Hi ha festes que funcionen, que no semplen simples decorats de cartró pedra i grans muntatges de màrqueting turístico-cultural, justament perquè o són de veritat o la gent les interpreta com si fóssin de veritat. Al capdavall, és el mateix: ens hi sentim representats, ens toquen alguna fibra, ens hi veiem reflectits. Diria que és el cas de la Fira Modernista terrassenca, camí ja de complir la primera de moltes futures dècades. Segurament, si féssim una festa de pagesos medievals, monjos, cavallers i bisbes egarencs, no la sentiríem com una segona pell: és una gran història, sí, però no corre per les nostres venes. Potser amb el temps, no és descartable, però el nostre link sentimental no enllaça amb l’època medieval, sinó amb la Catalunya industrial, que és la que a la seva vegada va recuperar, reinventar (i inventar) la llegenda patriòtica… Tanmateix, el món dels obrers, els burgesos, les xemeneies, els telers, el modernisme… Aquest sí que és molt recent i molt potent, molt viscut ni que sigui per persones interposades: el corrent més fort de la identitat terrassenca, el de la ciutat-fàbrica. Per això funciona cada any una mica més, tot i les dificultats que imposa la post-crisi: té molt recorregut per endavant, molt per créixer. Fins que faci un canvi d’escala, que el farà. Primer vam fer de les fàbriques, museus, i de les xemeneies, monuments urbans. Vam donar prestigi cultural i artístic a coses fins aleshores lletges i brutes, sorolloses, fumejants, tot i que amb un cert toc poètic… No fa tants anys que sonava ben estrany això de fer cultura o turisme amb les fàbriques… I ara aquí ens tens, revivint i explicant la història local i nacional en clau de festa viva i no de parc temàtic: és de veritat i aquesta és la seva gràcia. El mite terrassenc ha estat forjat en aquest paisatge dur i conflictiu, però també ple d’energia, d’idees, d’ambició, de lluita: té tots els ingredients per ser una gran història que depassi el marc local i que expliqui la musculatura de la Catalunya del segle XXI. Una història de treball, de sacrifici, d’empenta, d’idealisme, de pragmatisme, en una ciutat que no és un museu, sinó que la continua protagonitzant… Un guió ple de possibilitats. Incloses les de negoci, clar.

            Juraria haver escoltat més d’una i de dues vegades, si no em falla la memòria, que una de les excelses virtuts d’aquest país i de la seva insuperable, perfectíssima, intocable i sagrada Constitució és que aquí es pot defensar lliurement qualsevol idea, a condició de que es faci pacíficament. Exactament, el que es diu exactament, això no ho posa enlloc. Però és l’esperit constitucional. També juraria, igualment amb certa cautel.la, que no es pot condemnar ningú només per unes sospites, que la gent és innocent mentre no es demostri el contrari: en fi, tot això que veiem a les pel.lícules i que no és ni del tot veritat ni del tot mentida, però sona a música celestial. Aquesta llibertat de pensament empara, per exemple, els racistes, els feixistes i en fins i tot els que somien amb un sistema totalitari. També empara, mal ens pesi, els islamistes radicals, llevat de quan prediquen la guerra santa. Igualment, dóna cobertura a aquells que si poguéssin es carregarien directament les autonomies i les reduirien a un programa televisiu de danses folklòriques i formatges a la 2 (de matinada, evidentment): tenen dret a pensar-ho i dir-ho i fins i tot a posar-ho a un programa electoral. L’independentisme ho té més aviat cru amb la bíblia constitucional a la mà i les funcions que reserva a les forces armades en cas extrem; tanmateix, hi ha marge per reclamar independències diverses, mentre no perilli seriosament el sistema. Ara, gràcies a aquest Tribunal Constitucional que no ens mereixem, també és possible que no et condemnin preventivament per sospites d’amistat amb els terroristes: pels pèls, però els de Bildu podran anar a les urnes, tot i el clamor de l’Espanya eterna que té una notable afició a engarjolar preventivament els sospitosos habituals i que ha aconseguit segrestar l’esperit de la Constitució i dominar el terreny de joc polític. Tenen una maquinària tan poderosa i tan agressiva que han imposat el seu concepte restrictiu de culpabilitat preventiva. No és que tingui cap mena de simpatia per Bildu i el que representa, però per una vegada podem alegrar-nos de què la culpabilitat s’hagi de demostrar amb fets. Això no fa un país molt millor, però tampoc no l’empitjora. Hi ha anys que no és poca cosa.

            Hi ha gent que creu en el futur, que té musculatura i valor per afrontar-lo i que contagia el seu esperit als altres. L’empresari Nicolás Roldán, fundador del mític Hipopótamo o Hipo, n’és un, d’aquests. Sap que en poc temps tindrà molt a prop un competidor més, l’Ikea de Sabadell. I en comptes de demanar que li muntin uns burots a l’autopista, agafa el toro per les banyes i decideix ampliar instal.lacions per competir en millors condicions. A contracorrent. I com que ara l’aixeta del crèdit no raja, resulta que al seu grup té capacitat d’inversió amb recursos propis de fins a vuit milions d’euros. Per acabar d’arrodonir la virtuosa operació, crea uns trentena de llocs de treball directe i donarà feina a un grapat d’autònoms. En temps com els que corren, a ell i a tanta gent que troba forces per tirar endavant, per créixer, per apostar pel futur, els hauríem de fer un monument. No hi ha res perfecte, ni tan sols Ikea ni Google ni Apple, ni res tampoc que garanteixi l’èxit dels projectes ben plantejats, però aquest Hipo renovat mereix tenir tot l’èxit del món. Entre altres raons, perquè en aquest món tan suposadament globalitzat (una de les millors mentides de la història, això de la globalització), no és el mateix que les empreses tinguin les seves arrels aquí que a prop del pol nord o a Califòrnia: el negoci és sempre el negoci, clar, però hi ha molts més factors que ajuden quan l’empresa té el cor i el cap a prop d’aquest territori i no a l’altra banda del món. El cas de les megabotigues del PCCity, o tants d’altres que ens fascinen amb la seva innegable seducció, però que se’n van quan deixen de guanyar el que voldrien, també ens hauria de portar a pensar una miqueta com a consumidors. Sé que és impossible, perquè l’egoïsme és el motor del mercat, però una miqueta més de “patriotisme comprador” no estaria de més. A mi m’agrada molt el món Ikea, però cada dia em grinyola més això de fer ric un senyor d’un poblet perdut de Suècia, per molt que viatgi en classe turista, o de donar feina a uns quants centenars de vietnamites: no és que els tingui cap mania, és que simplement aquí al final no quedarà res, si no anem amb compte. A veure si aquest nou Hipo entra amb força en el gran joc. Ho veurem a la tardor…