In-di-so-lu-ble

19:55

No, no hi falta una essa. El títol és en castellà, llengua constitucional per excel.lència. I expressa el missatge de fons, repetit una i altra vegada, fins a la sacietat. Tanta repetició no és un signe de molta confiança en la fortalesa de la nació espanyola, no… La clatellada de l’Estatut, encara que aquí estiguem en plena efervescència, ha estat formalment moderada. Tots sabem que podia haver estat molt pitjor. Per ganes no quedaven, ni els magistrats ni els “tiffosi” que els animen. Al final el que més fi els ha quedat és la lectura oficial, el titular que ja anava enganxat a la sentència: el TC declara constitucional gairebé tot l’Estatut. Es una manera de veure-ho. I tant. L’objectiu és vendre bé la sentència després d’un procés impresentable: va, vinga, no us enfadeu més del compte, que en el fons són quatre correccions estilístiques…


Potinejat pels uns i els altres, nascut en mal moment i impossible d’adreçar, continua així l’Estatut el seu camí cap a la història. Però en lletra petita, no en majúscules gravades sobre el marbre. El que havia de ser la gran fita, la definitiva, la que culminaria el projecte històric del catalanisme moderat, ha acabat esdevenint una mena d’estació de pas. Cap a on? Ni idea. No ens deixem portar pel soroll de les escenificacions. Acabarem tenint una crisi d’Estat, a aquest pas. Segur. Però no ara ni a la tardor, amb les eleccions. Serà més endavant, quan acabi de quallar la frustració, quan la política catalana trobi una mica més de grandesa pel camí (no massa, que també és perillosa), quan la gent acabi de saber ben bé què vol.


Ara bé, la magnitud del que aquests anys s’ha posat en marxa és incalculable i ens pot portar per camins ben estranys. Tots són possibles, menys el del vell conegut Estat de les autonomies, que consumarà aviat la seva decadència: als uns els va gran, als altres ens va massa petit. La clau del futur, però, no estarà tant en sentències, lleis o balances fiscals. Es en el terreny dels sentiments (ferits, i no només des de Madrid) on es jugarà la partida.

Operació ensabonada

7:30

Fa quatre dies, la debacle era imminent. Ara tot són flors i violes, elogis dels profes als bons alumnes que han fet bé els deures. Surt la Merkel i ens felicita per haver fet el que s’esperava de nosaltres (suposo que ara espera que remenem la cua). El president europeu, un belga difús, fa el mateix. El president del Parlament europeu també es va apuntar a la nova moda i va prometre, després d’una etapa de reformes, que aviat vindrien anys d’esplendor per a aquells que fa pocs anys eren “els alemanys del sud d’Europa”, poca broma. I finalment, DKS, poderós patró del FMI, remata l’operació ensabonada i afirma, després de la reunió amb Zapatero, que estem en el bon camí per garantir dues dècades de creixement. No una, no, dues. I seguides, clar. Efectes col.laterals: un problema seriós per a la dreta i l’ultradreta, que s’acaben de quedar sense discurs catastrofista.

Tot respòn a un guió impecable, que es desenvolupa esgraonadament: l’objectiu és dissipar tots els dubtes, fer callar els rumors, asserenar “els mercats” que havien olorat sang i estaven a punt de saltar a la iugular no ja d’Espanya, sinó del conjunt de la Unió. Al darrera de tot plegat, no sé si hi ha alta política, en el sentit de grandesa estratègica, però segur que hi ha una tàctica ben travada: tots a una, que si cau un més, caiem tots. Un objectiu pot ser, evidentment, enviar un missatge rotund als especuladors, als inversors seriosos, als gurús que creen tendències. Un altre, el d’injectar l’anestèsia social necessària per fer viables les reformes: tranquils, que anem bé, que el sacrifici va en la bona direcció i ens esperen temps millors. Pot ser mitja veritat, però almenys aquest discurs esquitxa unes gotes d’optimisme en una societat assedegada i castigada. El més xocant és que els mateixos que fa unes setmanes anunciaven el cataclisme, han fet un viratge radical. Han canviat de veritat d’opinió? Tant han canviat les coses? Una pista: qui diu aquests dies que hem de trobar una bona història perquè no l’expliquin els altres? El número dos d’una entitat financera que ara és la número dos. Ja és ben curiós.

No, si ja us ho deia jo...

7:29

Un dia de mitjans de l’any 2011, posem que cap al 22 de juny, un Zapatero que harà viscut més d’un any a un mil.límetre de l’abisme, es donarà el gust de la seva vida. Això si abans no peta tot plegat, cosa que no és del tot descartable, i ens trobem en plenes eleccions generals, la millor manera d’empitjorar-ho tot una mica més. Aquell dia farem balanç de la reforma laboral aprovada un any enrera perquè els mercats ens deixin en pau i la cancellera Merkel gaudeixi de la seva venjança envers els cosins ganduls i frívols del sud. Sortirà en Zapatero i dirà, de la forma més delicada que pugui, però amb un mig somriure: no, si jo ja us ho deia, però a mi em van obligar…
Fans com han estat de les teories de Lakoff, el marc mental està dibuixat, només falta que la reforma laboral fracassi en justament allò que representa que és el gran objectiu: crear llocs de treball. A algú li sona haver escoltat quants llocs de treball crearà aquesta reforma? Sobrats com anem d’estudis i profecies, com és que no tenim aquesta dada màgica, ni que només sigui aproximada? Res, silenci absolut. Els mateixos que reclamaven amb tant entusiasme la reforma, posem que la CEOE, afirmaven sense manies fa només sis mesos que el problema d’Espanya són els sal.laris. Tot i sabent que de mitjana són un 20% menys que a la resta de la Unió, o pràcticament la meitat que els alemanys o els anglesos. Aconseguida la devaluació a la pràctica, al sector públic i privat, a base de retallar sous i abaixar preus (excepte la banca, clar), el següent objectiu està pràcticament assolit: la famosa i eufemística flexibilització del mercat laboral. Vaja, que en quatre dies la màquina de crear feina es posarà en marxa a tot drap, oi que sí?
Imaginem-nos la mitja rialleta cansada i desgastada d’un president que un any després podrà dir que sí, que havíem de fer reformes, però algunes les vam fer en la direcció equivocada. I fins que no es posi en marxa la màquina del crèdit, ara absolutament seca, no descobrirem que aquest era justament el gran problema. I ens portarà al mateix punt de partida: al sistema financer. Ah, però tot resolt, aquest ja l’hem reformat a fons i és el més sòlid d’Europa i part de l’estranger. Ben orgullosos que en podem estar.

Biografia

7:25




Joan Rovira i Miret

Escriptor, poeta i periodista. (Manresa, 1962). Hagués pogut néixer a Alemanya, on vivien aleshores els meus pares, però van preferir tornar a casa unes setmanes perquè nasqués aquí. També hauria pogut néixer als Estats Units, a Massachusets, on el meu pare tenia una oferta de treball, a unes drassanes de la US Navy. Vaig viure els primers anys d’infantesa a Witten (Alemanya), després a Manresa i finalment, el 1975, la meva família es va traslladar a Terrassa (Barcelona).

Les meves arrels familiars es troben a pagès, a Sant Martí de Tous, i a les colònies del Ter, a la República dels somnis (i dels malsons), a les empremtes del bandoler Serrallonga… Les arrels més personals: a Grècia i França, a Itàlia, als Estats Units… i a una perduda Occitània. Viatger incansable per Grècia i França, la meva recerca vital i espiritual m'ha portat a llocs màgics com el cim de Montsegur o Castilfrío de la Sierra, a submergir-me un parell de vegades a la clausura del Monestir de Poblet o a fer el camí de Santiago, entre altres pelegrinatges, inclosos alguns estranys viatges amb fongs al·lucinògens, ayahuasca i esperits, de la mà d'una bruixa bona i sàvia.

La mort del meu pare, atropellat per un tren a l’estiu del 2008, va ser un gran alliberament, després de molts anys de tensions i drames. Però encara sento nostàlgia de la meva mare, la Neus, que no tornarà de la nit en la que va perdre’s per sempre aquell 23 d’abril de 2012.

M’he arruïnat dues vegades, m’he divorciat dues vegades i mitja, he passat per deu trasllats de pis o de casa, he viscut a dos països i a tres ciutats i un dia de primavera, ja fa molts anys, vaig tornar de la mort després de travessar a l’altra ribera de l’Hades. Encara celebro aquell dia, el 21 de maig, com el que va ser: un renaixement. A canvi, fa temps que prefereixo ignorar els meus aniversaris...

Actualment sóc columnista del diari ElMón.cat i també de la seva edició de Terrassa.

He estat més de deu anys escrivint diàriament una columna d’opinió al Diari de Terrassa, del qual havia estat sotsdirector, entre moltes altres coses. Durant una temporada vaig escriure al diari digital E-Notícies i he estat col·laborador de l’Avui i d’altres mitjans. També he estat director-gerent d’una empresa de comunicació pública, que incloïa la televisió Canal Terrassa TV, la Ràdio Municipal de Terrassa, el Cinema Catalunya i la seu local de la Filmoteca de la Generalitat. Per altra banda, he treballat a una agència de publicitat i comunicació, a una editorial protestant, venent enciclopèdies a domicili, de corresponsal, de dissenyador free-lance, de corrector de proves d’impremta... Treballo a l’administració i crec en les virtuts de ser servidor públic: “civil/public servant” ho descriu molt millor que “funcionari”.

A finals de 2016 vaig guanyar el “XIII Premi Ciutat de Terrassa/Agustí Bartra de Poesia” amb el llibre “Elegia d’Atenes”, que edità PagèsEditors el maig de 201, prologat per Vicenç Villatoro.

Per Sant Jordi del 2013 vam publicar, amb Olga Cabús, la novel·la “La llegenda d'Ègara”, una novel·la històrica ambientada a l'Ègara d'abans de l'any 1000: des de la prehistòria fins al naixement de Catalunya. L'Olga i jo estem treballant ara en nous llibres, que esperem que vegin la llum aviat...

La bibliografia, de moment, no és gaire més extensa: "Manual de poesia", un petit llibre de poemes publicat quan tenia setze anys, i alguns relats i poemes en revistes i diaris. També he estat autor, editor i coautor de diversos llibres de no ficció, de temàtica cultural, social i política.

El meu somni ha estat sempre ser escriptor, però ja fa temps que vaig descobrir que no n’ets fins que els altres no t’ho diuen. Em reconec en aquestes cinc paraules: amic, amant, poeta, guerrer i pelegrí. I he après que no sóc res més que un nòmada de la vida.

Com a poeta, m'han inspirat i estic en deute amb Walt Whitman, Pablo Neruda, Kavafis, Vicent Andrés Estellés, Ausiàs March, Emily Dickinson, Cesare Pavese, Safo… i sobretot Agustí Bartra, que en els darrers anys de la seva vida va fer de mestre del poeta adolescent i a qui el llibre “Elegia d’Atenes” ret homenatge quasi quaranta anys després.

Crec que la veritat ens farà lliures, que en la veritat i en la llibertat trobarem la força per deixar un país i un món que no siguin -com ara- zona catastròfica. Hem de reconstruir el futur: els ho devem als que ho van fer abans de nosaltres i als joves que venen darrera nostre. Són nous temps: fotuts, sí, però plens d'esperança. És hora d'escriure el futur…




Olga Cabús

Escriptora, periodista i publicista (Terrassa 1970). M’emmirallo sovint en les terres de l’Ebre on va néixer el meu avi, en aquella serra de Pàndols, vora el riu, on va lluitar convençut que guanyaria la llibertat. I un cop més, no va guanyar. M’hagués agradat conservar el seu cognom, Llop, però això, ho deixaré per a una altra vida, si hi haguès oportunitat.

He corregut per quatre continents i espero trepitjar algun dia el cinquè. El que ens uneix és una mirada de complicitat i esperança.

Vaig dubtar molt entre fer el salt a la facultat de veterinària o estudiar Ciències de la Comunicació. Al final, va ser aquest segon camí el que m’ha portat fins aquí. Tot i així, no he deixat mai de sentir autèntica passió pels animals i puc dir, amb una certa nostàlgia, que del primer en queden: una gata, unes tortugues rellogades i moltes visites al zoo, a més d’un munt de fotografies d’animals amb els que he tingut la sort de coincidir en els meus viatges. Vaig començar treballant com a periodista en ràdio i televisió, he estat corresponsal de l’Agència EFE, cap d’informatius i programes a la Societat Municipal de Comunicació de Terrassa, que engloba Canal Terrassa, la Ràdio Municipal de Terrassa, el diari Terrassa Digital i el Cinema Catalunya, he treballat en vàries agències de publicitat i també he format part de l’equip impulsor del Parc Audiovisual de Catalunya. Al llarg de tot aquest temps m’he anat movent entre el periodisme i publicitat. Dissenyant campanyes publicitàries, escrivint i editant llibres, fent copys i guions d’espots… I ja fa uns anys que em dedico a la comunicació institucional.
Entremig vaig tenir una filla. Gràcies a ella he après moltes de les coses realment importants de la vida; la gran capacitat que tenim les persones de canviar i de superar-nos i la necessitat de lluitar per la llibertat de ser un mateix.

Un vespre de primavera del 2005, després d’un dia de feina del tot nefast, vaig asseure’m prop de l’olivera que fa molts anys vaig plantar al jardí de casa. Començava a sentir que havia arribat l’hora de fer un gir, de mirar més enllà. Era el moment de trobar nous camins i recuperar un desig oblidat molt de temps enrere: el desig d’escriure.

Quan li vaig proposar a en Joan Rovira una aventura literària a quatre mans, la idea li va semblar engrescadora i així va ser com, temps després, el 2013 vam publicar la “Llegenda d’Ègara”. Despertar els orígens i donar vida als habitants de la vella Ègara va ser la nostra primera immersió en la novel·la histórica, gènere amb el que continuem treballant mirant la realitat històrica des d’una nova perspectiva, no només més àmplia sinó també més humana.

Crec en la bondat de les persones, de la mateixa manera que seria ingenu ignorar la seva maldat. Tant l’una com l’altra formen part de la nostra pròpia naturalesa. Però, malgrat la hipocresia i la violència amb les que hem embrutit el món, confio en la força que tenim les persones per progressar i millorar. Precisament per això, m’indigna el paper al que les dones han estat relegades al llarg de la història. Penso que ha arribat el moment de canviar del tot les regles de joc i crec en la força de les idees i de les paraules per construir una societat cada dia més lliure, justa i igualitària per a les dones i els homes del futur.



Nosaltres

Vam trobar-nos el 1991, a una agència de publicitat i comunicació i des d'aleshores hem coincidit, amb algun parèntesi, en feines que tenien ànima i d’altres que només eren maneres de guanyar-se la vida. Fa uns anys vam decidir que escriuríem plegats alguns llibres: "Quan hagis de triar entre dos camins, pregunta't quin dels dos és el que té cor. Qui escull el camí del cor no s'equivoca mai". I així és com vam fer el primer pas, amb la novel·la “La llegenda d'Ègara” (2013). Aquest és, doncs, el nostre principi. I com tot començament, té la seva màgia i creiem que un dia tindrà també la seva llegenda…


 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes