I bon 2002+10, és clar!

8:17
He passat unes setmanes complicades, per acabar de rematar un 2011 molt difícil, i el blog ha quedat una mica penjat. Però acaba un any i en comença un altre: a les dotze de la nit arriba l'hora màgica dels somnis, dels projectes, de la llista de coses que farem, de les promeses i les utopies. És el moment de fer també el balanç de pèrdues (moltes, però ja assumides) i de guanys (pocs, però molt valuosos). I de preparar el guió per a un any que segons les prediccions astrals dels maies ens pot portar a la catàstrofe final o obrir-nos les portes a una nova era... Jo diria que més aviat això segon, però ja ho anirem veient... Per tant, som-hi, carreguem les piles, posem-nos el casc i l'escut, esmolem les armes (millor les eines, no?) i sortim al camp de batalla del 2002+10. Un any que no es presenta gaire prometedor, cert, però de coses pitjors ens n'hem sortit, oi?

Doncs això, adéu any vell i bon any nou!

Bon any nou 2002

8:16
No, no m'he equivocat. Ni en els bons desitjos ni en l'any. Sí, al full de calendari, o al mòbil o al'ordinador, apareixerà demà l'any 2012. Ni cas. Aquesta mitjanit no entrarem en el 2012 sinó en el 2002. Aproximadament, és clar. Ja fa tres anys que anem retrocedint, fent una mena de retorn al futur que acaba portant-nos al passat. Els viatges en el temps tendim a imaginar-los orientats cap al futur, que és el que més ens inquieta i fascina. Aquest, però, va en la direcció contrària: un compte enrera que no sabem on s'aturarà. 

A tots els efectes, estem apropant-nos al moment del big-bang que es va produir a finals de segle XX, als anys norantes, quan es va començar a crear l'espiral de crèdit i de totxo que ens ha portat literalment a la ruïna. 

Sí, no són coses boniques de dir ara que ens preparem per celebrar la revetlla, acomiadar l'any i desitjar-nos tota la felicitat del món en l'any nou que estrenarem en poques hores. Què hi farem. Les coses són com són i no com ens agradaria. La qual cosa no ens fa per força més desgraciats ni ens ha de deprimir: la lluita comença a anar bé en el moment en què tens clar contra què t'enfrontes i no t'enganyes gens ni mica. 

O sigui que preparem-nos per recomençar el 2002 i per tirar encara una mica més enrera, fins que un dia ens adonarem que hem tocat fons. No serà demà ni el mes que ve: trigarem. Fem-nos a la idea que ens situarem en el 1998 o el 97 o el 96, aquesta és més o menys la línia en la que podrem escriure: fins aquí va arribar l'aiguat. 

Tenim la possibilitat de refer el guió d'aquests anys demencials i escriure'n un de més sensat o simplement enyorar la falsa prosperitat que ens ha portat al precipici: els dos camins són possibles ara mateix. Cadascú que faci el que pugui i que no se n'oblidi que ningú no arriba tot sol enlloc. O sigui que bon any i bon viatge al futur, amb parada obligada en el passat. Perquè el futur, per negre que estigui el cel en plena tempesta, està més enllà i hi podem arribar, segur. Amb penes i treballs, hi arribarem algun dia. 

El 2012 no, però sí un any d'aquests...

Lady Gaga i el Lost Mountain Ins

8:14
Entre les moltes coses que en aquest país s'han fet, es fan i es faran amb els peus (o amb allò que tenim una mica més amunt, just on acaba l'esquena) no és just incloure-hi l'esforç titànic que estem fent en educació. De tant en tant hi ha alguna petita notícia que ens ho recorda i que reivindica aquest esforç. 

Es el cas, per exemple, de l'institut terrassenc Mont Perdut, que ha estat l'únic centre espanyol seleccionat en un concurs a escala mundial organitzat per Oxford University Press. Un grup d'estudiants va crear un pòster interactiu amb una entrevista imaginària a Lady Gaga i ha quedat entre els sis guanyadors. Un bon amic m'ho explicava l'altre dia, com qui troba una humil floreta enmig d'un desert immens: no tot està perdut, hi ha esperança, gent jove que puja i que té empenta. Tenia tota la raó. Segur que en educació es pot fer molt millor, segur que es poden rendibilitzar més els diners públics que hi dediquem, segur que es pot exigir més als alumnes i als professors, a més de tractar-los millor, però és indecent reduir -com s'està fent- l'educació a una caricatura. Però també és cert que estem fent un salt endavant històric, que acabarà donant fruits un segle o un altre. 

El contrast és brutal amb els esforços que fan els que redueixen l'educació, la sanitat o el benestar a una caricatura: un grapat de babaus i ganduls que no mereixen ser educats, una colla de iaies i aprofitats que només busquen receptes caríssimes i atabalar els metges o col.lapsar les urgències, els galtes que es beneficien del benestar... Evidentment, la caricatura és necessària per desacreditar el sistema i justificar tanta retallada estúpida i traidora, tant d'entusiasme dedicat a destruir el que hem anat construint i que sens dubte es podria salvar tot i fent-hi retocs i reformes. Però hi ha poderosos interessos en joc, gent a la qual no li convé ni el benestar ni la justícia ni una certa igualtat d'oportunitats. 

Tanmateix, els alumnes del Mont Perdut, i molta altra gent, demostren una i altra vegada que no anàvem tan desencaminats amb això de l'estat del benestar...

Què valia una barra de pa?

8:12
El pa ha pujat un 42% des de l'any 2002, segons l'OCU. L'estudi de preus que acaben de fer públic és una manera ben poc festiva, però cruament realista, de celebrar els deu anys de l'euro que ens vam empassar amb gran alegria i excitació europeïsta l'any 2002. 


Els sous o els costos salarials han pujat un 42%? O un 48%? Jo diria que no, oi? Sí, els mercats dels aliments i productes bàsics també han embogit gràcies a la dinàmica especulativa en la que vivim, i si cal filar prim hauríem de descomptar l'efecte inflació, però això no explica que un cafè costés 80 pessetes i ara et surti per dues-centes. O un euro amb vint. La llet valia unes vuitanta pessetes, i ara entre vuitanta cèntims i un euro: més o menys el doble. Un llibre estàndar valia unes mil peles, ara s'acosta sovint als vint euros. Per un quilet de tomàquets et cobraven unes cent vint pessetes, que s'han convertit miraculosament en més de dos euros. Tomàquets generalment insípids però preciosos: aquesta és una altra història... I tot així: no val la pena fer una llista més llarga, perquè en general és per posar-se a plorar. La vida quotidiana és ruïnosa. Ja ens n'hem adonat fa temps.


En té la culpa l'euro? Sí i no. Les culpes estan molt repartides i també en tenim alguna els simples ciutadans, que ens vam creure europeus de primera i ens hem deixat prendre el pèl alegrement una dècada sencera. Hi ha més culpes, però... Algun poder públic, en el cas que hi hagi poders públics, ha fet alguna cosa en aquesta dècada per evitar el fenòmen brutal d'empobriment col.lectiu? No em sona, no sé si algú potser tindrà més memòria... Clar, no m'ho diguin, que ja m'ho sé: els mercats són tan perfectes que s'autoregulen. Lliçó apresa, eh? Ja en veiem els resultats. Ah, la barra de pa valia unes vint-i-cinc pessetones de l'època... Fem memòria i comparem, comparem... 


Alguna conclusió que no sigui aguantar-nos, per variar?

Black Christmas i brots verds

8:11
La cançó, un tòpic nadalenc, és "White Christmas", però aquest any no toca. Per molt bonica i ensucrada que sigui, però no sembla la banda sonora més adequada en aquests moments. El Nadal ha passat del blanc i el vermell com a colors "corporatius" al gris fosc o al negre: són les tonalitats dominants, ens agradi o no. 


Superat ja el primer tram de les festes i àpats familiars de Nadal, encarem la recta final de l'any amb algun quilet de més i el sentiment fatalista que inspiren "les coses que han de passar". Ja hem assumit -després de l'indigesta orgia de totxo, hipoteques i visa- que els temps són amargs i que han de passar coses inevitables, no sabem si per anar millor, per sobreviure o per morir-nos més lentament. 


Es el moment de les mesures extraordinàries: sí, encara creiem que els governs tenen poder per resoldre alguna cosa, quan no és veritat en absolut. Ja no és temps de governs ni de nadales hiperglucèmiques sinó de mercats, de banca, de borses, de poders mundials a l'ombra, de retallades i estafes que ens estan fent a plena llum del dia: aqueta és la música del moment, la de les festes que són un pròleg del temps dur, gris, amarg que vindrà a partir de l'any nou. 


Fa riure (o plorar) pensar en aquella època en la que els optimistes incurables ens enganyaven i s'enganyaven veient brots verds i altres miratges: no hi ha res prometedor a l'horitzó, només estretors i desgràcies. Tanmateix, per tristes que siguin les nadales que toquen ara, ens en sortirem d'una o altra manera, trobarem idees ara impensables, ens buscarem la vida, recomençarem, però encara no sabem com. D'això va el temps post-Nadal que ens espera, l'any que vindrà, els anys que vindran...  I sí, ens en sortirem però haurem de pagar un peatge que arrossegarem durant anys i panys. O sigui que de "White Christmas", res, què hi farem...

Com llamàntols en aigua freda

8:09
Mentre a Catalunya “el govern dels millors” continua fent-se un embolic important, improvisant, teatralitzant i dilapidant el capital polític que havia acumulat, el nou govern espanyol es posa en marxa a ritme de “calabobos”. Pluja fina, d’aquella que et deixa ben xop quan tu et pensaves que només estaven caient quatre gotes… Rajoy ha virat clarament cap al centre, tot i que haurà de fer algun gest a la caverna mediàtica i política que en poc temps se’l menjarà viu: allò de “maricomplejines” serà una anècdota al costat de la immensa frustració que comença a supurar a les casernes de la Brunete. 


El nou govern defuig des del primer moment, hàbilment, la confrontació: no busca excitar sinó desmobilitzar. Ja aniran fent, que d’això en saben prou. Aplicaran allò tan brillantment exposat, en paraules lapidàries, a un text que als catalans ens hauria de sonar d’alguna cosa: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. 


La pressió augmentarà gradualment, suaument: serem com llamàntols posats en una olla d’aigua freda. Si vas apujant la temperatura a poc a poc, quan les bestioles se n’adonen que les estan bollint ja és massa tard. 


Per aquí anirà el govern Rajoy, amb una important característica inicial: la seriositat, la gravetat, l’autoritat, la sapiència (sempre més suposada que real), la previsibilitat. Actituds que generen tranquil.litat i docilitat. Amb una curiositat afegida: l’elevadíssim percentatge de ministres que han estat alts funcionaris, que pertanyen a l’elit del sistema públic i també a l’elit econòmica i social, és clar. En un país on l’administració està a punt de ser qualificada de zona catastròfica i ruïna nacional, és un detall molt interessant a retenir. Tant si li agrada com si no a la Ceoe, i encara que en Mas i altres no se n’adonin, resulta que per governar bé fan falta funcionaris. D’una o altra manera, amb un o altre nom, però funcionaris. Des dels temps dels faraons i els escribes d’Egipte o dels reis de Mesopotàmia…

I si despatxem el president de la CEOE?

17:17
Si no existís la CEOE, no caldria inventar-la. Ningú no la trobaria a faltar. Bé, algú sí. Jo, per exemple, i segur que no sóc pas l'únic: les seves grans idees i propostes genials m'ajuden a passar bones estones de tant en tant. A vegades fan riure o plorar, t'indignen o et deixen fred, com passa amb els acudits dolents. Però mai no fallent: no et deixen indiferent.


Ara el seu president, en Rosell, acaba de demostrar una vegada més que de feina en tenen ben poca. I per tant els sobra temps per pentinar tots els gats del món. Fa un temps van ser els ponts i aqüeductes, després els microtreballs i ara -cosa que no és nova, es veu que els fa una certa gràcia- proposen despatxar funcionaris. 


El rotllo de sempre: sobren funcionaris. Ho diuen i es queden tan amples, quan saben perfectament que no és veritat, o almenys no a tot Espanya. Aquest país té menys servidors públics que molts altres i, ja posats a dir les veritats, gasta molt menys en benestar que molts altres. Tot és millorable, sí, clar, sector públic inclòs, però les mentides són i seguiran essent mentides. 


Clar que és tan fàcil dir bajanades sense argumentar-les, ara que tothom està espantat i disposat a creure's tots els sopars de duro... 


Més encara quan estem jugant a un concurs divertidíssim: qui és el culpable de tots els nostres mals? El sector públic té tots els números per guanyar-lo, no cal dir-ho. 


Els empresaris espanyols? Els millors del planeta. El sistema financer? El millor de l'univers. La gran patronal? Una llum brillant enmig de la negror de la nit. Els polítics? Canviem-los tots per tecnòcrates, que ells sí que en saben. El sector públic? Ruïnós i culpable. 


En fi, per dir rucades que no quedi: per què no despatxem el president de la CEOE, que tan desenfeinat està? No és possible, ja ho sé, però ja posats a fer retallades i estalviar... 


Això em porta a una comparació odiosa però necessària: que diferent, radicalment diferent, és la CECOT, per posar un exemple no gens a l'atzar. Una patronal seriosa i moderna, amb la qual pots estar o no d'acord, evidentment, però que fa bé la seva feina, defensa intel.ligentment els seus interessos i té sovint idees noves i ben pensades. Justament per això, no crec que se l'escoltin massa, a Madrid...

Una persona, un vot? No tots els vots valen igual

6:02
Una persona igual a un vot? Doncs no, no és així. Aquesta gran i bonica frase, que sembla la pedra filosofal de la democràcia, és només això. Una frase. Els vots no valen el mateix. I el numeret que ahir va muntar en Llamazares al Congrés ens ho recorda: a més de servir als seus particulars interessos com a partit força perjudicat pel sistema electoral, fa també un bon servei a la democràcia. Els resultats de les generals del 2011 i de totes les eleccions que es fan i es desfan serien molt, molt diferents si s'apliqués aquest principi teòricament sagrat. Una persona, un vot. 

No cal que ens preguntem què hauria passat al Senat, perquè no serveix absolutament per a res, però és interessant saber quina seria la distribució del Congrés. 

Vinga, repassem una mica... El PP, tot i guanyar clarament, no tindria majoria absoluta: de 186 diputats passaria a 157. Una llàstima per a la Merkel i en Sarkozy, què hi farem. El PSOE hauria tingut també menys diputats: de 110 a 101. CiU en té 16 i en perdria només un, mentre que IU, que ara en té 11, passaria a més del doble: 24 escons, la tercera força parlamentària. Els d'Amaiur en perdrien dos: de 7 a 5. UPyD passaria de 5 a 17 diputats. I hi hauria moltes més petites formacions al Congrés, a més de 10 escons buits per als vots en blanc i els nuls, tot i que això és molt discutible: ens ho mirem com ens ho mirem, no compten, la qual cosa no significa que siguin menyspreables. 

La vida parlamentària i la política espanyola, amb aquesta distribució proporcional d'escons, no tindria res a veure amb tot el que ara mateix s'està començant a posar en marxa. Els pactes serien obligats, cosa que sovint és bona i no impedeix governar ni que funcionin les institucions. Però aquestes són virtuts absolutament opinables, que depenen molt del punt de vista de cadascú. La principal virtut, la única indiscutible des del punt de vista del pressumpte gran principi democràtic, és que el vot de cada persona valdria el mateix. 

Sí, ja sé, hi ha gent que pensa que això és una ingenuïtat o que millor fer jocs de mans amb els números. Però aquest és i seguirà essent un dels pecats capitals de la nostra democràcia.

Frau fiscal: renunciem a 65.000 milions i no passa res

14:48

Aquesta és la xifra del frau fiscal a Espanya, segons els tècnics d'Hisenda (que van per lliure a través de gestha.es) i altres experts. 65.000 milions d'euros, que equivalen aproximadament a un 25% de l'economia. Altres diuen que són uns 45.000 milions. Posem que la xifra correcta estigui entre aquestes dues, o que encara sigui superior, cosa que afirmen alguns experts. 

No hi ha dades oficials: els governs espanyols han passat sempre olímpicament del tema, llevat d'algunes actuacions per dissimular, de l'estil "Operació Lola Flores". Per què? No ho entendré mai, menys encara dels períodes de governs d'esquerres. 

Una altra xifra: a les presons espanyoles hi ha només uns 90 presos per delictes fiscals, la majoria combinats amb altres. I unes xifres més: la Hisenda espanyola té només uns 28.000 funcionaris, quan a França o Gran Bretanya se situen en uns 140.000. I encara sobren funcionaris, clar que sí... Si els treuen tots, podem constituir-nos en paradís fiscal i resoldre la crisi en dos dies! 

I ara anem a fer-nos preguntes: algú ha sentit o llegit en els programes electorals plans seriosos per reduir el frau fiscal, el dels rics, el dels menys rics i el dels pobres? Quatre vaguetats, sí, però seriosament, ni una sola paraula. Aquest no és el tema: és més fàcil retallar serveis públics i arruinar definitivament aquest país gràcies a la gran estafa del deute públic. 

Doncs ara resulta que estem la mar de contents perquè Hisenda ha repescat uns deu mil milions defraudats aquest any. Ens n'hem d'alegrar, i tant, però podrien fer alguna cosa més? Ara l'excusa és que amb això de la crisi tampoc no es pot collar massa, no fos cas que aquesta societat faci un pet com un aglà. Però es podia haver fet alguna cosa més en els anys bons, quan tothom sabia que el diner negre corria a raig fet? I tant que sí, com es podia haver posat el salari mínim (declarat i en blanc, of course) a nivells dignes. Tanmateix, ara ja no hi som a temps. 

I no és gaire consol precisament pensar que amb el que es defrauda cada any cobriríem més o menys un 60/70 % del dèficit públic. La de coses que no caldria retallar, oi? Doncs res, ni cas.

A l'arca de Noè no hi ha lloc per a tothom

6:29
Va més o menys d'això. O de salvar Espanya sense els espanyols. O Catalunya sense els catalans. Tots? No, tots no: hi ha gent (poca, molt poca) que té bitllet per a l'arca de Noé i gent que es quedarà al moll tot veient com s'allunya el vaixell. Una temporadeta sí que els farem falta tots: s'han de pagar unes factures monstruoses. I les hem de pagar entre tots, clar que sí. Ens volen solidaris fins al final: ara no quedarem pas malament per uns centenars de milers de milions d'euros de res... 

Ens expliquen una cosa de la cimera en la que diuen que s'ha salvat l'euro (ja em perdonaran si no ho celebro), quan en realitat el que està passant és ben diferent. Acaben de consumar la reforma del capitalisme que anunciava tan pinxo l'insubstancial Sarkozy fa un temps. A retallar deute i dèficit públic com bojos, quan el problema dramàtic és el privat i l'especulació salvatge que ens arruïna una i altra vegada, amb bombolles immobiliàries, alimentàries o financeres. La qual cosa no vol dir que es puguin fer polítiques que oblidin sistemàticament que dos més dos sumen quatre i que els deutes s'han de pagar tard o d'hora. Conseqüència? Rics més rics, pobres amb menys subsidis i serveis, classes mitjanes empobrides i endeutades. I petites i mitjanes empreses ofegades: els que guanyen són les grans corporacions, que juguen a una altra lliga i prefiguren ja el món "Blade runner". 

La partida està acabada i perduda per a la majoria, fins i tot per als alemanys que es pensen que aquesta catàstrofe no els afecta. Fins i tot Zapatero, que fa anys que va perdre el rumb, ha col.laborat en la refundació del capitalisme, tot i que és cert que ho ha fet arrossegant els peus. Tanmateix, ara està la mar de content de què Frau Merkel li digui que s'ha comportat com un heroi. Just el que pensàvem, sí... 

Mentrestant, l'esquerra europea continua desapareguda en combat o ves a saber on, impotent i incapaç de prendre la iniciativa, de despertar un continent que s'endinsa lentament en un mal son que serà llarguíssim i duríssim. 

En fi. Que sí, que ja estem sortint del túnel, ens diuen. Però resulta que a fora és negra nit.

Mini-feines i nano-sous: tot reinventant el proletariat

7:17
Fa mil.lenis hi va haver una cosa anomenada marxisme, inspirada en les idees d'un pensador oblidat anomenat Karl Marx. Va tenir una virtut extraordinària: ser un motor de canvi, de progrés, de dignitat humana. I uns defectes brutals, dels quals el comunisme (al final, no gaire diferent del nazisme, una llàstima) va ser-ne el principal exponent. Herr/Mister Marx, que havia estudiat dret romà a Berlín, va recuperar una vella paraula romana. "Proletarii". Es a dir, la classe social més pobra de l'antiga Roma, que només podia aspirar a aportar fills, "prole", a les legions. 


Marx va aplicar el terme als obrers del seu temps, gent que només servia per treballar, sovint miserablement, i tenir fills; gent sense propietats ni recursos econòmics. La lluita del proletariat va canviar la història, va engendrar els socialismes i va acabar desembocant en la socialdemocràcia i l'estat del benestar, un mix força equilibrat de capitalisme i socialisme, possiblement el millor model de societat de la història humana. 


Alguns diran, sí tot això ja ho sabíem... I tant, faltaria més, ja em perdonaran per remoure vells dimonis familiars... I coses que de tan sabudes han estat oblidades, si no traïdes.


Però ara que el marxisme és matèria d'estudi per als arqueòlegs, Marx es remou encara a la seva tomba de Highgate a Londres, on resideix permanentment des del 1883: el BCE ens recomana (o sigui ens ordena) acabar de reinventar el proletariat. Un procés en el qual ja hem anat avançant força els darrers dos o tres anys. Mini-feines i nano-sous: un truc que a Alemanya ha funcionat. Atur camuflat, vaja. Per tres o quatre cents euros al mes la gent surt de la llista de l'atur i passa a la de treballadors subocupats i proletariat en general. 


Una idea genial, això de reinventar el proletariat. Un amplíssim sector social on hi conviuen aturats, mileuristes (ara afortunats, sí, però no ens enganyem), gent endeutada de per vida, els desnonats, els aprofitats (tampoc no ens enganyem, existeixen i no són quatre gats), els ni-ni, les vídues amb pensions de misèria, els sis-cents-euristes del salari mínim, els eristes (habitants del purgatori de l'ERE), els desesperats, els explotats, els condemnats a no trobar feina mai més... El proletariat va creixent i creixent i creixent cada dia que passa.


Benvinguts al futur, que cada dia s'assembla més al passat... El 2018, quan celebrem el segon centenari de Herr/Mister Marx, en tornem a parlar.

Un país gran i fort es fa (també) amb funcionaris

9:16
Article al diari digital e-notícies.cat (28.11.2011).

Europa i els misteris dels súpers de França

8:39
No anàvem bé. Si viatjaves a França o Alemanya i aprofitaves per comprar quatre coses al súper, te n'adonaves que els seus preus eren iguals o fins i tot a vegades una mica més baixos que aquí. El mateix passava amb els pisos: aquí valien el doble que a París o Berlín. Tenint en compte que el sou mitjà francès o alemany és molt més alt que l'espanyol, alguna cosa fallava... 


A sobre en aquells anys aparentment gloriosos només es va fer un esforç mínim per apujar el salari mínim. Com que hi havia crèdit per donar i per vendre, molta gent ni se'n va adonar de que perdia poder adquisitiu. Per altra banda, amb l'euro els preus van pujar espectacularment: les "chuches", els tomàquets, el pollastre o la Coca-Cola, a preus ben europeus en quatre dies. 


Però nosaltres tan contents. Anàvem bé, oi que sí? I tant, ja ho estem veient!


Doncs vet aquí que Rajoy és a punt d'arribar a la Moncloa i va deixant anar, molt lentament, algunes pistes sobre el que pensa fer dos o tres dies abans de Nadal, per amargar-nos les festes i aprofitar que aquells dies estarem entretinguts. 


Ja comencen a vendre'ns la famosa devaluació competitiva. Es a dir, continua l'operació "presa de pèl". El sistema és el mateix que s'ha aplicat amb la banca: les pèrdues són per a la majoria, els guanys per a una minoria. Ara aplicarem el mètode als sous. Toca retallar-los encara més per acabar d'empobrir-nos tots una mica més. Ho embolicaran tot amb belles i nobles paraules: esforç, sacrifici, solidaritat, austeritat, patriotisme... Ja ho anirem notant quan s'acabi l'anestèsia i ens adonem del carrer sense sortida al qual ens estan empenyent. 
Sí, hi haurà protestes i tensions, i bones dosis de demagògia per totes les parts, però tot plegat no servirà de res: són tècniques absolutament inútils en aquests temps. 


En fi, que ni caldrà ni podrem anar-nos-en a França de compres. En tindrem prou amb anar al súper aquí i comprovar que no només tot continua essent molt car, sinó que a sobre cobrem menys i ens costarà tot encara més car. 


Europa, en diuen d'això.

Iñaki & Cristina de la Maurina: cap a la III República

8:38
Si un guionista de televisió, posem per exemple, hagués tingut la idea segur que el despatxen en dos minuts. Que dius què? Que l'Urdangarín s'ha comprat un pis a un lloc que es diu Terrassa? Au, vinga, vigila amb el que beus o fumes, que no vas bé... Per variar, la realitat supera una vegada més la ficció. Resulta que sí, que tot i poder comprar un loft a Manhattan, un apartament als Champs Elysées o amb vistes al Vaticà, va el gendre i tria la Maurina, ni més ni menys. 


Els veïns li haurem d'estar eternament agraïts, perquè ja podria ser que això faci pujar els preus dels pisos a la zona: si la família reial tria la Maurina, és que el barri té futur i que s'hi poden fer bons negocis immobiliaris...  El primer motiu d'orgull, doncs, Terrassa. Però després ve l'orgull de proximitat, que dirien els creadors de llenguatge políticament correcte i vitalment avorrit. No van comprar el pis a zones més cèntriques com la Vella o la Rambla o Vallparadís, no. Ni a Matadepera. A la Maurina! 


En fi, tornem al guionista: ara el que tocaria, si no l'han despatxat encara, és imaginar-se la monarquia espanyola a deu o quinze anys vista. Quan acabi això de la crisi, per suposat, que els temps no estan per a experiments. 


El cunyat del gendre, amb el nom de Felipe VI, pot estar ja regnant. Amb la Letizia al costat, faltaria més. I la Cristina, i el Marichalar, i l'Elena... I la reina mare, Sofia, enganxada als tranquil.litzants o de tornada a Grècia, si és que al 2025 en queda alguna cosa. I el país sencer enyorant el "juancarlismo", que malgrat ser provisional i amb poc "pedigree", ha donat un resultat excel.lent. 


Aquest xicot alt, guapot, elegant, tan esportista i guai, acaba de fer un gran favor a la III República. Sumat això a la fredor i buidor de l'hereu que ja somia amb posar-se la corona, el panorama comença a ser esperançador per als republicans, just quan menys ens ho pensàvem. Ara només falta que la Letizia es gasti el sou a les màquines dels bars o que la nena Leonor surti okupa. O broker, que és pitjor.

El dia de la Constitució... d'Ang(u)ela

8:29
La d'avui és una festa una mica artificial i forçada, encara que ja tingui una tradició de dècades. El patriotisme constitucional, en el millor sentit de la paraula patriotisme, no ha acabat d'arrelar al país. I encara que commemorem avui 6 de desembre el Dia de la Constitució, el que fem realment és celebrar una festa que, com la majoria de les festivitats religioses, té un sentit molt relatiu i feble per a la majoria. Mentrestant, alguns discuteixen si en plena crisi ens mereixem fer ponts i aqüeductes com aquest: amb mig país de festa, sí, però l'altre mig treballant a tota màquina, o sigui que no potser no és tan negatiu com ens volen fer creure... 


Però tornem a la Constitució, ja que gràcies a ella avui podrem anar de compres, esquiar, passejar, descansar o aïllar-nos una mica de la crisi omnipresent. 


En aquest 2011 la Constitució ha quedat tocada: ja no és aquell text sagrat al qual no es podia afegir ni treure una sola coma. El retoc constitucional fet a la brava i al dictat dels mercats i la Merkel marcarà un abans i un després, perquè el recordarem i el patirem durant molt temps: el que era un text intocable ha passat a ser una Constitució de fireta. Per altra banda, tampoc no importarà massa. 


Al pas que anem, ni la sobirania nacional ni la voluntat dels pobles sobreviuran a la crisi. Els cònsols Nicolas i Ang(u)ela preparen una mena de nova Constitució europea que no cal que porti aquest nom però que servirà per consolidar definitivament un nou model d'Unió amb passatgers de primera, de segona i de tercera en la qual, amb una mica de sort, ens faran el favor de deixar-nos pujar al tren. O millor dit, de no llançar-nos en marxa. El tren europeu ja no és el que era ni va en la direcció que anava: l'estació central ha passat de Brusel.les a Frankfurt. 


O sigui que ja podem anar mirant el calendari de festes alemany, perquè aquestes són les que farem de veritat. Oktoberfest inclosa, que els alemanys, a més de cotxes i neveres, ens han de vendre també cervesa i salsitxes...

Benvinguts a Xauxa, el país dels "binladens"

7:23
El 82% dels espanyols pensen que els impostos no es paguen de forma justa. El 61,5% creu que el que rep poc o gairebé res a canvi dels seus impostos i que paga més del que rep. El 64% opina que les administracions no lluiten contra el frau fiscal. Fins aquí la primera part de la darrera enquesta del CIS. I què fem ara? Apugem impostos? Un 70% diu que ni de conya. Retallem benestar? Un 88% s'hi nega rotundament. I per acabar-ho d'adobar, només un 54% assumeix que els impostos són necessaris... 


Ho resumim tot sense perdre'ns en matisos? Estem bojos. Totalment. I profundament equivocats. La culpa és dels ciutadans, en part sí, però també d'una política en la que en general fa pànic parlar d'impostos i d'un sistema fiscal escandalosament, obscenament injust. 


Cert: els enquestadors segurament no s'han molestat a explicar com i qui paga realment impostos a Espanya i quina mena de gent rep més, molt més o infinitament més del que paga. La majoria, dit resumidament. Ni hauran explicat que tenim un 25 o un 30% d'economia submergida i frau fiscal i que amb l'import d'un any taparíem el forat del dèficit. Ni que som el país europeu amb més "binladens" de 500 euros amagats als calaixos: per fi hi ha una cosa en la que som líders absoluts. I tothom ho sabia i no s'ha fet mai res seriós per aturar-ho. Ni que a Espanya no només cometen frau els rics i poderosos: hi ha un munt de pobres, de menys pobres, de classes mitjanes i de gent acomodada que defrauda a dojo, perquè no paga o gasta el que no li toca. Ni que no es pot pagar amb deute el funcionament ordinari de l'Estat o les administracions, que és un comportament suïcida. Ni que el nostre grandíssim problema és el deute privat i no el públic, tot i que d'aquest també anem fatal. 


Però una immensa majoria espera, faltaria més, que funcionin com un rellotge les carreteres, els trens, els hospitals, el benestar i els serveis. Gratis total, que ja ho pagarà algú o sortiran els diners de la bóta de Sant Ferriol. Clar que sí: a mi també m'agradaria viure al país de Xauxa. A qui no? Sí que tenim un problema, sí... I fins que no el resolguem, no ens en sortirem d'aquesta.

La violència dels mascles: la víctima núm 55

7:54
Una dona assassinada més. La número 55 d’aquest any. I ara a Terrassa:  impacta més, per la proximitat. Sempre hi ha coses que sembla que no puguin passar a la teva ciutat, a la cantonada de casa. I passen, clar. Toca, per desgràcia. Per pura llei de probabilitats. Però tot plegat no té res a veure amb la ciutat. Tampoc no és un fenòmen nacional: en diferents graus i amb l’excepció (molt  relativa, eh?) de poquíssims països, en aquest món tan avançat les dones continuen essent normalment les víctimes de la violència i la dominació dels homes.


Es un fenòmen que posa la pell de gallina quan veiem el seu rostre més salvatge i brutal. Però costa fer-se una idea exacta del volum i la gravetat de totes les altres agressions que no acaben en un assassinat. La violència masclista causa morts de tant en tant. Sacseja les consciències de les moltes persones (moltes, sí, però no ens passem d’optimistes) a les quals ens repugna tanta crueltat. Això ens fa reaccionar, sí. Tanmateix, als pocs dies tornem a acomodar-nos, a pensar que estem progressant adequadament, que la societat avança. I sí, és també cert que avancem mica a mica i que sens dubte va augmentant la consciència de la injustícia comesa amb les dones pel fet de ser dones. Però a un ritme que, si el mantenim, ens portarà a resoldre aquest drama de violència i de discriminació posem que cap al segle XXIV o XXV. O al tercer mil.leni. No hi ha pressa, oi? 


Cert que no es canvia en trenta o quaranta anys una cultura fossilitzada al llarg dels segles, aquella que es resumeix cruament en allò de “la maté porque era mía”. No és realista pensar que podem esborrar milers d’anys de dictadura masculina en poques dècades. Però cada dia estic més convençut que en aquesta antiga lluita per la igualtat s’està perdent passada, que no s’afronta amb prou energia, que s’ha donat per guanyada abans d’hora. Sempre hi ha altres prioritats: ara podria ser la crisi, que serveix com a excusa per a tot. I que si no anem amb compte, pot arrossegar moltes de les petites, febles i inestables victòries assolides fins ara…

Si el govern indulta Alfredo Sáenz, ens indultarà també a tots?

7:34
Em sap greu haver d’escriure-ho, però ja és un final ben trist i patètic per a un govern socialdemòcrata acomiadar-se amb l’indult a un banquer, el conseller delegat de Banesto, Alfredo Sáenz. El simbolisme d’aquesta operació és esfereïdor.

Aquest senyor feliçment indultat per decisió del Consell de Ministres té ara restaurada la seva “honorabilitat professional” i ja pot exercir el seu càrrec amb tots els ets i uts. Ho ha fet igual, sense cap mena de problemes, protegit per un exèrcit d'advocats i per lleis posades al servei de gent com ell, però sens dubte ara quedarà tot molt més elegant i bonic. Per honorabilitat que no quedi.

Suposo que no se’m querellarà si recordo que fa pocs mesos el Suprem el va condemnar per haver muntat una falsa querella criminal contra uns empresaris perquè paguéssin uns mil milions de pessetes del 1994 que devien al seu banc. Traduït al cristià: se’ls va passar per la pedra, va muntar una operació “cobrador del frac” sense cap mena de manies. La història, evidentment, és molt més complicada i segur que no és de bons i dolents, però envia un missatge claríssim: davant la llei no som tots iguals.

Ja ho sabíem, sí, però deixem-nos de punyetes: si ets banquer, encara ets molt menys igual
que la resta de ciutadans. La notícia salta just el mateix dia que esclata un petit escàndol d’aquests amb els quals la banca ens va obrint els ulls cada setmana. Res de l’altre món, uns plans de pensions d’alts directius de Caixa Penedès per vint milionets d’euros. “Calderilla”, en aquests temps. Els han fet plegar, sí, però encara no he entès de què ens escandalitzem, quan és el més normal del món que un banquer es retiri amb uns quants milions de premi i una pensió milionària. I si pot ser amb l’entitat intervinguda, nacionalitzada o arruïnada, millor encara.

Tot el que fan és sempre absolutament legal, això sí, rarament arriben a extrems com el del cas Sáenz/Banesto: no els cal, la llei està sempre al seu servei, a la seva disposició. I si tot falla, sempre es pot canviar la llei. I si no, es pot muntar (o més aviat cometre) un indult.

Potser el podríem demanar tots, no? Recordem que ara els banquers som més que mai nosaltres, els ciutadans…

Ah, però el 20-N també votàvem el Senat?

19:52
Algú sap, quatre o cinc dies després, com van anar les eleccions al Senat? La veritat és que ara me n’adono que segurament dilluns devia llegir la notícia a algun lloc, però no ho recordo. No tenia per a mi, evidentment, cap mena d’interès saber com havien quedat les coses al Senat. I no conec absolutament ningú, ningú, que s’hi capfiqui. Gens ni mica: indiferència absoluta.

Els senadors, els seus familiars, amics i coneguts segur que sí s’han pres la molèstia d’investigar una mica els resultats. Són facilíssims de trobar, clar que sí. I segur que ens els devien explicar per activa i per passiva, dintre del tsunami de dades electorals que rebem aquests dies i que és impossible de digerir. Però aquests resultats de les votacions al Senat de totes les espanyes no em van quedar enregistrats a la memòria d'una majoria.

Si jo fos l’únic, estaria preocupat. Però ja he fet una petita enquesta i he arribat a una conclusió: hauria d’estar més preocupat si jo fos l’únic capaç de recordar-los. Doctor, doctor, estic angoixat, a les nits somio amb la llista de senadors electes...

Amb la qual cosa arribem allà on volíem arribar. De què serveix això del Senat? Pregunta tonta per excel.lència amb resposta per a tontos. No m’ho diguin, que ja em sé la lliçó: una cambra de representació territorial que simbolitza l’Estat de les Autonomies, la rica diversitat de les terres d’Espanya i totes aquestes coses tan boniques que surten a la Constitució.

Això és un conte de fades, perquè no ha estat mai així ni hi ha cap mena de possibilitat que sigui així en els propers anys.

Ho sabem tots, per què enganyar-nos: no serveix absolutament de res.

Si no hi fos, si el tanquéssin demà mateix sense fer massa soroll, si no es constituís el dia que toqui, ni ens n’adonaríem. No passaria absolutament res, no el trobaríem a faltar. Sí, caldria modificar unes quantes lleis que fan que al Senat sembli que hi passen coses, però en el fons seria un problema menor davant la magnitud de problemes que ara mateix ens assetgen.

En fi, que com que això no passarà, el més sensat deu ser probablement fer com si no existís. Que és just el que estem fent fa anys i panys. I el que seguirem fent en el futur. I el que els senadors fan envers Espanya i la seva rica diversitat territorial: passar d'ella, passar de tot.

L'operació Màgia Potàgia ja escalfa motors

5:54
Com era allò? Ah, sí, “A España no va a conocerla ni la madre que la parió”. Alfonso Guerra dixit, als temps gloriosos. Doncs això.  Les agències de rating demanen “mesures radicals”, “mesures que sorprenguin positivament els mercats”, “reformes ambicioses”. Els grans diaris econòmics mundials, i grans manipuladors també de la realitat, esperen “decisions contundents”. De pressa, de pressa, de pressa, que el món s’acaba.


Pressió a tope: el primer consell de ministres ha de ser la bomba, pura testosterona política i econòmica. Amb la gent despistada perquè estarà ja cuinant el dinar o sopar de Nadal, comprant regals, amb la guàrdia baixa… La jefa, Frau Merkel, ja li ha recordat a Rajoy que té un mandat clar. Es referia al mandat del poble, a la majoria absoluta? O es referia més aviat al mandat combinat dels poders financers i el poder alemany? No sabia jo que ara, de sobte, el poble tingués tanta importància: deu ser que com que el resultat ha estat el que volien els que ja han decidit el guió, estan contents i satisfets amb la intel.ligència i valentia demostrades pel poble espanyol. Amb unes quantes excepcions, que sempre hi ha d’haver alguna ovella negra…


Estem entrant en una nova fase de la post-crisi: l'operació Màgia Potàgia ja escalfa motors.


El que no es podia dir abans del 20-N ja es pot proclamar als quatre vents, peti qui peti: fins al 2014-15 no hi ha eleccions. Tres o quatre anys per fer i desfer. Solucions instantànies, màgiques, miraculoses, que ens vendran no només com a inevitables (que això no funciona) sinó com les més sàvies i eficaces que es poden prendre, una garantia infal.lible de millores espectaculars en dos o tres anys.


Aquesta és la promesa de l'operació Màgia Potàgia: els millors sortiran de sota les pedres i per fi ho solucionaran tot. La nova fase serà rica en prodigis: farem per força el que diuen els mercats que hem de fer i aconseguirem exactament el contrari del que voldríem. D’aquí a un any no ens reconeixerem ni nosaltres mateixos, en efecte: el lifting començarà per festes.


Desitgem-nos un bon any nou 2014, perquè el 12 i el 13 el millor que ens podem desitjar és la pura supervivència.

L'endemà de la trucada de Frau Merkel

5:10
Ja és 22-N, com passa el temps... Ja fa dos dies del 20-N i 24 hores des de la trucada de Frau Merkel a Don Mariano. Tot segueix el seu curs: els mercats descontrolats, la borsa sota mínims, l'economia raquítica, el drama de l'atur avança, milions de persones pateixeni tenen por... Però tenim nou govern i ens comencen a vendre fum. Bé, més exactament el tindrem en unes setmanes si els guanyadors es calmen una mica i no pretenen treure puntades de peu l'actual govern en funcions. Que s'aparti tothom, que ara arriben els que ho solucionaran tot, si no en quatre, sí en vuit dies!  

La vida, tanmateix, continua igual, la qual cosa no vol dir que no hi hagi canvis. La realitat no es doblega així com així a les pretensions de la política, ja sigui de dretes o d'esquerres. Quan arriba un nou govern sembla que comenci la història de la humanitat: ara sí que anirem bé, ara sí que canviarà tot. Ara posarem en marxa polítiques que aconseguiran tal o qual meravella, després d'una etapa de sacrificis i retallades, ja ens avisen: primer el purgatori, més endavant el paradís. Després, quan es fa balanç, resulta que es poden canviar només les coses que en realitat depenen de la política o dels governs. Unes quantes, no pas totes, de totes les coses que composen la realitat: la societat i l'economia són infinitament més complexes i no es moldegen com la plastil.lina. 

Aquesta falsa i un punt ingènua creença en el poder il.limitat de la política porta després a disgustos i frustracions importants. No només perquè ara sigui l'economia el que mou el món: ha estat així sempre, sempre. El problema és que s'aixequen falses expectatives, que senzillament no es compliran. La política no ho pot tot, els governs no ho poden tot. Ni Frau Merkel ni Mr. Obama no ho poden tot, encara que de lluny semblin poderosíssims. Ni tan sols són omnipotents les forces visibles i ocultes del capital, que estan jugant una partida ja gairebé guanyada. Demà, dimecres. Demà passat, dijous. El remolí atrafegat del canvi de govern ens arrossegarà, alguns amb entusiasme, d'altres -com servidor- amb una certa melangia. Ben aviat descobrirem les limitacions del poder polític i de les promeses que, ara sí, ens aniran fent. 


La realitat sí que tenia un programa electoral...

Es busquen 30 o 40 mil milions per retallar

16:07
Per aquí van els trets: cal retallar d'on sigui uns 30.000 milions d'euros. En pessetes, la xifra és espectacular: insisteixo, cal de tant en tant tornar a comptar en pessetes... En moltes calculadores no hi ha espai per a la xifra resultant. Aquesta és la mesura de la realitat perduda més o menys des del 1998, quan va començar la borratxera i s'hi va apuntar tothom qui va poder. Trenta mil o quaranta mil? Això és el que ha de fer el govern que surti de les urnes diumenge. Qualsevol govern, del signe que sigui: ho dic amb tot el mal de ventre del món. 

I això no surt a cap programa electoral, a cap, però ho sap tothom. Aquesta ha estat una de les campanyes més falses de la nostra democràcia, la més falsa. El joc és aquest: a Berlín han decidit que toca retallar despesa pública (una forma com qualsevol altra de suïcidi col.lectiu i de domini alemany d'Europa) i no obriran l'aixeta fins que oferim el sacrifici a l'altar del BCE. Si t'agrada, bé, i si no, allà tu, encara serà pitjor. Tothom ho sap i fem veure fins el diumenge 20-N que no, que anirem retallant d'aquí i allà, una miqueta, sense que ningú no hi prengui mal. Un joc ben estrany, en el qual els que es presenten a les eleccions perden credibilitat a raig fet: en pocs mesos se'ls girarà en contra a tots, i als que governin, més encara.  

D'on sortirà aquesta pasta, aquesta xifra espectacular en euros i pessetes? De tot arreu una mica i d'allà on faci menys mal, diuen. Però no. Sobretot, d'allà on pugui sortir en quatre dies. O millor en cinc minuts. De la dependència, tan encertada com mal desplegada? Ja podria ser, en part. El que segur que no es retalla és en defensa o en policia: coses que poden fer molta falta el dia de demà. O en AVEs, que són imprescindibles per fer Espanya i una de les grans animalades que s'han fet en aquest país. Tranquils, ja trobaran les víctimes propiciatòries.

Si surt la pasta, deixaran d'ofegar-nos i de collar-nos, perquè aquesta és la pel.lícula de por que estem vivint: o passes pel tub o pel túrmix, tu tries. Servirà de res, aquest sacrifici brutal? Jo diria que no, que continuem amb la gran mentida de retallar despesa pública, quan el drama és el deute privat, i que senzillament ens estan prenent el pèl per no haver de comptabilitzar les pèrdues privades: estem socialitzant, una vegada més, el desastre. Els beneficis no se socialitzen mai, clar. Però el joc de cartes marcades i errors clamorosos dels jugadors de l'ala esquerra ja està fet. Després, ens esperen quinze anys, quinze per dir alguna cosa, d'anar tirant amb penes i treballs, amb un atur salvatge, amb les tisores convertides en icona d'aquesta època. 

Els BMW mai més no seran per als pladuristes i de passada, com qui no vol la cosa, es carregaran el benestar mal fonamentat, mal pagat (amb una política fiscal profundament injusta) i mal blindat. Trenta mil milions, o el doble, o el que sigui, és el peatge a pagar. Ja no en còmodes terminis: de cop, directe en vena. Al temps: pocs dies després de les festes de Nadal. Mengeu torrons i beveu cava, que el món s'acaba.

Protestes i indignacions: molt soroll per a no-res

5:32
La vaga de metges és només un pròleg del que vindrà a la primavera. Les protestes dels indignats, també. Les manifestacions d'usuaris de tal o qual servei retallat o escapçat han estat un aperitiu encara confús del que ens espera. La campanya electoral continua cap a la recta final i sembla cada dia més d'un altre país, gairebé d'un altre món. Plena de coses que se saben però no es diuen, que es diuen però ningú no les escolta, de silencis clamorosos, de coses que es veuen a venir però millor ens les callem, de tàctiques a curt termini, del "virgencita que me quede como estoy" i de tota la parafernàlia electoral que cada vegada grinyola més. 

La campanya va per una banda, al seu ritme i a la seva bola, però el país comença a expressar el seu malestar. Continua expressant-lo, dit més exactament. Amb una novetat: s'ha estès ja la idea de què per molt soroll que fem no servirà de res. Tampoc no es diu, però se sap, ho sabem tots. I això acabarà realimentant el malestar, la ràbia. Tindrem una tardor espessa, cada dia una mica més dura i dramàtica, celebrarem les festes nadalenques i després sí que entrarem en una nova fase. Mal que ens pesi, perquè cada dia està més clar que les tradicionals tècniques de protesta també han quedat envellides, com tantes coses. Una vaga parcial o general, una manifestació sorollosa, una acampada, són coses del passat. Comprensibles, sí, perquè alguna cosa s'ha de fer quan no hi ha res a fer. Però també caldrà innovar en aquest camp o tot es quedarà en un foc d'encenalls, en una mena de teràpia col.lectiva d'exteriorització del malestar que acabarà esgotant-se, xocant contra un mur molt sòlid al qual les protestes no li fan ni pessigolles. 

Al pas que va la història de la crisi i tenint en compte que trigarem encara a tocar fons, els dos propers anys, com a mínim, seran molt tensos i aspres, durs. Pura dinamita a punt d'esclatar. No cal que ningú ho digui, però hauria estat bé escoltar-ho. Dilluns que ve s'aixeca el teló i comença un nou acte del drama que estem vivint.

Míster Koo, l'harakiri i la dècada perduda

9:57
Richard Koo és un dels principals executius del banc Nomura, entitat que servidor ha descobert ara que tot just el FROB li acaba d'encarregar la venda d'Unnim... A més de participar en l'operació pirata contra les caixes mal gestionades (no pitjors que els bancs mal gestionats), en Koo es dedica a impartir doctrina capitalista heterodoxa. És un heretge carregat d'arguments i d'experiència. Segons ell ho estem fent tot a l'inrevés, gràcies entre altres coses (ell no ho diu, perquè poden ser clients del seu banc) a una generació sencera de polítics europeus de tercera fila.

Si ja estàvem malament, ens esforcem a empitjorar-ho amb aquesta passió suicida per l'austeritat, les retallades i la submissió als mercats. Koo té clar que ens equivoquem de diagnòstic i de tractament. Ell invoca l'experiència japonesa: vint anys perduts en un procés similar. La seva predicció és brutal: per aquest camí que ens presenten com indiscutible, només aconseguirem més recessió, més atur, més dèficit. Calcula que una dècada perduda per a Europa i uns quinze o vint anys per a Espanya. Quatre dies, vaja...

Els nostres problemes no neixen només de la crisi del totxo, sinó que els arrosseguem fa uns dos-cents anys: mai no hem pujat seriosament, ni ho hem intentat, a la primera divisió de l'economia mundial. Per això patirem més i durant més temps. No hi entenc prou com per saber si en Koo l'encerta, però diria que cada vegada que ens donen una solució, les coses empitjoren acceleradament...

L'any 2025 o 2030, aproximadament, podrem fer balanç i veure si ens vam equivocar o no. Serà un gran consol donar-li la raó a mister Koo, que aleshores gaudirà ja d'una jubilació daurada. Llàstima que aquest samurai de la banca, que no sembla precisament d'esquerres, no tingui en compte que aquí ja han decidit per nosaltres i contra nosaltres que ens farem l'harakiri. No tots, clar...

L'índex del goril.la Jacko, el més fiable

9:55
Que tot està fatal és més que evident. Però no està de més, aprofitant que és cap de setmana i tenim una mica de temps per perdre, intentar endevinar quant fatal està tot o trobar algunes pistes que ens donin unes engrunes d'optimisme. Per a això no hi ha res com fabricar-se una cistella pròpia amb indicadors alternatius, tot barrejant una certa dosi d'indicadors clàssics (el PIB, l'índex d'atur, l'EPA, coses inintel.ligibles d'aquest estil...) i una dosi variable d'indicadors exòtics. N'hi ha per donar i per vendre. I no tots són una ximpleria, ni molt menys.

Dos exemples: l'indicador amanides (com van les vendes d'amanides a restaurants o botigues de precuinats) o l'indicador taxis (un servei força sensible a la situació econòmica). En tenim més a la nostra disposició. L'índex de Felicitat Interior Bruta (FIB) mesura la qualitat de vida no centrada en els diners sinó en les persones: és una mica estrambòtic, però menys del que sembla... D'altres són més tontets: la llargada de les faldilles, el consum de pintallavis (Lipstick Index), el major o menor ús de corbates i camises blanques (a més crisi, més consum) o de llenceria sensual... L'indicador R-word, avalat per The Economist, mesura quantes vegades apareix la paraula recessió als mitjans, per exemple. O l'índex twitter, que permet endevinar l'estat d'ànim de l'economia per a la propera setmana.

Per a mi, tanmateix, el millor és l'indicador holandès del goril.la Jacko. Es veu que segons com menja els plàtans, se'n dedueixen prediccions força encertades de com aniran les borses. No és broma. Total, tal com estan els temps, aquest deu ser l'indicador més fiable de tots. Busquin al google, busquin... Jacko no ho fa pitjor que els mercats, el FMI o els governs.

Campanya: resistirem una setmana més?

8:26
Aguantarem així fins al divendres que ve a les dotze de la nit? Començo a dubtar-ho. Ja està tot dit. I tot el que no es vol dir, però que tots sabem, també està "no dit". No hi ha cap mena d'esperança de què la campanya acabi en una catarsi de sinceritat, de veritats dures, d'esperances i promeses sòlides. Res de sang, suor i llàgrimes com a camí cap a una vida millor: anar passant, provocar una mica els adversaris però sense excessos, no tocar temes delicats, no emprenyar els votants...

Post-debat: i ara què fem fins al 20-N?

8:25
Seguir igual, com si no hagués passat res? És el que toca després del debat televisiu Rajoy-Rubalcaba, sí. Però hi ha crisi i anem justos de diners: podríem donar per acabada la campanya electoral ara mateix. Alea iacta est. Rajoy va fer de president i Rubalcaba d'opositor. C'est fini. Rubalcaba va basar-se en una estratègia entre ingènua i mal calculada: buscava els efectes de la provocació, d'una improbable relliscada de Rajoy. (...) 

Els ducs de Palma i de Belice i el gran tabú

Ui, ui, ui. El gran tabú treu el nas. Els negocis de la família reial espanyola són un d'aquells temes relliscosos i perillosos en els quals funciona, si no la llei del silenci, que també, sí la de la prudència. L'extrema prudència. En general, és la pròpia monarquia, el tabú. 

Una vegada destrossat el mite de la Constitució eterna i intocable, només queda dempeus un altre dels mites de la transició democràtica: la monarquia ha fet tant, tant, però tant, per nosaltres, i a més ens surt tan, però tan barata, que és impensable no només una república, sinó fins i tot sotmetre els nostres "royals" als controls normals de qualsevol monarquia constitucional. Les nòrdiques, per exemple: com en tantes coses, inclòs l'Ikea, tenim unes quantes lliçons a aprendre dels llunyans parents del nord. 

Els negocis i la figura de Marichalar ja van ser un tema delicat. El famós iot del rei, que no treuen a navegar per no provocar i que fou pagat per súbdits entusiastes (ja ens entenem, oi?) va ser un altre tema d'aquells que tenen tots els números d'acabar en escàndol: el van tapar discretament, per variar. Ara, anys després de desplegar una intel.ligent estratègia de camuflatge, els acaba d'esclatar als morros el cas del duc de Palma i de Belice. Ja ho tenien previst i ja han posat, segur, les defenses i distàncies necessàries. Però ha acabat esclatant. A càmera lenta, clar. I tothom amb peus de plom, que hi ha mines explosives a cada pas. 

Tanmateix, ja no té remei: això no és salsa rosa ni embolics del cor o de l'entrecuix, que importen molt poc, sinó que ens endinsem en temes que sí importen als ciutadans i que sí revelen el funcionament real del sistema a les altes esferes, les del gran poder. El "tema delicat" tot just està esbossat i segurament acabarà neutralitzat, però s'acaba de disparar un torpede directe a la línia de flotació de l'últim gran tabú que quedava d'una transició massa mitificada, que algun dia haurem de mirar cara a cara, no? Doncs bé, ja hem començat. Com sempre, amb la connexió valenciana de rigor. Certes coses en aquest país, ui, ui, ui, tenen una curiosa tendència a passar a València... Casualitat, clar.

Nova assignatura a les escoles: la FEM

Per fi a les escoles ensenyaran coses que valen la pena. Ara a Catalunya s'introduirà una nova assignatura. La FEM: Formació de l'Esperit Empresarial. Perdó, volia dir emprenedor, que mola més. Als nens els ensenyaran qui va inventar el Chupa-Chups, la Coca-Cola, la ratafia o els Mac. Intentaran motivar-los perquè quan siguin grans no vulguin ser bombers, ni mossos, ni funcionaris, ni banquers, o diputats: tots a emprendre com bojos, que cal tirar endavant el país. I com que no s'espera que els contracti ningú, millor que s'autocontractin, que així sí que anirem bé: cal despertar vocacions! En fi, que ja en veurem els resultats d'aquí a vint anys, oi?

Seriosament, clar que cal despertar l'esperit empresarial o emprenedor. Clar que cal potenciar l'economia real i arraconar a la seva justa i inevitable mesura coses tòxiques, verinoses, com la màgia financera. Però així no.

Ja em perdonaran, però tot i que en part és qüestió de ganes, d'esperit, en una part molt important és també qüestió de mentalitat col.lectiva i fonamentalment de capital. Es a dir: o hi poses tu els diners o els posa algú o els demanes al banc, si és que abans no se'ls escapa el riure. També pots començar amb una sabata i una espardenya, a més d'un grapat d'idees fabuloses, i sortir-te'n, sí. Però sempre, sempre, fan falta diners en algun moment. I aquí les empreses mai no han tingut capital de veritat. Han tingut crèdit,  costos baixos i proteccionisme, que no és el mateix. D'aquí i no de la crisi venen gran part dels nostres mals, que no resoldrem encara que els treballadors paguin una multa quan siguin acomiadats. Ni tampoc obligant-nos a tots a fer examens d'esperit emprenedor.

La tendència a començar la casa per la teulada i a entretenir el poble amb mesures inútils i castells de focs comença a ser ja tot un signe, ben lamentable, d'identitat d'aquest país. Clar que necessitem empresaris per al 2031, sens dubte. Algun dia s'ha de començar. Però mentrestant, què fem? El silenci és clamorós...

A Europa li fan (molta) nosa els ciutadans

17:12
El referèndum que vol convocar el primer ministre grec, Papandreu, ha caigut com una bomba al nucli dur que mana a la Unió Europea, personificat en els cònsols Sarkozy-Merkel, personatges de segona enmig d'una crisi de primera. Els alumnes aplicats i obedients com Espanya, amb ganes infinites de separar-se d'Itàlia i altres PIIGS, ja s'han afanyat a través del ministre Blanco a prendre partit. Disciplinadament al costat de Brusel.les, que el deute no admet bromes, però amb unes paraules amables de consol per a la desesperació hel.lènica: tot un detall.

Llegir més al diari digital e-notícies... >

Brainstorming: on vols estar d'aquí a 20 anys?

Hi ha dies que el país sembla una mena de concurs d'idees a l'engros. No és que estigui malament, no, just al contrari: és exactament el que necessitem, exercitar a fons les neurones, la imaginació, intentar trobar nous camins. Alguna cosa bona en sortirà tard o d'hora, més que de llençar-nos els plats pel cap o consolar-nos amb la poesia lírica que troba fulles verdes al mig del desert o carregar totes les culpes dels nostres mals als grecs, que ja no els ve d'aquí... 

Hi ha un savi americà, que havia estat un dels gurús de Zapatero (gomet negre al currículum, eh?) i que continua predicant la tercera revolució industrial enmig del terratrèmol. Jermy Rifkin, tot i el seu optimisme tan nordamericà, no sembla un il.luminat. Almenys enfoca correctament el gran drama: necessitem trobar una manera de crear desenes de milers de llocs de treball. Anava a escriure milions, però tal com estan les coses, millor refredem una mica les esperances. 

Ell parteix d'una pregunta aparentment simple. On vols estar d'aquí a vint anys? La seva resposta passa per les energies verdes, la tecnologia, la transformació de cada edifici europeu (i espanyol, ja que aquí ha vingut a predicar vàries vegades) en plantes d'energia verda. Evidentment, el seu pla és més complex: mereix una lectura a fons. És una fantasia d'un americà visionari? Potser sí, no hi ha cap certesa del contrari. Però almenys és un pla, infinitament millor que passar-nos el dia lamentant la nostra desgràcia, confiant en miracles impossibles o amputant a tort i a dret fins que no quedi res. O buscant amb lupa en els programes electorals: missió impossible. Almenys Rifkin no defuig el drama de fons, la condemna a l'atur de milions de persones a Europa i el buit absolut de solucions a escala massiva, que són les que fan falta. 

Que sigui o no la solució, tal com estem ara mateix, no importa massa. El que importa justament és que almenys pensa a gran escala, a vint anys vista i que busca desvetllar les energies d'aquesta societat amb un objectiu esperançador, motivador. Certament, coses insòlites, extravagants, en aquest país...

Doncs no, senyors, no ens surt dels partenons...

(En castellano, aquí). Els pobles orgullosos, entrampats i tramposos com els grecs a vegades tenen dies d'autèntica grandesa. El problema de la grandesa, però, és que no se sol reconèixer en el mateix moment, sinó amb efectes retroactius i poques vegades en vida dels herois. Acabi com acabi l'odissea grega, que serà més llarga i embolicada que la d'Homer, ja ha aportat un primer benefici: el valor de dir prou, encara que hi hagi molt de "farol", encara que la jugada sigui complexa i tingui infinites derivades, té i tindrà efectes perillosos a una Europa sotmesa a interessos i conspiracions absolutament contràries a l'interès general.

No és d'estranyar que els mercats s'esverin: les ovelles s'estan esvalotant en comptes d'anar pacíficament cap a l'escorxador.

Algú s'imagina els grecs votant que sí a un suicidi col.lectiu? Si el referèndum s'arriba a fer, si el sud pren el camí d'Islàndia, ja podria ser que l'euro se'n vagi a fer punyetes i arrossegui mitja Europa. I que Grècia acabi pitjor del que està, com Atenes després de la visita dels perses o Troia després de la visita dels grecs.

Potser ens portaran a tots a un pam de l'abisme, una mica més ràpid que el tàndem Merkel-Sarkozy, però ens ens acaben de fer també un favor: és possible dir que no i plantar-se.

La llàstima és que no n'hi ha prou amb dir que no et surt dels "partenons". Has de tenir un pla alternatiu, un guió de futur potent, i ganes i capacitat de complir-lo. No el té Grècia, no el tenim aquí a Espanya: per això ens arrosseguem i ens arrosseguen. Altres països tampoc no van sobrats d'horitzons, però no estan tampoc tan tocats com nosaltres: gestos heroics, en aquestes circumstàncies, els justos.

No està clar si el camí grec és el d'Odisseu, molt hàbil i poc gloriós, o el d'Aquil.les, molt heroic però mortal de necessitat. En qualsevol dels dos casos, per molts pecats que hagi comès, Grècia ens hauria de fer pensar. Ja ho van fer fa més de vint segles i no ens ha anat malament.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes