A la independència per la butxaca?

8:13
Article publicat al diari digital e-notícies.



I si bombardegem els mercats?

En broma, clar... Però ara que fins i tot els pares de la Constitució fan brometes la mar de simpàtiques sobre si cal bombardejar o no Barcelona, potser que ens proposem objectius més ambiciosos: o acabem amb els mercats i els seus submisos criats (els líders europeus, per exemple) o ells acabaran amb nosaltres. Com es pot fer això? Ni idea, però segur que tal com ho estem fent, no.

L'Acròpolis, una mica més nostra

Quan Atenes en català era Cetines, i aquest país era una mena de superpotència mediterrània, el rei Pere III va descriure així l'Acròpolis i el Partenó: "La pus richa joya qui al món sia". Així descrivia el monarca aquest monument cristianitzat com a "Santa Maria de Cetines" en el qual, cap al 1380, hi va posar una guarnició catalana. Cosa que per cert ens honora una mica més que les animalades dels almogàvers, per exemple. 

Salvar l'euro, Europa o els europeus?

No és exactament el mateix, encara que sovint ens ho presenten així. Què estan intentant salvar realment? L'euro és una cosa, la Unió Europea és una altra cosa (una fantasia, més aviat) i els europeus som..., som... doncs això, els europeus, els que viuen i treballen (o no) a Europa. Dividits en dues o tres grans categories a efectes econòmics (cel, purgatori i infern) i dues a efectes polítics: els que tenen alguna cosa encara a dir -poc- i els que només han de pagar i callar, tot i que se'ls deixa protestar perquè es calmin.

Per què en diuen co-pagament quan volen dir re-pagament?

El copagament, de “co” no en té res. Perquè “co” es fa servir quan es paga entre dues persones, no quan el que paga és la mateixa persona i ho fa dues vegades. 

Comencem per aquí, per dir les coses pel seu nom. Repagament, per exemple. Es aquesta la paraula? No importa massa: del que es tracta és de pagar la sanitat més cara. Cada dia ens preparen per assumir-ho, sense anestèsia, que no hi ha diners per a res. A base de repetir i repetir el missatge, de dramatitzar-ho tot (el que toca i el que no) acabarem per acceptar-ho amb resignació i donant les gràcies per una tirita, per una visita de cinc minuts i pel favor que ens fan posant-nos a una llista d’espera o atenent-nos a urgències. 

ETA: per què mai ningú no es va venjar?

11:00
Article publicat al diari digital e-notícies.

Li hem de fer un monument a la CEOE

No sabem la sort que tenim amb la patronal CEOE. Pobra gent, no dormen ni de nit ni de dia: es passen les vint-i-quatre hores pensant idees per tirar endavant Espanya i reactivar l'economia. No els agrairem mai, per exemple, les seves propostes d'eliminació de ponts i festius, per guanyar productivitat i pel bé del país, faltaria més. Ara, decidits a fer més i majors serveis a la pàtria, presenten el seu programa electoral per al 20-N, que és una manera indirecta, clar, de presentar el programa a mig i llarg termini del futurible govern de dretes.


El corredor dels que paguen més i reben menys

Feliç 2020, feliç nou corredor ferroviari del Mediterrani! Ens ho creiem? Sí? En fi, deixem els somnis i els sedants per a les hemeroteques del futur i centrem-nos en el present, perquè s'està començant a dibuixar una cosa interessant, que té punts de contacte amb visions de gent com el gurú Richard Florida, el geògraf-periodista Enric Juliana o l'apocalíptic catedràtic Niño Becerra, que -per desgràcia nostra i glòria seva- les ha anat encertant totes. 

El corredor del 2030

Quants anys fa que sentim a parlar de l'AVE de Barcelona a França? Quant vam trigar a tenir l'AVE Barcelona-Madrid, tot i que tenia certa lògica de reequilibri començar per l'AVE a Sevilla? Quant trigarem a valorar l'altíssima rendibilitat social i econòmica del famosíssim AVE Olmedo-Orense? I d'autopistes i cinturons orbitals, com anem? I de trens de rodalies? I aquí ens tens, somiant amb el mític corredor ferroviari que potser, potser, potser, podríem estrenar cap a l'any 2030... 

No es venen (segons quins) cotxes

Les queixes dels venedors de cotxes, un mes i un altre, són dramàtiques. Les xifres, clar, són espantoses, sobretot si les comparem amb els anys dels totxos d'or. I una mica menys si les comparem amb èpoques més normals. I entenem per èpoques més "normals" aquells temps en els quals no era "normal" vendre o guanyar cada any el doble que l'anterior: el creixement, si n'hi havia, era lent. Com és i ha de ser, si no et toca la loteria. Però bé tenen dret a queixar-se, clar que sí: aquest país ja és una pura queixa col.lectiva. 

"Mono" de blackberry


Síndrome d'abstinència de Blackberry. O d'iPhone o d'iPad. O de WiFi o d'ADSL. Noves paranoies que encara ens sorprenen una mica, però que seran absolutament normals d'aquí a ben poc: doctor, fa tres dies que no em funciona la Blackberry i sento com unes suors fredes, una mena de buit vital, tremolors a les cames, ansietat... Portes una estona sense rebre sms, mails ni trucades i de sobte penses que potser ets l'únic terrícola que ha sobreviscut a una catàstrofe, a un virus massiu o a un silenciós atac extraterrestre... 

Som un país d'extrema esquerra


Potser la dreta guanyarà les eleccions del 20-N, tot i que em costa resignar-m'hi, però aquest no serà un país de dretes. Menys ara que mai, quan es complirà allò de l'acudit: "ets més tonto que un pobre de dretes". Bé, en realitat era "obrer de dretes", però quants obrers queden? En fi, que aquest serà com a molt un país que deixa guanyar la dreta. Per depressió profunda, per decepció, per frustració. A la qual cosa cal afegir-hi l'entusiasme dels seus votants, que porten vuit anys d'excitació permanent: no ens equivoquem, hi ha gent que sap fer les coses... 

El Pla ZP i l'índex Fedea


Als països com el nostre el costum, quan les coses van malament, és buscar un culpable i carregar-li el mort. Sencer, sense manies. I quan el culpable ha estat assenyalat pel dit acusador, tothom s'apunta a la cerimònia expiatòria: que pagui ell les culpes dels altres. Zapatero, tot i que és prou murri i prou bon tàctic com per intentar salvar una mica la seva etapa a corre-cuita, compleix els requisits: culpable. I per això l'apedreguem des de fa mesos. Però, com sol passar sovint, ni era tan bo abans ni ara és tan dolent. Ni ell ni el que representa. Anem a veure un petit exemple, que dóna una pista interessant. Posem que anem a donar un cop d'ull a l'índex Fedea... 

Quants diputats i senadors podem retallar?

20:00
Article publicat al diari digital e-notícies.

La mentida del deute públic

Costa tant d'entendre com d'explicar. Però els números són clars: el deute privat espanyol, el de les empreses i les famílies, suma més de 2 bilions i és gairebé el triple del deute públic, que està en 0,6 bilions. Tanmateix, els mercats i polítics liberals insisteixen a retallar despesa pública per calmar els acreedors i els taurons. Lògic: l'efecte és immediat, tot i que dramàtic per a les persones, mentre que el forat privat que arrosseguem està ple de totxos que no valen res i no es podrà retallar en dècades. 

Miré los muros de la patria mía...

12:15

La CEOE, contra els ponts i els aqüeductes


Com que altra feina no tenen, especialment els dies que no acusen tots els treballadors de ganduls i inútils, els experts de la CEOE es dediquen a fer propostes innovadores per modernitzar l’economia espanyola. Ara a la patronal els treu el son això dels dies festius, els ponts i els aqüeductes. Es veu que fan perdre moltes hores de treball, que afecten a la productivitat, a la competitivitat i possiblement també al futur de la civilització occidental, ja posats a dramatitzar. 

No es pot descartar res que no sigui descartable


Les prediccions del FMI, que no va saber veure a venir la crisi, valen el que valen com a prediccions. Més que les de la majoria de nosaltres, clar, però no gaire més. Tanmateix, tenen un poder extraordinari: quan diuen que una cosa passarà, ajuden decisivament perquè acabi passant. Sobretot si és negativa, clar. Cada dia es despengen amb un informe nou: les seves profecies ben aviat formaran part per mèrits propis de la literatura de terror. 

La culpa, de les autonomies

És la nova música. Bé, nova, nova, no n'és gens: el que passa és que ara sona cada vegada més estrident i descarada. La culpa és de les autonomies. Dels regnes de taifes. Del "¡Viva Cartagena!". De Catalunya, sobretot de Catalunya, la pàtria de les retallades, més que d'Euskadi: com que hi ha una guerra per guanyar, l'Estat li finança una crisi molt més dolça que a la resta. Que el deute ens ofega? La culpa és de les autonomies, tot i que el 70% és de l'Estat. Que puja l'atur? El mateix: les autonomies. I si plou o hi ha sequera, ja ens podem imaginar qui serà el culpable... 

L'home que es va enamorar de la tipografia

7:44
El 1990 vaig descobrir aquesta "cosa" que encara recordo amb nostàlgia. He tingut uns quants macs al llarg dels anys, però també li he fet el salt amb alguns pecés. De fet, el meu primer ordinador va ser un pc Hyundai amb dos floppys, cap al 1987: aleshores no havia sentit encara a parlar dels macs, ni d'Apple, ni de Steve Jobs. El 2010 vaig tornar al mac, gràcies siguin donades als déus de la informàtica. 

Pecats capitals: 5 de 7

Avarícia. Supèrbia. Gola. Enveja. Peresa. Cinc de set pecats capitals, no està malament: són els que ha comès la banca catalana i espanyola, amb el permís i la benedicció del Banc d’Espanya. No està gens ni mica de moda parlar dels pecats capitals, ja ho sé, però com que l’escàndol està prenent proporcions bíbliques i escatològiques, els set pecats serveixen (deixant de banda l’obsessió esclesiàstica per la luxúria) per definir el nivell ètic i moral del que està passant, del que van fer en el passat i del que pagarem en el futur.

Has fet els deures?

La vella pregunta dels dilluns, després del cap de setmana, ens retorna automàticament als anys del col.le, de l’olor de goma d’esborrar, de boli bic, de bata ben planxada… Segons la resposta, podies intentar amagar-te darrera el company del davant o quedar-te quietonet, amb el cap ben dret i la tranquil.litat que dóna haver fet tots els deures. La mateixa sensació que ara tenim de grandets, davant dels mercats, la senyo Merkel o els profetes de l’ortodòxia com el Financial Times o The Economist. La setmana passada vam superar el tràngol, ja veurem com ens va aquesta...

Caixes catalano-espanyoles amb diners hispano-catalans

8:50
Article publicat al diari digital e-notícies.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes