres països tampoc no van sobrats d'horitzons, però no estan tampoc tan tocats com nosaltres: gestos heroics, en aquestes circumstàncies, els justos.

No està clar si el camí grec és el d'Odisseu, molt hàbil i poc gloriós, o el d'Aquil.les, molt heroic però mortal de necessitat. En qualsevol dels dos casos, per molts pecats que hagi comès, Grècia ens hauria de fer pensar. Ja ho van fer fa més de vint segles i no ens ha anat malament.

Atur: el nostre gran tema, el seu gran silenci

Quin és el tema que més preocupa els ciutadans d'aquest país? L'atur. De llarg. Vuit de cada deu afirmen que l'atur els treu el son, els angoixa, els neguiteja. A continuació, clar, i de forma inseparable, el següent maldecap és la situació econòmica, que una gran majoria de la població comença a tenir clar que anirà a pitjor. Ens hem instal.lat en el pessimisme? Millor diguem-ne realisme cru: ja ens hem fet grandets per creure segons quins contes infantils que xoquen una i altra vegada contra la realitat. No calen grans enquestes per arribar a aquestes conclusions, però ja que les fem, és bo de tant en tant posar-li el termòmetre a l'opinió pública. 

Margie i Ronnie, aquella parelleta...

Sí, quanta conya amb aquella parelleta formada per Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Molta més que amb la tercera figura del trio, Joan Pau II, que això dels papes encara imposa molt als humoristes. Però han guanyat i ens han guanyat. 

La llarga guerra va començar als anys vuitantes, quan la dama de ferro (aparentment, una mestressa de casa, com la Merkel, quina gràcia, eh?) o l'actor-president (aparentment un babau, oi?), a més del formidable actor global que va ser Joan Pau II, van acceptar l'encàrrec de canviar el món. No el van canviar ells, sinó els seus amos, però en fi, algú hi havia de posar la cara, no? 

Un dia de recolliment com avui, 1 de novembre, dia de visites als cementiris i record dels que hem perdut pel camí, no és mal dia per a un llibre revelador i depriment alhora. "Un largo Termidor", de Gerardo Pisarello, professor de la Central. Hi podem llegir la història que acaba amb la vergonyosa reforma de la Constitució espanyola, tan intocable i eterna ella, perpetrada aquest estiu amb nocturnitat i traïdoria: la rendició de la socialdemocràcia, ni més ni menys, davant un pensament liberal formidable, ben plantejat, ben comunicat, ben protegit pel poder de les elits mundials. Poca broma. 

Encara fem conya amb personatges de segona com l'Aznar, sí, o amb el seu gris successor Rajoy, però ens equivoquem: han imposat la seva agenda. 

El que passa i el que ens passa, tot allò que no entenem ni falta que fa, és fruit d'una estratègia impecablement executada. Ara arriba a la seva culminació: estem a les portes d'un món nou. Que no vol dir pas un món millor: és molt pitjor, sí, però és nou. Tot just l'estem estrenant: de fet, la nostra Constitució (és seva, però ens l'han fet nostra) és un text d'avantguarda. Per una vegada som líders mundials, que bé, eh? La Constitució és ara també un text de funeral: hem enterrat tota una època, unes esperances i idees, i gairebé ni ens n'hem adonat, més enllà de quatre amargues queixes... Toquen a difunts, vaja...

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes