Potser millor no la toquem massa...

15:15

La Constitució és un gran invent. Absolutament polivalent i polisèmica, serveix per blindar-se contra els brètols dels controladors, per proclamar el benestar universal al mateix temps que agafem amb entusiasme les tisores i impressionem la Unió Europa amb la nostra determinació a retallar el benestar i a salvar bancs, l’euro i el que faci falta. Sense manies, que aquí quan ens hi posem, ho fem seriosament. La Constitució serveix perquè de tant en tant algú (especialment els hereus dels que no la volien) et recordi que nou de cada deu espanyols, o una cosa així, va votar-hi a favor: l’any 2346 encara faran servir el mateix argument, segur. Serveix perquè algú faci enquestes, aprofitant allò del 32è aniversari i els tebis tòpics de rigor, i descobreixi la sopa d’all: sis de cada deu espanyols (i aquí hi ha catalans i bascos, sobiranistes,unionistes i “semenfotistes”) creuen que cal retallar les competències de les autonomies. Quina sorpresa, no ho hagués dit mai… La meravella és que tres de cada deu espanyols diuen que volen un Estat federal, o sigui que els federalistes ja es poden agafar a la dada i recuperar l’esperança. Però sense presses: en un any, seran dos de cada deu, o encara menys. O sigui que millor no toquem ni remenem massa la Constitució, no fos cas que ens passi com amb l’Estatut. La crisi empeny cap a “més Espanya”, no menys. Aquí també, però amb infinits matisos. Clar que a la Constitució hi ha també cosetes molt interessants sobre el model econòmic i de societat de benestar, però això ni és massa efectiu ni se’n recorda gaire gent: hi ha articles que són paper mullat i d’altres que estan forjats en bronze de canons, victoriosos o no, de mil batalles per la pàtria. Per això ara que s’acaba l’esperpèntic macro-pont constitucional, i que suposadament hem tingut temps per reflexionar, potser que deixem estar la Constitució i ens centrem en coses més profitoses i urgents. No és que tot el mèrit sigui seu, però tampoc no ens ha anat tan malament…

El gest d'autoritat

11:27

A la gent, dit sigui molt en general, li agraden els gestos d’autoritat dels governants. No tothom ho confessa obertament, però a la gent li agrada que “els que manen” (aquí sempre confonem governar amb manar, no hi ha manera…) donin seguretat, tinguin les coses clares, reaccionin ràpidament i amb solvència. I també hi ha un gremi, no petit, rotllo “happy-flowers”, que s’esvera quan s’exerceix l’autoritat, però aquests dies, davant la catàstrofe dels controladors, ha estat calladet: ja dirà la seva properament, quan a la gent perjudicada se li passi una mica la mala llet. El problema de l’autoritat és quan exercir-la i amb quina intensitat. Si t’equivoques de moment o de formes, l’autoritat esdevé autoritarisme. Aznar, per posar un exemple qualsevol, era l’autoritat desmesurada, feixuga, exhibicionista. Zapatero és més light i més oportunista. Per això mateix, recolzat en el seu “ministro de la policía”, com els agrada dir-ne a Madrid, va captar en dos segons que si cedia ja podia anar fent les maletes. El seu és un govern que ens té acostumats a improvisar i espifiar-la sovint, però resulta que ha tingut una reacció exemplar, impecable. No siguem avars en el reconeixement del bon govern, igual que tampoc no ens hem de resignar a la mediocritat: aquesta vegada el govern Zapatero ho ha fet bé, molt bé. Ha guanyat el desafiament i ha recuperat credibilitat davant la societat espanyola. Els del “carajillo party” ja poden dir el que vulguin: tenen mig país intoxicat, i seria estúpid menystenir-los, però aquesta vegada no han trobat la iugular que busquen dia sí i dia també. El govern ha tocat la tecla justa.En època de frisança, d’angoixa, busquem l’escalf de la seguretat. Venen temps en els que puja la cotització dels signes d’autoritat, necessitem una sensació de tenir les coses controlades, d’idees clares i sòlides, de certeses quan mig món trontolla. Qui sàpiga tocar la tecla justa tindrà premi.

Més fusta, que això no tiba!

8:33

Calla, espera, com era aquella escena dels germans Marx al Far West? Sí, quan Grouxo diu allò de “Porteu més fusta, que això és la guerra!” El tren, per avançar, es consumeix a ell mateix. Una escena mítica, que et fa riure i que constitueix un brillant exemple per a aquells grans esforços que sí, són grans, són titànics, són descomunals…però no porten enlloc.

Mentre ens endinsem en un un glacial llarg pont constitucional i anem llençant fusta a la foguera per escalfar-nos, el poder del cinema ens acompanya. La voracitat dels mercats ha tingut premi aquesta setmana, a càrrec de les conegudes tàctiques ZP: un pas endavant, dos enrera, uns quants a dreta i a esquerra, i al final ja estem perdent el fil. De moment, desapareixen els ajuts d’emergència a persones en atur (ja veurem què en fem), apugem el tabac (no sé a què esperen a apujar l’alcohol fins a preus suecs, per exemple), accelerem amb les pensions, les cambres ja s’ho faran (potser la mesura estigui bé, però hi ha millors maneres de fer-ho), privatitzem aeroports però sense perdre les claus des de Madrid (no sé si privatitzarem la càrrega financera que arrosseguen, o si aquesta la seguirem pagant entre tots, com els forats de la banca, el sense fi del deute que acaba per realimentar la banca o els forats immobiliaris). Grans mesures, en efecte, d’una coherància espectacular.

Els mercats agafen la calculadora, sumen, veuen que són teòricament un grapat de milions d’euros i afluixen una mica. Entre altres coses, perquè Europa també està aprenent a moure fitxa. Quan serà la propera onada? Ni idea, però hi haurà una propera onada. I desmuntarem un parell de vagons més. I finalment, si cal, fins i tot les travesses de la via, que deuen cremar força bé. I al final, a aquest pas, tornarem al marxisme cinematogràfic: adéu fusta, adéu tren, “the end”. A canvi de què? Ja ens anirem responent.

Com deia l’inestimable Groucho, vam sortir del no-res per arribar fins els més alts cims de la misèria… De moment estem passant per alguna estació intermèdia.

(En español)

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes