Welcome, Benedictus

22:40

Tot i no ser de missa, em costa entendre com hi pot haver gent que estigui “en contra” de la visita del Papa. Puc entendre que no et faci ni fred ni calor, en funció de les teves creences i ideologies diverses, però no deixa de sobtar-me aquest “en contra”. Es normalíssim que el representant de l’encara religió majoritària (que ho serà, almenys formalment, durant molt de temps) vingui a trobar-se amb els seus fidels, i si és possible que tingui envers Catalunya una actitud més oberta que el seu mediàtic antecessor, millor encara. Per als catòlics catalans, evidentment, però també per al país que no va gens sobrat ni de reconeixements exteriors ni de projecció. I si a més inaugurem un dels més singulars temples catòlics de la modernitat, obra d’un estrany i visionari arquitecte, doncs millor encara.


Clar, ja s’entén que el Papa no ve a saludar els amics, sinó a projectar les creences que representa en una societat que ja no és ni súbdita ni submissa. Lògic: el seu viatge té molts significats, un dels quals, enfortir la presència del catolicisme. Podem esperar una altra cosa de la principal autoritat catòlica? Jo diria que no… També en té d’altres, de significats, perquè s’ha de reconèixer que una institució amb vocació d’universal (i d’omnipresent, que no és ben bé el mateix) acaba tocant totes les tecles. Hi ha actuacions de l’Església catòlico-romana que no acaben d’encaixar amb el model moral o ètic que representa, amb els seus propis principis: la pederàstia ha estat potser el més dramàtic, però no és l’únic. Es legítim, faltaria més, treure aquests temes delicats i punxeguts i esperar que el Papa en digui alguna cosa, justament en una societat cada vegada més sensible i atenta. Però més enllà d’aquestes qüestions, que tampoc no són el centre dels problemes de la humanitat, millor que vingui i no que passi de llarg, millor que estiguem al mapa de Roma que no que siguem un forat negre, i si de passada es pengen senyeres pels carrers, com ja és tradició dia sí i dia també, doncs millor encara.


Com deien els bisbes fa unes setmanes, amb una franquesa insòlita però sana, la visita del Papa és també un bon negoci. En molts sentits i per a gent molt diversa. En el segle XXI, una cosa no treu l’altra.

Nen, no miris la tele, que fumen

22:40
A la vida real, la gent fuma. Agradi o no, sigui bo o dolent. Com tantes altres coses que passen a la vida real. Però a la tele o als diaris la gent deixarà de fumar. Miracle. Espera’t, com era allò tan bonic, que els mitjans són el mirall de la realitat, o alguna cosa per l’estil… Doncs no. Podrem veure com es mor de gana un nen a qualsevol poblet africà, la darrera matança dels talibans, desenes de crims horribles i taques de sang espantoses, guerres i revoltes, accidents apocal.líptics i el que calgui, però no podrem veure gent fumar. Magnífic. Així ho diu la nova llei antitabac. I com que algú ja es deu veure a venir la pedregada, ja avancen alguna explicació: és que els de les tabacaleres són molt espavilats i busquen la manera de fer sortir els seus productes a la tele o als diaris i revistes.

Però com que els nostres legisladors tampoc no volen fer-ne un gra massa, han commutat la pena al cinema i la ficció en general: podrem veure un paquet de C**** o de W****** a una sèrie o a una pel.li i fins i tot, oh escàndol, gent fumant. Pel carrer, evidentment. Vaja, com fa dècades quan es veia un turmell o, en casos extrems, una cuixa, si fa o no fa: d’allò més excitant. Sort que no haurem d’anar en peregrinació a Perpinyà… En fi, aquesta mena de coses tenen un nom lleig: censura. I talibanisme, també. Demà pensen prohibir també que es vegin hamburgueses a la tele? O obligar que hi hagi una correcta proporció de talles XS, S, M, L, XL i XXXXL als diaris, als programes? Són només idees que els podem apuntar, per si no se’ls havia acudit… Clar que en altres coses ja hi pensen, com en continuar prohibint infantilment que es publiquin enquestes electorals uns dies abans de les eleccions. Es el mateix que la famosa jornada de reflexió: ens tracten com a nens. Els carrers plens de cartells, pancartes i banderoles, i nosaltres a reflexionar amb els ulls tancats, no fos cas que algú ens influencii… Hi ha països més normals o es fa campanya fins a la porta del col.legi electoral: senzillament, és més natural i sobretot és infinitament més adult.

Però es veu que per a segons quines coses la tendència és, ja em perdonaran la grolleria, agafar-se-la amb paper de fumar. Mai millor dit, en aquest cas. Que no sé si, a sobre de groller, es podria qualificar com a publicitat il.legal…

La música del concert

22:40
Ignorar les bones idees no és bona política. Vinguin d’on vinguin. Arribin fins i tot a destemps i contaminades pel frenesí electoral. Es el cas del “concert”, cosa a la qual li podríem un nom una mica menys ancestral, menys foral, menys carlí. En el fons, la idea sempre ha planat sobre l’autonomisme català: fer com els bascos i navarresos, quina enveja... Ja és casualitat que el tema rebroti en època d’eleccions i just quan tenim sobre la taula obert en canal el pobre Estatut, però la política és així: oportunisme, en el millor i en el pitjor sentit. I davant les febrades independentistes, el concert i el federalisme són camins infinitament més pragmàtics per arribar a bon port sense fer massa trencadissa a la societat catalana. Tenen aquest mèrit compartit, què hi farem.

El concert no és tan diferent del federalisme, tampoc: són parents. I no llunyans. L’únic que és més concret, més directe. Fins i tot més publicitari: titular senzill, poc sofisticat, fàcil d’entendre. Sentiments i euros al mateix temps: una bona fórmula. Cadascú es queda amb els seus impostos i destina una part a un fons comú, per a les necessitats comunes, i una altra part per compensar desequilibris durant un cert temps.

Si el concert econòmic ha de ser el model basc (em quedo amb el que em dóna la gana, procuro que a sobre em subvencionin, i ja s’ho aniran fent), evidentment que Espanya és inviable. Espanya paga, ben a gust, un altíssim preu per l’espanyolitat d’Euskadi, però es pot permetre aquest luxe i aquesta grollera injustícia. Tanmateix, hi ha altres fórmules, més sensates, que són les que s’apropen essencialment al model federal. Una llàstima que a les espanyes els federalistes calgui buscar-los amb lupa (amb l’excepció de Pedrojota, que se n’acaba de proclamar, sense manies), però tard o d’hora se n’adonaran que tampoc no van enlloc. Es més ric o pròsper el sud d’Espanya, o certes parts de Castella i Lleó, o altres regions/comunitats que són receptores de solidaritat i d’euros? En absolut. I justament aquest és el gran eix territorial de la política espanyola, drenar recursos de les “províncies” més riques i dinàmiques, sense arribar a ofegar-les del tot, i traspassar-los a les suposadament més pobres o menys dinàmiques, a veure si ho aprofiten, i mentrestant fer cada vegada més poderós Madrid.

El concert o el federalisme, fins i tot el light, grinyolen en aquest panorama musical. Però al vell model li queda corda com a màxim per a una o dues generacions de catalanets. I després, cap al 2022, no sé pas si hi seran a temps…

La dosi justa d'anestèsia

22:39

El nou catecisme, en versió Banc d’Espanya. No es tracta de treballar més per menys. Uf, vam respirar tots alleujats! Sort que ens tranquil.litzen, després de les sàvies paraules de l’autoritzadíssim president dels empresaris espanyols (CEOE): no és que calgui treballar de valent per quatre duros, sinó que cal fer-ho millor i amb més productivitat. Ah, ara sí que ja podem respirar: només haurem de treballar més hores si no aprofitem a fons les noves tecnologies. Paraules nobles com qualitat, competitivitat, productivitat, no espanten ningú. I amb el toc tecnològic, ja tenim servida l’anestèsia social, que un empresari de reconegut èxit i prestigi mundial com Díaz Ferrán havia posat en perill amb la seva brutal sentència.


El cert és que deuen estar segurs de que ens els creiem i ens els creurem diguin el que diguin: van destil.lant l’ortodòxia en dosis homeopàtiques, totes en la mateixa direcció. Apareixen bàsicament tres grans línies que descriuen la post-crisi. 1) Un conglomerat financer que ens ha ficat en la crisi, l’hem salvat per evitar l’abisme i encara en treurà profit: la banca, els mercats, els obscurs senyors del diner, els bancs centrals com a còmplices necessaris, les grans corporacions que no tenen problemes de liquidesa ni de crèdit… Per a ells, “business as usual”. 2) La petita i mitjana empresa, condemnada a la sequera de crèdit, i espera’t, que encara pot ser pitjor. El crèdit disponible es destina mentrestant a finalitats molt menys filantròpiques que engegar la màquina de crear feina i riquesa. El diner crida el diner, així, en abstracte. I els impostos que siguin simbòlics, sisplau, una propineta. 3) Una classe mitjana empobrida ràpidament, grans sectors de treballadors que treballen més per menys (i si compten el que deuen al banc, la depressió ja és absoluta), avantatges socials en fase de suau retallada o d’enduriment, impostos creixents…


Però no, no ens hem d’espantar, que no haurem de treballar més per menys sinó ser més productius. Com farem el miracle, en el supòsit que depengui dels treballadors i no d’algun petit factor més que se’ns deu estar oblidant? Ah, misteri. Ja ens ho faran saber en el moment oportú i amb la dosi justa d’anestèsia i de por combinades. D’aquí a cinc anys, quan fem números, ens n’adonarem de la monumental aixecada de camisa que estan perpetrant a plena llum del dia i amb traidoria.

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes