Una pregunta sense resposta: acabarem com ells, pel pedregar? Ves a saber. No l’hem fet tan grossa, però els déus o els diables del mercat fa temps que ens assenyalen amb el dit. Som membres del trist club dels PIGS, les “Olive Republics”: víctimes propiciatòries, vaja. No és impossible que la ventada ens arrossegui, per molt evident que sigui que Espanya no és Irlanda ni Grècia ni Portugal. Ho anirem veient. Però de moment el que sí podem afirmar amb absoluta certesa és que Irlanda acaba d’escenificar el nostre futur si un dia el sistema fa fallida i si tenim la desgràcia de caure en mans dels depredadors neoliberals.

El mètode és simple. Deixes que la banca (i les immobiliàries) arruïnin un país, passes la factura als ciutadans i a sobre els retalles l’estat del benestar, perquè novament la banca (i les immobiliàries o qui sigui) torni a fer grans negocis i a posar sòlids fonaments per a la següent crisi. S’ha de reconèixer que és un mètode tan cara-dura com brillant. Es imprescindible, perquè funcioni, el següent: a) tenir l’esquerra ben despistada i predisposada a la rendició incondicional, i b) tenir els ciutadans sotmesos a un règim de pànic i tremolors col.lectives que ajuden molt a confiar en miracles impossibles.

L’exemple irlandès, com abans el grec, és fantàstic: voleu acabar com ells? Noooo, van dir tots. Doncs, vinga, som-hi, van dir els que sí que en saben d’aquestes coses de l’economia, com bé demostren els immensos “pufos” que deixen als altres. I és així com els ciutadans acobardats es posen en mans dels cirurgians de ferro: salvi’m la vida encara que perdi la cama. O les dues cames. O un braç, si no hi ha més remei. O els dos braços. Però salvi’m la vida. Tracte fet: ens donaran quatre lliçons, ens predicaran quatre veritats aparentment indiscutibles, faran quatre coses d’una lògica absoluta i urgència inqüestionable, i ens trobarem pitjor de com estem. Ja se sap, la cirurgia no és ciència exacta...

Això sí, n’hi ha que tindran pagats els seus deutes justament gràcies a l’estat del benestar del qual abominen i que s’encarregaran de destruir ràpidament. Pel bé de l’economia. Sobretot la seva, clar. I la resta, agraïts encara que ens hagin salvat la vida…

Fa un any que el terrassenc Albert Marcet és catedràtic a la London School of Economics. L’avala una trajectòria brillant en macroeconomia i política monetària que l’ha portat fins a la mítica LSE, centre pel que han passat una quinzena de premis Nobel i que és una referència clau per a la banca d’inversions de la City. Els “mercats”, vaja, que aquí ens fan tremolar dia sí i dia també. Un lloc privilegiat, en perspectiva i en distància, per observar una Espanya atrapada en una angoixant situació. La seva (a La Vanguardia, fa uns dies) no és una visió catastrofista. No tot és un desastre. Té clar que aquest país només ha suspès pagaments durant la guerra civil. Que es diuen moltes animalades gratuïtes (o interessades). Que no es pot acusar els mercats d’especulació quan et va malament i jugar amb entusiasme al gran joc del capital quan el vent et va a favor. Que la dreta madrilenya juga contra Espanya i la perjudica greument a nivell internacional. Que el govern ha fet raonablement bé la correcció de rumb. Que hi ha un munt d’empreses (grans, gegants) a les quals els va força bé el negoci i podrien ser una nova “bandera espanyola”. Que cal assumir que ens hem empobrit de cop (o que ens vam enriquir menys del que pensàvem)… No és que sigui una visió molt tranquil.litzadora quan sembla que tot trontolla i ens diuen que aquí s’està lluitant la mare de totes les batalles pel futur de l’euro. Però és una visió serena, equilibrada, que ajuda a reflexionar. Mr. Marcet, tanmateix, posa l’accent en l’atur. Suau en les formes, duríssim en el fons: no veu que els partits i líders polítics estiguin pensant seriosament en la solució a aquest drama que, entre altres coses, és una de les causes de l’actual crisi de deute públic. Que aquest és l’autèntic drama ja ho sabíem i que ningú no té la solució immediata, també. La pregunta implícita del catedràtic, i què esperen vostès a fer alguna cosa?, ressona estranyament en un paisatge devastat. I si no la responem, ens la respondran.

Exactament, d’una furgoneta, la pick-up Nissan, que no existeix. Es fabricarà el 2014. On? Gran pregunta. A Barcelona podria ser que no. La firma multinacional, sense manies, volia un compromís de 3 anys de congelació de sous i molta més flexibilitat d’horaris en dissabtes. Els sindicats van dir que ni de conya. I els japonesos, que aquí ens venen cotxes a cabassos, ara busquen un nou emplaçament, algun lloc on s’agenollin a canvi de garantir la producció (i els llocs de treball, en principi) uns deu anys. La història no acaba aquí. Poc després que l’empresa digués que la planta barcelonina té baixa productivitat, els sindicats envien un nou missatge, parlem-ne, que potser arribarem a un acord. Un “farol” de pòquer, tot plegat? Podria ser: a veure qui afluixa abans. Una història reveladora. El poder empresarial s’imposa brutalment, sí. Però també és cert que no ven cotxes ni en pintura. Es tracta de repartir pèrdues, en efecte. I ja sabem que els beneficis no es reparteixen mai. Però aquest és el nou mapa emergent: si ho vols, bé, i si no, ja trobaré qui ho faci més barat. On? Unes pistes: la pick-up global de Nissan es fabricarà també a Mèxic, Sudàfrica i Tailàndia. Volem ser tailandesos, aquí? Jo diria que com a molt volem anar a restaurants tailandesos i pagar en euros a preus que allà ni somien. O sigui que ens hem d’espavilar de veritatm -al marge que de moment potser sigui raonable cedir al xantatge- si és que tenim una estratègia alternativa, que podria ser que no. Estem condemnats a no fabricar cotxes ni mobles de l’Ikea. Cotxes xinesos fets a Catalunya amb sous quasi-xinesos, per vendre’ls a preus quasi-europeus: aquesta era la jugada de la marca que va anar a buscar el president Montilla, amb la millor i més equivocada de les intencions, a la Xina. Amb sort, aquí podem dissenyar cotxes. Potser, innovar compulsivament. I fabricar automòbils de luxe, on el cost és molt relatiu. Però, desenganyem-nos, els “ikeamòbils” no surten a compte a Europa, i les subvencions públiques no aturaran el procés. Mentrestant, el rellotge corre en contra nostra. El problema no és el deute, que també, sinó sobretot tenir amb què pagar-lo, que no és el mateix… I pel camí actual ens acabarem ofegant.

Què més caldrà posar sobre l’altar dels sacrificis en el gran temple dels mercats? Vist com les gasten, i treient conseqüències lògiques de la patacada grega o irlandesa, ens queda un llarg camí fins apujar l’aposta per aconseguir l’objectiu suprem, digne de la mare de totes les batalles: tranquil.litzar els mercats, per seguir col.locant deute i obtenint corda per penjar-nos una mica més…

Llegir les entranyes dels mercats financers és matèria per a especialistes, i ni ells es posen d’acord, entre altres coses, perquè el joc d’interessos fa que poques siguin les lectures neutres o mínimament objectives: al mar dels taurons tot s’hi val. Però llegir o escoltar el zum-zum que destil.len està a l’abast de qualsevol mortal: segueixen el rastre de la sang espanyola: el gran perill som nosaltres, allò que anomenen “too big to fall”. L’atur és la gran esquerda, el gran llast, i el propi president Zapatero, gran optimista, reconeix que de moment la sortida del túnel està molt, molt lluny. Els sacerdots dels mercats intueixen febleses, negocis interessantíssims, grans jugades en el futur: trasvassament de capitals des de la nostra butxaca a la seva, o a qualsevol discret paradís fiscal. Aquest és el futur que està escrivint-se i que, si no passa un miracle, s’acabarà complint fil per randa. I mentrestant arriba el moment de la guillotina final per als PIGS assenyalats fa temps com a objectiu estratègic, el guió prescriu que hem de fer mèrits per guanyar-nos la seva improbable confiança. Les retallades i plans d’austeritat diversos ja han consumit el seu efecte. Ara ens dicten el proper pas: les pensions trontollen a partir del 2030. I tot i que en Zapatero intenta fer equilibris impossibles, en una d’aquestes crisis histèriques haurà de presentar nous sacrificis propiciatoris. Les pensions als 67 (o posem que als 70, ja que el sistema ideal està pensat per tenir pocs pensionistes vius 10 anys després de la jubilació), els dèficits autonòmics, el que calgui per guanyar temps i que no se’ns caigui tot l’edifici al damunt. Aquest és el millor dels casos. El pitjor? Una patacada a la irlandesa gestionada per un govern de dretes… Impossible? Segur?

Hi ha dies que els grinyols de la complexa relació Catalunya-Espanya afloren de forma amable. No sempre estarem barallant-nos per “calderilla”, que si deu mil milions d’euros amunt, que si vint mil milions avall, que si les carreteres, els aeroports, els trens… en fi, tot això que tantes energies absorbeix i segurament no acabarà portant enlloc. Posem-nos en el terreny de la cultura universal. Bé, la cultura universal oficial, la que bateja la UNESCO amb l’etiqueta prestigiosa de Patrimoni de la Humanitat. Al mateix temps, i sense que serveixi de precedent, pugen a aquesta categoria els castells (Terrassa en un lloc líder, per cert), el flamenco i el cant de la Sibil.la.

Impecable i increïble: la diversitat cultural espanyola en una sola foto. Excel.lent i exemplar: les coses s’han fet bé. El govern espanyol va presentar quatre candidatures l’any passat, de les quals una, els patis cordovesos, no ha sortit. Era una imatge perfecta, un gran espot publicitari que no hauria estat possible amb un govern hiperespanyolista, per exemple: o és que algú s’ho imagina? La recepció de la imatge, via satèl.lit, ha estat també reveladora, malgrat les bones intencions de partida. A Madrid (i aquí ens n’hem queixat una miqueta, amargament) han volgut veure bàsicament el reconeixement universal al flamenco. Entengui’s “Madrid” per la maquinària mediàtica madrilenya, que crea la realitat espanyola diàriament. El flamenco al titular, els castells i la Sibil.la, al subtítol i gràcies. Aquí ho hem fet més aviat a l’inrevés. El flamenco, de passada. I suposo que a Mallorca hauran fet del seu cant medieval el centre del món. La reacció ens retrata més que no les quatre candidatures delicadament equilibrades. Es una qüestió de centres emocionals, de picabaralles simbòliques.

I la cosa acaba amb una curiosa unanimitat. Aquí no entenem la universalitat dels castells com un èxit de la cultura espanyola. Allà tampoc. O a l’inrevés, si es vol. Cap sorpresa, per altra banda: d’esperit universal anem justets. La qual cosa no vol dir que hi hagi molts silenciosos disidents a una banda i l’altra.