Home Archives for de gener 2011

Aquí té les claus i fem les paus

4:55

•

No ho veurem amb els nostres ulls, no, però per somiar que no quedi... De moment, un jutjat navarrès ha donat la raó a un ciutadà que, després de la subhasta d’un pis que no podia pagar, es va trobar amb l’agradable sorpresa de rigor: encara li devia una pasta al banc, el BBVA concretament. L’argument judicial és ben simple: el banc es queda amb una propietat que ell mateix havia taxat en una xifra (inflada, probablement, com sabia tothom) i ara no serveix això de dir que ha baixat de preu. Dit més clar: negocis són negocis, haver anat amb més de compte a l’hora de fer aquelles suposadament rigorosíssimes taxacions dels vells temps. Tu vas fixar el que valia el pis, ara te’l quedes i t’aguantes.

Hauran tingut un bon disgust: si això es posa de moda, és la bomba atòmica que farà petar, aquesta sí, el sistema financer sencer, construit sobre una immensa mentida. No hi ha perill: un exèrcit d’advocats i del que faci falta ja s’encarregarà de frenar les innovacions judicials i les il.lusions dels ciutadans que es resisteixen a deixar-se escanyar de per vida. Amb el suport del govern, de la major part de l’oposició i de tots els poders terrenals.

Podem copiar la Barbie, les Bratz, la Coca-Cola o els MacDonalds, o el que més gràcia ens faci del “american way of life”, però tenim absolutament prohibit somiar amb copiar el model no massa generalitzat del “jingle mail” americà: aquí té les claus i fem les paus. Ni de broma.

Tanmateix, serà fascinant veure la partida que tot just ha començat en el moment més inesperat, en la qual hi ha en joc possiblement l’estabilitat financera del país: siguem realistes… Però també una qüestió inel.ludible de justícia social que, almenys des de l’esquerra, dic jo, mereix una reposada reflexió i alguna resposta més elaborada que plegar-nos tots a la sagrada voluntat de la banca, caixes incloses. Al capdavall, ja ho veiem, ara sí que són més nostres que mai.

Bon dia, senyor/a accionista...

4:53

•

Es una nova manera de veure-ho. Fins ara érem només clients que buscàvem merèixer la confiança de la nostra caixa: fa uns anys amb el primer bon dia et donaven un crèdit i ara et fan vint radiografies i encara gràcies si ets dels afortunats que reben un sí per resposta. Caríssim, per cert, ja se sap, hi ha tants forats per tapar… Però, en fi, la relació era clara: tu demanaves diners, d’una o altra manera, i ells te’ls deixaven a canvi d’uns interessos. Ara tot està canviant. Passarem a ser accionistes de les caixes. Això és el que significa que l’Estat intervingui per fabricar i deixar diners i consolidar uns comptes que, tot i les excepcions, s’aguanten amb agulles i filigranes financeres diverses, entre les quals la més grollera i perniciosa: sostenir artificialment el preu dels pisos perquè no els caigui la casa al damunt.

Amb la meva caixa probablement no podré sentir-me accionista, ja que és una de les poques que té molt futur per endavant, però en moltes altres estaria bé que aquests financers tan savis que ens han portat fins a l’abisme rebéssin els clients amb un “bon dia, senyor/a accionista”.

Es gràcies als diners públics que sobreviuran i faran un “reset”. Formalment és una mena de crèdit, sí, però ja veurem d’aquí a uns anys com acaba la festa, oi? De moment, ens tapem el nas i paguem: retallem d’on calgui per salvar el formidable sistema financer que teníem, que a sobre pretén fer-nos creure que la culpa de tot plegat és del deute públic, i si és autonòmic, molt millor per embolicar la troca.

Val, d’acord, no hi ha més remei. Però ja posats a ser accionistes, hauria estat bé que el govern no només els rescatés, sinó que els forcés d’alguna manera a obrir l’aixeta del crèdit que és imprescindible per moure l’economia i crear algun lloc de treball algun dia. Obligar-los a complir amb la funció social que tenen, en resum. Impossible? També era impensable fa quatre dies el que està passant. Però ja hem deixat de sorprendre’ns…

Vente pa'lemania, Pepe

4:50

•

Es difícil imaginar-se milers de nois i noies fent les maletes per anar-se’n cap a Alemanya, com ja van fer una o dues generacions als anys seixantes. Però això és el que clarament ha dit la cancellera Merkel. A l’engròs: acaba de publicar una oferta de treball gegant, adreçada a espanyols en atur i amb ganes de trobar feina en sectors en els quals a Alemanya van curts. Enginyeria, telecomunicacions, coses així. Hi ha qui parla de mig milió de llocs de treball o encara més. El proper 3 de febrer sembla ser que concretarà la idea a una cimera hispano-alemanya que pot tenir, per què negar-ho, un to una mica humiliant. Ara, a més, aquests emigrants qualificats ja no serien tècnicament emigrants: pura i simple mobilitat laboral de ciutadans europeus.

Acaba d’aparèixer a l’escenari econòmic i laboral, de forma espectacular i sorollosa, una porta oberta que de fet, silenciosament, ja fa temps que funciona només en direcció de sortida. Als anys 60, érem un país que exportava immigrants. Després els vam recuperar i molt després vam importar-ne d’altres països, no tant per progressar com per tapar forats a la base de la piràmide econòmica i social: per fer allò que no volíem nosaltres, vaja, pagat a un preu que tampoc no volíem. Amb l’efecte pervers (o intencionat, que ja no sé) de crear un contrapès laboral contundent: si no ho vols fer tu, a fora hi ha cua, i ho faran més barat.

I resulta que al principi de la segona dècada de segle, una cancellera alemanya pensa seriosament que pot convocar gent valuosa però en atur des de la llunyana Espanya. Gent desaprofitada, que té ganes de futur i que necessita horitzons oberts i un entorn amb oportunitats. Un gir històric impensable, que obliga a meditar seriosament sobre el lloc que ocupem al món, encara que la idea pugui acabar en no-res o esdevenir purament anecdòtica. Més enllà de les bromes, i de la insostenible comparació amb el “landisme” dels anys seixantes, podem passar a convertir-nos en un país exportador de talent, però d’una manera sorprenent, empobridora a la llarga. Mentre aquí seguim amb les rebaixes, clar.

I què fem el 23-G?

4:49

•

Ja fa algunes setmanes que van amb la megafonia pels carrers de la ciutat, reparteixen fullets, posen pancartes, munten taules per votar… La organització de la consulta que toca a Terrassa la setmana que ve, el dia 23, ha sabut fer-se visible tot i que segur que no van sobrats de diners ni de mitjans. Es evident -i notable en els temps que corren- que les coses es fan a base de molt voluntarisme, d’arremangar-se i som-hi tots. S’acosta la recta final i en sé de més d’un i més de dos que no tenen gens clar què fer. Servidor, per exemple. A veure. La consulta es presenta suaument esbiaixada cap al sobiranisme, l’independentisme o com se’n vulgui dir. Lògic. Clar que es pot votar que no a la pregunta, però tendeix a demanar-te un sí. I si no ho veus clar o penses que més aviat no o que claríssimament no, doncs no hi participes i passes a formar part d’una gran majoria de ciutadans que no es pronuncien. I després, ja tenim servida la també esbiaixada interpretació: veieu?, aquestes coses només interessen a quatre gats…

Per tant, crec que sí, que aniré a votar, més que res perquè em sembla democràticament impecable que es pregunti als ciutadans. I si això és el dret a decidir, que ho sigui. Tanmateix, no votaré que sí. Encara penso que una altra Espanya és possible, per molt difícil que ho posin alguns, i que serà més forta com més lliure sigui. Fins i tot diria que, per raons pràctiques, ens convé. Ho veurem mai? Aviat, segur que no. Però l’alternativa, això de fer les maletes, demana tenir un guió. No quatre fulls i molts sentiments. Un guió clar, meditat, llargament discutit: quina mena de país seria, no només que “no seria espanyol”, com si això fos garantia d’alguna cosa, com si fos dolent tot el que és espanyol. Aquest guió trigarà molts anys, en tot cas. Per tant, de moment, no. Més endavant, diria que tampoc. Algun dia? No és impossible, sobretot si van empenyent la gent com jo, que no som pocs. Però, per ara, segurament sí que votaré no. Perquè sí que vull decidir, faltaria més. Era això, la democràcia, oi?

Quant trigaran a prohibir-nos fumar al cotxe?

4:47

•

La insubmissió d’uns quants cafès i restaurants, davant la nova croada contra el tabac, no serà un nou “motín de Esquilache”. Són notes exòtiques molt coloristes per als telediaris, però acabaran en el no-res. Em cauen simpàtics, rotllo timbaler del Bruc, ells sols contra un exèrcit invencible, però els caurà el pèl i deixaran de fer el ridícul. No té remei.

Aquest no ha estat mai un país liberal, ni de dretes ni d’esquerres: tendeix a ser un país d’esperit rigorista i prohibicionista, tots a passar per l’adreçador per les bones o per força. La unitat sempre ha tingut aquí molt predicament, sobretot quan tu ets qui la defineix. La tendència àcrata i rebel, també molt nostrada, serveix per compensar i per treure la ràbia, però acostuma a acabar en no-res. Com a molt, desemboca en la picaresca: buscar la manera de burlar les lleis hàbilment, un altre comportament atàvic. Ja trobarem la manera, que no pateixin.

Consti, per si de cas, que em sembla impecable que ningú no fumi si no vol, ni tan sols passivament. Igual que tinc claríssim que no passa res greu per estar de tant en tant en un ambient amb fum. El mateix que si ens molesten les olors de les aixelles alienes, els peus al gimnàs, segons quins perfums nefastos, els nens emprenyadors sempre acompanyats d’uns pares igualment maleducats i coses per l’estil. En petites dosis, són suportables.

Tanmateix, per molta inventiva que li posem i per molts clubs de fumadors que muntem, el futur ja està escrit. En deu anys com a molt ens prohibiran fumar al cotxe, a la platja, als parcs naturals, als parcs públics i fins i tot a casa. Exagerat? Sí? Ja ho anirem veient. O el paquet de cigarrets a 8 euros, que -no sé si hi han caigut- castiga més els fumadors amb menys recursos que els que poden permetre’s dos o tres havans al dia. Demagògia? Sí, clar, i veritat també: les distàncies socials, fins i tot en el fumar, seguiran creixent. Espanya torna a poc a poc just allà on era.

Les grans rebaixes

4:43

•

Ja han començat. I no tenen data final. Són unes grans rebaixes camaleòniques: canvien de forma i de color perquè ens les empassem més a gust. Totes ens les venen com a inevitables, com la única solució possible si no ens volem estavellar. En el cas, clar, que no ens haguem estavellat ja fa temps… Gas, aigua, tabac, electricitat, peatges, benzina, alimentació… Tot puja. Algunes coses de forma impactant, d’altres lleugerament: l’efecte d’algunes apujades suaus i sostingudes ja s’anirà veient els propers anys. I segur que un d’aquests dies ens “colaran” una pujadeta d’impostos directes, d’alguna manera indirecta, com ja s’ha fet tantíssimes vegades amb nocturnitat i traidoria. Pel que fa als indirectes, bé, gràcies: posi’m mig litre d’impostos barrejat amb mig de benzina o set cigarrets d’impostos amb tres de tabac…

Per no parlar de l’altre efecte rebaixes: el dels serveis que s’aniran encongint entre aquest any i el vinent. Amb molta sort, per salvar el model de benestar, però no ens ho creguem massa. I en paral.lel, la suau rebaixa que propicia la inflació en un moment en què baixen o es congelen sous. Hi ha qui calcula que l’efecte real en una economia mitjana de tot aquest conjunt de rebaixes és la pèrdua d’un 20 o un 25% de poder adquisitiu. Això és empobrir-se, realment, però és més digerible parlar d’un “decreixement” de la riquesa.

El panorama és aquest. Anem consumant la davallada suposadament per ser més competitius, però tampoc no ens ho creguem massa. Estem davant d’una mutació del sistema, en part espontània i per “efecte dòmino”, en part perfectament planificada. No siguem ingenus: quan acabin les rebaixes, en sortirà un món diferent, no una versió retocada de l’anterior. Després de dos anys llargs de crisi, ja estem preparats per a acceptar gairebé qualsevol cosa. Fins i tot que hi hagi sectors sense rebaixes o en tot cas molt controlades: la banca, el món immobiliari (ara en coma, finançat per tota la societat d’una o altra manera), el petroli, les grans corporacions, els mandarins financers…

Els guanyadors de la crisi ja comencen a intuir-se. Té el seu mèrit: ho seran gràcies a una immensa majoria de perdedors.

Bon 4707-4708, bon any del conill

4:40

•

(1 gener 2011) O del gat o la llebre, segons certes fonts, que això de l’astrologia xinesa queda molt exòtic però ens agafa una mica lluny. Aquest serà el 2011 segons la peculiar manera de classificar els anys que tenen els propers amos del món, els xinesos. No comença avui, sinó a principis de febrer: ni ens n’adonarem, perquè ja ens quedarà molt lluny el canvi d’any i estarem immersos en el via crucis de rigor. Si algú espera de veritat un any millor en termes generals, i no es dedica a l’economia especulativa, que vagi esperant... Però tornem als xinesos. No als que sostenen l’economia americana i compren el seu deute i el seu futur, sinó els gairebé invisibles immigrants que van progressant en el nostre sistema econòmic. Lentament, silenciosament, aprenen, prosperen, s’adapten al mercat, treballen com esclaus... I guanyen posicions. Primer va ser el canvi dels restaurants xinesos de tota la vida envers els nous “woks”. Un canvi significatiu: un canvi d’escala. I ara van arribant altres canvis. A la nostra ciutat una mica més lentament que a Barcelona, però també: botigues que semblen occidentals, pensades amb estètica i gustos occidentals, amb productes de molta més qualitat i disseny que els clàssics, i gestionades per xinesos. No es noten gaire, perquè ja no són un exotisme. En pocs anys es faran molt més visibles, generaran feina, entraran en altres sectors: aquests xinesos estalviadors i pencaires, atents observadors malgrat les barreres de l’idioma i la cultura, discrets veïns, aprofitaran a fons les oportunitats de la crisi, perquè són infinitament més flexibles que nosaltres, estan molt menys “pillats” i es concentren absolutament en el negoci, en prosperar a base d’estratègia de família i de clan... Haurem de seguir-los atentament en el futur, perquè en seran protagonistes. Bon any 4707-4708. O 2011, que és si fa o no fa el mateix...

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

El blog de Joan Rovira