Això de ser emprenedor (el que abans dèiem empresari, però amb un toc més guai) s'està posant de moda. I ens ho estan posant de moda: dia sí i dia també ens serveixen una nova racció de les "vides de sants" de l'Espanya i la Catalunya del segle XXI. Ara la cosa va de nois (més que noies, hi ha tradicions que no canvien) que tenen alguna mena d'idea brillant, millor si pot ser abans dels divuit anys, lluiten contra tota mena d'obstacles, troben diners amb penes i treballs, tenen amics i pares que dónen un cop de mà i aconsegueixen l'èxit, millot si pot ser abans de fer els vint.
135 bis: límit a l'endeutament privat i reforma fiscal
Article publicat al diari digital e-notícies (26.08.2011)
Defcon 1: reforma constitucional a la brava
Article publicat al diari digital e-notícies (23.08.2011)
Apugi'm els impostos, sisplau
El segon país del món
L'agost és temps per a lectures pendents, per a alguns llibres "de pes", per a cosetes intrescendents i entretingudes i també, també, per a textos cabalístics que són capaços de provocar paorosos malsons en les nostres migdiades. A canvi, t'ajuden a entendre alguna cosa, que no és poc. L'informe McKinsey 2011 sobre l'economia mundial és un d'aquests textos lluminosos i al mateix temps esfereïdors. Una lectura en pdf d'allò més recomanable, fàcil de localitzar a internet: només 38 pàgines per a experts, però en les quals fins i tot els no experts podem trobar moltes dades entenedores.
Per exemple, el quadre E5, a la pàgina 8, on apareixen els països més endeutats del món. El primer, de llarg, els Estats Units, però ja voldríem plorar pels seus ulls, oi? El segon, Espanya, amb un terç del deute nordamericà: a "xulos" no ens guanyen. A gran distància per exemple de Gran Bretanya, d'Itàlia o de França. Amb la gràcia que les dades del FMI deixen encara més al descobert que el nostre autèntic drama és el deute privat i no el públic: aquest és una mica menys del 70% del PIB a Espanya, quan als EUA és del 100% o a Itàlia se situa per damunt del 120%. Però dia sí i dia també ens volen fer creure una mentida colossal, que van aconseguint instal.lar a les nostres crèdules neurones. Això no vol dir pas que no s'hagin d'endreçar els comptes públics, clar que no, però sí dóna pistes sobre qui pretenen que pagui els plats trencats de les bestieses comeses per la banca, amb totes les benediccions governamentals i l'aplaudiment ingenu del conjunt de la societat.
El pdf potser t'espatlla la migdiadeta d'agost, sí, però té la virtut d'il.luminar una mica el camí enmig de tanta confusió interessada: hem aconseguit ser un país líder, en efecte. El problema és que justament en som en tot allò que no cal fer "ni jarto vino", expressió poc acadèmica sens dubte, però impecable per descriure la salvatjada que ens han i ens hem fet. L'informe McKinsey (no gaire diferent de molts altres que van caient com lloses) explica moltes coses no només sobre el passat, sinó sobre el futur que tenim al davant: seguirem socialitzant pèrdues i protegint els guanys d'uns quants. Inclosos els "tontos" i els espavilats que van ajudar a multiplicar-los, perquè algun client normal devia tenir la banca, o no?
(Diari de Terrassa, 23.08.2011)
La picaresca de la pirmi
 |
Anem a pams. Pot ser que la pirmi, a Catalunya i a les espanyes, sigui terreny adobat per a la picaresca. Es a dir, per fer allò que coneixem com viure del "cuentu". Negar això no té sentit, encara que siguis, com un servidor, un ferm defensor de l'estat del benestar. Els (i les) galtes existeixen, ens agradi o no reconèixer-ho, i els que són espavilats de veritat saben trobar les escletxes del sistema per aprofitar-se d'uns avantatges pensats per als que més ho necessiten i no per als que tenen la cara més dura.
Ara arriben els comptables/inspectors, els que es vantaven que arribaven carregats d'idees i d'excel.lència intel.lectual, i descobreixen, oh meravella de meravelles, que Catalunya és part del regne espanyol de la picaresca. I que cobren de la pirmi fins i tot els imams, els que viuen a fora de Catalunya i uns quants milers d'espavilats més. Ho apuntem a la llista de les espifiades del govern anterior, que es veu que dóna un gustet especial? Sí? Fet, doncs. Tranquils, si esperem dos o tres anys tindrem també una bonica llista de les espifiades del govern actual... Que no està clar si té afició innata a ficar la pota sense massa sentit o si tracta de carregar-se com sigui els fonaments de l'estat del benestar...
Cada dia és una mica més evident l'escàs bagatge polític del govern català: clar que cal evitar abusos, però per governar de veritat cal tenir alguna coseta més que les galtes de l'imam de Lleida, no? Doncs no apareix per enlloc. I sort que eren els millors, que si no... Totalment d'acord a fer neteja dels galtes que viuen de l'esforç col.lectiu de la societat, però segur que els que abusen dels fons socials sumen menys milions d'euros dels que evadeixen impostos, dels que tenen una sicav, dels que camuflen el patrimoni, dels que viatgen a paradisos fiscals, dels que viuen de les subvencions directes o indirectes.
I els que estafen al sistema sanitari, que existeixen, sumen també menys milions d'euros que els que no aporten el que els toca. I el mateix passa amb els que cobren subsidis diversos "per la patilla", que ni de lluny equivalen als que s'escaqueigen de pagar.
Va, siguem seriosos, que aquesta ha estat sempre una virtut molt catalana: acabem amb els poca-soltes que viuen de l'esforç dels altres, sense cap mena de dubte, però posem tothom al mateix sac, no només els més desgraciats. I ens sortirà un retrat de Catalunya, i d'Espanya, de complicada digestió i gairebé impossible gestió... Com els icebergs: el que es veu és només una mínima part del total.
(Diari de Terrassa, 19.08.2011)
L'operació retorn
La veritable Europa va prenent forma aquests dies en ple mes d'agost, per si algú es pensava que el món sencer estava de vacances. Si el que coneixíem com a Unió Europea (escric "coneixíem" perquè ja no és el que era, o el que semblava vist des del sud) va néixer com a vacuna contra les guerres civils franco-alemanes però amb una bona dosi de visió de futur i grandes històrica, ara el que s'imposa és la visió a curt termini i l'indubtable poder dels dos països.
Ni refundaran la Unió ni el capitalisme, perquè no està en les seves agendes, però ja que estan "pillats" amb els socis "listillos" del sud i algun de massa espavilat al nord, posen condicions draconianes. No s'inventen res: subratllen l'Europa de dues velocitats, imposen la seva voluntat, marquen el rumb i les normes. I agafen les tisores i les serveixen en safata de plata perquè els elegits es facin elegantment l'haraquiri: retallin vostès per on vulguin, però no tornin si no han fet els deures.
I aquí mentrestant ens preparem per a la nova dosi de laxant, a veure si ens aprimem com ens manen i a veure si de passada aconseguim acabar de rematar l'economia espanyola, que ja falta poc... Serà un èxit de dimensions històriques, sens dubte: el guió ja està escrit. Ens l'han escrit, per si encara no ens havíem adonat de qui és qui en aquest drama. En diuen govern econòmic europeu, però s'ha d'entendre el que volen dir: no de tots, però sí per a tot Europa. El matís no és menor, perquè aquí ningú no pretén fer una Unió més forta que li pugui plantar cara a les forces del capitalisme salvatge. No és aquest l'objectiu. Es tracta de salvar els mobles i de fer-ho per ordre: primer, els del nucli dur. I després, els de la resta, quan passin per l'aro i només si fan amb entusiasme les reformes que els manen.
Es a dir, que en plenes vacances, encara despistats i endormiscats, ens acaben de teletransportar a una nova realitat, a la qual tindrem temps d'anar-nos acostumant els propers mesos, fins a l'estiu que ve. En poques setmanes tindrem el guió sencer desplegat davant dels nostres ulls. L'operació retorn aquest any serà operació sortida...
(Diari de Terrassa, 18.08.2011)
Bons temps per a la poli
De totes les coses que es poden retallar, la darrera serà la policia. Deixant de banda, per descomptat, l'exèrcit, faltaria més: algú ha escoltat una sola vegada, una sola, que algun dels més radicals retalladors americans o europeus hagi insinuat una reducció del pressupost militar? Amb les coses serioses aquesta gent mai no fa bromes: si cal es carregaran l'estat del benestar, fins als fonaments, però mai de la vida el pressupost destinat a seguretat o, segons com es miri, a repressió, a amenaça o a agressió. Són bons temps per als pressupostos policials i militars: a Noruega ara no els faltaran diners ni recursos per a la policia, el mateix que passarà a Gran Bretanya. I aquí anem pel mateix camí: l'ordre social s'acabarà mantenint a garrotades, com ha estat sempre, amb algunes excepcions.
Aquí farem el mateix, si es dóna el cas: surt més barata la policia que tota l'anestèsia social de l'estat del benestar, no ens enganyem. I estalvia molts debats filosòfics que per a segons qui són una pèrdua de temps: "garrote y tientetieso" és el que ens anuncia el futur. Cada vegada que hi hagi algun drama, la resposta serà la mateixa. I ho demanarà la gent, la majoria. Més policia, més recursos. No fos cas que caiguéssim en el perillós parany de pensar més del compte: posar controls, endurir les penes, perseguir el mal, és sempre la solució fàcil i populista. Conservadora? De dretes? Sí, clar, però no només: quan s'estén el virus de la por (i es va estenent), l'ordre esdevé el darrer refugi, la darrera seguretat i esdevé molt molt difícil, no caure en el parany... Solucions simplistes a problemes artificialment i enganyosament simplificats.
Una vegada perdut el refugi de la fe i de la resignació (la JMJ, que insisteixo a dir que és molt respectable, és també només un miratge), que funcionava impecablement com a antídot de la desesperació, totes les angoixes i tragèdies tendeixen a provocar dies de fúria. Per als quals la barrera policial serà cada vegada més utilitzada: el pressupost i el deute públic no seran problema. La millor preparació psicològica que podem tenir de cara al futur és veure la tele dues o tres hores diàries: la combinació entre ximpleries narcòtiques i dosis massives de sèries de policies és, en realitat, el màster que necessitem...
(Diari de Terrassa. 17.08.2011)
Algú té una idea?
Mitjans d'agost. Un llarg cap de setmana que marca l'equador de les vacances. El món sembla que s'ha aturat i fins i tot el clima ens concedeix una treva: vivim uns dies d'estiu-estiu, que permeten desconnectar, recarregar les piles, deixar passar el temps... Però el món no s'atura perquè aquí tinguem tres dies de festa, perquè encara que estiguem de vacances i a mig gas, aquest dimarts d'agost torna a posar-se en marxa la maquinària del compte enrera, de la tornada a una "normalitat" que encara no sabem com serà... De fet, probablement no ho sap ningú. Acostumats com estàvem a viure en un món en què el futur semblava previsible, ara resulta que avancem a cegues. Hi ha gent que sembla que no, que tenen les idees claríssimes, però ni cas: potser tenen claríssims els seus interessos, com a molt.
El president del Banc Mundial ens ha deixat aquest llarg cap de setmana unes quantes confessions que sonen sinceres. Tan sinceres com espantoses. Zoellick, un dels "capatassos de luxe" del capital, afirma que la crisi que vivim és perillosíssima. Bé, ja ho sabíem, què més? Avisa els europeus: s'han d'afanyar a prendre mesures, se'ls acaba el temps. Val, continuem, quines mesures? Zoelllick diu aleshores la gran veritat: tot el que es podia fer ja està fet, més o menys. Reconeix que no té una fórmula per vendre'ns, però insisteix que hem de fer alguna cosa, el que sigui i com sigui, demà mateix si pot ser. L'home afegeix a les seves amables prediccions el de sempre: algú ha de fer front al que ara és urgent i fonamental. Sí, clar, ara el que necessitem és un messies, un salvador, un miracle: algú que surti del no-res i ens digui cap a on hem d'anar i tots al darrera com un ramat d'ovelles...
Grans solucions, en efecte: espectacular. Però hi ha un problema: sona a sincer. L'estiu té aquestes coses. La gent que hauria de tenir resposta per a totes les preguntes té un moment de relax neuronal i diu una veritat com un temple, que ja anàvem intuïnt, perquè tampoc no som ni rucs ni cecs del tot... O sigui que agafin-se ben fort, i resin el que sàpiguen, que la patacada és inevitable... Bonica manera d'encarar la segona part de les vacances.
(Diari de Terrassa. 16.08.2011)
Governs de vacances
Zapatero, tot i que ens el podem imaginar mosegant-se les ungles, fumant pels descosits i penjat del telèfon, s'ha quedat a Doñana i ha comès el pecat que ara li retreuen els que ja s'imaginen posant ordre a Espanya. L'espifiada, això sí, és clamorosa: no ha sabut o volgut generar la imatge i la sensació d'estar al peu del canó.
Ho sento per ell, perquè no li desitjo a ningú que es quedi sense vacances, però tot i acceptant que segur que estava i està fent tot el que pot (dubto que pugui fer gran cosa...), hauria estat més encertat si s'hagués fet una foto en bermudes al costat de la piscina de la Moncloa, amb el mòbil a la mà i dos o tres portàtils als seus peus. Amb el cendrer amagat i com a molt una cervesa sense alcohol a la tauleta, que s'ha de donar una imatge políticament correcta...
Potser sóc un ingenu, no ho descarto, però no m'imagino cap govern europeu de vacances a la platja i molt menys gaudint de la tranquil.litat de l'estiu: el panorama és d'infart. Per altra banda, els governs no s'aturen mai, ni de dia ni de nit, siguin de dretes o d'esquerres. Ni es queden indiferents quan els plouen les desgràcies dia sí i dia també: no va d'això el negoci, perquè t'hi jugues el futur, i no només el del país sinó el teu. Acusar els governs perquè fan vacances (i només per fer una mica de soroll i dissimular les vacances perpètues de l'aspirant) és una ofensa a la intel.ligència i possiblement un pas més en la tècnica grollera però efectiva de deslegitimar i destrossar el sistema i el que calgui, a veure si cauen dos o tres vots més... Una altra cosa, molt diferent, és que estigui a les mans dels governs, d'avui per a demà, fer res per aturar aquesta bogeria que ens acabarà estimbant a tots al fons del barranc: es pot canviar el futur, però aquest present ja no té remei. I tremolem si es posen a treballar a fons tots aquests que tenen solucions ràpides i dràstiques per a tots els nostres mals...
(Diari de Terrassa. 12.08.2011)
Coses que a Europa no passaven
Als profetes dels desastres, sempre de guàrdia, fins i tot al bell mig de l'agost, els ha faltat temps per ficar al mateix sac els aldarulls de Grècia, els de Gran Bretanya, els de les "banlieues" franceses i si cal els indignats espanyols i catalans o Breivik, el noruec terrorista a qui gairebé ningú no cataloga com a terrorista. Ja veuen un mapa d'Europa amb llumetes vermelles enceses. Senyals d'alarma. Són el mateix tots aquests aldarulls? Es evident que no, però alguna cosa hi ha...
Cadascun respòn a causes molt diverses i poc "transplantables". Amb un rerefons comú, també innegable: el malestar de fons. Per a qui el vulgui escoltar, no costa gaire detectar-lo pràcticament a totes les societats europees. Es un zum-zum que adopta formes i sons molt diversos, que a vegades esclata i d'altres roman adormit, però que existeix. I que va creixent. Ara, tot just a principis del mes d'agost, costa de pensar en una tardor i un hivern complicats, més complicats encara que els anys dramàtics que ja tenim al darrera. Però els indicis són aquests. Hi ha molta mala maror acumulada, ja sigui per raons justes o per raons injustificables però explicables. I per algun lloc acabarà sortint, no pot ser d'una altra manera.
En alguns moments i indrets esclatarà de forma descontrolada i en d'altres serà una mena de ferida que supura però sense arribar a esdevenir una riuada: depèn de la intel.ligència social i política de cada país, de cada moment, del conjunt d'Europa, si és que això existeix i té entitat pròpia i sòlida. L'Europa que coneixíem o somiàvem, existís o no, ha començat a passar a la història i està sotmesa a una duríssima prova: passen les coses que no haurien d'haver passat mai aquí i de moment tendim al campi qui pugui. No hi ha guió europeu per al que estem vivint ni per al que veiem a venir... Però els malestars europeus, molts i molt diferents, tendeixen a convergir o a xocar, però no a quedar discretament amagats.
(Diari de Terrassa, 11.08.2011)
Diuen que Espanya necessita un govern fort
A Madrid aquestes coses els agraden amb deliri. Sempre tenen unes quantes conspiracions en marxa per passar l'estona. Algunes són simples passatemps, d'altres tenen fonaments més seriosos. Una de les més clàssiques, quan sembla que Espanya està en perill i que la pàtria reclama gestos heroics i grandiosos, és donar-li voltes a la idea d'un govern de concentració. En diuen govern de "concentració nacional", però en realitat és un govern de concentració madrilenya, cosa molt diferent. Evidentment, ha de ser un govern fort, fort de veritat, capaç de fer el que cal fer pel suprem bé de la pàtria. I tal com està la pàtria i aprofitant que a l'agost aquesta mena d'idees donen molt de joc, ja hi tornem a ser.
Primer va el rei i, despistadament, diu que tots els partits "han de fer pinya" per treure Espanya de l'abisme. A continuació, surt en Bono -sempre en Bono- i es descara: llança la idea d'un govern PP-PSOE. Per patriotisme, faltaria més. "Pro patria se et sua", que diria l'il.lustre patrici terrassenc Alegre de Sagrera: deixem-nos d'electoralismes i anem a governar i sobretot a manar de veritat.
D'entrada tots pensem en la crisi del deute, en els mercats, en la fluixera europea... I com que la situació està cada dia més dramàtica pot semblar molt assenyat deixar-se de partidismes i "fer pinya", que diria el nostre entranyable monarca als seus més lleials súbdits. Però si la idea té recorregut, i el cert és que en pot tenir, no trigaran ni dos dies en fixar-se un altre objectiu, també patriòtic, per suposat: endreçar el desgavell autonòmic, els regnes de taifes que suposadament estan dessagnant Espanya.
Govern fort, mà dura, cirurgians de ferro, patriotisme, unitat... L'esquema és un clàssic de la política espanyola al llarg de la democràcia i compta amb moltes més simpaties discretes de les que podria semblar a primera vista. Cal que passi alguna cosa grossa, grossa de veritat, perquè el projecte deixi de ser una fantasmada, una il.lusió d'estiu. Però tal i com està el país, no es descartable que s'acabi estimbant. El missatge als mercats seria impressionant: ja tremolen, segur. I el Financial Times i la maquinària de Mr. Murdoch i el seu assessor Aznar segur que aplaudirien això d'endreçar les autonomies... El patriotisme és "mano de santo", vaja: els miracles estan assegurats.
Per si de cas, estiguem atents, que de més verdes en maduren.
(Diari de Terrassa, 5.08.2011)
A 80, a 110 i ara... a 90 per hora
Quina afició tenen le snostres autoritats de trànsit, les nacionals d'Espanya i les nacionals de Catalunya, a tocar els nassos dels conductors amb el tema de la velocitat. Com ara amb la pensada de reduir a 90 per hora la velocitat a carreteres d'un sol carril. Hi ha vàries explicacions possibles. La teoria conspiratòria és poc probable: ens entretenen amb ximpleries perquè no ens angoixem amb els problemes de veritat. Així no pensem tant en les primes de risc i les indignacions que ens couen per dins: ja tenim servit un nou tema de debat per passar l'estiu la mar de distrets...
L'altra la trobo més versemblant: és la teoria talibà, que fa que les persones o organismes convençuts de tenir tota la raó no parin d'esforçar-se a que la realitat coincideixi amb els seus prejudicis o visions inspirades.
Estan convençuts, concedim que de bona fe, que la velocitat és la culpable de tot. I actuen en conseqüència: després de la ridícula limitació dels 110 km/h per estalviar benzina, la DGT no podia deixar passar l'estiu sense una nova gran idea. La vella i esperpèntica història dels 80 km/h als accessos de Barcelona va crear escola.
Solen fer sempre el mateix: ens expliquen una versió esbiaixada de la realitat per justificar les mesures que volen aplicar pel nostre bé. Per exemple, no ens diuen que la majoria d'accidents acostumen a passar als mateixos llocs i que els tenen força identificats. No sembla una casualitat... No ens diuen tampoc que els xocs frontals no són tant per excés de velocitat com de càlcul o per altres problemes. Tampoc no ens diuen que ens persegueixen sàdicament a les autopistes i autovies amb la velocitat, quan saben perfectament que aquest no és sempre el problema. Ni ens parlen de tipus de vehicles o de conductors. O de tantes i tantes altres variants i tants matisos que no són precisament menors. És més fàcil culpar la velocitat i desconfiar globalment de tots els conductors, i segurament no els falta raó. Si anem a 80 per autopista i a 40 per carretera (la ciutat respòn a altres lleis, entre les quals la de la convivència), segur, segur que baixen els accidents i no cal millorar res ni perseguir determinats tipus de comportaments o de perfils. És la solució més simple. I si no funciona, baixem deu quilòmetres la velocitat màxima, i llestos. I si encara no, doncs a velocitat de carro, que això no falla.
Però el que mai, mai no passa, ni una sola vegada, és que facin una mica d'autocrítica ni que ens tractin com a adults. Millor que no corrin a fer-ho, no fos cas que amb les presses s'entrebanquin...
(Diari de Terrassa, 4.08.2011)
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
