Black bread

Encara que als talibans hispànics els costi de creure, segurament a Hollywood els és ben bé igual que una pel.lícula estrangera candidata als Oscar sigui en català, castellà o finlandès. No l'entenen. Es més: no els cal fer l'esforç d'entendre-la, perquè ells parlen en anglès, la llengua universal que la resta d'humans hem de dominar poc o molt si volem anar pel món o navegar per internet. Ells viuen a Roma i parlen el llatí del segle XXI. I el castellà, per molta gent que el parli i per molt que s'ho creguin alguns integristes, no és ni serà la llengua de l'imperi. Ho dic amb tot el respecte i sentiment, perquè per a mi el castellà no és en absolut una llengua estrangera ni molesta: el sento tan meu com el català. Però això no treu que a Hollywood la cosa va de subtítols o doblatge, en castellà o en català. O de pel.lis bones i dolentes. O pel.lis ben o mal promocionades en el circuit de l'Oscar.

Ahir vaig somiar amb una recessió...

I em feia d’or, clar. Aquest és el somni d’un individu que s’ha fet superfamós a internet en poques hores i que segurament serà oblidat ràpidanment. No té nom d’agent de borsa, broker, trader o el que sigui, perquè no està clar: Alessio Rastani. Un tipus espavilat, en efecte. Les seves brutals declaracions a un programa de la BBC han donat la volta al món. 

Serà la "corrida" més llarga de la història...

Això dels toros durarà molt i molt de temps. Serà una de les "corridas" més llargues de la història de la humanitat i ja veurem com acaba, que no està tan clar. De moment, reconec que em sento una mica més persona i una miqueta més orgullós de ser català: no gaire, que tampoc no hi ha motius per a excessos, eh? Però una mica sí: diguem que passem a estar a la llista dels països que han suprimit una animalada. Literal i en sentit figurat. 

Viena: però trobarem a faltar les pizzes, eh?

L’altre dia vaig tornar al Viena, en aquest edifici industrial que és una de les petites joies del modernisme terrassenc.  Ja no hi havia pizzes, sinó els bocates (excel.lents) que fins ara trobava només quan anava al cinema al Parc Vallès. Les trobarem a faltar, segurament, però a canvi ens han posat una terrassa als fumadors, que dóna un aire nou a aquest petit carrer del centre: mai no ens ho agrairan prou els no fumadors.  Entre el restaurant, la delicada terrasseta del Milch&Zucker, les tres tauletes que també ha tret l’Ibericus al carrer, la torre del Palau il.luminada al fons i unes quantes botigues força ben plantejades, el carrer semblava una altra cosa...

Entre tots ho farem tot

Hi ha una idea transversal, bondadosa i ingènua, un punt kumbaià, que recorre la societat catalana i que possiblement té molt futur per endavant. Hem de fer pinya, hem de deixar-nos de partidismes i d’interessos, hem d’aparcar les diferències i les ideologies i fer pinya com un sol home o una sola dona. Deixar-nos de punyetes i de manies, vaja, i agafar el toro (justament ara, que els hem prohibit) per les banyes. 

Tot allò que voldríem saber sobre la crisi i no gosàvem preguntar-nos

20:52
A la foto, amb Josep Corominas, 
president de l'Ateneu Terrassenc, 
una associació de lliurepensadors fundada el 1879.
Ahir, els amics i amigues de l'Ateneu Terrassenc van convidar-me a la seva seu a fer una conferència sota el títol "Tot allò que voldríem saber sobre la crisi i no gosàvem preguntar-nos". Jo diria que vam ser al final unes cinquanta o seixanta persones en un acte que, entre la xerrada i el diàleg posterior, va durar dues hores al llarg de les quals vam fer-nos moltes preguntes pertinents i impertinents sobre el que està passant, el que ens estan fent i el futur que ens espera d'aquí al final de la crisi... posem que fins al 2018-2019.

Europa en calces (o calçotets)

Article publicat al diari digital e-notícies.

Dieta energètica 3.0


L'organització Greenpeace, que ha fet molt per millorar el món i fer-nos pensar les coses dues vegades, acaba de treure un d'aquells estudis -Energia 3.0- que prometen el paradís i que generen magnífics titulars. Estudis, amb propostes viables i d'altres que ja no anirem veient, a més d'algun bonic brindis al sol, que després s'obliden i mai no es posen en pràctica: com a molt, ajuden a que la societat vagi pensant, un camí lent però eficaç per canviar les coses. 

Profecies autocomplertes

Sona lleig, sí, però s’entén. En diuen profecies autocomplertes. Hi ha maneres més poètiques i directes de dir-ho, però aquesta s’ha anat imposant perquè té un cert aire entre tecnocràtic i cabalístic. Es tracta de repetir i repetir una profecia de futur fins que al final, de tant i tant repetir-la, te l’acabes creient i fas que passi allò que tu mateix havies anunciat. Ara mateix tenim un cas claríssim amb la desgràcia de Grècia, un país al qual només li falta ja que se li esfondri el Partenó. Si és que no l'hipotequen abans...

I ara, que paguin els rics!

Sí, val, d’acord, a destemps i tot plegat ben embolicat, a veure si els mercats tenen compassió de nosaltres i veuen que estem fent els deures amb més dedicació i entusiasme que per exemple els italians, amb el seu inefable primer ministre, que no té res millor a fer ni més oportú que enfotre-se’n del cul de la Merkel… Però al capdavall ja tenim el nostre moment Robin Hood, els rics pagaran durant dos anys un impost extraordinari. Que al final també serà un caos, ja que la seva aplicació depèn de les autonomies: en fi, ja ho anirem veient, però la recuperació d’aquest impost, a la desesperada, promet ser un potent psicodrama nacional… 

Banderes als balcons, un termòmetre

Article publicat al diari digital e-notícies.

La sentència del castellà i la Catalunya tunejada

Article publicat al diari digital e-notícies.

Ikea es passa a l'e-Billy

Qui no té a casa una llibreria Billy? Te la trobes a tot arreu. Més aviat, te la trobaves. La mítica llibreria Billy que forma part de la història d'Ikea i del paisatge casolà de milions de persones, té els dies comptats. És barateta, pràctica i serveix per conservar llibres, com el seu nom indica. O servia, fins ara. Els dissenyadors d'Ikea ja treballen en una nova sèrie pensada per guardar altres coses: veuen a venir que en el futur tindrem cada vegada menys llibres en paper i per tant ells vendran també menys llibreries. Potser en diran igual, per allò del mite, però estem parlant ja d'una altra cosa. I que vagin pensant a deixar de produir la variant per emmagatzemar cedés, que els temps també van per aquí... 

Nanoprojectes preempresarials

No són notícia encara, i trigaran, perquè les coses han de passar primer, abans que algú pugui assabentar-se'n. Tampoc no figuren a les estadístiques: tot està massa tendre encara. Però existeixen. I no pocs. Gent que està plantejant-se seriosament muntar-se alguna cosa, un negoci, una nanoempresa que sovint ni té forma d'empresa, legalment parlant, però que no té res a veure amb l'economia submergida. En el meu entorn hi ha ara en marxa quatre o cinc projectes empresarials, un dels quals ja ha vist la llum, una agència de viatges anomenada Travelbook. Els altres, molt prometedors, són al foc, fent xup-xup. 

Transparència? O pura xafarderia?

Genial, això de saber els calerons que tenen al banc en Rajoy o en Rubalcaba, si comparteixen o no pis o cotxe amb la dona, si la Camacho està endeutada fins les celles o si aquest o l'altre tenen un Renault, un Audi o la meitat d'un iot o un parell de Tàpies al menjador. Més penós tot plegat no podia pas ser. Evidentment, les webs on ses senyories pengen les seves declaracions han estat visitadíssimes: a tothom li agrada un bon striptís, oi que sí? 

Insubmissions

Com que aquest any la Diada s’anuncia calenta, gràcies a la combinació dels bons oficis –sempre d’agrair- de la justícia i l’eficient maquinària patriòtica madrilenya, aquí també anem apujant el to. Les insubmissions estan de moda, almenys de cara a la galeria. Que et cau al damunt una sentència? Treus la bandera de la insubmissió una estona. Que resulta que es tracta de pressionar amb el fantasiós pacte fiscal? Una mica més d’insubmissió i d’amenaça de tancament de caixes, a veure si a Madrid s’espanten. Ens estem tornant un país insubmís, mentre paradoxalment el conseller de la poli es passa el dia predicant llei i ordre a tort i a dret. 

Qui no s'estreny el cinturó?

Els pisos baixen de preu, no tot el que hauran de baixar encara, però comença a imposar-se la realitat. Els comerços es passen la vida de rebaixes, de promocions, de 2x1, de setmanes fantàstiques i del que sigui: donen més per menys, amb l'objectiu evident d'atraure clients com sigui. Molts treballadors han vist com es reduïen els seus ingressos: no tothom, ni molt menys, ho accepta de bon grat, però hi ha el que hi ha, oi? Els restaurants s'inventen mitges raccions, baixen preus (després d'haver arribat en molts casos a l'estratosfera), fan promocions... Benvinguts a la realitat: toca passar per una llarga temporada de rebaixes, posem que uns tres o quatre anys pel cap baix, fins al final d'aquesta dècada. 

Desconstitucionalitzats


Des del 1978 hem viscut sota l'ombra benefactora, sedant, de la Constitució. Molta gent, més a la dreta que a l'esquerra, més a l'hipernacionalisme espanyol que a l'hipernacionalisme català, l'ha volgut convertir en una mena de "martillo de herejes", com es deia als temps gloriosos de la Inquisició i del general dels segells. Però la majoria hem entès de què anava, fins i tot la immensa majoria que mai no s'ha pres la molèstia de llegir-la: es tractava de tancar sota set claus les tendències destructives, d'aprendre a passar del que fan els altres (tolerància, respecte, el que sigui), de mirar  de deixar enrera d'una punyetera vegada el passat dramàtic d'aquest país. 

Que paguin els rics, sí, però...


...de quins rics estem parlant, exactament? Perquè això ja comença a semblar un mix entre Robin Hood i el Zorro i ens hauríem d'aclarir, que més enllà de la campanya electoral hi ha coses molt serioses en joc. De moment, estem parlant només dels que cobren en nòmina xifres de més de 300.000 euros. Dels que s'ho munten la mar de bé aprofitant l'enginyeria financera legal que els ofereix el sistema fiscal espanyol, ni se'n parla. Dels que evadeixen impostos o juguen a amagar-los a paradisos fiscals o amb els dos o tres mil mètodes més o menys legals que hi ha, ni una paraula. Dels que (sovint gent més modesta, sí, però insolidària) treballen i viuen en negre, res tampoc, ara no toca, que hi ha crisi i prou fan amb sobreviure: total, només representen una quarta part de l'economia espanyola, una anècdota... 

I avui ja és 1 de setembre...

Fa anys, molts anys, el guió del setembre estava escrit i era al mateix temps una mica estressant i molt reconfortant: tornada a la normalitat, a l'ordre natural de les coses... S'acabaven les vacances, els alumnes tornaven a les aules, el curs laboral recomençava on s'havia quedat... El futur s'assemblava a la idea que teníem tots del futur: era previsible, estable, lògic, normal. Clar que passaven coses imprevistes, evidentment que sí, però formaven part del capítol de les excepcions: no feien altra cosa que confirmar la regla. L'agost era la pausa merescuda i ben guanyada, el setembre era el temps de reprendre les coses on les havíem deixat, i estava força clar què portarien l'octubre, el novembre, el desembre... I així fins al proper estiu. 
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes